Traguem la pols als valors clàssics de l’aprenentatge de llengües

  • Cal reflexionar sobre la possibilitat que el domini funcional d’una llengua no hagi de passar necessàriament per una pronúncia perfecta

VilaWeb

A l’aula pluricultural és força habitual sentir diferents maneres de parlar la mateixa llengua. Això ens confronta inevitablement amb les idees preconcebudes sobre com ha de ser la competència oral en una llengua per poder parlar d’un aprenentatge exitós. Ens hem de preguntar si l’excel·lència en l’àmbit lingüístic ha de passar pel domini oral normatiu, és a dir, un català sense interferències ni “accent”, o si, al contrari, la pronúncia pròpia de cada parlant s’ha d’entendre com a continu que reflecteix el patrimoni lingüístic i cultural mundial. Si volem valorar aquest patrimoni, què esperem de la competència fonètica d’un aprenent de català, independentment de la seva edat i el nivell d’estudi? Aquesta pregunta no només afecta el professorat de llengües com jo, sinó tots els ciutadans que, inevitablement, valoren o desestimen els esforços dels aprenents d’alguna manera o altra.

Les idees preconcebudes que envolten l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües són nombroses i es basen, com passa sovint, en els prejudicis més arrelats a la societat. A tall d’exemple, vegem una contradicció específica que es dóna en la percepció dels “accents” al territori de parla catalana: quan detectem una manera de pronunciar el català diferent de l’esperada en un parlant “nadiu”, acostumem a parlar d’accent “estranger” si atribuïm la pronúncia al fet que l’alumnat té una llengua familiar diferent del català i el castellà. Aquesta denominació, que sovint es fa servir amb connotacions polítiques, se centra en el suposat tret de “ser estrany” o “ser de fora”. En canvi, no tenim tan clara la designació quan es tracta d’alumnat castellanoparlant. Estem davant d’un sociolecte, és a dir, una varietat interna a la llengua, pròpia d’un grup social determinat? Es pot dir “accent de castellanoparlant”? Aquest accent, si és causat per una llengua familiar diferent del català, no s’hauria d’anomenar accent “estranger” també? L’accent de persones nascudes als Països Catalans que presenten qualsevol tipus d’interferència deguda a les llengües familiars o d’origen, com s’anomenaria?

El concepte “accent estranger” esdevé paradoxal si el parlant en qüestió és nascut en territori catalanoparlant, però presenta una clara variació “no autòctona” en la pronúncia. En efecte, com ja hem dit més amunt, es tracta d’un concepte amb un rerefons dubtós, polititzat i poc específic, justament perquè la gran varietat de pronúncies d’una mateixa llengua que conviuen avui a la majoria de societats del món fan impossible la seva definició inequívoca. En aquest sentit, els mateixos catalanoparlants autòctons presenten “trets” de la llengua majoritària (generalment, el castellà o el francès). És més, les variacions fonètiques del català recollides a la normativa vigent als diferents territoris de parla catalana són tan diverses que ens podem trobar dificultats de comprensió entre parlants de diferents regions.

Més enllà de la convivència del català amb les llengües majoritàries, cal revisar les interseccionalitats que afecten els parlants d’altres llengües o d’altres varietats del castellà, com poden ser les de qualsevol persona provinent de països de Sud-amèrica o de Ceuta i Melilla. Fa poc, un alumne d’origen colombià em va dir que no distingia entre essa sorda i essa sonora, en cap de les llengües que parlava (anglès, català i castellà). Vaig preguntar-li si entenia la diferència entre els dos sons que havíem ensenyat a classe i em va respondre de manera afirmativa. Aleshores –li vaig dir–, no és ni correcte ni incorrecte com parles en català i en anglès, simplement no és normatiu. Malgrat la meva resposta ràpida i segura, m’hi vaig quedar rumiant. Realment, puc animar l’alumnat a parlar “com vulgui”, mentre domini la normativa i pugui accedir-hi quan calgui a través de la reflexió metalingüística?

Vet aquí una problemàtica que em trobo cada dia a l’aula com a professora de català en un institut d’un barri on aquesta llengua és la veritable llengua “estrangera”: és just premiar amb millors notes aquells que tenen almenys un familiar catalanoparlant i, per tant, poden accedir a sons normatius amb més freqüència? És raonable esperar una pronúncia normativa de tots per igual? Segons estudis sobre l’adquisició de segones llengües, l’aprenent d’una L2 triga entre quatre i deu anys a tenir una competència lingüística igual o semblant a la dels seus companys nadius (Thomas i Collier 1997; Hakuta, Butler i Witt 2000). Sí, els castellanoparlants nascuts a terres catalanes també, en cas que no hagin estat exposats al català al seu entorn. Evidentment, pel fet d’haver-hi semblances òbvies entre ambdues llengües, hi ha cert avantatge davant de parlants de llengües més llunyanes.

Des de la hipòtesi de la interdependència lingüística de Cummins (1979), es va començar  a considerar que qualsevol llengua que parlem té una part compartida sota la “superfície”, una competència subjacent comuna. Segons aquesta hipòtesi, els aspectes com la competència oral normativa representen una part més aviat superficial del domini lingüístic general i la seva interpretació com a indicadors de la capacitat cognitiva de l’alumnat és un error freqüent en l’ensenyament de segones llengües (Cummins 1981). El domini lingüístic en qüestions morfosintàctiques o lèxiques, en canvi, recorre en gran mesura a la competència subjacent comuna descrita per Cummins. És per això que un dels enfocaments més importants en l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües ha de recaure en la reflexió metalingüística, sobretot en l’alumnat adult i el de secundària.

Queda clar que enmig de la declarada crisi del sistema d’immersió lingüística, cal reflexionar sobre la possibilitat que el domini funcional d’una llengua no hagi de passar necessàriament per una pronúncia perfecta. La suposició que l’aprenentatge de llengües ha de culminar en un domini sense accent és una idea basada en les creences de societats tradicionalment monolingües. La realitat plurilingüe de països de l’Àfrica o el Pacífic, però, ens ensenya que és possible parlar diferents llengües amb naturalitat, sense implicar-ne el domini a la perfecció o sense “accent”.

En contrast amb aquesta realitat, la creença cultural estesa al nostre voltant més immediat que postula la necessitat de dominar una llengua a la perfecció es recolza fonamentalment en el paper de la llengua escrita. Si ens la mirem de prop, però, veurem que es tracta d’un simple prejudici: millor saber escriure que ser analfabet (o dominar llengües que no tenen sistema d’escriptura), millor fer ús de llengües orals que de llengües de signes, millor parlar dues o tres llengües perfectament que parlar-ne deu de dominades a escala de comunicació funcional. Cap d’aquestes jerarquitzacions es pot mantenir des del paradigma de la linguodiversitat, afirmativa cap a les diferències culturals i lingüístiques i la combinació de totes elles.

Encara no tinc una resposta clara a la pregunta sobre com exactament hem d’ensenyar el català dins aquest context de convivència tan divers i dins de quins límits hem d’exigir el compliment de la normativa oral en català. Això sí, cal tenir present que quan jutgem una persona per la seva manera de pronunciar el català, alhora jutgem una possible manifestació identitària a través de la llengua. Si obviem aquest fet, és probable que sigui en detriment de la convivència amb respecte mutu i, molt probablement, en detriment de l’aprenentatge. Si com a societat fem ús de la normativa lingüística com a instrument d’opressió, renunciem al poder unificador de la comunicació. És l’hora de treure la pols als mètodes d’aprenentatge de llengües i de canviar la perspectiva, d’obrir la porta a la nova generació que abraça les seves diferències en lloc d’amagar-les. Perquè és igual d’etnocèntric demanar que es parli català “perfecte” que demanar que la gent no es vesteixi d’una certa manera que expressa identitat cultural o religiosa. Per conviure hem de ser permissius amb la diferència i trobar noves maneres d’ensenyar que no es regeixin per la llei del més fort.

Alina Moser és professora de català a secundària i membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any