Paraules d’amor per a celebrar el dia dels enamorats

A Catalunya, el dia dels enamorats no és pas el dia de Sant Valentí, sinó avui, Sant Jordi, i al País Valencià és el 9 d’octubre, Sant Dionís. Avui és un dia en què passegem amb els nostres amors, els regalem la rosa i el llibre i els diem com els estimem. Ara, si voleu enamorar-vos una mica més de la llengua i fer-li moixaines, us presentem cinc escenes amb una vuitantena de mots i expressions relacionats amb l’amor. Gaudiu-ne!

Al pati (I):

—M’agrades molt. Vols ser la meva xicota?
—Però tu m’estimes?
—Molt!
—Fins on m’estimes?
—Fins al cel! I tu?
—Fins a la lluna!

Un poeta a cal cardiòleg:

—Bon dia, què teniu?
—He obert massa el cor i se m’ha esberlat.
—Com? Què voleu dir?
—Que estimo amb bogeria i…
—Ah, ja veig què us passa: esteu malalt d’amor. Però jo sóc cardiòleg i, de mal d’amor, es metges no en curen!
—És que m’he cortrencat i em sento corfós. Vaig fer allò que em va dir el cor, vaig estimar a cor què vols. Perquè jo, sabeu?, sóc tot cor. I ara em sento corprès, cor-robat. Si tot això que us dic no té res a veure amb la cardiologia, ja podem plegar!
—Us ho dic de tot cor i amb amor. Tingueu amor propi, feu el cor fort i no perdem més el temps.
—No m’hi veig amb cor…
—Per l’amor de Déu! Us ho diré ras i curt: deixeu-vos de romanços!

A l’envelat:

—Mi-te’ls, aquell parell. Estan ben encaterinats.
—Buf! M’estimo més no parlar-ne… Amor d’un dia, escala de vidre!
—No t’ho pensis pas! Ja fa temps que festegen. Va ser un amor a primera vista i ara estan enamorats fins al moll de l’os.
—I aquell d’allà? Mira que n’és, de melindrós… No para d’amoixar-la i tirar-li floretes…
—Ja ho pots ben dir: de tant que l’estima, l’abonyega. Jo ja l’hauria engegat a pastar fang.
—Ospa! Les has vistes, aquelles dues? Si sempre es barallaven com gat i gos!
—Ui, però d’ençà que estudien juntes s’han anat amorosint. Ja saps que com més contacte, més afecte… O com diuen ara els joves: com més cosins, més endins!
—Quin canvi! Un dia s’insultaven i ara mira-te-les, flirtant i dient-se amoretes… Val a dir que aquestes històries m’arriben al cor, es veuen ben embadalides, l’una amb l’altra.
—I tant, a mi també em tenen el cor robat. Ah, escolta: on és aquell que s’estima tant?
—El gran festejador? Diu que es va cansar que li donessin carabassa i s’ha dedicat a les juguesques, a veure si podia fer bona la dita que fa “afortunat en el joc, desgraciat en amors”.
[…]
—Què volia, aquest? Si que et feia festes! S’ha tornat afectuós de cop i volta, oi?
—Vés a saber. No en vull saber res: si em fas festes i no me’n solies fer, o em vols fotre o m’has de menester!
[…]
—Déu meu, què li passa a aquella pobra noia?
—Em sembla que l’al·lot l’ha deixada plantada. Ja ho diuen, que qui t’estima et farà plorar…
—Qui té amors, té dolors…
—Passen els amors i queden els dolors…
—Au, va, prou. Anem a ballar?

Al pati (II):

—Quin és el vostre color preferit?
—El rosa.
—Que l’amor s’hi posa!
—El meu és el blau.
—Que l’amor hi cau.
—I el meu, el groc.
—Ui, l’amor hi és poc.
—I al lila?
—L’amor s’hi enfila.
—Doncs per mi el millor és el verd.
—Ah, doncs l’amor s’hi perd.

Coda: un romàntic lletraferit:

—Què fas?
—Avui em toca escriure sobre el lèxic dels enamorats.
—“Paraules d’amooooor…!”
—Exacte, i ara cerco castellanismes que hem d’esbandir, però m’he encallat.
—Carinyo, és que és complicat!
—Ep! Aquest n’és un! No em diguis carinyo, digues-me: amor meu, amor, estimat, vida, vida meva, moixó, torronet, rei, reietó, gerricó de mel ensucrada, estimat, nineta…
—I si vull referir-me al sentiment?
—Doncs pots dir-ne estima, estimació, afecte… I abans no m’ho demanis: no és carinyós, sinó afectuós, tendre, dolç…
—I tu, què ets? El meu nòvio? I vam tenir un fletxasso?
—Ets el meu xicot, al·lot, xic… o més formal: parella, o company. I vam tenir un amor a primera vista, un enamorament de cop, un enamorament sobtat…
—Oh, és que en saps tant…
—Va, no m’ensabonis!
—No t’ensabono, només et tiro floretes –no pas piropos, eh? Flirtejo una mica i deixo de banda el tonteig.
—Sí, n’ets tot un expert, tu, en l’art de la seducció. Va, què vols per sopar, carquinyoli meu?

Aquest article va néixer d’un suggeriment del nostre company de feina Pol Baraza.