12.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.10.2023 - 22:45
[Després de publicar aquest editorial, i després d’unes quantes hores d’estar publicat el teletip de l’Agència Catalana de Notícies, l’ACN ha modificat la notícia original. En la nova versió, les fonts de la Moncloa ja no demanen de renunciar a la unilateralitat ni res de tot això, sinó simplement voluntat de diàleg. Crec que no canvia el sentit de l’editorial, sinó que, en tot cas, confirma allò que hi dic. Algú de la Moncloa més poderós que la font primera s’ha espantat.]
L’Agència Catalana de Notícies va publicar ahir un article, que vam reproduir a VilaWeb, en què fonts del govern espanyol afirmaven que un acord entre el PSOE i Junts exigiria una renúncia a la unilateralitat, explícita, per part de Junts. Aquestes mateixes fonts van remarcar a l’ACN que el PSOE no signaria l’acord “a qualsevol preu” i que Junts hauria de donar “mostres inequívoques” que actuarà dins els paràmetres de la constitució espanyola, comprometre’s amb el diàleg i donar a l’executiu espanyol elements per a comprovar que no optarà per la via unilateral. “Han de saber que no hi haurà independència de Catalunya ni referèndum”, van sentenciar.
Ací poden passar unes quantes coses. Una, la més òbvia i que ve al cap de seguida, és que tot plegat no siga sinó una escenificació. Ahir era la diada espanyola –heretada directament del franquisme, cal recordar-ho– i Pedro Sánchez va ser xiulat en públic amb crits contra Puigdemont i l’amnistia. I en la política moderna tots els spin doctors ja saben que un titular de diari incòmode el pots tapar amb un altre titular que et resulte més favorable, a condició que allò que passe o s’hi diga siga gros.
El pas del temps també cal tenir-lo en consideració. Fer girar un transatlàntic com és l’estat espanyol requereix molt d’espai, perquè les maniobres topen amb inèrcies molt potents. Pedro Sánchez, per exemple, no va pronunciar la paraula “amnistia” fins fa avui exactament una setmana. Cosa que vol dir que d’ençà de la nit electoral, el 23 de juliol, fins al 6 d’octubre, Sánchez ha hagut d’anar fent girar primer el seu cap, supose, i després la posició del seu partit. A més ha hagut d’anar preparant la seua base social perquè l’accepte. I ara ja admet una cosa que temps arrere havia dit que era inconstitucional i impossible.
No hauríem d’oblidar que Sánchez encara té marge de temps. La legislatura s’exhaurirà automàticament el 27 de novembre, amb la convocatòria de noves eleccions si el dirigent del PSOE no s’hi presenta –de moment té l’encàrrec del Borbó, però encara no té dia– o si no hi aconsegueix els vots necessaris. De manera que el cap del PSOE encara té un mes i uns quants dies per a continuar fent girar el transatlàntic.
De tot això que ens arriba pertot arreu –comentaris, insinuacions…– no hi ha res que indique que el PSOE haja decidit de renunciar a la investidura i convocar noves eleccions. Simplement perquè les possibilitats que el PP guanye en una repetició són altíssimes –penseu que amb els mateixos vots i una redistribució de percentatges en quatre províncies ja ho tindria resolt. I perquè l’obsessió de Sánchez per ser president és, així me la va definir una de les persones més implicades en la negociació, “gairebé biològica”.
Aquest, per tant, és el principal argument per a intuir que aquesta declaració tan fora de lloc, tan forassenyada, és una escenificació. Perquè si no ho fos, qui tindria totes les de perdre és el PSOE. I no sembla lògic.
És cert que una part del PSOE encara no ha entès què es negocia ni amb qui. Acostumats que ERC els regale els vots per res tangible hi ha un sector del partit i de la Moncloa que s’ha instal·lat còmodament, per ganduleria intel·lectual sobretot, en la idea que ara passarà igual. Jo no ho puc saber, evidentment, si acabarà passant igual, però tots devem estar d’acord que sembla impossible.
Puigdemont, en el seu famós discurs de Brussel·les, va establir un marc i un mètode de negociació molt concrets i va remarcar que a Junts no li interessa un pacte d’investidura, sinó fer servir la investidura per a aconseguir un “pacte històric” que encamine la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya. I no és igual una cosa que una altra.
