08.12.2019 - 21:50
|
Actualització: 09.12.2019 - 07:23
En una entrevista ahir al diari La Razón, Miquel Iceta afirmava que a l’estat espanyol hi havia vuit nacions i que ell les havia comptades. La frase és una parany intel·lectualment bastant indigne, però d’ell ja me n’estranyen poques coses, a hores d’ara. Els periodistes li demanaven si Catalunya era una nació i ell, per no respondre, diluïa la pregunta en el vell cafè per a tothom, simplement abusant de la definició. Dir que a l’estat espanyol hi ha disset nacions fins i tot ell és conscient que seria fer massa el ridícul, de manera que ho deixa en vuit.
El cas era no respondre a la pregunta per mantenir l’ambigüitat i sobretot no singularitzar el problema nacional català. Sobretot això. Segons Iceta, com que hi ha vuit estatuts d’autonomia que fan alguna referència a ser o haver estat nacionalitat, això converteix aquests territoris automàticament en nacions –com si una nació nasqués quan és dictada per un text legal. Nacions, a més, que serien dins una ‘nació de nacions’ que seria Espanya. Vuit ‘nacions’ a les quals caldria afegir Navarra, segons que diu ell mateix, tot i que no sap com encaixar-ho, perquè l’estatut navarrès ho diu al preàmbul i no a l’articulat. Una teoria tan sorprenent, si és que arriba a tenir-ne la categoria, és alhora un reflex de l’obsessió legalista del PSOE –com més va, més gran–, però també de la indigència intel·lectual de la nostra classe política, capaç de fer jocs de mans improvisats amb les coses més serioses, precisament per no encarar-se amb la realitat.
Quan es va aprovar la constitució espanyola postfranquista es va fer un exercici, que jo estaria disposat a discutir si en aquell moment tenia cap sentit, però que ara és una enorme font de problemes. Com que allò era un pacte entre el feble franquisme tardà i la feble oposició democràtica, enfront d’un dels problemes centrals i cabdals, el de la plurinacionalitat de l’estat i com organitzar-la, es va optar per encalar la pilota, deixar-la en un punt inaccessible. Uns i altres van decidir de no parlar clar, d’inventar-se el subterfugi de parlar de ‘nacionalitats i regions’, no esmentar quines eren cada cosa –això sobretot, perquè ací hi havia la part substanciosa i útil del parany– i esperar a veure si mentrestant venien temps millors.
Durant anys va semblar que aquella referència obria la porta a un cert reconeixement de la diferència nacional esborrada pel franquisme, però, com que l’ambigüitat va sempre en doble via, ara ens trobem que gent com Iceta pot fer-ho servir per a tot el contrari d’allò que els mateixos socialistes catalans sempre ens havien dit que servia. Són coses que passen si no es resolen els problemes quan cal, però sobretot són coses que passen si se sacralitzen els errors i es pretén que siguen perennes. Pasqual Maragall, l’últim catalanista espanyolista sincer, obert i honrat, va voler resoldre-ho, conscient que aquesta ambigüitat, després del renaixement nacional aznarista, ja originava més problemes que no pas aportava solucions. El temps li ha donat la raó i demostra fins a quin punt era perillós per a Espanya i per als altres de continuar com si res, fent cas d’aquell artifici i apuntalant la mentida per a no haver de gestionar la realitat.
I com que els problemes si no es resolen sempre empitjoren, ara resulta que el parany conceptual de la ‘nació de nacions’ es complica més amb les aportacions teòriques noves i sorprenents del nacionalisme espanyol. L’invent aquest segons el qual no hi ha Catalunya sinó diverses coses –deixem-ho així– que ara són Catalunya, porta Iceta a defensar una posició delirant. En la mateixa entrevista, arriba a afirmar sense despentinar-se que ‘Espanya és una nació de nacions i les nacions que viuen en Espanya són plurals’. I frena just al darrer segon, perquè pareix que siga a punt de dir: ‘Espanya és una nació de nacions i les nacions que viuen en Espanya són nacions de nacions també’, però ell i tot veu que farà el ridícul. Ara, no patiu, perquè aquesta frase l’arribarem a sentir algun dia, segur. Simplement perquè és el corol·lari lògic de la suma de l’estupidesa aquesta de la ‘nació de nacions’ amb la invenció segons la qual les diferències polítiques que hi ha a Catalunya fan que Catalunya no puga parlar com un tot, a diferència de qualsevol fracció d’Espanya.
I la cosa, quan arribe, farà riure molt: si Espanya és una nació de nacions i el País Valencià, per exemple, és una nació plural, que vol dir també una nació de nacions dins la nació de nacions, acabarem amb la ciutat de València feta una nació de nacions i Marxalenes convertida vulgues que no també en una nació de nacions. Sense continuar més avall de Marxalenes, però, sense arribar a l’impenetrable domini quàntic, la broma ja seria monumental. Perquè seguint la lògica de l’argument hauríem d’afirmar que un paio de Marxalenes seria un nacional d’alguna de les nacions de la plural Marxalenes, posat dins una de les nacions de la plural nació de nacions que seria la ciutat de València, que formaria part d’una de les nacions del País Valencià convertit en nació de nacions, totes constitutives alhora de la nació d’Espanya. Argument, ja ho veieu prou, que és indefensable perquè fins i tot un xiquet de bolquers és capaç d’entendre que és una pallassada.
Pallassada, sí, però no una pallassada innocent. Perquè resulta –oh, sorpresa!– que entre les vuit nacions d’Espanya no hi ha… Espanya! Miracle que aconsegueix que en vuit territoris hi haja una nació i la resta no en tinga cap. O no existesca. O vés a saber. Però, això sí, d’Espanya, aquesta nació que no és cap de les vuit nacions espanyoles, en amunt ja no hi ha més nacions de nacions. Espanya és on s’acaba la matrioixca. Europa ja no ho és. Europa és la suma d’estats, però a condició que cada nació siga ben recognoscible. I ací, a Europa, ja no caben les bromes de Marxalenes, València, Catalunya o el País Basc. De fronteres enfora, al final, el topall nacional amb què tothom es troba és l’espanyol. Dividit a efectes estrictament interns tant com calga, en autonomies, en províncies, en governacions, en tribus o en el sursumcorda. Però Espanya. Ells això sí que ho tenen clar.
I acabe dient que, en vista d’això i en tot cas, els qui ens ho hauríem de fer mirar bé som nosaltres. Perquè ells en definitiva tenen ben clar què volen i ho defensen, fent trampes si cal i passant pel ridícul que calga si els convé. Però i nosaltres? Per avui la cosa ja és massa llarga, de manera que permeteu-me que continue demà, si cap urgència no ho impedeix. Us proposaré de parlar dels límits de la catalanitat…
Com cada vespre i com vaig poder dir-li en persona. Els seus articles/editorials m’il. luminen i no pensi q soc persona fàcil. Les historiadores lliures som això lliurepensadores. Moltes gràcies.