11.10.2023 - 21:40
The Washington Post · Mosab Abu Toha
En aquesta presó que és Gaza, quan sentim caure una bomba ens preguntem: “Ha arribat el meu torn?”
Visc a la ciutat de Beit Lahia, a uns tres quilòmetres de la frontera nord de Gaza. Aquesta és l’escena poc abans de les set del matí de dissabte, quan la normalitat –normalitat per als estàndards de Gaza, si més no– va esdevenir una cosa completament diferent.
Em dirigeixo a l’escola on ensenyo. Arriba el cotxe a recollir-me. Yaffa, la meva filla de set anys, surt a esperar l’autobús escolar. De sobte, veig com un coet travessa el cel.
La meva dona prova de tranquil·litzar-me: “Tan sols és un assaig. Disparen cap a la mar.” Podria tenir raó. A vegades, això passa fins i tot en temps “tranquils”. Però llavors s’enlaira un altre coet, i aquesta vegada no hi ha dubte que es dirigeix cap a Israel. Després veig més i més coets que volen cap a totes direccions.
El que no sabem és que dotzenes de milicians de Gaza han aconseguit d’infiltrar-se en ciutats israelianes pròximes a la frontera. Tan sols unes dues hores més tard, comencem a veure una allau de fotografies i vídeos de milicians de Gaza matant soldats i civils i agafant ostatges. Ningú no es pot creure què veuen els seus ulls.
El meu cunyat, en Mohammed, arriba a casa amb cotxe. “Algú vol anar al mercat?”, diu.
En moments així, la primera cosa que ens ve al cap és proveir-nos d’aliments bàsics. El pa és el primer de la llista. Encara que hi hagi farina, és probable que l’electricitat quedi tallada durant moltes hores, de manera que serà difícil de fer-ne a casa.
Ens dirigim a un centre comercial. Aconsegueixo de comprar una mica de pollastre, cogombres i alvocats, però veig desenes de persones que, tot fent cua, s’empenyen i es barallen per comprar pa. L’amo tanca la porta del centre, i decidim de provar en un altre lloc.
Veiem una multitud desfilant pel carrer, hissant la bandera palestina i lloant els combatents. A mesura que ens acostem al camp de refugiats de Jabalia, una de les zones més densament poblades del món, veiem que les fleques i les botigues són plenes de gom a gom. De sobte, un jeep militar israelià baixa a tota velocitat pel carrer. Ha estat capturat i és envoltat per nois exultants. Puc veure que el pneumàtic davanter esquerre està rebentat.
No trobem pa, així que tornem a casa tan sols amb el pollastre, els alvocats i els cogombres.
Les imatges de dotzenes de morts i segrestats israelians em persegueixen. Com van travessar una frontera tan estrictament vigilada, els milicians? Com van poder matar tots aquests soldats i prendre’n com a ostatges tants d’altres? No podem sinó arribar a la conclusió que ara Israel matarà centenars –fins i tot milers– de civils a Gaza. No he sentit mai un terror tan profund.
Escoltem les declaracions del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que alerta que la gent de Gaza se n’ha d’anar com més aviat millor. Em pregunto: “On se suposa que hem d’anar? Els nostres avis ja van haver d’abandonar casa seva l’any 1948.”
No tenim refugis, ni sistema d’alerta d’atacs aeris. Tampoc no hi ha exèrcit que ens pugui protegir.
Ens trobem en el cinquè dia de conflicte, i més de 1.000 persones ja han mort a Gaza. D’aquests morts, aproximadament la meitat han estat nens i dones. Per a nosaltres, res d’això és nou. Dilluns, la meva tia ens va trucar per informar-nos que la nostra cosina embarassada s’havia mort en un atac aeri contra una mesquita pròxima a casa seva. La Doaa tenia 33 anys. El seu pare també va ser assassinat per Israel l’any 2004, quan ella tenia 14 anys.
En les darreres 90 hores, tan sols hem tingut electricitat set hores, i aigua, sis. Tinc por de sortir de casa a comprar menjar per a la meva família. Em fa por, fins i tot, pujar al terrat per comprovar quanta aigua ens queda als barrils. En qualsevol moment podem quedar-nos-en sense.
“No estireu la cadena fins que no hagin anat al lavabo cinc persones”, ens recorda el meu pare. “Feu servir tovalloletes humides per a netejar-vos les mans. Intenteu de no dutxar-vos. Feu servir la quantitat d’aigua més petita possible per a rentar els plats.”
Fins i tot anar a comprar pa és perillós. Dilluns, vaig passar més d’una hora fent cua a la fleca. Vaig trobar-hi un amic, que ens va parlar d’un atac aeri contra un centre comercial al camp de refugiats de Jabalia. Unes hores abans, m’havia plantejat de fer una visita a l’àrea per comprar menjar i bescanviar divises. Vaig arribar a casa mitja hora més tard i vaig trobar-me amb la notícia que una cinquantena de persones s’havien mort en l’atac. Vaig veure cossos sense extremitats, cares irrecognoscibles. Hem de continuar anomenant-los cadàvers?
A terra també vaig veure alvocats, esquitxats de sang, al costat d’un carro sepultat entre els enderrocs i els cadàvers. Hem de continuar anomenant-los alvocats? Tornaré a menjar alvocats?
Sé que aquests dies vinents sentirem caure més bombes. Esperarem amb por i pensarem: “Em tocarà a mi, aquesta vegada?”.
Quan vegem la resplendor de l’explosió, sabrem que ens n’hem deslliurat: si et toca a tu, l’únic que veus és la mort. Li ha tocat a algú altre.
I aleshores, entre l’alleugeriment, recordem de plorar les morts.
Mosab Abu Toha és un poeta, escriptor i assagista palestí resident a Gaza.
