24.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 24.04.2024 - 22:55
Sense avisar i sorprenent tothom, Pedro Sánchez ha anunciat que cancel·lava tots els actes que tenia prevists i que dilluns, en plena campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya, anunciaria si continuava com a president del govern espanyol o si dimitia a causa de les acusacions contra la seua dona, Begoña Gómez.
Fa anys que veig Pedro Sánchez –crec que ja ho havia escrit alguna vegada– com aquell funàmbul del circ que fa rodar uns platets al capdamunt d’uns bastons prims. Causa impressió i fa un efecte notable veure’l mentre en sosté molts i els fa girar veloçment, però, fatalment, sempre n’acaba agafant un de massa i tota la vaixella rodola per terra amb un estrèpit descomunal.
Tenim davant el darrer platet de Sánchez? Tan sols puc dir que això que ha fet el cap de govern espanyol és tan insòlit, tan fora de tots els manuals, que alguna cosa, molt grossa, deu passar.
Hi ha qui creu que tot plegat és una altra maniobra mediàtica de les seues, destinada a convertir les eleccions catalanes en un plebiscit personal per la via interposada de Salvador Illa. Amb un funàmbul tan acreditat com Sánchez tot és possible, però a mi em sembla, sincerament, que si intenta això no juga pas amb platets sinó amb foc.
Perquè únicament amb el moviment que acaba de fer ja ha perjudicat molt el seu partit i la seua figura.
Per dues raons. Per una banda, Sánchez s’ha mostrat feble, molt feble, incapaç d’aguantar personalment pressions, per més menyspreables que siguen, que uns altres polítics, especialment els independentistes catalans o bascs, han resistit durant anys i panys. Manos Limpias són uns vells coneguts nostres, què ens han d’explicar? Ell que va escriure un llibre que es deia, literalment, Manual de resistencia no és capaç de resistir una querella tan prima?
I encara més: que és això per al PSOE? Perquè l’independentisme ha resistit presó, exili, repressió, espionatge, mentides, falsedats mediàtiques, insults. I ara resulta que ells no poden ni aguantar una querella? Illa també amenaçarà de dimitir de president de seguida que vagen mal dades?
Però la segona raó és molt pitjor encara: ha vulnerat el primer capítol del manual de la defensa política davant una acusació de corrupció.
Una acusació –i encara més una acusació tan ridícula com la que fa Manos Limpias– es menysté i prou. No s’hi dóna gens d’importància. Ni es pren en consideració. Entre més coses perquè si hi dónes importància, al mateix temps, i inevitablement, hi dónes credibilitat. Ara imaginem que dilluns Sánchez diu que continua i que vol convertir les eleccions catalanes en un vot plebiscitari a favor del PSOE. Doncs li passarà que a cada acte, a cada conferència de premsa, a cada entrevista –d’ell o d’Illa, tant se val– les preguntes seran totes sobre corrupció. I amb això no pots fer cap campanya mínimament decent.
Apunte una darrera possibilitat. Imaginem per un moment que el funàmbul ha deixat els platets i ha agafat un joc de cartes. En els jocs de cartes l’objectiu més important és enganyar l’espectador. Fer-lo mirar en una direcció on no passa res, mentre l’acció passa en un lloc on ningú no mira. Ahir, per exemple, es va reobrir el cas per l’espionatge del seu famós telèfon perquè els francesos van aportar noves informacions. Aquests dies, és un altre exemple, corria per Madrid la brama que abans de l’estiu es convocarien eleccions a Espanya, que els socialistes tenien coll avall que Junts els retiraria el suport, perquè Illa seria el president. I, evidentment, ho he dit abans, aquesta reacció seua tan exagerada inevitablement fa que tothom mire cap a la seua dona i les seues activitats.
PS1. Avui fa cinquanta anys del 25 d’abril portuguès. Havia escrit un editorial que l’actualitat m’obliga a deixar al calaix, però al diari no podem deixar de parlar de la Revolució dels Clavells i de totes les esperances que va dur. Per això publiquem una entrevista molt sucosa amb el coronel António Delgado da Fonseca, l’home que va dirigir l’alliberament de Porto i el nord de Portugal, i canviant per un dia la frase de Joan Fuster que acompanya la capçalera del diari. Avui és aquell immortal vers de Zeca Afonso, “O povo é quem mais ordena”.
PS2. Enguany és un 25 d’abril especial per a Portugal, però és, com cada any, el record de la desfeta d’Almansa i el començament de l’ocupació espanyola del regne de València. I d’alguna manera és també un 25 d’Abril especial, el primer amb la ultradreta a les institucions, com ens explica Esperança Camps.