Podeu llegir el text sencer de la conferència, si voleu. I comprovareu que el nus és aquesta frase tan clara: “Avui Espanya té, com deia, un dilema de resolució complexa. O repeteix eleccions, amb el risc que els equilibris polítics siguin tan fràgils com ara; o pacta amb un partit que manté la legitimitat de l’U d’Octubre i que no ha renunciat ni renunciarà a la unilateralitat com a recurs legítim per a fer valer els seus drets.”
L’exigència que va fer ahir la Moncloa, per tant, és contradictòria amb el seu objectiu, perquè –en vista del discurs– hauria d’implicar que Junts no votàs Pedro Sánchez. I innecessària, perquè no cal que cap dels dos partits renuncie al seu ideari per a fer un acord –d’exemples d’això, el món en va ple.
Tanmateix, hi ha un factor que no estic segur que el PSOE haja entès o haja assumit encara del tot. Per a qui és un risc i un drama repetir eleccions és per a ells. Són ells que es poden quedar quatre anys o vuit fora del govern espanyol, que és l’única cosa que els importa. En canvi, per a Junts repetir les eleccions no és, no sembla que siga ara mateix, cap maldecap gros.
Ni és cap maldecap per a Junts –o això sembla vist el silenci espès que manté el sector moderat– ni sobretot per a l’exili –que Junts i Puigdemont no són ben bé la mateixa cosa. L’exili, si no arriba l’“acord històric”, té alternatives immediates a l’abast. Com ara la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que hauria de ser una enorme oportunitat de continuar erosionant Espanya, fent passos endavant en la línia de la causa justa. Fins i tot electoralment, al carrer es respira que unes eleccions al gener no canviarien gran cosa dels resultats de Catalunya ni d’Espanya, però podrien –potser podrien– fer passar Junts davant d’ERC, i això seria una perspectiva molt interessant per a ells, amb vista a les autonòmiques.
En resum, és Pedro Sánchez qui –si no fa una escena, com he dit de bon començament– es ficarà tot sol dins la cova. I em tem que per a saber si això que fa és una escena o no, nosaltres no tenim cap més alternativa que esperar i tenir paciència.
Per la informació que m’arriba, Sánchez, i sobretot la gent del seu voltant, ja són conscients que demanar al president Puigdemont que renuncie a la unilateralitat és pràcticament impossibilitar el pacte. Però sospite que ells saben també que, en el format seriós i rigorós que Puigdemont ha volgut imprimir a les negociacions, encara poden fer un numeret d’aquests perquè per un numeret com aquest, ara a primers d’octubre, Puigdemont no trencarà la negociació.
D’ací a uns mes, en canvi, la cosa serà ben diferent i tot es veurà molt més clar, perquè aleshores sí que el president del govern espanyol tindrà poc temps i caldrà anar al moll de l’os sense excuses. De manera que, com deien a la televisió fa anys, resteu atents a les vostres pantalles que tot això encara ha de pegar unes quantes voltes.
PS1. Aquesta entrevista de diumenge a Agustí Colomines ha suscitat un intens debat a les xarxes, amb la participació especialment de Josep Costa. I avui Colomines s’ha unit com a convidat al programa d’aquesta setmana de La tertúlia proscrita. El podeu veure i us el recomane molt, perquè té un nivell molt saludable en un moment de grans confusions com aquest d’ara. Realment és un debat per a escoltar-lo i repassar-lo, i estic cert que en gaudireu molt.
PS2. Avui el periodista del Washington Post Steve Hendrix ens presenta un relat molt punyent d’allò que va passar, una reconstrucció d’allò que va passar, a Kfar Aza, una de les poblacions israelianes atacades per Hamàs. El text és cru i dur, com era cru i dur el text que vam publicar ahir del poeta i assagista de Gaza Mosab Abu Toha. La realitat és la que és i els periodistes i els diaris tenim l’obligació de fer-la veure als lectors encara que puga esdevenir incòmoda.
PS3. Avui Oriol Bäbler entrevista Joaquín Urías, que diu que “Els qui diuen que el TC avalarà l’amnistia, van massa de pressa”. Cal llegir-lo.
PS4. Tot això que us oferim perquè llegiu sense pagar, i més, és possible gràcies al fet que vint-i-cinc mil lectors del diari, voluntàriament, s’han ofert a ser-ne subscriptors. En necessitem més. Per això us demane que si podeu i ho voleu us feu subscriptors de VilaWeb anant a aquesta pàgina.
