28.07.2020 - 21:50
La retirada del tercer grau als presos polítics ha causat una impressió profunda. Davant aquest nou episodi, crec que sobren els arguments i ja no sé ni tan sols si cal remarcar algunes obvietats. La primera, que cap d’aquestes persones no hauria de ser a la presó. Però també que el tercer grau és un dret penitenciari que tenen tots els presos, no és cap benefici ni encara menys cap concessió. I que és un escàndol la comparativa entre el tracte als presos polítics catalans i el que rebien ahir mateix els guàrdies civils que van matar quinze persones al Tarajal i el dels ultres nacionalistes espanyols de fa pocs dies a Blanquerna.
Insistir en tot plegat és una pèrdua de temps, perquè apel·lar amb arguments morals amb qui actua com a opressor, s’ha vist al llarg de la història que és inútil. La clau de tot plegat no és al seu costat sinó al nostre.
En aquest sentit, és rellevant i molt clarificador el fet que siga la fiscalia, no pas un jutge, qui força la decisió del retorn dels presos polítics a les cel·les. Perquè la fiscalia depèn orgànicament del govern espanyol i la fiscal general és membre del PSOE i ministra del govern que ERC i el PDECat van propiciar amb el seu vot durant la moció de censura a Mariano Rajoy.
Aquell dia, el 30 de maig de 2018, vaig escriure en aquesta columna editorial que no podia entendre de cap manera per quina raó, a canvi de res, els partits independentistes posaven en el govern Pedro Sánchez, en compte de dedicar-se a sembrar el caos a Espanya. Vaig tenir una gran sensació de solitud, però també vaig pensar que el temps, que sempre m’ha semblat que és un gran motor polític, acabaria imposant la lògica d’una situació que és evident i que molts aleshores no veien i avui potser es veu més bé, cada vegada per més gent.
I què és això que per a mi és evident? Que els catalans vivim una situació d’opressió nacional. Sense subterfugis ni mitges tintes. I que només des del reconeixement que això és així podrem sortir-nos-en, eventualment, podrem posar-hi remei.
Potser el fet que m’ha donat aquesta perspectiva és haver tingut la sort de viure, treballant com a periodista, diversos processos d’alliberament nacional al llarg dels anys. Mantinc el contacte amb bons amics en algun d’aquests països que avui són membres indiscutits de la Unió Europea, alguns d’ells, personalitats polítiques que van tenir un paper clau els dies de la seua pròpia independència. Són gent que, per això mateix, veuen amb molta il·lusió el nostre procés d’alliberament. I són, per tant, un contrast excel·lent per a cada cosa que fem nosaltres. Recorde una conversa amb un d’ells, que em va telefonar desconcertat havent vist que una part del govern que havia proclamat la independència es lliurava voluntàriament a la justícia espanyola. ‘Però vosaltres sou una nació o una província?’, em va dir, abans de posar-se ell mateix com a exemple: ‘T’imagines on seríem avui si jo m’hagués lliurat, després d’haver proclamat la independència?’
Des d’aquell 27 d’octubre de 2017, els polítics independentistes catalans, sotmesos a un actiu règim de terror, ha comès molts errors, de tots els quals posar Pedro Sánchez en el govern espanyol és un dels més greus, des del meu punt de vista. Bàsicament, perquè només ha servit perquè Europa es relaxe i es pense que el problema català ja s’ha resolt. Però jo només sóc un periodista, un analista si ho voleu dir així, i per tant, allò que dic ho dic sempre amb respecte envers els qui fan la política. Sé que en aquell moment la seua visió era diferent de la meua, perquè ells estaven segurs que un govern progressista espanyol encararia el problema català d’una manera diferent de com ho feia un govern conservador espanyol. Però supose que ara ja en deuen estar ben poc convençuts o gens, que això serà així. I, per tant, espere i demane canvis.
Perquè la gent, el carrer, ha aguantat a la perfecció situacions poc comprensibles i ha demostrat una fortalesa única, que és la garantia de poder guanyar, i continua preparada i tensada. I potser, finalment, ha arribat l’hora que la classe política deixe de guiar-se per teories de dubtosa coherència intel·lectual i mire la realitat cara a cara: nosaltres som una nació, és perquè som una nació que patim una opressió nacional i, com a tot arreu del món, per a això no hi ha cap més eixida que l’enfrontament, la confrontació, amb la nació que ens oprimeix. I aconseguir la independència. No és una cosa de reis o repúbliques, ni de progressistes contra conservadors: és Catalunya, els Països Catalans, contra Espanya. O l’arbitrarietat permanent i l’agressió constant i sense límits, aquesta que ahir va fer tornar els presos a la presó.
De moment, els partidaris de la negociació i de l’estima profunda envers els seus enemics, tornen a la presó. Segurament per a molts anys. Això és un fet. Allò d’esperar que els altres baixen del burro, no deixa de ser una excusa per a continuar passant i fent veure que fan alguna cosa quan no fan res. Lliurar-se a l’enemic i voler seguir sent el general no és creïble. No ho ha segut mai.