Les seues ambaixades, el seu estat

El govern espanyol s’ha negat a ampliar el termini perquè els catalans residents a l’estranger puguen demanar de votar a les eleccions del 27-S. Per posar en context la notícia cal tenir en compte tres detalls. El primer és que quan unes altres vegades més comunitats van fer demandes semblants havien estat ateses. El segon és que el termini s’acaba dissabte i és una evidència que a l’agost moltes ambaixades i consolats treballen en horari reduït o tanquen. Malgrat això, el govern espanyol ha respost al català que no allargarien el termini i, per tant, el dret de vot. El tercer detall, i el més important, és que se sap que la comunitat catalana a l’exterior no és pas una gran bossa de vots, però és més independentista encara que la de l’interior. I aquesta és la clau de la jugada.

Ja no ve d’ací, però això és greu. L’estat espanyol hauria de fer tant com fóra possible per a facilitar l’exercici del dret més important en democràcia, que és el de vot. Hi hauria d’estar obligat. Però en canvi ho fa a l’inrevés. Per què? Òbviament perquè pensa que aquells votants, els del sí en aquest cas, no són principalment ciutadans seus, sinó els enemics. Amb la qual cosa es fa evident que un estat que hauria de vetllar pels drets de tots i cadascun dels ciutadans es dedica en canvi a vetllar pels drets dels uns, els qui votaran no, contra els drets dels altres, els qui votarem sí.

No cal dir que aquest és un comportament senzillament inimaginable a qualsevol democràcia normal. Impensable precisament perquè la legitimitat d’un estat es guanya i es demostra amb la neutralitat i el respecte cap a les idees dels ciutadans. I amb el servei que els presta i que els garanteix a tots els drets constitucionals, pensen què pensen i amb independència de quin siga el projecte polític.

Ací, però, això no passa. I no passa perquè Espanya és, i així mateix ens ho recorda constantment, l’estat d’uns, no l’estat de tots. Encara pitjor: perquè Espanya vol continuar sent l’estat d’uns i no el de tots. Cosa, en qualsevol cas, que cal reconèixer que té una certa coherència, sobretot si tenim en compte que la legitimitat última de l’estat que tenim avui és la d’un cop d’estat militar aberrant, el de Franco. La transició política dels anys setanta no ho va saber esmenar. Això i la conseqüència concreta és que ací, quaranta anys després, encara lluitem pel més elemental dels drets polítics, que és el de vot.