Les revolucions, totes, solen ser ràpides en el moment decisiu, quan es desencadenen. Però tenen sempre una cuina molt lenta, molt. Ningú no qüestiona la societat on viu d’avui per demà. Ningú no pretén, d’una manera natural i epidèrmica, d’enfrontar-se a tot l’ordre vigent que es desplega davant seu i que d’entrada hom veu impossible de derrotar. Allò que porta una societat a la rebel·lió és, primer, l’exemple dels qui ja són rebels, però després, sobretot, la percepció íntima dels ciutadans –no abstracta, sinó íntima i personal– que viuen una injustícia. Quan la gent interioritza que viu en una societat injusta, la rebel·lió és inevitable.

Ahir milions de catalans van tenir aquesta sensació íntima i personal quan eren davant el TSJC o quan en miraven les imatges. En l’interior, molts vam sentir que no jutjaven el president de Catalunya, sinó que ens jutjaven a tots. I això ens va encendre.

En vista de les imatges, algú em va dir que Espanya havia travessat la ratlla d’allò que es podia tolerar, i que això seria el seu final. Ho capgire: som nosaltres que hem travessat multitudinàriament, majoritàriament, la ratlla. I això serà, i és, transcendental.

Amb la perspectiva dels cinc anys passats, allò que em semblava més difícil d’aconseguir era que un nombre suficient de ciutadans assumissen el preu de la rebel·lió. Perquè si volíem arribar lluny no es tractava de cridar festivament ‘independència’ a les manifestacions. Només. Es tractava de saber si els ciutadans d’aquest país serien prou forts, d’un en un, per a rebel·lar-se contra el règim. Íntimament, personalment i en massa, tot ensems. Contra un règim que aleshores ja sabíem que no acceptaria el diàleg democràtic en cap moment.

I ho dic molt sincerament: ara tinc la sensació que el país finalment està preparat i disposat. Primer de tot, evidentment, perquè ja ha practicat la rebel·lió –això va ser el 9-N! Però després perquè és ben visible que, com més va, més gent entén que no hi ha cap solució possible dins el marc legal espanyol i que finalment se sent còmoda amb la perspectiva de trencar-lo.

En una revolució, si fas d’observador o d’analista, constates que tot és prest i endreçat no pas quan els revolucionaris criden més, sinó quan això que en diem ‘la gent d’ordre’ fa el pas i travessa la ratlla. I la ‘gent d’ordre’ ja l’ha fet, aquest pas, i en pose per testimoni les imatges d’ahir. Aquest és, diguem-ho clar, el gran valor d’Artur Mas, encara que alguns no el vulguen acceptar: ha acostat a la rebel·lió les capes moderades de la nostra societat. Ha sabut superar la por atàvica dels moderats a enfrontar-s’hi i l’ha convertit en energia col·lectiva. No ho ha fet tot sol, és clar. Però hi ha contribuït molt principalment.

I és per això que ahir molta gent va fer el pas de deixar de creure definitivament en Espanya i en cap solució que ens n’haja d’arribar. Homes i dones moderats, amb poca tirada a l’enfrontament, partidaris del diàleg i la concòrdia sempre. Però que es van veure reflectits en aquell home que és com ells, moderat, amb poca tirada a l’enfrontament, partidari del diàleg i la concòrdia, i que pel fet de ser com ells l’estat espanyol el porta a judici. Injustament. I es rebel·len.

Tot aquest gruix de gent que fa cinc anys difícilment podíem pensar que seria capaç d’unir-se amb totes les conseqüències a una rebel·lió democràtica contra les institucions espanyoles avui ja està preparada i a primera línia. I aquesta és la gran notícia. Perquè, com diu Sílvia Senz, ara es tracta de gestionar un ‘conflicte en ascens’, on les marxes enrere esdevindran simplement impossibles.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb