Totes les cares de la violència

  • Els molinencs i molinenques, aquest passat diumenge, ens vam despertar amb els grups de WhatsApp que treien fum amb els vídeos de les destrosses que s’havien produït la nit de festa major de dissabte

Estel Solé
04.10.2023 - 21:40
VilaWeb

Els molinencs i molinenques, aquest passat diumenge, ens vam despertar amb els grups de WhatsApp que treien fum amb els vídeos de les destrosses que s’havien produït la nit de festa major de dissabte. Mentre els gegants i els capgrossos es passejaven en cercavila matinal pel poble, una gentada s’amuntegava davant la botiga de la Renault per veure en directe les conseqüències dels actes vandàlics d’aquella nit. Entre el murmuri de les converses no van trigar a aparèixer els primers comentaris pontificadors: “Això no ho han fet nanos d’aquí”, deia algú. Amb la mirada enganxada als vidres esbotzats del comerç, em demanava què volia dir exactament amb la seva afirmació: no són de Molins? No són catalans? No són espanyols? La majoria dels qui havíem matinat diumenge no havíem presenciat els fets en directe i veient els vídeos costava concloure quina era la procedència dels joves. L’únic que vaig poder apreciar és que aparentment hi havia, sobretot, persones joves de gènere masculí. Però malgrat la manca de dades, alguns dels presents apuntaven que els autors dels fets eren “d’aquella mena d’ètnia que no saben divertir-se”, “moros”. D’altres defensaven que cap malestar justifica anar a rebentar els vidres d’un comerç. Crec que caldria debatre-ho, però diguem que d’acord. Ara bé, el teu malestar davant uns actes vandàlics tampoc justifica que siguis un racista. Un altre argument que vaig poder copsar posava el focus en la motivació: “Si protestessin per alguna cosa en concret… Però això és violència gratuïta.” Que els motius no siguin visibles, que no estiguin escrits en pancartes o expressats en clams, no els converteix en inexistents. De fet, encara que ni els mateixos joves poguessin verbalitzar amb arguments racionals el perquè de la seva actitud violenta, no significaria que no hi hagués res que els hagués empès a fer-ho. Sabeu qui tenia arguments per a la seva violència? Els joves ultres que el 2019 van apallissar un noi que es manifestava contra les sentències del procés. Aquells nanos de la plaça d’Artós es van erigir en les forces de l’ordre autoritzades emparats en la següent premissa: “Fins que no arribi l’exèrcit hem de defensar els nostres carrers.”

És curiós, perquè depèn de quina sigui la cara de la violència som més o menys tolerants socialment i individualment. En l’anàlisi prematura d’aquesta mena d’atacs vandàlics sovint trobo a faltar que es vagi més enllà, que s’entengui que la violència és polièdrica. La violència sempre engendra violència i, en la gran majoria de casos, en la cara oculta de la violència als carrers hi ha la violència estructural. Ara per ara, es desconeix la identitat dels detinguts i les seves circumstàncies, però m’envaeix la sospita que siguin joves vinguts de famílies assetjades per la pobresa extrema. “Això no ho justifica!”, direu. D’acord. Teniu raó. Però tampoc ens eximeix de considerar-ho. Tots condemnem la violència o fem els ulls grossos segons ens afecta i ens convé. Si jo, que sóc una privilegiada, sovint sento que el sistema m’esclafa, igual que ho sents tu, per què no procurem d’imaginar quina pot ser la realitat d’algú que acaba llançant un roc contra un aparador? El capitalisme ha convertit la vida humana –la teva vida, la meva i la d’aquests nois– en un objecte útil per al poder i els mercats. Em pregunto si, tal vegada, algú que pateix la violència sistèmica diàriament i no veu perspectiva de sortir-ne per més que s’hi esforci, no deu haver acabat concloent que anar a petar a la presó potser és una sortida que el deslliura de l’asfíxia a la qual ha estat condemnat. Em pregunto si la pedra llançada contra un vidre no és un intent desafortunat i potser inconscientment carregat de la voluntat de formar part i d’encaixar, a la desesperada, en el sistema. Potser senzillament no hi ha justificació, i són una colla de carallots, però no puc evitar demanar-me què hi ha darrere de la voluntat de rebentar una festa major. És el malestar d’algú que pateix i no pot, o no sap, canalitzar-ho d’una altra manera? És una manera de cridar l’atenció i de guanyar protagonisme entre iguals? No ho sé. Sempre és més fàcil assenyalar al costat o avall que fer anar el dit amunt, contra la violència superior, la que més tenalla i ofega, la que té més poder i esclafa més gent, la violència d’un capitalisme que ens guanya, sobretot perquè ens insensibilitza. Els qui articulen els discursos populistes de l’extrema dreta ho tenen molt clar: és més pràctic, senzill i reconfortant acusar els més febles que no pas procurar de comprendre i suportar el pes del desconcert en l’anàlisi social i en la resolució dels conflictes que se’n deriven. I és per aquest motiu que el feixisme guanya terreny i ens empenyen cap al racisme.

L’odi aplana el camí dels necis, i l’empatia és l’esllavissada que colga de rocs el camí de l’ètica. I jo em demano: qui capitalitza el malestar social? Qui se
n’aprofitarà per guanyar vots atiant el foc amb l’exemple d’aquests actes vandàlics per fer-nos empassar el discurs fal·laç que defensa que, malgrat que vivim en una societat interconnectada, el que hem de fer és salvar-nos individualment? Condemno els actes vandàlics i dono suport als comerciants que van ser atacats. I sí, és clar, si m’hagués passat a mi trauria foc pels queixals, però malgrat tota la ràbia que pogués acumular, voldria que algú em recordés que la violència més gran que suportem i que és la causa del nostre més sentit malestar no és pas la d’un roc llançat contra un vidre.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor