Els límits de la catalanitat. Els límits de la nació

El resultat de la lògica regional del nacionalisme català és que Catalunya deixa que els seus límits, les seues fronteres, siguen imposades pels altres

Vicent Partal
10.12.2019 - 06:29
Actualització: 10.12.2019 - 07:29
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Després de comentar ahir la barbaritat aquesta de les vuit nacions ‘espanyoles’, us anunciava un article, aquest d’avui, que té la intenció de fixar-se més en nosaltres que no pas en ells. M’agradaria reflexionar un poc sobre la nació catalana i sobre el poc rigor –a parer meu– amb què la defineix el moviment independentista actual.

He de començar pel començament: ningú no sap gaire bé què és una nació. Com definir-la. No hi ha, de fet, cap esquema acceptable per tothom que servesca per a dir que això o allò és una nació. Les coses no són tan clares com amb els estats. Més o menys tothom sap què és un estat i n’hi ha una llista homologable. Però la nació és una cosa distinta de l’estat i que no necessàriament hi ha d’encaixar. De fet, no hi encaixa gairebé mai. Els estudiosos han aportat definicions molt interessants sobre què és una nació. Però som molt lluny de la unanimitat i per tant preval la polèmica.

Les nacions no són mil·lenàries. Ni Viriat, ni Pelai, ni Guifré el Pilós, ni Vercingetòrix no són l’inici de la nació portuguesa, espanyola, catalana o francesa. Les nacions –tal com les entenem avui– en tot cas naixen a la fi del segle XVIII amb la revolució parisenca, concretament quan el tercer braç se separa de l’aristocràcia i decideix de fer camí tot sol. Llavors adopta l’expressió ‘nació’ per a definir-se políticament, una expressió que fins aleshores havia tingut un significat bàsicament lingüístic i cultural. Per això es van separar dels Estats Generals i es van proclamar Assemblea… Nacional.

Seguint aquesta línia, es pot dir que una nació sobretot és la voluntat política de ser-ho. I els precedents i els substrats, per més imponents que siguen, valen de ben poc si no hi ha aquesta voluntat política. Que els occitans van tenir la llengua més important d’Europa no ho pot discutir ningú, però això avui no puntua per a ser considerats tant nació ells, per exemple, com ho és l’Escòcia, que gairebé no té llengua pròpia o la fins fa quatre dies pagesa i avui admirable Eslovènia. Prússia va ser un dels estats més potents d’Europa, però això no ha creat cap nació prussiana. Txecoslovàquia ha desaparegut d’un dia per un altre, com Iugoslàvia, com aquell peculiar país que es deia Moresnet, com Sikkim o Tuva. I en canvi Còrsega, amb una llengua italiana, renaix i ho fa com un projecte propi. La política doncs, la voluntat política de ser, és allò que compta més, gairebé allò que compta del tot. Sempre que s’entenga que això pràcticament no s’origina mai en el buit i sense tenir en compte factors com ara la llengua o la història.

L’historiador neerlandès Joep Leersen, a El pensament nacional a Europa. Una història cultural, ha proposat una hipòtesi tan interessant com intel·lectualment inquietant. Està d’acord que França va ser la primera nació, arran de la Revolució, però defensa que la seua constitució va generar una mena de dòmino que obligà les altres nacions europees a constituir-se en moviment nacional primer i en estat tan aviat com poguessen. La tesi s’assembla molt a aquell pensament seminal de Joan Fuster segons el qual ‘els “nacionalismes” no emergeixen en el buit’. Deia el savi de Sueca que ‘cada “nacionalisme” s’articula com a tal en funció d’un altre “nacionalisme”: conflictiu amb ell. Seria inimaginable un “nacionalisme” sense un altre enfront’. I efectivament, és ben bé això.

El nacionalisme català, tal com entendríem avui aquesta expressió, naix a Barcelona, bàsicament articulant-se contra el nacionalisme espanyol, que ocupa la seua part de la nació de tots, però no contra el francès, que ocupa l’altra. I ho fa en un moment històric en què el substrat de la catalanitat és molt sacsejat precisament amb l’episodi del canvi d’estat de la major part del Principat, que passa d’Espanya a França entre el 1810 i el 1814. Entre el 1810 i el 1812 el Principat va ser un estat independent sota l’òrbita francesa, que el 1812 va incorporar Catalunya com una part de l’imperi. Fins el 1814 en què el Principat al sud de l’Albera va ‘tornar’ a l’estat espanyol.

Fa temps que tinc la sensació que aquest episodi va ser més important que no pensem en l’origen del nacionalisme català, però dissortadament no hi ha gaires estudis sobre això ni sembla que gaire gent vulga dedicar-se a gratar en eixa direcció. Cosa que, tota sola, ja explicaria la feblesa teòrica i mental del nacionalisme català, la seua subordinació crònica al marc espanyol. Penseu, per exemple, que quan es reuneixen les Corts de Cadis, origen del constitucionalisme espanyol, Barcelona és tan francesa com París. Res a celebrar, doncs, ni res a discutir. O que les apel·lacions al 1707-1714 com a data de la pèrdua de les llibertats nacionals no casen bé amb el fet que un segle després Catalunya és independent durant dos anys. No fa tres-cents anys de res, doncs. Dos-cents són molts, encara, però són cent menys. I com és que en termes generals no som conscients de tot això? Perquè parlem d’una independència de matís francès? Com és que el nacionalisme català té un pensament tan afeblit i subsidiari sobre ell mateix?

L’explicació més raonable seria –i això és una hipòtesi i prou– que el nacionalisme català és en origen sobretot un fenomen barceloní, de la província de Barcelona. I d’una Barcelona que es reconeix a tot estirar en el mapa de les quatre províncies espanyoles que capitaneja com a capital regional. I menysté la resta. Menysté, de manera suïcida però potser comprensible, la resta del país, de la cultura, del substrat, digueu-ne com vulgueu, que en definitiva és la base, li agrade a Barcelona o no, de la seua aspiració nacional.

I que consté que no era ben bé que això fos normal aleshores. Jacint Verdaguer, per exemple, té al cap ben present Catalunya Nord –i això va arribar a originar aquell grotesc episodi dels bitllets del Banc d’Espanya que reproduïen el Canigó ‘francès’. I la consciència que tots érem uns i érem diferents, no tan sols a la fi del XIX sinó ben entrat el segle XX es mantenia viva. Hi ha milions d’anècdotes sobre això, inclosa la tendència popular durant el servei militar a ajuntar-se ‘catalans’, ‘valencians’ i ‘mallorquins’.

Però és un fet que, políticament parlant, el Principat va optar per menjar a banda quan els altres gairebé no teníem ni plat. Al País Valencià, fins a l’aparició de Joan Fuster als anys seixanta del segle passat, la confusió era total i encara, malgrat tot, continua essent determinant per a frenar els avanços que hi ha però que podrien anar a més velocitat. Els valencians, com explica tan bé Vicent Baydal, vam ser un estat, separat i lliure, per voluntat de Jaume I, i això ha deixat marca. Però la fórmula administrativa històrica ni ho explica tot ni ens dóna prou força ara, tal com es pot veure. Mentrestant les Illes van cadascuna a la seua, com sol passar en la majoria de territoris insulars, Andorra procura passar desapercebuda i les perifèries, la Franja de Ponent, l’Alguer i el Carxe, prou feina tenen a mantenir-se vives.

Hi ha una nació catalana més enllà del Principat? I encara: això interessa als del Principat? Home, hi ha un projecte evident, això que se’n diu Països Catalans. I hi ha persones com jo mateix que des de la nostra profunda valencianitat ens considerem allò que Josep Pla deia ‘catalans integrals’. Que siguem molts o pocs no és el fet important, ara i ací. El fet important és que nosaltres, pel fet de considerar-nos com ens considerem, som els qui desespanyolitzem de manera automàtica el concepte de Catalunya. I pense que això, ni que fos de manera egoista, hauria d’interessar-li. Ho explicava molt bé Júlia Taurinyà en una entrevista recent ací a VilaWeb: l’existència dels catalans ‘francesos’ al nord impugna radicalment la idea que els catalans del sud són ‘espanyols’. Ara, tot això és una realitat que el nacionalisme català del Principat ha defugit històricament. Fins al punt de no discutir mai els límits de la catalanitat política i quedar-se de manera obedient amb els límits de les quatre províncies espanyoles com a marc.

I mira que es podria discutir fins i tot sense haver d’acudir al concepte de Països Catalans. Perquè ni el Principat d’ara no és el Principat. Mequinensa formà part del Principat durant el domini francès. I Andorra. Que avui mitja Cerdanya siga ‘espanyola’ i l’altra meitat ‘francesa’ ja es veu que no pot tenir res de natural. I de fet la frontera entre Catalunya Nord i allò que avui en diem Principat és arbitrària i només s’explica perquè una part és d’un estat i l’altra de l’altre. La Vall de Ribes o el Baridà occidental, per exemple, havien estat sempre als límits del Rosselló i la Cerdanya i no fou fins que no s’implantà la frontera que no canviaren de costat. Es podrien qüestionar, si més no, els límits de la nació catalana per no fer-los coincidir completament amb la regió espanyola que s’ha quedat el nom del país. Però ni això no passa.

I el resultat d’aquesta lògica regional del nacionalisme català és que Catalunya deixa que els seus límits, les seues fronteres, siguen imposades pels altres, per Espanya i França. Cosa que no és normal quan parlem de nacions. Ho és quan parlem dels estats –perquè les fronteres administratives al cap i a la fi són isòbares que depenen de les borrasques polítiques i massa sovint, ai!, dels anticiclons militars. Però no de les nacions, que es basen sempre en l’adhesió dels individus. Deixar que siga el poder que en definitiva combats que et diga on acabes tu i on comences és un fenomen certament únic al món, que sempre m’ha fet dubtar de la solidesa del nacionalisme català. I, per tant, de la voluntat real de constituir-se en estat. I en aquest sentit no és anecdòtic, diguem-ho tot, que l’independentisme quan era minoritari fos clarament de Països Catalans però que arran de la gran onada de la darrera dècada el mapa s’haja tornat a reduir. Fins al punt que la República Catalana proclamada el 2017 encaixa com un guant en l’espanyolíssima comunitat autònoma de Catalunya. Potser en serà el preu, d’això estic disposat a parlar-ne, però casualitat no ho és.

I a partir d’això, com és previsible, ens ho anem empassant tot: de considerar inevitable el bilingüisme espanyol-català a tot el territori a creure que la República Catalana en realitat seria un estímul per a Espanya. I anem malament si al final resulta que només és català qualsevol ciutadà espanyol, i només si és espanyol, que viu a la comunitat autònoma de Catalunya –un punt aquest que gairebé ni el Consell per la República no s’atreveix a discutir. Quan un nacionalisme, qualsevol, regionalitza la nació i l’empetiteix, al final s’acaba regionalitzant ell mateix respecte de la metròpoli. I, inevitablement, per tant, pensant-se en termes febles, de subordinació.

Les coses són així i ja està? No n’estic gens segur, però, en qualsevol cas, avui no ho dic pas per això, precisament. Al contrari, crec que n’hem d’aprendre. Cada dia que passa tendesc més a veure els fets del 2017 com un primer assalt a l’estat propi, assalt del qual anem extraient una gran quantitat de lliçons importants que ens van canviant com a societat. I entre aquestes lliçons em sembla que apareix l’evidència que cal i urgeix un discurs coherent si més no sobre Catalunya Nord, probablement el territori que més ha fet pel Principat i on més ha crescut la consciència catalana, paral·lelament amb el procés independentista del sud.

Per això, amb vista al segon assalt, que vindrà i em sembla que més prompte que no espera molta gent, estic convençudíssim que debatre sense por ni anatemes sobre el mapa i els límits de la catalanitat i actuar a partir d’això amb més llibertat, més autocentrats i menys subordinats podria ser un element determinant que canviaria la relació de forces i el terreny de joc. Perquè, ho pose ara solament com un exemple final i sense afany de polèmica, si s’assumís massivament que la catalanitat desborda la frontera estatal espanyola, quin sentit tindria considerar que només són catalans aquells que ho són, ho sou, en virtut d’un fet administratiu espanyol? O quin trellat tindria incloure en la nació catalana tot el veïnat administratiu de la comunitat autònoma espanyola de Catalunya, tornant a confondre així la voluntat política dels ciutadans amb l’organització territorial dels estats? No sé si m’explique…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
09.12.2019  ·  22:07

És català aquell que ho vulga ser. I una bona part no vivim al Principat. Ni tampoc parlem barceloní. I dels que viuen al Principat, els qui viuen allunyats de Barcelona també la miren amb una mica de recança. Possiblement el problema rau en que a l’àrea metropolitana hi viu un percentatge molt gran de població. Però sí. Estaria bé que els d’aquesta àrea alçaren la mirada i veren als valencians o als catalans de les comarques del Nord com el que som. Habitants del mateix país, ara separats administrativament entre altres estats. En tot cas, cal ser optimista. Fa deu anys, els de Barcelona sabien molt poc de les terres de l’Ebre. I ara en saben molt més. Per no parlar dels del nord, un descobriment encara més recent.

Joan Cuxart
Joan Cuxart
09.12.2019  ·  22:35

Avui el foraster publicita la seva visita a Llívia com a “un territori català envoltat de territori francès”!? Llívia és territori espanyol envoltat de territori francès (formalment correcte) pel devenir de l’història, però és territori català envoltat de territori (nord-)català. A cada bugada perdem in llençol amb tv3.

Enric Llagostera
Enric Llagostera
09.12.2019  ·  22:46

Crec que va ser en Josep Pla que va dir:
El meu país es allà on dic Bon Dia i en responen Bon Dia!!

Jordi Alvinyà
Jordi Alvinyà
09.12.2019  ·  23:16

És cert que el catalanisme ha estat molt majoritariament un “regionalisme” de les quatre provincies. Personalment sempre he defensat la idea dels Països Catalans, apostant per un retrobament voluntari i al ritme de cada pais i defensant l’atorgament d’un pes politic identic a cada pais, un cop retrobats, idependentment del pes demografic de cadascun. Entetant, defenso que la Republica reconegui la nacionalitat als naturals dels tres països, inclosos els de la Catalunya Nord, els d’Andorra i els de la Franja.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
09.12.2019  ·  23:20

Aquest comentari l’havia desat a l’entrevista de Raimon Obiols, però també encaixa béací mateix.

Us conte un parell de maldats que em van succeir l’any 1996 que tenen relació amb el Sr Obiols i la seua lluita contra Conveniencia y Unión de CataluÑa.

1. En el mes de maig d’aquell any visitant el MoMA de Nova York vaig trobar-me una parella de senyors majors que també deambulaven per les sales. d’exposicions. En sentir-los enraonar en la nostra llengua ( que és nostre el passaport i Identity Document) vaig abordar-los i contactar amb ells. Aquella encisadora parella eren -ni més ni menys- la germana del Sr Obiols i son cunyat. Com vam congeniar , en eixir del museu, vam dinar junts en un baret d’aquells “Delivery”…i la sra m’explicava tota incrèdula que:

“Com era possible que a son germà l’acusessin de poc català?”….quan ell, que havia fet mans i mànegues pel poble català.!….i nosaltres li vam respondre que segurament no s’hi havia esforçat tant com calia.

En aquell moment ja anava arrelant ERC, que tant ens havia costat a reflotar des de la refundació entre 1989-92, a aquells que estàvem fora dels circuits políticas habituals.

Cal dir, que l’encisadora parella vivia a Suïssa, degut a que el cunyat era un funcionari de l’ONU allà…i sabien el que sabien, però no el reviscolament d¡’aquell jovent que anava fent saó., que esclataria a partir de 2003.

Per això mateix, a mi que m’embadaleix els jocs malabars dels socialistes catalans, sempre tan brillants des de l’abstracció , com ara l’efecte Rashomon, efecte que ha passat sempre des de que la humanitat existeix, doncs som fills del nostre subjectivisme i incapaços de conèixer tots els plecs de la realitat. Efecte, que els sociocatalans mai tenen el coratge d’enfrontar-se a llurs amos i imposar-los llur visió. Els amos españols van a barraca i no estan per a hòsties beneïdes. La realitat la produeixen ells mateixos a base de garrot. Per això mateix els obiols, icetes, zaragozes, chacons, etc…són covards i sempre acaben capolats per llurs amos de Madrid i menystinguts.

2. El mateix any, a l’octubre, pujant a la torre circular de Viena, vam coincidir amb el regidor d’Urbanisme d’El Catllar amb sa muller i dues filles en la cua. En veure’ns l’adhesiu del CAT enganxat s’acostaren tot joiosos quedant-se aixafats en comprovar que érem de València i ja mostrant-se una mica desficiosos i distants ….com si açò haguera canviat res. Només 3 anys després del cas Guillem Agulló, eh !

Cal dir, que anys a vindre, el regidor escalà a batle de la seua vila i uns anys més avant va ser descobert com feia el tràfic d’influències i diners acabant, crec, engarjolat.

PS: aquests dos casos allunyats en la ideologia però compartint règim és el que em sembla sengles productes caducs per l’evolució històrica d’aquesta societat.

A mi, em semblen tots dos, personatges ancorats a les acaballes del segle XIX i inicis del XX….”Dublinesos” dignes d’oblit com caràcters grisos d’en James Joyce.

Ara que volen fondre’s en un aliatge del règim del 1978′ de nom PSCERC’s, o semblant, en què fa any i mig ERC, en veure’ls “pujolejar obiolosament”, vaig donar-m’hi de baixa perquè veia açò que tenim ara, i no vull ser-ne còmplice.

Josep Blesa (València)

Francesc Macià
Francesc Macià
09.12.2019  ·  23:21

“Jacint Verdaguer, per exemple, té al cap ben present Catalunya Nord –i això va arribar a originar aquell grotesc episodi dels bitllets del Banc d’Espanya que reproduïen el Canigó ‘francès’.”

Només precisar que en realitat els escarafalls no van venir per la reproducció de la muntanya del Canigó en els bitllets de 500 pessetes dedicats a Verdaguer, sinó perquè el poblet que hi sortia ben destacat a primer terme era Vernet, municipi “francès”; és a dir, una comuna de l’Estat francès en un bitllet de banc espanyol.

Per a la major part de catalans el Canigó és una muntanya indiscutiblement i entranyablement catalana (i fora de Catalunya Nord, molts desconeixen que es troba en territori administrativament francès). En canvi, malauradament molts ja no tenen tan clara la catalanitat de Vernet (Vernet-les-Bains)…

jaume vall
jaume vall
09.12.2019  ·  23:27

Recomanaria que quan el Vicent escriu una editorial periodística / pedagògica d’alta volada, on aporta molta informació, a part d’opinió i sentit comú, els comentaris dels companys lectors fossin curts. Inversament proporcionals a la longitud de l’article. Abans de comentar, llegir, rellegir, reflexionar, i sí, finalment, opinar.

Berta Carulla
Berta Carulla
09.12.2019  ·  23:42

Molt agraïda per aquesta reflexió. Són necessàries més reflexions sobre nosaltres, menys sobre el que no som ni volem ser nosaltres.
Cal aprofundir en la nostra història, nostra, de la catalanitat tota. Cal aprofundir en la memòria del que som per a ser i tornar a ser.

Ricard Pintado
Ricard Pintado
09.12.2019  ·  23:50

El que preval, si volem esdevenir una nació amb estat, és la voluntat d’una part molt significativa de voler ser-ho.
I com diu en Partal, una nació neix per la necessitat de diferenciar-se d’una altra nació. I en aquest cas Espanya no ens defraudarà: de ben segur seguirà entossudida en voler subordinar-nos i empetitir-nos, de forma que ens reptarà i seguirà fent créixer la llavor del secessionisme i farà bons els nostres raonaments.

Ricard Portabella
Ricard Portabella
09.12.2019  ·  23:57

Una reflexió del tot pertinent, en un tema molt complex. No m’hi atreveixo a afegir res però em crida l’atenció un fet i és que dos dels tres espais polítics bàsics de l’independentisme al Principat són d’estructura i mentalitat de Països Catalans (la CUP de sempre i ERC des de finals dels 80). És a dir, hi ha poca correlació entre aquests espais polítics i una part important dels seus votants.

Joaquim Torrent
Joaquim Torrent
10.12.2019  ·  00:04

A veure una cosa és la nació com a ens polític defensat tradicionalment pel pensament francès i que té en Renan el seu màxim exponent, la nació cívica , que es copnfon amb l’ estat, i una altra visió és la propugnada pels pensadors alemanys, que hi veuen un Volsk -.poble-. format al larg dels segles…. Són substancialment diferents i, m atreviria a dir, que la visió alemanya és la que més s’ ajussta a la realitat, tot i que sovint ha estat injustament vituperda per gent que al capdavall no eren més que uns simples jacobins. Compte amb els clixés i les manipulacions consuetudinàries.

Francesc Xavier Gómez
Francesc Xavier Gómez
10.12.2019  ·  00:13

Fa molts i molts anys, a la Facutat de Dret de la Universitat de Barcelona, vaig estudiar una assignatura que s’anomenava Teoria de l’Estat i Dret Constitucional. Teoria de l’Estat, no pas de la Nació. Tant de bo els actuals estudiants de dret facin servir els editorials de VilaWeb per endreçar les seves idees i aclarir conceptes…

Qualsevol persona interessada en la Política, entesa com la ciència que analitza l’organització de les societats i l’exercici del poder en els grups humans, hauria de llegir l’editorial d’avui d’en Vicent Partal. Llegir-lo i meditar-lo. En una pàgina descriu de manera exhaustiva les limitacions d’un determinat pensament nacionalista català, que sovint s’exhaureix en una mena de rebequeria de qui, en el fons, només aspira a ser acceptat pel Poder establert de fa segles al sud dels Pirineus.

Molt interessant la descripció de l’octubre del 2017 com el primer assalt per a assolir l’estat propi. Quantes coses no han canviat des d’aleshores! Quantes màscares pròpies i foranes no han caigut! Nosaltres, com a país, com a Nació, ens hem confrontat, potser per primer cop en la nostra història, amb els nostre dilema existencial: Volem decidir d’una vegada sobre les nostres vides, o volem que d’altres continuïn decidint per nosaltres?

En definitiva, finalment ens toca interpel·lar-nos sobre què volem, sense autoenganyar-nos. Sense excuses. I tinguem-ho clar: El resultat d’aquesta contesa només depèn de nosaltres. De ningú més.

Ramon Perera
Ramon Perera
10.12.2019  ·  00:17

Si se’m permet imitar la música del conegut títol, voldria parlar de La insuportable brevetat de l’editorial. Avui no es tracta d’una d’aquelles editorials de treure’s el barret sinó d’una que estimula a la reflexió, al debat i a la introspecció. Debat que quedarà inevitablement aturat quan demà arribi un nou editorial.

Com a barceloní de naixença i de residència [fill d’emigrants interiors a conseqüència de la repressió franquista] que ha hagut d’aprendre a escriure la seva llengua com ha pogut i la història del seu país encara en més males condicions, no em sento representat pel moviment independentista actual si és que es pot parlar d’una cosa així en el sentit que li atribueix el primer paràgraf de l’editorial.

I fent un salt per raó de la brevetat, haig de dir que la nació està canviant inevitablement per raó de la immigració, que ja no és l’espanyola. I aquest factor l’editorial ni tan sols el menciona. Lo que sí que puc dir per experiència pròpia és que una bona part dels nouvinguts reacciona favorablement quan no els canvies la llengua i els dones la oportunitat de conèixer la cultura catalana i de poder explicar-te la seva. T’adones de que estàs participant en la formació d’un nou país, d’una Nova Catalunya que procures que sigui millor que la Catalunya espanyolitzada en la que hem nascut.

Joan Santanach
Joan Santanach
10.12.2019  ·  00:17

T’expliques molt, molt, bé, Vicent.

Oriol Roig
Oriol Roig
10.12.2019  ·  00:22

Molt d’acord amb l’editorial. Potser ara caldria oferir ajut als germans del nord… Ells estan protestant per les seves pensions, tallant carreteres i demés sense que els anomenin terroristes. Ajudem-los des del sud amb talls solidaris. Ens necessitem tant per defensar-nos de Madrid com de París.

Josep Barba
Josep Barba
10.12.2019  ·  00:24

A Madrid l’aigua de l’aixeta és de qualitat i serveix per beure. A Barcelona l’aigua fa pudor a química, i incompleix els estàndrars de l’aigua potable. Podem dennciar-ho a Europa? Es pot fer vaga de pagament de rebuts, per incompliment de les normes. Si aconseguim un aigua de l’aixeta potable, ens estalvirem calers i milions envasos de plàstic.
Fa riure que alhora la llei obligui als establiments de menjar a cobrar les bosses de plàstic, que són una part infima del plàstic d’una compra.
Fa l’efecte que, val la pena.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
10.12.2019  ·  00:28

Ho expliqueu clar i Valencià. Com aquells que digueren “Dio, la Chiesa Romana in mano dei Catalani” sense saber que Xàtiva era valenciana autòctona amb llengua baixada del cel ; que l’Ausiàs March va néixer a la barceloneta, fill de mare castellana i va superar la immersió lingüística amb la millor nota del segle i va aconseguir un lloc de professor a Gandia. I sí, la majoria dels catalans vers són catanyols-bilingües mentre els altres han après fusterià per sobreviure.

Jaume Rigau
Jaume Rigau
10.12.2019  ·  00:29

Sí Vicent. Us expliqueu molt bé. Editorial de context molt ampli però que va al moll de l’òs. I del qual es deriva el problema essencial: ser o no ser, aquesta és la qüestió

jordi Rovira
jordi Rovira
10.12.2019  ·  01:03

On també cap la discussió és en el sí de la nació espanyola. I una discussió molt més important del que sembla. Important com les desafinades que tant bé assenyalava ahir l’editorial de les vuit nacions espanyoles efecte nines russes, o els estranys recargolaments Rashomon dels Obiols de torn. Doncs si una voluntat política nacional s’enfronta a una altra, només el fet de plantar cara vol dir quelcom. Tant com el descontent que els companys de la Catalunya nord poden tenir d’una nació francesa a qui algun “petarró” que altre també se li escapa. Que l’estat nació del tercer estat es dissipa com una aspirina efervescent, bé que ho il·lustrava el company Jean-Luc Mélenchon. Deia avui mateix que al govern francès estan nerviosos per la reaccions de protesta a aquests extremisme liberal centrista que professen.
Finalment constatar que tant insistir amb que el problema català és un afer intern; només vol dir que no ho és!

Gemma R.
Gemma R.
10.12.2019  ·  01:25

T’ expliques i molt bé Vicent. I no saps lo malament que m’ has fet sentir, suposo que per sacsejar-nos, suposo no, segur. I et ben prometo que ho has aconseguit. Els canvis de paradigma, són molt complicats, perquè requereixen primer d’ una conscienciació i després d’ una desprogramació. O potser fins i tot a l’ inrevés. Estem tant colonitzats, però de fa segles, tant és quants, més de dos, i són molts anys i vàries generacions. Pensem així no de manera política, ni sentimental, si no autòmata. Hem de pensar dues vegades que la Catalunya Nord no és França, i com molt bé expliques és amb l’ 1 d’ Octubre que descobrim una part del territori, de la nació, i ens quedem boca-badats. Però perquè no es dóna a conèixer més aquest fet dés de l’ escola, amb excursions, intercanvis, etc. A qui i perquè ha interessat que desconeguem els nostres germans de l’ altre banda de la frontera administrativa? I TV3? Perquè va tenir la virtud de voler arribar a València i a les illes, però no en va incorporar els territoris al contingut? I perquè se’ n va permetre la desconexió, que va ser la primera censura clarissima per part de la dreta espanyola?
No em vull justificar, però crec que Catalunya està auto-obligant-se a sí mateixa a fer molts canvis que ho sacsejen tot. El canvi climàtic ens està qüestionant la manera de viure fins al día d’ avui, el feminisme la inter-relació entre gèneres que hem mantingut i per tant amb nosaltres mateixos, tant homes com dones. La revolució de gèneres ( femeni, masculí, trans,etc. ) que qüestionen la familia com s’ ha conegut fins fa poc. I també la nació. Era fàcil decidir què voliem administrativament, però hem descobert que per a esdevenir, primer hem de ser, i per ser, primer refer. Revolucionar-ho tot és molta més feina que ser conservador. I es necessita més valentía. Però en cap dels aspectes que he esmentat, quan prens consciència de la injustícia històrica, no pots tornar enrere. Ja ho has vist. Refem-nos.

Rafel Llobet
Rafel Llobet
10.12.2019  ·  02:02

És potser el moment de fer aquella proposta que en Josep Guia va fer als anys vuitanta i que jo no podia assumir per confusa. Ell volia fer extensiu el nom de Catalunya a tot el territori dels Països Catalans per definir-nos en una sola paraula.

Cal que d’això que sentim tots quan pensem de forma catalana, de la gent sobre tot però d’un territori també sense un poder comú però que es podria estar gestant, en parlem amb un sol terme, una paraula que ha de ser nova, original i adaptada a la globalització del món real, però que tothom entengui i ens projectí amb nova identitat.

La paraula clau que ens definiria en tot l’espectre podria ser: CATALÀNIA, seria el territori on es pensa en clau catalana, amb un concepte republicà basat en una ciutadania lliure, participativa i radicalment democràtica. En podria formar part gent que viu lluny però que en voldria ser per la seves arrels culturals o per altres motius.
Així emulant el Pep Guia, jo us diria: “Digueu-li CATALÀNIA”

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
10.12.2019  ·  02:34

Joan Cuxart

Avui el foraster publicita la seva visita a Llívia com a “un territori català envoltat de territori francès”!? Llívia és territori espanyol envoltat de territori francès (formalment correcte) pel devenir de l’història, però és territori català envoltat de territori (nord-)català.

A cada bugada perdem in llençol amb tv3. Completament d’acord. I es gent que “teòricament” sap de que va la cosa, o sigui que els que no ho saben encara diran les coses pitjor

Per cert, una Nació es un País sense poder efectiu (i que depèn d’algún Estat) Perquè creieu que les Nacions Unides no serveixen per res?, sino tenen algun Estat darrera que les recoltzi?

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
10.12.2019  ·  05:15

Tota la meva admiració pels valencians i mallorquins que volen mantenir la llengua i la cultura. Han de ser sempre benvinguts a la lluita comuna, i en nosaltres han de trobar aliats i, si cal, sempre un lloc on estar si mai han de deixar la seva terra. La seva persistència, amor al país i capteniment en condicions extremadament difícils és encomiable i digne d’exemple.

Tanmateix, crec que cal ser realistes: no es tracta d’empetitir o no la nació, sinó de veure quines possibilitats tenim tenint en compte els que som i el que la majoria de la gent vol. I poso un exemple: si travesses a Morella, a pocs Km de la frontera entre el principat i el país valencià, et trobes un poble on tothom parla català (o valencià, tant se n’és) però on la presència de la llengua és purament familiar, oral i reactiva. No hi ha res més: ni rètols escrits en català ni prestigiament de la llengua més enllà de les retolacions oficials. La gent, d’entrada, et parla en castellà. No hi ha, si més no, voluntat aparent de recuperar res, cosa que portarà finalment a la diglòsia i a la decadència cultural. Malauradament un fenomen que es veu clarament culminat a la Catalunya nord on el fenomen és encara més esfereïdor. Una llengua transmesa només en l’àmbit familiar, que no arriba a cap activitat de prestigi, es veu abocada a la desaparició. El que queda és un regionalisme identitari com el que es pot veure a la Catalunya nord. Molt encomiable, però que té escassos fruits i finalment també és assimilat (o mireu Bretanya).

Malauradament també, els partits i organitzacions que malden per canviar les coses tenen una presència molt minoritària: ni a les illes, ni al País Valencià, ni a la Catalunya nord (ni a la Franja, posats a dir) els partits i organitzacions que volen canviar les coses van gaire més enllà de ser tercers o quartes forces polítiques i haver d’anar a recer de partits de capteniment més bé ambigu (per dir-ho suaument), com el PSPV. Diria fins i tot més: tant les Illes com el País Valencià han estat sempre feus del PP i dels pitjors enemics de la llengua i de la cultura (o José Ramón Bauxá va ser un bolet ?). Al màxim que estem arribant en aquests moment és a una mena de “autonomisme reforçat” a l’estil de Compromís, els moviments Mes de les Illes o algunes iniciatives individuals de la Catalunya Nord.

Vol dir això que cal oblidar-se dels nostres germans de llengua i de cultura ? Crec que no, però no se’ls pot obligar a anar al pas de tots els que al principat volen tirar endavant i ser un país lliure. Se’ls ha de deixar que- si volen- transitin pel mateix camí que nosaltres hem fet al llarg de decennis i acollir-los amb els braços oberts quan el grau de consciència nacional i cultural ho permeti sense aixecar suspicàcies en la majoria de les seves poblacions. El blaverisme va ser un moviment parafeixista, però bevia del ressentiment anticatalà d’una part important de la població valenciana. Voler “integrar-los” a tots implica el rebuig automàtic i l’apel·lació a l’imperialisme cultural i polític. Sé que és trist i absurd, però és com funcionen les percepcions col·lectives (i en el cas de valència la cosa ve de lluny: ja a l’edat mitjana és famosa la rivalitat entre Barcelona i València). La millor oportunitat per la nació catalana, entesa com a comunitat de territoris de parla i de cultura catalanes és que el principat se’n surti. I el principat no se’n sortirà reivindicant el pancatalanisme i esperant que tothom estigui arrenglerat igual, especialment si els cridats a formar part de la nació no se senten interpel·lats majoritàriament.

Jo no crec que el catalanisme sigui un fenomen barceloní. No ho és, com no és un fenomen viguetà o tortosí: en el seu moment la burgesia catalana es va apuntar a un corrent de fons, present clarament en les classes populars, permetent una articulació política i econòmica (i encara sort que ho va fer o no hi hauria palau de la música, iec o escoles de biblioteconomia). I on era més potent era a Barcelona. Però el catalanisme no hauria estat possible sense la lluita tenaç del poble arreu (al principat però també a les Illes i al País Valencià) per mantenir la cultura i la identitat. Una lluitat que val a dir no tenia cap component política sinó que era transversal. És quelcom que no hem d’oblidar en aquests temps convulsos en què ens ho volen arrabassar tot. Una cosa de la qual hauríem d’estar orgullosos: un poble històricament reprimit (no durant 300, sinó durant 500 anys, que el Conde Duque era dels Austries !!) que ha estat capaç de mantenir la llengua, la cultura i la identitat, de transmetre-les generació darrera generació i d’integrar una amplíssima part de les persones vingudes de fora.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
10.12.2019  ·  07:20

Deliciosa editorial benvolgut Director, magnificament complementada per Josep Blesa i Miquel Gilibert. Gràcies a tots. Salut.

Carles Serra
Carles Serra
10.12.2019  ·  08:45

Gràcies Vicent per aquesta nova editorial.
Jo que sóc un ciutadà que per la meva feina he trepitjat el carrers de Catalunya i també algunes escoles de la Generalitat com el CIFO; quan una nació com la nostra li arriba un gruix d’immigració que actualment representa entre el 30/40% de procedència espanyola, per això tenim el famos bajo Llobrega,
Que una part significativa amb vingut amb mentalitat colonitzadora i ideologia franquista, doncs ja em direu d’on surten els vots majoritaris del partit de Cs, i de quina procedència són Arrimades, Girauta i així un llarg etcètera.
I Ara caldria afegir la nova immigració de sud-americans, que una part se sent identificada en VOX i amb el nacionalisme espanyol més franquiste
Caldria recordar les famosa frase de: Hay que llenar Cataluña de españoles, para que arraiga el sentimiento español; suposo que això també complica molt que fer i cap a on tirar

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
10.12.2019  ·  08:48

Snyr. Castillo
Molt d’acord. M’encantat llegir l’article i els comentaris. Fins aquì, Gràcies a tots

Montse Serra
Montse Serra
10.12.2019  ·  08:51

Benvolgut Sr Partal
Estic rellegint els escrits d’Eric Hobsbaum, especialment els escrits menors editats després de diverses lectures i seminaris. Ara estic llegint, Nations and Nationalism since 1780, publicat el 1990 i revisat (la 2ª edició) el 1992.El llibre és molt interessant. Òbviament, no sabem que pensaria ara del procés català ja que va morir el 2012. Crec que el deu haver llegit per algunes de les coses que comenta en el seu article d’avui. M’agradaria (si l’ha llegit) que comentes una mica el seu anàlisi.

Vicenç Gasulla
Vicenç Gasulla
10.12.2019  ·  08:55

Felicitats Vicent, molt ben treballat i aclaridor. Una llisor per a molta gent.

Ismael Calvet
Ismael Calvet
10.12.2019  ·  08:56

Oi tant si t’expliques; perfectament,diria jo. Gràcies per fer-ho.

