Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Abans de les vacances una entrevista publicada ací a VilaWeb amb el professor Ramón Grosfoguel em va acabar de convèncer de la necessitat que ja sentia de dedicar una part de les lectures d’aquest estiu a la pervivència del colonialisme espanyol als Països Catalans. En l’entrevista, feta per Andreu Barnils, Grosfoguel, professor a Berkeley precisament d’aquests temes, argumentava que els catalans vivim clarament una situació colonial.

Partint de l’extraordinària anàlisi que va fer el segle passat Aimé Césaire quan presentà el feixisme com una conseqüència del colonialisme, Grosfoguel establia en la conversa un fil argumental que lligava la pervivència del franquisme en el règim actual amb el colonialisme espanyol al Marroc. La pista em va semblar que pagava la pena i algunes lectures de l’estiu m’ho han confirmat.

La sorpresa Preston

Primer Paul Preston. L’historiador de Liverpool és per mi un enigma permanent. Perquè és capaç de fer llibres, com el dedicat a Juan Carlos on qualificava el fugitiu de ‘rei del poble’ i alhora d’escriure un volum demolidor, un autèntic raig de llum: Un poble traït, que ha estat una de les meues lectures i he de dir que una sorpresa.

El text és una successió brutal d’esdeveniments que ens fa viatjar a través de dos segles explorant les raons del fracàs de la modernització d’Espanya. Paul Preston és duríssim i afirma que ‘la violència, la corrupció i la incompetència de la classe política han traït la població com a mínim des de 1833’, remarca ‘la manca d’un aparell de l’Estat, la legitimitat del qual fos acceptada pel poble’ i ho vincula tot al fracàs evident de la reforma postfranquista.

Un moment clau de l’explicació que fa Preston és precisament la pèrdua de les darreres colònies americanes i de Filipines, el 1898, que desencadena dues reaccions simultànies en l’origen de les quals hi té molt a veure l’exèrcit: el començament del colonialisme espanyol al Marroc i l’anticatalanisme.

Preston explica que d’ençà de mitjan segle XVIII l’exèrcit espanyol ha estat derrotat en totes les guerres en què ha participat i que és per això que es reconverteix en un actor polític intern, en un exèrcit que lluita contra la pròpia població. Amb quina finalitat? Llegint el llibre, hi ha pocs dubtes: sostenir les prebendes i la corrupció que ha acompanyat sempre el seu funcionament i enaltir, com a justificació de la seua ‘utilitat’, el patriotisme més primitiu. En relació amb això, hi ha unes quantes pàgines que són molt reveladores si hom les llegeix tenint al cap les conferències de premsa de Pedro Sánchez durant la pandèmia, agombolat per militars i guàrdies civils.

L’Espanya viril

Una segona lectura connectada a l’anterior és la de l’extraordinari llibre de Gemma Torres titulat La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927).

És també un text imprescindible que combina l’anàlisi del colonialisme espanyol al Marroc com a fenomen decisiu de la construcció de la nació espanyola moderna amb una afinada crítica des de la perspectiva de gènere, que resulta tremendament aclaridora fins i tot al respecte de fenòmens actuals, com ara les reaccions habituals dels unionistes a Twitter.

El llibre és especialment brillant quan estudia com es redefineix la nació espanyola posterior a la pèrdua de les colònies americanes, com es reinventa. I remarca alguns aspectes que, vists avui, són enormement atractius. Per exemple, el debat intern sobre si Espanya és prou europea o no i el trauma que això li causa. Un trauma que s’expressa en la por del retrat orientalista que el romanticisme europeu crearà de la península, però sobretot en la por que si no tens colònies i no ets fort, viril, no ets europeu. La coincidència momentània entre aquesta redefinició nacional espanyola i la primera redefinició dels papers d’home i dona en el pla social porta Gemma Torres a escriure unes pàgines enlluernadores. I així l’ús de la virilitat com a compensació o l’explicació del menysteniment brutal de l’altre, tan evidents encara en el nacionalisme espanyol d’avui, són retratats amb una agudesa més que remarcable.

Una de les conclusions principals del llibre és que sense l’aventura del Marroc colonial l’exèrcit, Franco, no hauria pres el poder a Espanya. Però també que tot allò que Franco fa durant quaranta anys poua en l’experiència colonial directa al nord d’Àfrica. I això valida i adapta la tesi d’Aimé Césaire que Grosfoguel ens recordava a l’entrevista.

La guerra contra els treballadors i els independentistes

La lectura següent, un pas més en el procés d’aclariment, ha estat un article publicat fa dos anys pel politòleg i advocat Aitor Jiménez González, titulat Enemigos del estado: Las guerras legales de España contra obreros e independentistas. El text, el podeu descarregar d’aquesta pàgina (en pdf).

L’autor hi examina allò que defineix com ‘els orígens i desenvolupament de l’excepcionalisme espanyol’ i, concretament, de quina manera el dret penal de l’enemic que es fa servir contra Catalunya o contra els xicots d’Altsasu prové de la legislació que Espanya va fer servir contra els independentistes cubans i el moviment obrer a final del segle XIX i començament del XX. Legislació que fa via a partir d’aquell escenari històric a través del colonialisme al Marroc, l’exèrcit de Franco, la consolidació de la dictadura i el pas al postfranquisme sense alterar en cap moment les bases de l’administració de justícia. D’aquesta manera, el recorregut traçat per Preston i Gemma Torres encara resta molt més aclarit i precisat.

Aitor Jiménez és particularment encertat quan critica que, per a entendre el fenomen de l’actual lawfare (legislació d’excepció més judicialització de la política més extensió del dret penal de l’enemic), la mirada se centre en allò que és geogràficament ara l’estat espanyol i en la transició democràtica. I per això proposa una mirada més ampla. Diu: ‘Bona part de la història compartida entre Catalunya, el País Basc i Espanya implica una realitat històrica, política, geogràfica i econòmica coneguda com a colonialisme.’ I afirma també: ‘Passar per alt que el conjunt de vincles polítics i legals entre Espanya, Catalunya i el País Basc té origen en un règim colonial és un error que ens impedeix d’arribar a una anàlisi encertada de la situació i, doncs, a possibles solucions.’ Per aquesta raó proposa de mirar el context des d’una perspectiva descolonial i postcolonial.

El text, el podeu llegir vosaltres mateixos, de manera que m’estalvie d’allargar molt més l’article d’avui, però hi ha dos factors essencials que en voldria remarcar. El primer, que Aitor Jiménez explica que l’imperi espanyol es va crear i organitzar entorn del dret, tant a l’exterior com a l’interior. I el segon que afirma que, així com als Estats Units el racisme institucionalitzat ha creat un habitus racista contra el qual s’encaren moviments com ara Black Lives Matter, a Espanya la història ha creat un habitus colonial imperial que és la base de la reacció de l’estat i, això és molt important, de la societat espanyola contra el procés d’independència de Catalunya. (Habitus és un concepte sociològic creat per Pierre Bourdieu, encara que es pot remuntar a la Grècia clàssica, que implica la disposició a obrar, pensar o sentir d’una manera socialment homogènia.)

En el text de Jiménez queda molt clar el ‘vincle entre la ideologia colonial conservadora i antiobrera del segle XIX i els fenòmens jurídico-repressius que vivim avui. És a dir, la pervivència d’allò que hem denominat raó colonial d’estat o habitus colonial imperial dins el sistema jurídic polític de l’estat espanyol’.

Vivim, doncs, en una situació colonial?

Totes aquestes lectures tenen per a mi el valor de disputar l’afirmació que fa Grosfoguel en el sentit que els catalans vivim una situació colonial. Entendre si això és així. Però no tan sols, alerta, per raons diguem-ne intel·lectuals, sinó sobretot per raons pràctiques. La pregunta directa és: l’independentisme català hauria d’assumir, ara i ací, el discurs i la pràctica anticolonialista, amb tot el que això implica?

Cal dir que a Europa l’anticolonialisme com a projecte interior ha estat generalment denigrat, i s’ha aplicat únicament a les colònies dels altres continents. Als anys setanta alguns moviments a l’estat francès, com ara els occitans o els corsos, van provar de dreçar un discurs anticolonialista europeu, nascut evidentment de la font dels grans alliberadors de l’Àfrica francòfona, però no hi van reeixir. Però als Estats Units el moviment afroamericà, negre, i la repressió que es va desfermar en contra seu, van canviar el debat sobre els drets polítics, econòmics i civils i sobre qui els té, partint d’una adaptació de l’anticolonialisme a la pròpia realitat que ha desencadenat una profunda càrrega d’alliberament psicològic i comunitari. Alliberament que, com veiem, avui creix i creix fins a començar a redefinir d’una manera contundent el concepte mateix de què són els Estats Units i l’estructura de la nació.

Es podria aconseguir, per tant, un efecte semblant als Països Catalans? Podem pensar el nostre país, europeu, també a partir de l’anticolonialisme? I encara: això ajudaria a enfortir el pensament, la consciència, sobre què som i què volem ser? Ens sostrauria d’aquesta mirada pastosa i feble que tenim sobre nosaltres mateixos i alhora evitaria l’ascens preocupant de la xenofòbia i el menyspreu per l’altre, a causa de la frustració acumulada pel fet de no saber arribar enlloc?

En el seu temps, el colonialisme diguem-ne oficial va ser bastit com una espècie de ‘final de la història’ contradictori en si mateix. Sí, es declarava la justícia universal de la lluita anticolonial però ensems es feia una llista de les colònies i, doncs, es tancava la porta a tot aquell que no era als papers oficials. Però no era de cap manera aquest l’esperit de l’anticolonialisme ni la voluntat dels seus precursors.

Després de llegir l’entrevista amb Grosfoguel, la primera cosa que vaig fer va ser recuperar el meu exemplar del Discours sur le colonialisme d’Aimé Césaire, que el tinc en una edició molt vella publicada a París als anys setanta per Présence Africaine. El text, evidentment, ha de ser llegit críticament tenint en compte les set dècades que han passat d’ençà que fou publicat. Però vaig constatar que continua essent un elevador moral de primera qualitat, un llibre que cal rellegir, per la violència i la puresa del seu crit i per l’exigència amb un mateix que remarca d’una manera tan clara. Però també per la pervivència de les tres grans reflexions que fa. Perquè el racisme i el menyspreu a qui els colonialistes consideren inferiors, com ara nosaltres, continua viu i en som víctimes. Perquè l’autoritarisme encara és l’eina de control social i ens continua afectant. I perquè les democràcies europees persisteixen en el cinisme de mantenir la democràcia per a alguns, al centre, mentre persegueixen i fan impossible la vida dels altres, a la perifèria, si aquesta s’insubordina.

Per això la meua resposta a la pregunta és que em sembla que sí, que aquest és un camí que paga la pena de mirar de recórrer, o si més no d’explorar. Entre més raons, perquè, com he pretès explicar abans, tenim prou dades sòlides, prou informació contrastada, prou anàlisis intel·lectualment serioses per a debatre a fons i sense fantasies. Si és que som capaços, primerament, de netejar el nostre cervell d’apriorismes, és a dir, de fer això que precisament és a la base més profunda i revolucionària del moviment anticolonialista mundial.

 

PS. Sobre la lamentable disputa al parlament, que ahir va pujar tant de to, ja vaig dir tot allò que n’havia de dir en aquest editorial: ‘Agents d’altri’, al Parlament de Catalunya.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.