04.09.2023 - 21:40
“Les fotografies no necessiten traductors: travessen les barreres del llenguatge i de l’analfabetisme per a enviar un missatge clar a la gent.” La frase és d’Ahmad al-Bukhari, un polític paquistanès que als anys cinquanta va exercir càrrecs importants a les Nacions Unides.
Bukhari era un polític molt innovador, que va saber entendre el gran paper que la imatge podia tenir en les relacions diplomàtiques, o simplement polítiques. La frase, aquesta frase seua, és tan clara que no requereix cap explicació addicional. I en tot cas la fotografia d’ahir, la del president Puigdemont i la vice-presidenta Díaz junts a Brussel·les, ho ha tornat a posar en evidència.
La reunió d’ahir tenia gairebé un únic objectiu: la fotografia i el missatge que envia aquesta fotografia, sobretot a Espanya però també a Europa. I això perquè avui el 130è president ha de fer un discurs del qual tots plegats hauríem de poder deduir què pensa fer respecte de la investidura –o no– de Pedro Sánchez.
Ara, creure, per això i prou, que la fotografia d’ahir és poca cosa i que serà superada en qüestió d’hores és un error d’apreciació greu. Una anàlisi equivocada. El gest, tot sol i passe què passe amb la legislatura, té importància.
És important del punt de vista polític. El president Puigdemont ha estat sotmès del 2017 ençà no solament a una persecució i a una repressió permanents de l’estat espanyol sinó també a un autèntic cordó sanitari, a un boicot total i absolut. Cap dirigent polític espanyol no s’hi ha reunit en aquests sis anys i això fa destacable que una força política com Sumar siga la primera.
És important, també, del punt de vista de la confiança. A la reunió hi havia Jaume Asens, amb qui Puigdemont manté bones relacions. Cal tenir en compte que Asens va ajudar molt Puigdemont quan se n’anà a l’exili, sense alçar mai cap barrera partidista, i que després ha treballat, tant si s’està d’acord amb ell com si no, per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Ara, és evident que Puigdemont, en aquest context de possibles negociacions, s’ha d’entendre amb Yolanda Díaz. I això és molt difícil de fer sense un coneixement personal previ, sense contactes continuats i sense construir un entorn de confiança del qual la fotografia és un primer pas. Perquè tampoc no és correcte passar per alt que ella se l’ha jugada també anant a visitar-lo. Mireu, si no, la reacció de la caverna.
I finalment és important també del punt de vista jurídic. L’absurditat de la persecució judicial espanyola és més absurda encara des d’ahir. El fet que una vice-presidenta del govern espanyol es reunesca amb normalitat total amb Puigdemont, vist des d’Europa, desmenteix tota aquesta versió ridícula de la fugida i el delinqüent i reforça el missatge enviat tots aquests anys per l’exili català: que s’ha de poder parlar de tot i cercar una solució política i no violenta al conflicte amb Espanya.
Dit això, dos comentaris finals: cal advertir que hi ha qui –d’una manera que a mi em sembla molt precipitada– ha volgut interpretar la fotografia, els vídeos, gairebé com si el pacte fos un fet i els dos polítics s’haguessen reunit per segellar-lo. I això és fer-se moltes il·lusions, francament. Ja veurem quan toque si és possible una negociació o no, però en qualsevol cas no serà tan fàcil ni senzilla per a matar-ho tot en tres hores.
I no podem perdre de vista tampoc que temps enrere Pablo Iglesias va visitar a la presó Oriol Junqueras, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, poc abans de ser alliberats, i no va significar res ni va dur enlloc, més enllà del gest personal. Ara, no sembla que les circumstàncies siguen comparables, ni per la necessitat que tenen ara els espanyols ni, sobretot, perquè no és igual reunir-se amb uns polítics que havien acceptat el dret i la legitimitat de l’estat espanyol per a jutjar-los que reunir-se amb qui ha plantat cara i no ha reconegut mai aquest dret.
PS. Aquest mes d’agost no he pogut enregistrar la versió en àudio d’aquest editorial, per causes tècniques. Avui torne a fer-ho, de manera que em podeu escoltar, si voleu.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
És potent, la imatge. I des d’ací, s’aprecien molt bé les presses i també aquella “cultura” de creure que una negociació només consisteix en acceptar allò que una part proposa. Manca molta cultura democràtica. I només estem a cinc. D’ací a un mes, ja veurem.