Un dia, mirant distretament el Facebook, vaig topar amb un post que em va sobtar; pertanyia a la categoria ‘episodi de vida’ i us l’escric tal com raja: ‘Mort del meu pare’. Si no esteu familiaritzats amb aquesta xarxa, he d’aclarir que un ‘episodi de vida’ és, en argot facebookià, un post pre-fabricat que es crea emplenant els camps d’un formulari. Entre els posts pre-fabricats pots triar des d’episodis joiosos com ‘M’he casat’, ‘M’he recuperat d’una malaltia’ o ‘M’han tret l’ortodòncia’, fins a fets tan profunds com ‘He canviat les meves creences’ o el que diem: ‘He perdut un ésser estimat’. Si cliques aquesta opció, el formulari et facilita d’informar sobre el parentiu amb el difunt o el lloc i data del traspàs, penjar-hi una foto, explicar una història relacionada, tot mentre a la columna d’anuncis et van passant enllaços patrocinats que, m’imagino, cada vegada seran més precisos en relació amb les teues necessitats.

El cas és que algú del Facebook al qual servidora no coneixia prou ­–parlant de xarxes socials, aquest detall no és anecdòtic– va decidir de fer ús de l’eina per a anunciar als seus ‘amigats’ una pèrdua tan sentida. I l’anunci de la pèrdua, com qui deixa anar un vaixell de paper en un riu, va viatjar per ‘timelines’ de tota condició i posts de tota mena, entre vídeos de gatets, notícies de Podemos, anuncis de clíniques de fertilitat i fotos de la graduació del germà d’una mare de la guarderia. Això són les xarxes socials: un corrent imprevisible on tu deixes anar el teu moment íntim, fa una bufada de vent, i no saps mai per quins ulls passarà, ni a quina ribera anirà a petar.

Si néixer en temps de Facebook és que els teus pares hi pengin la teua primera foto, morir-se en temps de Facebook és un fill teu creant l’esdeveniment ‘Mort de la meva mare’ i prement ‘Publicar’. De la mateixa manera que les fotos de nounats s’omplen de missatges de benvinguda, els posts obituari esdevenen llibres de condol del color corporatiu de la xarxa social, desubicats, signats des del sofà per algú en sabatilles o que aprofita un forat de la feina o una estona al vàter per teclejar: t’acompanyo en el sentiment, guapa; ànim i una abraçada, company; quina gran pèrdua, el meu condol a la família. Els perfils dels finats acullen missatges al més enllà: bon viatge, nano; que la terra et sigui lleu, amic; quan ho he vist al mur del teu cosí no m’ho podia creure; no et coneixia però pel que veig als missatges devies ser una persona excepcional.

Morir-se és com néixer: hauria de passar a la intimitat. Però, a les xarxes, la nostra intimitat queda massa sovint a mercè de terceres persones, amb la particularitat del naixement i la mort, en què l’anunci es produeix sense el consentiment del protagonista. En això pensava servidora aquest cap de setmana mirant Twitter, com hi penso cada vegada que la mort d’algú conegut i estimat corre per tots els TL del país, fins i tot abans d’hora, perquè hi ha xarxes on el present es fa massa llarg (però això seria un altre tema). Aquestes persones les podem sentir tan ‘nostres’ com vulguem, però abans que ‘nostres’ són filles, progenitores, germanes, àvies, amigues d’algú altre. Què pensarien els morts –què pensaríem nosaltres– si sabessin que el seu últim sospir ha de ser compartit d’una pantalla a una altra i publicitat amb m’agrades, repiulades i favorits?

La mort ens iguala, passa cada dia, passa a tothom, ens passarà a nosaltres. Per això no és tan difícil d’imaginar que tots, arribada l’hora, voldríem una mena de respecte antic que no és cap secret d’estat: que l’últim moment d’intimitat, que és únic, fos només nostre i dels nostres. Sí, les xarxes són implacables, incontrolables, i no crec que la defensa d’allò que és íntim hi tingui gaire recorregut, però jo què sé: els mortals podem ser, d’un en un, éssers meravellosos i empàtics, i segur que som capaços de posar-nos a la pell de qui no pot dir-hi la seua, perquè ja no hi és.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.