Rosa Masot
Rosa Masot
10.12.2019  ·  09:03

Gràcies! Per la lliçó viva de historia i per posar per escrit, ordenades i entenedores, questions que em són molt presents d’uns anys ençà.

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
10.12.2019  ·  09:22

Per una vegada no estic massa d’acord, sobre tot amb el títol de l’editorial, ahir vespre vaig estar molta estona fent el meu comentari, però em quedava tant llarg i encara no reflectia be tot el que volia dir i el vaig acabar esborrant i vaig anar a dormir.

Avui un cop rellegit i havent llegit alguns del comentaris, no més comentaré dos coses, una el tema Nació País i Estat, per aquest ordre, (no se si vaig errat) jo entenc que Nació i País son dos noms que es poden aplicar com a sinònim d’una mateixa cosa, per exemple: Paisos Catalans o Nació Catalana, País Basc o Nació Basca i Nació o País kurd, que s’entenen com a un territori històric on hi tenen una llengua i cultura pròpia i un sentiment de comunitat innat que els identifica com a grup social.

El tema de les fronteres, sempre sol estar imposades i delimitades per altres pobles o nacions o paisos o estats que els han vençut per les armes, el Poble Kurd l’han dividit entre quatre estats o paisos.

No m’allargo més per que és un tema que dona per molt, i no més volia subratllar que el tema fronteres gairebé sempre es imposat.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
10.12.2019  ·  09:32

Bon dia! Sr. Partal. Moltes gràcies pel seu aclaridor article/ reflexió.
N’he fet tota la difusió possible al meu abast, clar.

Pep Agulló
Pep Agulló
10.12.2019  ·  09:52

FARÍEM BÉ DE CONTEMPLAR MOLTES HIPÒTESIS…

El concepte de nació, com diu Vicent, d’una definició de difícil consens, bascula, però, entre els fets, raons i arguments, i els sentiments i emocions. Per tant, primer hi ha d’haver sentiment de partença i després voluntat política de ser nació. Sense aquestes dues components l’explicació històrica pot quedar coixa. Sense el sentiment de pertinença, tampoc existeix la diferència, la distància respecte a altres grups o nacions. Aquí també podríem trobar-hi raons d’aquest esquifit límit territorial del que és la nació catalana (països catalans): l’agressivitat nacional d’Espanya i d’Europa enfront de la nostra voluntat.

El nacionalisme en tant que reafirmació d’una identitat col·lectiva implica la seva defensa d’altres nacionalismes expansius. Subscric doncs el pensament d’en J. Fuster. Per tant el naixement d’una nació és, en general, un part dolorós perquè ens hem de reconèixer primer nosaltres que som nació i després lluitar per optar pel reconeixement, del tot necessari, per la resta de la comunitat de nacions.

La llosa d’aquest anorreament de la nació catalana ha sigut tan aclaparadora per la sistemàtica persecució del poder català ja en l’època que els seus vaixells dominaven la mediterrània, però que res se’n diu de la cultura, la literatura, la pintura, de l’aventura americana de la noblesa catalana (C.Colom), etc.. La castellanització i italianització de qualsevol rastre català al món en temps d’un domini hegemònic català, de Papes, reis, nobles, artistes…que estranyament no ens han llegat en prou feines res, explica com ha escrit la nostra història i ens ha reduït la nació a límits de supervivència.

Tot plegat també explica per què el nacionalisme català té un pensament tan afeblit i subsidiari…

PS. Entenc el sentit polític que l’editorial vol donar al tema de la nació per fer avançar la nostra consciència (De fet és la segona part del d’ahir). El tema, però és d’un abast històric inabastable per un article.

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
10.12.2019  ·  10:15

Gràcies Sr. Partal. L’he llegit. Haig de sortir se’ns falta. Me’l haig de llegir amb calma. I els comentaris, interessants com sempre, per fer-ne la digestió……

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
10.12.2019  ·  10:24

Enlluernadora editorial. Gràcies Vicent.
Quan vaig a la Catalunya del nord i fins a València o Alacant, trobe ciutadans que volen ser catalans autèntics. Tot és voler-ho ser de cor, i el que no vulga, dons no res: bon vent i barca nova.

Joan Begue
Joan Begue
10.12.2019  ·  10:24

En feu reflexionar sobre la definició de aquest entramat de subjectes per intentar definir l’individu el tros de terra que trepitja la relació amb els veïns i l’espai que trepitgen. Per la relació creada per l’aura del seu nitxo es crea un egregor i d’aquí per aquest intercanvi simultani neix o millor dit creem un poble que per aquesta llei esdevé una nació. Penseu que l’egregor es una entitat amb vida pròpia que es alimentada acarona da i destruïda per la força de l’individu. El mecanisme d’interrelació de aquestes dues entitats l’individu i la terra (ésser viu amb peculiaritats del territori) és aquest resultat ple d’emocions i de pensaments característics de la simbiosi creada, això que es crea s’anomena llenguatge.
D’aquí sempre l’interès de diluir prohibir i distorsionar de l’adversari.
La definició d’estat l’hem de buscar amb l’ego centrisme de la part propia de l’ energía que manipulen.
Es una opinió personal, són molts motius, un d’important per a determinar la desintegració del ritu catòlic va estar el deixar d’usar el llatí com vehicle dinamitzador del seu egregor.

humbert roma
humbert roma
10.12.2019  ·  10:44

Molt interessant i documentat l’editorial, com sempre. Però el trobo massa eurocèntric i depenent d’una anàlisi marxista també eurocèntrica com la majoria de les tesis historicistes de Marx (potser marxisme de catecisme com el que vaig professar de jove). Ara com ara no estic d’acord, per exemple, en el reduccionisme de les fases de la història de la humanitat (d’on es desprèn la teoria que només a partir de la industrialització, segle XVIII, es pot parlar de nacions, com es dedueix del text). Seria molt prolix estendre’s aquí en consideracions però només cal pensar en els orígens dels nacionalismes africans del segle XX, inclòs el rifeny que tant va afectar el nostre país (Setmana tràgica o gloriosa) o el renaixent nacionalisme de les nacions originàries ameríndies. Potser Vilaweb hi podria dedicar un altre article que ens ajudaria a entendre moltes coses, com ara què passa a Guinea Equatorial, tema tant silenciat als mitjans de comunicació espanyols i catalans, com denunciava recentment l’escriptor equatoguineà Juan Tomás Avila Laurel en aquesta excel·len entrevista a mèdia.cat https://www.media.cat/2019/11/28/mitjans-espanyols-dictadura-guinea-equatorial-documental-escriptor-pais-sense-llibreries/

Eduard Samarra
Eduard Samarra
10.12.2019  ·  11:21

Sensacional editorial (també la contra del Miquel Gilibert), que posa molta llum i fins i tot explicita un tema recurrent als meus comentaris: la sensació que no ens acabem de creure a nosaltres mateixos. La classe política actual i la corresponent connivència d’una part de la societat civil són productes d’això que es diu aquí avui. Em fa reflexionar molt tot això. Gràcies.

Jordi Schiaffino
Jordi Schiaffino
10.12.2019  ·  11:36

Jo diria, benvolgut Sr. Partal, que poder ara si que aquest, tan ben raonat article, pot ser veritat, però no fa tants anys hauria estat molt poc encertat. Per raons de feina i personals, vaig tenir fa uns anys una llarga relació amb València capital, i pobles com Paterna o Benimamet (avui integrat a València). I no tan sols en nivells de un cert nivell social o empresarial on la negació no sols de la relació històrica entre Catalunya (Principat) i València era total, incloent la de llengua, si no també a nivell popular. A València no volien ni sentir parlar del Països Catalans i tan sols nomenar-ho era una mostra del imperialisme català. Repeteixo a qualsevol nivell social.
I a Catalunya Nord els anys 70 no era la negació però si el desconeixement. Jo havia estat a Perpinyà els anys 50 i el català era normal al carrer i als negocis. Però al tornar, com deia als 70, al entrar en un comerç hi havia una noia de uns 20 anys, poc mes o menys, que al parlar-li jo en català es va girar i va dir “mamam” i en francès em va demanar excuses per que ella ja no sabia catalpa. La seva mare si.
Vull dir amb tot aixo, i em remeto al començament d´aquest comentari que poder avui si hi ha un cert sentit de Països Catalans però que aquest havia estat totalment oblidat i abandonat per aquells a qui poder podia afectar. I per aixo el nacionalisme català es va tencar mes en el Principat.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
10.12.2019  ·  11:51

Una mica embolicat sí que ho és l’editorial d’avui. La cultura pròpia forma part del concepte nació que estic d’acord és molt difícil de definir. Moltes nacions europees s’ha diluït en estats més grans i la seva cultura s’ha reduït a homeopàtica de manera que s’ha perdut. Què és Catalunya?, ningú no dubta que és una regió que té un passat econòmic, cultural i polític tant decisiu que va canviar el mapa d’Europa diverses vegades. La diferència és que no s’ha acabat de diluir en un altre estat. L’enemic natural, històric de Catalunya ha estat Castella que sempre ha intentat assimilar-nos. França, tot i ser l’estat més poderós d’Europa durant molts segles, no ha intentat mai l’assimilació, tret de la Catalunya Nord que Espanya va cedir al Regne de França després de la guerra dels segadors (Tractat dels Pirineus). Com hem arribat fins avui?, hi hem arribat mantenint intacte la llengua i la consciència de ser un sol poble, diguem-ne nació, i això havent d’integrar milions d’emigrants, després de perdre guerres i havent de suportar lleis pensades i dictades per fer-nos desaparèixer. La història ens ha demostrat que som un poble diferenciat de Castella, perquè tenim un concepte diferent de les relacions socials -democràcia i pactisme- perquè hem tingut una manera diferent se sobreviure -ells pastors, nosaltres pagesos i comerciants- som una de les primeres regions d’Europa en la revolució industrial de finals del segle divuit. Catalunya al llarg de la història ha intentat ser un estat des de que Borrell segon a l’any 985 trenca amb l’imperi Carolingi per no haver ajudat a la ràtzia i destrucció de Barcelona per Almansor. No hem aconseguit mai la llibertat per les armes però seguim, ara la llibertat la podem tenir perquè ja no comte les armes de foc sinó la voluntat de la gent i sí, som conscients que la nació va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó però estem en una primera fase i tot depèn de nosaltres.

Antoni Cerdà
Antoni Cerdà
10.12.2019  ·  11:56

Els conscients nacionals catalans, ho tenim molt clar, parlem d’estat i no” nación español”, el cap de cavalleria és, no el “cabo de caballeria”, l’illot d’Espardell és Espardell , Font Romeu és, no” fuente romeo”, i com això tants exemples de nació catalana fora dels límits administratius espanyols de la” Comunitat autonoma de Cataluña”.
Els de la meua generació, sempre minoritaris, descobrirem els Països Catalans, per la llengua, per allò de contestar amb un bon dia, a la salutació d’un bon dia!. Els seixanta descobrirem sota el franquisme, tot el què ens amagaren durant anys, després d’acabada la guerra.

Vicent Tur
Vicent Tur
10.12.2019  ·  12:06

Hi ha massa lectors que no saben que en Vicent no ha escrit una editorial sinó UN editorial. Aprofitem les intervencions per a millorar l’ús de la llengua i matarem dos pardals d’un tret.

Albert Miret
Albert Miret
10.12.2019  ·  12:28

Cert Vicent. Ningú té gaire clar què és un estat, però n’hi ha que proclamen matí, tarda i ni que ells ho són, la qual cosa vol dir que els agradaria ser-ho, però que no ho són. Dono per suposat que tothom sap de qui parlo. Les nacions no són mil·lenàries, però és ben cert que mentre uns teníem lleis, constitucions i deus, d’altres es mataven i és robaven les gallines entre ells. Deixar que el poder et digui on comences i on acabes, és indigne a més d’amoral, però si el poder està ocupat per bèsties més que per polítics, o et tornes bèstia o poca cosa hi tens a dir. Quan al bilingüisme, només dir que és una enganyifa més perquè sempre acaba dominant l’idioma de l’opressor, i que per a mi català només ho és aquell que s’estima Catalunya amb els seus usos i els seus costums. Per a mi és molt més català per exemple en Halldor Mar (Katalonski), que un veí espanyol que mai en setanta anys de residència catalana ha volgut parlar en català i que tant se l’hi en fot Catalunya com la mare que la va parir. Evidentment que català no ho és aquell que només viu i treballa a Catalunya, això en el millor dels casos és un turista i res més.

Muntsa Navarro
Muntsa Navarro
10.12.2019  ·  12:49

Estic convençuda que és català qui se’n sent. I no és espanyol qui no se’n sent. I això en la mateixa mesura que jo m’he sentit de diverses poblacions cada cop que la vida m’ha portat a viure-hi.

Guillem Pera
Guillem Pera
10.12.2019  ·  13:03

Totalment d’acord en que el marc mental espanyol no ens convé, i per tant no hem d’acceptar tampoc els límits territorials que ens imposa. Ara, però, que està de moda això d’eixamplar la base (em temo que una altra trampa), no em vull ni imaginar el que costaria aquest eixamplament en territoris on històricament guanya les eleccions la dreta més reaccionària espanyola o la Marie Le Pen. Per tant, siguem pragmàtics: fem l’estat que puguem el més aviat possible i, si de cas després, ja hi sumarem qui s’hi vulgui afegir. A tu mateix, Vicent, t’he escoltat dir que la República es podria implementar, d’inici, en el nord del Principat, al voltant de Girona. Doncs això, com diuen un dels nostres colonitzadors “quien mucho abarca poco aprieta”.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
10.12.2019  ·  13:16

Magistral lliçó. Però ara digueu-me:
Vàrem fer i guanyar referendum (i/o estem demanant un nou referendum) en les 4 provincies espanyoles anomenades “catalanas”.
Si el referendum el fessim (o l’haguessim fet) a tot el territori dels Paisos Catalans, no hauriem guanyat (ni guanyarem res en un eventual nou referendum).
I doncs, d’acord amb el Sr. Gilibert.
Hem de guanyar la independència en el territori que es troba en millors condicions per fer-ho. I estar preparats per acollir els altres trossos de pàtria que, poc a poc, s’aniran recomponent. El pais valencià (parlo de qui es sent part de la nació catalana) tè molta responsabilitat en la pujada del blaverisme. I aixì també a les Illes o a la part francesa…. Som victimes fins que diem prou.

Lluís Mª Bassas
Lluís Mª Bassas
10.12.2019  ·  13:41

Tan sols per agrair al Sr. Alegria el comentari d’ahir!, molt encertat!, al meu entendre.
Pq hem d’estar parlant (ho sé però em rebenta!), d’aquest element IZ?, canviem el marc, anem en positiu endavant i il·lusionant amb el que serà la nostra República independent!
Gràcies

Esteve Freixa Baqué
Esteve Freixa Baqué
10.12.2019  ·  13:43

Vet aquí un texte que tot “quisqui” (català, espanyol, francès) s’hauria de llegir i rellegir. Gràcies, Vicent !

Angels Linares
Angels Linares
10.12.2019  ·  13:44

Sr. Partal, la profunditat del seu article va més enllà de la superficialitat a la que estic acostumada a escoltar en els medis. Voldria de totes, totes saber, conèixer de la nostra història bastant més del que se’ns ofereix de manera escanyolida, així en general.
Sense tantes fonts culturals, jo sóc de les moltes persones que volen pertànyer a un país lliure de la bota que ens estreny sense pietat el coll. Per tot. La immersió lingüística ha estat un tímid intent de integrar a la gent que no és d’aquí, no vull treure mèrit, però ha estat tan tímid i poc recolzat que els que no l’ han volgut abanderar han trobat fàcilment una sortida col.lateral. El nostre país sempre ha estat terra d’acollida, precisament pel seu enclau geogràfic, però ara, en aquest moment polític decisiu, tota aquesta gent es declina envers el botiflerisme fàcil o per ignorància als més autoritaris.
Els polítics catalans, en general, penso que actúen amb complexe de inferioritat. I els ens de informació mediàtica redacten i parlen per nivell de ESO.
Moltes gràcies per la seva editorial.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
10.12.2019  ·  14:12

El concepte nació és certament relativament nou.
Però fixeu-vos fins on arriba la colonització en profunditat, que s’accepta amb naturalitat “La nación española existe i és una realidad des de los romanos”.
La nostra colonització, també mental, ens fa menystenir la Nació Catalana mentre que ningú vol dubtar de la realitat nacional espanyola.

Fa dos mil anys s’utilitzaven indistintament els conceptes “regne”, “poble” i “nació” quan s’explicava que estaven en guerra (o pau) entre els territoris.

Hi ha, a més, la qüestió del genocidi (amb milers de morts, bombardejos, destrucció de la cultura catalana_valenciana_occitana). Però en aquest cas català hem de posar en dubte INVARIABLEMENT que Catalunya és o ha sigut una nació, País diferenciat, o comptat independent.

¿Algú creu que ens en sortirem si seguim TANT colonitzats intelectualment???
¿Serem mai lliures amb aquesta mentalitat crònica d’esclaus??

M’horroritzo Quan sento “El carrer sempre serà nostre”. És una demostració que Catalunya NO ÉS NOSTRA. NOMÉS ES NOSTRE EL CARRER.
JA NO TENIM NI SOMNIS DE LLIBERTAT perquè mai serà nostre el carrer si Catslunya (València…)

Carles Amela
Carles Amela
10.12.2019  ·  14:15

Fantàstic article, Vicent!
I molt necessari!
Mercès!

Ernest Sena
Ernest Sena
10.12.2019  ·  15:23

Com un llibre obert, t’expliques, Vicent: voluntat de ser, política, social, cultural, econòmica… I també front la “macrocefalia barcelonina”

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
10.12.2019  ·  17:15

Si que t’expliques Vicent, i molt bé. Gràcies

Joan Llopart
Joan Llopart
10.12.2019  ·  18:51

Tot i que m’ha interessat prou el seu raonament, crec que això només és el que podríem dir el substrat.
Considero que el Principat s’allunya dels altres països catalans, i molt més d’Espanya, tal com molt be diu el Vicent pel concepte de Barcelona. Però bàsicament pel concepte industrial i econòmic que comença agafar Barcelona a finals del segle XVIII i sobretot durant el segle XIX. Per a mi, la catalanitat no és només burgesa, però no hauria triomfat sense el triomf de la burgesia.
Massa vegades només pensem amb els indians quan retornen amb peles; però no ens recordem d’ells com a comerciants dels destil·lats del Penedès, de teixits del Llobregat, dels papers de Capellades…
Aquest èxit econòmic i aquell romanticisme del segle XIX que recupera la literatura són per a mi la nació catalana.
A vegades la història em sembla que s’oblida de l’economia. Jo encara sóc d’aquells que crec que les coses duren si són rendibles; i crec que la nació catalana és rendible,
Sincerament Vicent, encara que hi ha dies que llegeixo molt tard els teus escrits, no me’n puc perdre cap. Són magnífics,.

Joan Iglesias
Joan Iglesias
10.12.2019  ·  19:21

Grands lliçons (Gràcies Vicent) per uns límits cada vegada més ben dibuixats… amb consciència de redibuixar nosaltres mateixos el que ens desdibuixen els altres.
Un afegitó: El territori on visc es situa entre Empordà Vallespir i Rosselló. De sempre territori amb substrat català ben arrelat. Sóc i molts ho sentim així, de nacionalitat catalana, per voluntat del cor i de ciutadania francesa per obligació, altrament dit de papers.
El cor i l’ànima pesen més que el paper!

Una cosa és certa, d’ençà que l’ Assemblea ens ha deixat lloc i participem en el projecte emancipador per a Catalunya,
el Nord hi tenim la nostra plaça ben present i respectada, essent la Regió la nº10. Una bona manera de fer tots plegats una Catalunya com la desitgem, la volem. I sobretot anar fent.

Que ben aviat siguem catalans de paper(s) … amb tot el cor i l’ànima…també!

Visca

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
10.12.2019  ·  19:39

Al meu comentari a l’editorial d’ahir a darrera hora em definia com Josep Pla, del país del Bon dia. Això no treu que al Principat no ens heu d’esperar per culminar la vostra lluita per un estat propi. Un estat, no una nació no (r)estricta que no us/ens cal oblidar, de Salses a Guardamar, de Mequinensa a L’Alguer, on ni França ni EspaÑa fixen els límits. No em cal deixar La Plana per xafar terra catalana ni canviar la llengua per parlar català, senyor Schiaffino, però voldria vore-us més per les magnífiques platges d’Alcossebre, Benicàssim, Castelló, Borriana, a vessar de madrilenys que saben apreciar-les i on sou ‘rara avis’ els meus connacionals del nord, això sí, xerrant català que per colonitzar ja hi són ells i ho fan de primera per guanyar. La nació, com la xufa a Alboraia i la terra, per qui se la treballa.

Albert Rossich
Albert Rossich
10.12.2019  ·  22:59

Comparteixo totalment la idea que l’episodi 1810-1812 de l’annexió a França va ser més important que no pensem en l’origen del nacionalisme català. El final de la guerra del francès –amb la derrota de Napoleó, i el reforçament del nacionalisme espanyol– va emmascarar dos fets transcendentals: els contactes entre les elits catalanes de les dues bandes després de la Revolució francesa i l’efímera oficialitat del català, que va mostrar si més no que una altra realitat era possible. Només unes dades: el segon fet explica l’aparició de la primera gramàtica catalana, la de Ballot (1814), i gràcies a això el català figura com una llengua a la primera gramàtica de les llengües romàniques de Raynouard. El català no era un patois, sinó una llengua reconeguda científicament. Pel que fa als contactes: sense aquests intercanvis, no hauria germinat el projecte de restaurar els Jocs Florals (el motor de la Renaixença), que és una idea impulsada en primera instància des de Tolosa per occitans com Alexandre du Mège i catalans com Melcior de Bon, marquès d’Aguilar. Durant aquests anys i més endavant, l’aportació dels erudits i savis rossellonesos a la cultura catalana és capital: Josep Tastú, com a col·laborador de Raynouard; Jaubert de Paçà, autor de la primera història de la llengua i la literatura catalanes; Pere Puiggarí, autor d’una altra gramàtica catalana, etc.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes