30.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 31.10.2016 - 13:18
Gabriel Rufián ha encès els ànims del PSOE amb el discurs que va fer dissabte en la sessió d’investidura de Mariano Rajoy. Molt probablement la reacció irada dels diputats socialistes va ser l’única manera que van tenir d’esbravar una mica el fel que devien dur a dins i una bona ocasió de desviar l’atenció sobre els fets substancials. En definitiva, les crítiques a Rufián i al diputat de Bildu van permetre als diputats del PSOE de fer una mica el valent en la sessió parlamentària segurament més vergonyosa de la seua història centenària.
Dit això, vull aclarir que a mi la intervenció de Rufián em va semblar excessiva. Tenia tota la raó en el que deia però pel meu gust personal es va excedir en la forma. No crec que calgués el to d’alguns moments, com també pense que era sobrer aquell ‘no és no’ que va pronunciar a l’hora de votar i que em va fer témer que no provocàs una baralla amb algun exaltat socialista. Amb tot el que ja els havia dit en el discurs, segurament hauria estat molt més elegant de dir que no i prou. Reconec, però, que això només és una opinió personal sense cap importància. Pense que les formes tenen un valor en la vida pública, però també accepte que valorar les formes és un fet absolutament subjectiu. De manera que no hi insistiré.
Ara, sí que vull insistir en el fons, que em sembla molt més important. El discurs de Gabriel Rufián va molestar els diputats socialistes perquè els recordava amb molta duresa què feien i perquè els posava davant un espill que, ja m’ho crec, deu ser molt dur de mirar. Alguns han dit, procurant de fer gros l’escàndol, que el discurs de Rufián desprestigia les institucions. Però no és Rufian qui desprestigia les institucions.
Perquè, tot i entendre que el discurs era dur la veritat és que allò que desprestigia les institucions és que els diputats voten el contrari del que han promès als electors. Rajoy és president gràcies al vot de Ciutadans i a l’abstenció del PSOE, dos partits que en campanya havien promès de totes les maneres possibles que no votarien mai Mariano Rajoy per ser cap de govern. En aquest sentit el PSC i el PSIB han mantingut una actitud digna que cal saludar i reconèixer. Com que algunes altres vegades els he criticats amb duresa, avui no seria just si no n’aplaudís el comportament i vull fer-ho expressament.
Enganyar els electors és la pitjor cosa que es pot fer en una democràcia. I el PSOE, que ho ha fet sens dubte en aquesta votació, en tot cas hauria de callar. Prudentment. Perquè no és tan sols que haja enganyat els electors. És que ha fet president del govern el dirigent del partit més corrupte d’Europa, tan corrupte que fins i tot el partit com a tal és cridat a judici per corrupció. És que ha fet president el personatge que duu les institucions de l’estat a travessar línies intolerables en democràcia per haver perseguit el dret de decidir dels catalans –com es va veure ahir, quan el Constitucional va acceptar les seues ordres, però la vice-presidenta del tribunal va dimitir advertint que allò que els feien fer anava contra la constitució mateix. És que ha fet president el dirigent que aquests darrers anys ha aprovat les lleis més nocives contra els drets civils i socials i que ahir encara es va permetre el luxe de dir que no pensava canviar.
El PSOE ha fet una tria. Podia optar entre governar en coalició amb l’esquerra i el catalanisme, assumir unes terceres eleccions o fer president Rajoy. I ha triat la pitjor opció, amb plena llibertat i forçant fins a extrems de contorsionista expert la democràcia interna del partit. La categoria és aquesta i l’anècdota és el discurs de Rufián. Poden, per tant, indignar-se i esquinçar-se la roba tant com vulguen, però això no canviarà gens el fons de les coses: són ells i només ells els que han traït els seus electors, són ells i només ells que han violentat la democràcia interna, són ells i només ells els culpables que avui Mariano Rajoy, amb tot allò que aquest personatge ha arribat a fer, siga el president del govern d’Espanya.
Totalment d’acord amb l’Oriol. iceta va agafant posicions, no fos que sortís bé això de la independència. El PSC queda com a bó i el PSOE es menja el marró sense canviar el resultat final. La prova de que hem guanyat del tot, el primer signe serà quann Iceta dramatitzi una ruptura amb el PSOE digna de culebron. Aquí sabrem que ja ho tenim perque aquest és un polític de carrera i funcina sota paràmetres de “los juegos del hambre”. I atenció als Podemites que comencen a fer ullets al procés. A Sanchez, sincerament, crec que el remataran com un gos i a les properes eleccions ningú el recordarà.