02.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 03.03.2023 - 08:24
En el llibre de Damià del Clot que vaig esmentar fa uns dies, l’autor comenta una definició del funcionariat espanyol que va escriure l’any 1972 Eduardo García de Enterría. Aquest conegut jurista, autor de La administración española, explicava que els funcionaris espanyols havien creat, emparats per la corrupció franquista, un “feudalisme prebendari” que ell mateix definia com l’apropiació de determinades àrees de l’administració pública per part d’una tropa de persones, vinculades al règim, que es prenien la seua feina no com un servei als ciutadans sinó com el gaudi per a tota la vida d’una prebenda personal. Una actitud que ells justificaven perquè, venint d’una guerra com venien, en el seu cap la idea de servir tota la societat no tenia sentit, car una part d’aquella societat, la part vençuda, els rojos, no mereixia res.
La cosa ve a tomb del vídeo viral de la infermera espanyola de l’Hospital Vall d’Hebron que s’ha permès el luxe de riure’s agrament del català i dels catalanoparlants, vídeo que ha provocat una reacció popular i institucional, aquesta vegada, ben significativa.
No crec necessari parlar avui de la catalanofòbia explícita de la filmació, perquè estic segur que tots compartim la indignació. Però sí que voldria aprofitar el cas per anar més enllà i remarcar allò que denota aquesta actitud, precisament en termes de prebenda, i com posa en relleu una vegada més l’excentricitat espanyola; com de rara i insòlita és Espanya i el seu funcionament en el panorama europeu.
I ho dic perquè l’actitud d’aquesta dona simplement seria impensable en la majoria dels estats europeus. Ningú no podria entendre que un servidor públic es burlés ni que fos d’una sola de les persones a les quals li paguen exactament per servir. Fóra intolerable.
I si això no passa ací, si hi ha alguns funcionaris –no tots, és clar!– que encara s’atreveixen a comportar-se com es comporta aquesta dona, la culpa cal anar-la a cercar, precisament, en la inversió de valors que va propiciar el règim franquista i que la pseudo-democràcia –com passa amb totes les qüestions fonamentals– no va canviar quan podia canviar-ho.
En un país democràtic, aquesta dona que treballa a l’Hospital Vall d’Hebron estaria preocupada per saber com pot atendre més bé els seus malalts, cadascun dels seus malalts, posant-los sempre a ells per davant seu. Però, en canvi, heus-la ací posant-se ella de referència central.
En un país democràtic normal, ella és qui s’esforçaria per entendre els seus malalts, perquè el concepte de servidor civil implica la necessitat de servir –i per a servir has d’entendre qui serveixes. Ací, en canvi, ens trobem que ella menysté els seus malalts, pretenent que siguen ells els qui s’adapten a les seues evidents limitacions.
I, per tant, no parlem únicament d’una qüestió de llengua –gravíssima per si sola. Darrere de la qüestió de la llengua traspunta una qüestió molt més profunda, de concepte. O entens el servei públic com un servei que tu prestes als ciutadans o l’entens com una prebenda per al teu gaudi personal, que és en definitiva allò que explicava tan bé García de Enterría i allò que fa tan excèntric el règim espanyol encara avui.
Perquè el fet és que han passat prop de cinquanta anys de la mort del dictador, però, tal com he explicat unes quantes vegades, nosaltres continuem vivint en un estat d’excepcionalitat, perquè la matriu en què es mou la major part de la institucionalització encara és la franquista. El franquisme sí que va fer taula rasa de la república del 1931, tan modèlica en tantes coses, esborrant-ne tot el rastre. Però el postfranquisme no va fer mai taula rasa del franquisme, i per això continuem immersos en les insòlites formes de fer, en tots els camps, que es van crear arran de la insurrecció militar i es van consolidar i convertir en rutina per les dècades de govern autoritari.
Aquesta és la raó per la qual la independència, que significa la possibilitat de fer foc nou en tot i en tots els terrenys sense cap límit imposat pel passat, és l’única solució possible si volem dotar la nostra societat d’un sistema polític modern i realment democràtic. A l’altura del que els Països Catalans necessitem en ple segle XXI.
PS. Avui, divendres, és el Dia de la Ce Trencada. Per aquesta raó us n’expliquem la història en aquest article del professor Gabriel Bibiloni, us donem les claus per a saber quan escriure-la en aquest “Ras i curt” i us posem a prova tant al Paraulògic com al Minimots, amb dues edicions especials que us faran gaudir molt.
La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
Molts funcionaris, i jo ho sé perquè ho he sigut molts anys, estan convençuts y, una vegada guanyada una oposició (i sovint sont peculiars) ja no cal que es tornen a esforçar mai més. Han assolit el seu propi paradís d’on mai ningú els descavalcarà facen el que facen.