14.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 15.05.2023 - 08:02
Dissabte, mentre a l’estadi de la USAP de Perpinyà es desplegava una pancarta gegant en suport de la llengua catalana i dels batlles perseguits per haver-la fet servir als plens, una nova agressió lingüística embrutava aquestes coses que fa Gerard Piqué, aquesta mena d’espectacle que ha organitzat basat en les regles del futbol. Una jugadora de la lliga femenina va rebre un cop i, mentre era a terra adolorida, es va exclamar per la duresa de l’entrada. Però, sorprenentment, l’organització no va tenir cap més preocupació que insistir-li de manera pública que s’havia de queixar en espanyol. Que es podia queixar per una entrada que podia haver-la lesionat i deixat fora de la competició, però que si es queixava ho havia de fer en espanyol.
Fa uns quants anys que vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Elena Vavilova, la famosa espia del KGB que havia passat dècades als Estats Units infiltrada com si fos una americana qualsevol –la seua vida va inspirar la famosa sèrie televisiva The Americans. I ella em va dir que la cosa més difícil de totes havia estat entrenar-se perquè no se li escapés cap paraula en rus en situacions de dolor –específicament, em va relatar el part dels seus fills. Explicava que era la cosa més antinatural de totes les que havia fet –i Déu n’hi do si en va fer– i que es va haver d’entrenar molt a fons per a tenir la capacitat de no delatar-se en aquelles circumstàncies.
A Vavilova, concretament, la va entrenar durant anys el KGB, que, amb independència de la consideració moral que en puguem tenir, cal reconèixer que tècnicament eren molt bons. En aquest aspecte concret, eren tan bons que mai cap altre servei d’intel·ligència de cap país no es va atrevir a fer una cosa semblant –fer entrar clandestins dins un territori capaços de simular perfectament que eren allò que no eren.
Però ara resulta que l’organització del senyor Gerard Piqué pretén que una jugadora que sembla que només cobra cinquanta euros per partit –sí, Piqué també és un explotador laboral– ha de tenir enmig del dolor la capacitat d’amagar la seua llengua natural, com si l’hagués entrenat el KGB durant anys per a ser una perfecta clandestina.
Piqué calla. I aquests no és pas el primer incident lingüístic ocasionat en aquestes lligues de fantasia creades per l’ex-capità del Barça i aspirant a la presidència del club –una aspiració que se li va complicant molt amb aquesta actitud tan irresponsable i tan contrària a la història i els valors del Barça. Però l’organització, quan hom els demana què caram passa, responen que aquest espectacle té molta audiència a Espanya i a Llatinoamèrica i que per això tot s’ha de fer en espanyol.
No entraré a discutir-ho, perquè és una excusa massa barata. Hi ha maneres de fer les coses, especialment en un món multilingüe. I si Piqué ha triat de prohibir de manera estricta el català –que és això que ha fet– ha d’assumir la seua decisió i no amagar-se rere el màrqueting.
Perquè la diferència rau en la persecució de la naturalitat. En la coerció d’allò que ix de natural. Si Piqué pensa que ha de fer un negoci com aquest a Barcelona però en castellà, jo ho trobe molt lamentable i incoherent, però ja s’ho farà. Ara, d’ací a prohibir explícitament l’espontaneïtat de les persones que hi treballen hi va un bon tros. No és, per dir-ho amb un exemple comprensible, que Piqué tinga la carta del restaurant en espanyol i no en tinga en català, que ja és gros. És molt pitjor: és que pretén que al seu restaurant ni els comensals ni els treballadors no puguen parlar en la llengua que els és natural ni parlar amb l’espontaneïtat que tenen les relacions socials.
Durant la vida esportiva, Gerard Piqué sempre ha explicat que el seu orgull culer li venia de la família i de les coses que li havien explicat des de xiquet sobre què significa ser del Barça. Estic segur que hi ha una anècdota que se sap de memòria i que ara és a ell que li escau com l’anell al dit. Va passar el 1968, quan el Barça va jugar una final de copa en presència de Franco al Santiago Bernabeu i va guanyar. Hi havia la dona del ministre d’Interior espanyol de l’època –en deien de Governació– i aquella senyora es va posar a cridar horroritzada perquè els espanyols havien perdut. Fins que en un moment determinat es va adonar que al costat hi tenia el president del Barça, el senyor Narcís de Carreras, i aleshores va dir: “Ah!, felicitats, doncs. Perquè Barcelona també és Espanya, oi?” La resposta magnífica, en català i davant Franco, del digne president del club ha restat per a la història: “No fotem, senyora, no fotem!”
La nostra feina és ajudar els lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
