Lectures de vacances: per un discurs anticolonialista català

Podem pensar el nostre país, europeu, també des de l'anticolonialisme? I encara: això ajudaria a enfortir el pensament, la consciència, sobre què som i volem ser?

Vicent Partal
18.08.2020 - 19:51
Actualització: 18.08.2020 - 21:10
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Abans de les vacances una entrevista publicada ací a VilaWeb amb el professor Ramón Grosfoguel em va acabar de convèncer de la necessitat que ja sentia de dedicar una part de les lectures d’aquest estiu a la pervivència del colonialisme espanyol als Països Catalans. En l’entrevista, feta per Andreu Barnils, Grosfoguel, professor a Berkeley precisament d’aquests temes, argumentava que els catalans vivim clarament una situació colonial.

Partint de l’extraordinària anàlisi que va fer el segle passat Aimé Césaire quan presentà el feixisme com una conseqüència del colonialisme, Grosfoguel establia en la conversa un fil argumental que lligava la pervivència del franquisme en el règim actual amb el colonialisme espanyol al Marroc. La pista em va semblar que pagava la pena i algunes lectures de l’estiu m’ho han confirmat.

La sorpresa Preston

Primer Paul Preston. L’historiador de Liverpool és per mi un enigma permanent. Perquè és capaç de fer llibres, com el dedicat a Juan Carlos on qualificava el fugitiu de ‘rei del poble’ i alhora d’escriure un volum demolidor, un autèntic raig de llum: Un poble traït, que ha estat una de les meues lectures i he de dir que una sorpresa.

El text és una successió brutal d’esdeveniments que ens fa viatjar a través de dos segles explorant les raons del fracàs de la modernització d’Espanya. Paul Preston és duríssim i afirma que ‘la violència, la corrupció i la incompetència de la classe política han traït la població com a mínim des de 1833’, remarca ‘la manca d’un aparell de l’Estat, la legitimitat del qual fos acceptada pel poble’ i ho vincula tot al fracàs evident de la reforma postfranquista.

Un moment clau de l’explicació que fa Preston és precisament la pèrdua de les darreres colònies americanes i de Filipines, el 1898, que desencadena dues reaccions simultànies en l’origen de les quals hi té molt a veure l’exèrcit: el començament del colonialisme espanyol al Marroc i l’anticatalanisme.

Preston explica que d’ençà de mitjan segle XVIII l’exèrcit espanyol ha estat derrotat en totes les guerres en què ha participat i que és per això que es reconverteix en un actor polític intern, en un exèrcit que lluita contra la pròpia població. Amb quina finalitat? Llegint el llibre, hi ha pocs dubtes: sostenir les prebendes i la corrupció que ha acompanyat sempre el seu funcionament i enaltir, com a justificació de la seua ‘utilitat’, el patriotisme més primitiu. En relació amb això, hi ha unes quantes pàgines que són molt reveladores si hom les llegeix tenint al cap les conferències de premsa de Pedro Sánchez durant la pandèmia, agombolat per militars i guàrdies civils.

L’Espanya viril

Una segona lectura connectada a l’anterior és la de l’extraordinari llibre de Gemma Torres titulat La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927).

És també un text imprescindible que combina l’anàlisi del colonialisme espanyol al Marroc com a fenomen decisiu de la construcció de la nació espanyola moderna amb una afinada crítica des de la perspectiva de gènere, que resulta tremendament aclaridora fins i tot al respecte de fenòmens actuals, com ara les reaccions habituals dels unionistes a Twitter.

El llibre és especialment brillant quan estudia com es redefineix la nació espanyola posterior a la pèrdua de les colònies americanes, com es reinventa. I remarca alguns aspectes que, vists avui, són enormement atractius. Per exemple, el debat intern sobre si Espanya és prou europea o no i el trauma que això li causa. Un trauma que s’expressa en la por del retrat orientalista que el romanticisme europeu crearà de la península, però sobretot en la por que si no tens colònies i no ets fort, viril, no ets europeu. La coincidència momentània entre aquesta redefinició nacional espanyola i la primera redefinició dels papers d’home i dona en el pla social porta Gemma Torres a escriure unes pàgines enlluernadores. I així l’ús de la virilitat com a compensació o l’explicació del menysteniment brutal de l’altre, tan evidents encara en el nacionalisme espanyol d’avui, són retratats amb una agudesa més que remarcable.

Una de les conclusions principals del llibre és que sense l’aventura del Marroc colonial l’exèrcit, Franco, no hauria pres el poder a Espanya. Però també que tot allò que Franco fa durant quaranta anys poua en l’experiència colonial directa al nord d’Àfrica. I això valida i adapta la tesi d’Aimé Césaire que Grosfoguel ens recordava a l’entrevista.

La guerra contra els treballadors i els independentistes

La lectura següent, un pas més en el procés d’aclariment, ha estat un article publicat fa dos anys pel politòleg i advocat Aitor Jiménez González, titulat Enemigos del estado: Las guerras legales de España contra obreros e independentistas. El text, el podeu descarregar d’aquesta pàgina (en pdf).

L’autor hi examina allò que defineix com ‘els orígens i desenvolupament de l’excepcionalisme espanyol’ i, concretament, de quina manera el dret penal de l’enemic que es fa servir contra Catalunya o contra els xicots d’Altsasu prové de la legislació que Espanya va fer servir contra els independentistes cubans i el moviment obrer a final del segle XIX i començament del XX. Legislació que fa via a partir d’aquell escenari històric a través del colonialisme al Marroc, l’exèrcit de Franco, la consolidació de la dictadura i el pas al postfranquisme sense alterar en cap moment les bases de l’administració de justícia. D’aquesta manera, el recorregut traçat per Preston i Gemma Torres encara resta molt més aclarit i precisat.

Aitor Jiménez és particularment encertat quan critica que, per a entendre el fenomen de l’actual lawfare (legislació d’excepció més judicialització de la política més extensió del dret penal de l’enemic), la mirada se centre en allò que és geogràficament ara l’estat espanyol i en la transició democràtica. I per això proposa una mirada més ampla. Diu: ‘Bona part de la història compartida entre Catalunya, el País Basc i Espanya implica una realitat històrica, política, geogràfica i econòmica coneguda com a colonialisme.’ I afirma també: ‘Passar per alt que el conjunt de vincles polítics i legals entre Espanya, Catalunya i el País Basc té origen en un règim colonial és un error que ens impedeix d’arribar a una anàlisi encertada de la situació i, doncs, a possibles solucions.’ Per aquesta raó proposa de mirar el context des d’una perspectiva descolonial i postcolonial.

El text, el podeu llegir vosaltres mateixos, de manera que m’estalvie d’allargar molt més l’article d’avui, però hi ha dos factors essencials que en voldria remarcar. El primer, que Aitor Jiménez explica que l’imperi espanyol es va crear i organitzar entorn del dret, tant a l’exterior com a l’interior. I el segon que afirma que, així com als Estats Units el racisme institucionalitzat ha creat un habitus racista contra el qual s’encaren moviments com ara Black Lives Matter, a Espanya la història ha creat un habitus colonial imperial que és la base de la reacció de l’estat i, això és molt important, de la societat espanyola contra el procés d’independència de Catalunya. (Habitus és un concepte sociològic creat per Pierre Bourdieu, encara que es pot remuntar a la Grècia clàssica, que implica la disposició a obrar, pensar o sentir d’una manera socialment homogènia.)

En el text de Jiménez queda molt clar el ‘vincle entre la ideologia colonial conservadora i antiobrera del segle XIX i els fenòmens jurídico-repressius que vivim avui. És a dir, la pervivència d’allò que hem denominat raó colonial d’estat o habitus colonial imperial dins el sistema jurídic polític de l’estat espanyol’.

Vivim, doncs, en una situació colonial?

Totes aquestes lectures tenen per a mi el valor de disputar l’afirmació que fa Grosfoguel en el sentit que els catalans vivim una situació colonial. Entendre si això és així. Però no tan sols, alerta, per raons diguem-ne intel·lectuals, sinó sobretot per raons pràctiques. La pregunta directa és: l’independentisme català hauria d’assumir, ara i ací, el discurs i la pràctica anticolonialista, amb tot el que això implica?

Cal dir que a Europa l’anticolonialisme com a projecte interior ha estat generalment denigrat, i s’ha aplicat únicament a les colònies dels altres continents. Als anys setanta alguns moviments a l’estat francès, com ara els occitans o els corsos, van provar de dreçar un discurs anticolonialista europeu, nascut evidentment de la font dels grans alliberadors de l’Àfrica francòfona, però no hi van reeixir. Però als Estats Units el moviment afroamericà, negre, i la repressió que es va desfermar en contra seu, van canviar el debat sobre els drets polítics, econòmics i civils i sobre qui els té, partint d’una adaptació de l’anticolonialisme a la pròpia realitat que ha desencadenat una profunda càrrega d’alliberament psicològic i comunitari. Alliberament que, com veiem, avui creix i creix fins a començar a redefinir d’una manera contundent el concepte mateix de què són els Estats Units i l’estructura de la nació.

Es podria aconseguir, per tant, un efecte semblant als Països Catalans? Podem pensar el nostre país, europeu, també a partir de l’anticolonialisme? I encara: això ajudaria a enfortir el pensament, la consciència, sobre què som i què volem ser? Ens sostrauria d’aquesta mirada pastosa i feble que tenim sobre nosaltres mateixos i alhora evitaria l’ascens preocupant de la xenofòbia i el menyspreu per l’altre, a causa de la frustració acumulada pel fet de no saber arribar enlloc?

En el seu temps, el colonialisme diguem-ne oficial va ser bastit com una espècie de ‘final de la història’ contradictori en si mateix. Sí, es declarava la justícia universal de la lluita anticolonial però ensems es feia una llista de les colònies i, doncs, es tancava la porta a tot aquell que no era als papers oficials. Però no era de cap manera aquest l’esperit de l’anticolonialisme ni la voluntat dels seus precursors.

Després de llegir l’entrevista amb Grosfoguel, la primera cosa que vaig fer va ser recuperar el meu exemplar del Discours sur le colonialisme d’Aimé Césaire, que el tinc en una edició molt vella publicada a París als anys setanta per Présence Africaine. El text, evidentment, ha de ser llegit críticament tenint en compte les set dècades que han passat d’ençà que fou publicat. Però vaig constatar que continua essent un elevador moral de primera qualitat, un llibre que cal rellegir, per la violència i la puresa del seu crit i per l’exigència amb un mateix que remarca d’una manera tan clara. Però també per la pervivència de les tres grans reflexions que fa. Perquè el racisme i el menyspreu a qui els colonialistes consideren inferiors, com ara nosaltres, continua viu i en som víctimes. Perquè l’autoritarisme encara és l’eina de control social i ens continua afectant. I perquè les democràcies europees persisteixen en el cinisme de mantenir la democràcia per a alguns, al centre, mentre persegueixen i fan impossible la vida dels altres, a la perifèria, si aquesta s’insubordina.

Per això la meua resposta a la pregunta és que em sembla que sí, que aquest és un camí que paga la pena de mirar de recórrer, o si més no d’explorar. Entre més raons, perquè, com he pretès explicar abans, tenim prou dades sòlides, prou informació contrastada, prou anàlisis intel·lectualment serioses per a debatre a fons i sense fantasies. Si és que som capaços, primerament, de netejar el nostre cervell d’apriorismes, és a dir, de fer això que precisament és a la base més profunda i revolucionària del moviment anticolonialista mundial.

 

PS. Sobre la lamentable disputa al parlament, que ahir va pujar tant de to, ja vaig dir tot allò que n’havia de dir en aquest editorial: ‘Agents d’altri’, al Parlament de Catalunya.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
18.08.2020  ·  22:19

Sí nosaltres no ens considerem colons, sembla prou clar que els altres sí que ens consideren com a tals. I així ens tracten. Per a mantindre la situació estable. Quan cal, amb l’ajut dels agents d’altri.

Gemma R.
Gemma R.
18.08.2020  ·  22:27

Gran editorial. Gràcies. I tant que sóm colònia, per a mí de manual. Ni ens consideren espanyols ni volen q ho deixem de ser. Només extreuen la riquesa q produïm per engreixar les seves èlits, per res més. Sempre que poden intenten perjudicar-nos, amb la pandèmia se n’ han fet un fart. I és tanta la seva bogería q no se n’ adonàven q perjudicant el turisme a Cat perjudicàven tot l’ Estat. A una TV estatal aquesta semana una tertuliana quèia de la patera:” claro, es que aquí le damos mucha importancia a las CCAA pero para el resto del mundo, viajar a una de ellas es viajar a España y claro…”

Joaquim Torrent
Joaquim Torrent
18.08.2020  ·  23:27

Nosaltres però, som un cas molt peculair: colònia d’ extracció i colònia de poblament… En aquests dsarres casos, precisament és quan costa més revertir la situació, i encara més si les classes mitjanes i altes autòctones es troben imbricdes econòmicament amb la metròpoli. Som un cas únic, un gran “imbroglio” , que costarà molt de desfer…Tot i que no hi ha res impossible; malgrat tot la tasca és complexa.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
18.08.2020  ·  23:42

D’aquesta excel-lent classe magistral m’ha sobtat el concepte d’habitus, per ben trobat. I és que jo l’he viscut, l’habitus catalanòfil. El conec bé. El mamava a l’escola, a la família, arreu. En general, els ciutadans de a peu no en són conscients. Jo tampoc no n’era gaire, fins que els fills van créixer i llavors vaig veure que la catalanofòbia anava contra ells pel sol fet de ser catalans. No paga la pena de perdre el temps en pedagogies que no duran enlloc. Molt millor deslliurar-nos-en i fer el nostre camí, per dignitat i per sentit comú.

Antoni Morell
Antoni Morell
19.08.2020  ·  00:48

No puc evitar fer una falca comentant un llibre. És una petita joia, poc coneguda, d’André Maurois: “Dos fragmentos de la historia universal de 1992”. Editada per NAUSICA en castellà a principis dels 40.
Ja el pròleg justifica perquè, malgrat el contingut, s’ha pogut editar ja que “no va contra ningú”… Un gol en tota l’esquadra als censors de l’època.
La posaria en el grup d’obres com: “1984”, “Un mon Feliç”, “Walden DOS”… Llàstima que la seva mort prematura, no li donés temps a fer-ne una re-edició al cap de 40 anys, com tenen les tres obres esmentades. En elles els autors reflexionen preguntant-se que, havent advertit com podia ser el futur, la humanitat no llegeix i/o no aprèn.
Perdona Vicent la falca, però és breu i oportú.

Antoni López
Antoni López
19.08.2020  ·  01:01

Un magnífic i encertat psicoanlisi per a rellegir,païr i desar-lo, sempre a la vista.
P.S. No ens menystenen perquè ens creguin inferiors, (relació colons/colonitzats), en aquest cas ,apart de la conseqüencia económica implícita, no poden/volen entendre com es possible que hi hagi gent que no valori la inmensa sort de de gaudir de l’honor i lorgull de ser espanyols. Crec que aquest component te molt de pes. Ja em perdonara el meu atraviment de psicoanalista “del Seguro”

Oriol Roig
Oriol Roig
19.08.2020  ·  01:55

Molt d’acord amb l’editorial d’avui. Si a Cuba, Veneçuela, l’Índia o Kossove hi hagués hagut una majoria de gent a favor de seguir essent una colònia, encara serien espanyols, anglesos o serbis. Si als territoris americans no s’hagués exterminat la població autòctona i la immigració no hagués esdevingut majoria, la descolonització hauria estat força diferent. Si els colons americans s’haguessin ensumat que després del 4 de juliol haurien d’aprendre Sioux, ho haurien vist amb uns altres ulls. A Catalunya hi ha una correlació de debilitats, que no de forces, que ho complica tot molt. Només quan els Lakota, els Cheyenne i els Arapaho van anar units, van derrotar el 7è de Cavalleria. La resta de batalles i tractats amb l’home blanc no van acabar bé per als indígenes. I encara n’hi ha que no ho veuen o no ho volen veure…

Josep Segura
Josep Segura
19.08.2020  ·  06:49

Em sembla molt bé l’exercici intel·lectual sobre el colonialisme i totes les derivades de debat possibles. Però mentre tinguem entre nosaltres”agents d’altri” i gent que els protegeix contra les decisions sobiranes de tot un Parlament (símptoma preocupant de neo-feixisme), no ens en sortirem.

Albert Miret
Albert Miret
19.08.2020  ·  06:55

M’agraden aquestes reflexions que ens regales sovint, perquè ajuden extraordinàriament a entendre els vicis i aberracions de l’enemic, cosa imprescindible per a guanyar una guerra, que -tot sigui dit-, només la necessita un dels contrincants per a justificar-se de tanta abjecció davant d’un món que no entén i que ja no l’accepta per extemporani, només el tolera cínicament. Gràcies, Vicent.

Pilar Bota
Pilar Bota
19.08.2020  ·  07:25

Mentre tinguem ” l’enemic” dintre casa ho tenim malament.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
19.08.2020  ·  08:38

Des de Castella ara sí han actuat amb cap. Han sobornat els dirigents d´ERC, i aquests infiltrats pensen que la gent està al seu nivell. Ho tenen clar, per molt que manipulin missatges i enquestes tenen el futur establert, sino que els ho preguntin als de CIU.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
19.08.2020  ·  08:52

Un afegit és “The origins of totalitarism” de la flòsofa alemanya d’origen jueu Hanna Arendt. Els feixismes arrosseguen la idea de supremacia de l’imperialisme.

J. Eduardo Polío
J. Eduardo Polío
19.08.2020  ·  08:53

Ramón Grosfoguel va fer una “classe magistral” al podemita Monedero mostrant li com era de colonialista el seu pensament madrileny sobre Catalunya. Però només escolta qui vol…i pot.

Gràcies per la seva editorial sr. Partal.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
19.08.2020  ·  08:57

Gràcies, Sr. Director, per aquest editorial que clarifica la nostra stuació colonial. Voldria, però, remarcar que la història ens ensenya que l’anticatalanisme castellà ja té més de 500 anys. La proclamada unitat espanyola dels reis Isabel i Fernando no fou tal. Als habitants de la Corona d’Aragó no els fou permès d’establir-se ni de comerciar amb les Amèriques fins la Nova Planta. Una confirmació d’aquest anticatalanisme ja des del Segle XV: en morir Isabel la Catòlica la noblesa castellana va impedir que Ferran (“ese viejo catalanote”) es fes càrrec de la regència, el va fer marxar de Castella i el va obligar a residir a la Corona d’Aragó.

Al segle XX hem vist processos d’emancipació de colònies a Europa. Pacífics, com la independència de Noruega. Traumàtics, com les dels estats bàltics. Bèl·lics, com la independència (encara parcial) d’Irlanda o Kossove. I fallits, com els referèndums d’Escòcia i de Catalunya (ja al segle XXI). Per no parlar de la reversió de les annexions del Tercer Reich en acabar la guerra. O de les autoproclamades repúbliques Srpska i del Donetsk. Històricament també cal considerar l’establiment (per la força de les armes) dels cavallers teutons en terres eslaves, bressol de la Prússia Oriental, com a conquestes colonials. En resum, el colonialisme espanyol a Catalunya no és res més que un altre exemple de colonialisme intraeuropeu, mantingut per la força (com tots).

Estic completament d’acord am el Sr. Antoni López: no els cap al cap que no ens sentim orgullosos de poder gaudir de la immensa sort de ser i de sentir-nos espanyols. Com podem preferir una llengua minoritzada, que cada cop parla menys gent, abans que la seva triomfant llengua amb centenars de milions de parlants?

Ni els esforços dels darrers cinc segles, ni els consells de guerra, ni l’actual lawfare han pogut anorrear-nos. Però jo voldria que en arribar la independència el català encara sigui viu. No com l’irlandès. De nosaltres depèn.

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
19.08.2020  ·  09:16

no puc fer res més i amb molta complaença adherir.me a l’editorial

Pep Agulló
Pep Agulló
19.08.2020  ·  09:34

Interesants les lectures d’estiu. El tema té prou fondària perquè en període de vacances m’agafi fora de casa sense poder accedir a articles i llibres. No puc fer un comentari més acurat, però si que penso que em genera dubtes. P. ex. El règim neofranquista té connotacions de colonial, autoritari, feixista…Com cassen aquest conceptes transhistòrics al 2020? També, quin és el camí que val la pena recórrer de l’anticolonialisme ?

Eduard Samarra
Eduard Samarra
19.08.2020  ·  09:56

Molt interessants les lectures, en prenc nota.

El fet que a dia d’avui encara estiguem en aquest punt, preguntant-nos sobre una cosa que és òbvia per alguns, és indicatiu que encara hi ha feina a fer en quant a auto-estima. No ho dic amb condescendència, més aviat ho remarco perquè crec que és bo reconèixer en quin punt som. En aquest sentit, celebro que es plantegi aquesta qüestió.

Aquest editorial és un símptoma molt clar d’aquest colonialisme; dediquem rius de tinta a analitzar el règim i les seves causes històriques, obviant coses de clau interna sobre les que tenim més control. Evidentment que ha estat necessari fer aquesta anàlisi, però s’ha de canviar la mirada: hem de treure el Règim del centre de la nostra existència per a posar-hi Catalunya. Sembla una obvietat, però no ho és.

El debat doncs, ha de madurar cap a la comprensió dels efectes socio-psicològics que el colonialisme ha tingut en la consciència col·lectiva catalana. Per mi aquí rau la clau de la situació actual (batalles partidistes, xantatge dels presos, debat públic empobrit, control polític de les mobilitzacions, mitjans de comunicació insulars, fals pacifisme, auto-destrucció cultural, etc.)

M’agradaria contribuir amb una lectura curta, de la Marta Roqueta (que malauradament pel país ha deixat de escriure a El Nacional), que tracta el tema semàntic-conceptual del colonialisme. https://www.elnacional.cat/ca/opinio/marta-roqueta-relat-propi_510363_102.html

Gerber van
Gerber van
19.08.2020  ·  09:59

Una analisa molt interesant que el colonialisme d’Espanya a Catalunya va creixer al mitg segle 19 perquè va perdre les seves colonies en America i Asia. Però em semble el colonialisme a Catalunya ja hi era molt abans, començant amb el tracta d’Utrecht i la conquesta de Catalunya després.

Qualsevol fenomen social és reconeix als seus caractarístiques, sigui colonialisme, fascisme, socialisme, lliberalisme, … Si ara expliquem al món que Catalunya pateix el colonialisme, molts paísos en Europa no entendran perquè ells mateixos també han tingut colonies fins no gaire i alguns d’ells encara no reconeixen del tot el mal que van fer. Si expliquem el què patim: violència policial, presos polítics, lawfare, oppressió, persecució, absencià de democràcia, em semble ens entenen millor. Aquestes caractarístiques és reconeix de seguida. El comportament nacionalisme i violent d’Espanya, ja existent i molt conegut en el meu país Nederland quan es va independitzar d’Espanya fa 500 anys, només és va donar el seu nom al segle 20: ‘fascisme’. Això sí es reconeix amb horror en tot Europa.

Josep Salart
Josep Salart
19.08.2020  ·  10:31

Gràcies. Avui l’editorial m’ha posat una dòsi de calma i serenitat per llegir coses molt interessants. Ho faré i en quedo agraït pels consells de lectura.

La veritat és que sí, jo em sento víctima dels menyspreu i racisme dels colonialistes. No es pas que em consideri inferior, no. El que passa és que no ho puc suportar i em manté en lluita constant les vint-i-quatre hores. Fins i tot em genera violència.

Mentre aparto un cargol o una formiga per no trepitjar-la, mentre baixo en braços un gos abandonat des de la Punta Alta, per altre banda faría un disbarat contra un español o un colonitzador.

Aquests dies, amb un permís especial he plorat ajonellat i a 40 graus, per retre homenatge a les víctimes republicanes “espanyoles” que varen anar a parar a Bouarfa i al camp de concentració algerià de Hadjret M’Guil. Victimes exiliades des d’Alacant amb l’Stanbrook.

I les democràcies europees que deixin de persistir en el cinisme, nosaltres serem lliures a no tardar molt. Vulgui a UE o no vulgui. Potser ni ens caldrà.

Lluís Gonçaga Pibernat
Lluís Gonçaga Pibernat
19.08.2020  ·  10:41

Crec que aquest llibre (La Catalunya colònia: humiliació, saquéix i espoli) també pot ser útil per tal d’entendre l’estatus de colònia interna de Catalunya i afegeix aspectes que els llibres esmentats no consideren. Indico l’enllaç per si algú tinguès interès en ell: https://www.amazon.es/Catalunya-colònia-humiliació-saqueig-espoli-ebook/dp/B07ZMLN6DS/ref=sr_1_1?__mk_es_ES=ÅMÅŽÕÑ&dchild=1&keywords=la+catalunya+colonia&qid=1597825687&sr=8-1

Josep Gualló
Josep Gualló
19.08.2020  ·  10:46

AJUDA A CALMAR UN XIC ELS ÀNIMS

He dit un xic perquè la situació actual és trepidant i a alguns ens costa mantenir el cap serè.

Mentre penso en les grans diferencies que hi ha hagut entre els processos de independència més emblemàtics, i miro de situar-les en el context de les idees dels grans pensadors que has explicat, i que jo no he llegit, no paren d’arribar noticies per tots els gustos que trasbalsen.

És evident que cal fer una mica de abstracció i meditació transcendental !!! Si no ens pot explotar el cap.

Miquel Darnés
Miquel Darnés
19.08.2020  ·  11:14

El clarivident Manuel de Pedrolo va escriure durant un temps, al principi dels vuitanta, una columna, diria que setmanal, al Diari de Barcelona, anomenada “Cròniques colonials”.

Jordi Tubella
Jordi Tubella
19.08.2020  ·  11:52

Entenc perfectament que el concepte de colonialisme s’adapta perfectament amb el que Espanya està fent amb Catalunya però sóc més del parer d’en Gerbert van (09:59). Obrir aquest concepte crec que ens aportarà més problemes que avantatges si volem que internacionalment ens entenguin. Cal explicar bé els fets que comporta: submissió cultural, política i econòmica d’un poble. El nom que se li doni al que està fent Espanya vers Catalunya és el de menys.

Jaume Gras
Jaume Gras
19.08.2020  ·  11:58

i si reconeixem que som un colonia hem de fer un nou pas mental i també denunciar que qui governa una colonia és un col·laborador…és així. Mica en mica anem veient que ha estat això de l’autonomisme i perquè s’ha aguantat tants anys. Què hem de fer amb els col·lboradors que governen la colonia en nom de la metròpoli?

Joan Royo
Joan Royo
19.08.2020  ·  12:50

No ho he dubtat mai que els Països Catalans som una colònia de Castella (entre altres coses Castella fa seu el nom d’Espanya). Al segle XVIII es produeix la guerra de Successió que per a la nostra nació és una guerra d’ocupació, d’espoliació econòmica i persecució lingüística i cultural. Aquests ingredients són típics del colonialisme. Ja fóra hora que els partits polítics, periodistes, intel.lectuals…assumessen aquests concepte.

Carles Blas
Carles Blas
19.08.2020  ·  14:41

Article I comentaris interessantíssims. Seguint el fil de pensaments colonials, recomano veure la pel·lícula’Libertador’ sobre Simón Bolívar. Com sóc poc coneixedor de l’història m’ha ajudat a conèixer el personatge (probablement maquillat) però em quedo amb la lúcida visió que té sobre Ferran VII que va conèixer en persona. No espoilejo ningú si explico que va acabar malament ( la tesi de la pel·lícula és que el van assessinar i no mort de tuberculosi que es la versió oficial). Des de dins i des de fora molta gent va fer-ho tot per continuar espoliant Sudamèrica.

Un visionari i lluitador per la llibertat ( i una tortura pels Borbons).

Miquel Mutiñó
Miquel Mutiñó
19.08.2020  ·  17:53

Gràcies, Vicent Partal, per aquest editorial tant necessari. Cada cop som més gent que considerem que la nació catalana és una colònia d’Espanya. Aquest punt de vista ho trastoca tot per què quan sigui majoritari ens farà invencibles. Per això penso que el proper pas de Catalunya és la construcció d’un ampli front polític-cultural anticolonial i d’alliberament nacional. No parlo d’una única organització, sinó més aviat d’un moviment en xarxa, transversal i plural, on hi càpiguen persones i col.lectius de tota mena que comparteixin aquesta visió i és comprometin políticament. Al meu entendre, el nou full de ruta poderós cap a la República Catalana, el pròxim pas de Catalunya, ha de consistir precisamemt en bastir un moviment anticolonial per una sobirania plena amb la voluntat de que esdevingui hegemònic.

Eduard MUNTADA
Eduard MUNTADA
19.08.2020  ·  18:23

Hom diu que es podrien trobar dos tipus d’espanyols :
[1] els illetrats, ignorants, il·lusos, imbècils, invàlids mental i culturalment, amb ànima d’ovella i esperit de remat, i
[2] els pocavergonyes a la recerca eterna de llurs pares, xulos i mandrosos, aprofitats i espabilats. Aquests sí que son capaços de pensar.

Els [1], com diu molt bé A.López @ 01:01, “no poden entendre com es possible que hi hagi gent que no valori la immensa sort de gaudir de l’honor i l’orgull de ser espanyols.” Per això (perquè no ho entenen) cridaven “¡a por ellos!”

Els [2] pateixen un COMPLEX D’INFERIORITAT MANIFEST : no és que “se SENTIN” inferiors a nosaltres, és que “se’n SABEN” i no poden evitar-ne la convicció. I, com a bons racistes, n’estan profundament humiliats. I de això llur odi il·limitat envers Catalunya i els catalans.

Perquè, modestament, em permeto fer peu fort en un fet absolutament insòlit i únic que viu Catalunya (n’hi ha d’altres com celebrar la Diada Nacional commemorant una desfeta i la pèrdua de les llibertats, en lloc d’un alliberament nacional). El fet és que es tracta de LA ÚNICA COLÒNIA AL MÓN QUE SUPERA ÀMPLIAMENT A LA METRÒPOLI -malgrat 300 anys d’espoli incessant- en totes les qüestions essencials, econòmiques, culturals que defineixen una Nació. I això, que jo ho sàpiga, no s’ha donat mai en la relació Metròpoli/Colònia enlloc del Món.

I per això estic en respectuós desacord amb la Primera de les Reflexions que ens trasllada el Sr. Partal en la línia “-4” del penúltim paràgraf del seu escrit : “Perquè el racisme i el menyspreu a qui els colonialistes consideren inferiors, com ara nosaltres, continua viu i en som víctimes “.

Doncs, no. Ho sento molt però en la meva opinió els espanyols NO ENS CONSIDEREN INFERIORS a ells. Al contrari, penso que si ens consideressin així no ens odiarien, com a molt alguns ens menystindrien però no s’esglaiarien pensant que volem marxar. Aquest odi col·lectiu tan esgarrifós només pot fer-lo viure la convicció, esdevinguda sentiment i consolidada com a complex d’una inferioritat malaltissa…

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
19.08.2020  ·  18:52

Gràcies Partal, un cop més. El llibre que cites de Paul Preston és escruixidor, terrible. Ja ho era un altre seu (“L’holocaust espanyol”) , que entra de ple també en la espantosa realitat històrica de España. He llegit el llarg article de Aitor Jimenez Gonzalez i l’he trobat molt aclaridor de la realitat juridico-politica espanyola: magnífica anàlisi! Gran encert en lligar el colonialisme com a predecesor del feixisme.

Julieta Piastro
Julieta Piastro
19.08.2020  ·  20:14

Si si!!! crec que alguns llatinoamericans que vivim a Catalunya ho tenim molt clar. Et comparteixo l’article que vaig escriure sobre aquest tema.
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1638021-la-justicia-criminal.html

jordi Rovira
jordi Rovira
19.08.2020  ·  23:00

Sí, aquestes reflexions són molt més que útils. I mantenir un relat només és possible sobre unes bases sòlides que cal treballar prèviament. Així doncs en aquestes lectures d’estiu que tant bé recullen el treball editorial de tot l’any, trobem un resum recordatori molt ben condensat. Certament, som una colonia sotmesa al pitjor dels colonialismes. Un colonialisme antic, més semblant a aquells que parlaven els 14 punts del president americà Wilson. Un colonialisme com l’otomà, l’austrohongarès, o de l’imperi rus o alemany. Un colonialisme derrotat i apartat en un protectorat cedit. És aquest poble traït del que parla Preston, i és també aquesta identitat presa del menysteniment malaltís a l’altre. Un altre que sempre és aquell que vesteix una imatge al mirall incòmode: la d’un imperi que observa com no controla als seus suposats súbdits, que expressen a Catalunya, Cuba, Filipines o el País Basc una mirada pròpia. És aquell que té en un exèrcit que sempre perd en les guerres, mentrestant és el valedor d’una violència contra qui no és pot defensar en la pau i l’entorn civil. Assassins que han convertit la violència i la corrupció en hàbit.
Un colonialisme que ha transitat entre ser “centre” a canvi de penyores, i potser ser una nosa. Una rera l’altre: Cuba, Filipines, el Sahara, Marroc, les bases que controlen el Mediterrani sud. En aquest punt hi ha quelcom molt important. Sobretot en la mentalitat que persisteix en la nostra comprensió de les relacions polítiques i de la seva normalitat. I això també ho sabem després de l’èxit de l’1-O. Que allà vam plantar cara, no ho pot negar ningú. Doncs aquest és un objectiu acomplert.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes