18.06.2018 - 22:00
L’editora de Raig Verd, Laura Huerga, és una treballadora infatigable. Es pren el món de l’edició com un compromís cultural ple d’activisme. La seva col·lecció d’assaig en català, Ciclogènesi, és potser la que millor la defineix. Va apostar per Svetlana Aleksiévitx abans de ser premi Nobel; desvetlla consciències amb l’escriptor africà Ngũgĩ wa Thiong’o; i defensa també obres col·lectives que reflexionen sobre la cultura i la nostra societat contemporània: Polititzacions del malestar, El carrer és nostre, Cultura en tensió. I encara prepara uns quants llibres d’assaig més. Diu Laura Huerga que aquests llibres són pertinents, amb consciència cultural.
L’entrevista vol aprofundir en la col·lecció d’assaig. Tanmateix, també deriva cap a la dificultat de publicar assaig en català i, en general, sobre la dificultat de tirar endavant una editorial independent. És lúcida i diu les coses pel seu nom.
—Les dades que dóna el Gremi d’editors diuen que entre el 2012 i el 2016 els títols d’assaig editats gairebé es van doblar.
—La primera cosa que jo faria és diferenciar la no ficció de l’assaig. Perquè aquesta dada deu incloure tots els llibres que s’han publicat referits a la independència i el procés.
—Segurament, perquè ens hem fixat en l’àmbit de les ciències socials i humanitats (queden fora els llibres publicats en l’àmbit universitari).
—Insisteixo que en aquest apartat s’inclouen els llibres vinculats al procés.
—Destaroten les xifres?
—És clar. Caldria saber el nombre de títols d’assaig que es tradueixen, perquè és un dels indicadors. En assaig, no tradueixes llibres que no siguin d’interès universal. I també és interessant demanar-nos quants llibres que s’editen aquí són d’interès perquè es tradueixin a l’exterior. Ja dic jo que ben pocs que tractin el procés d’independència. I això no vol dir que en el nostre context no siguin necessaris, ho són, perquè hem d’entendre el nostre context, la nostra història, el nostre moment. Però sense voler desprestigiar ni criticar ni menystenir, sí que distorsionen les dades de l’assaig.
—No distorsionar les dades què seria?
—No tenir en compte aquests llibres, que responen a un moment concret. D’aquí a deu anys segurament ho podrem veure. En general, tenim un públic lector catalanoparlant acostumat a llegir assaig en castellà. I per modificar aquesta situació ens calen molts continguts en català que siguin competitius amb el castellà.
—Nous lectors de no ficció que provenen de l’interès pel procés ajudaran a fer créixer els lectors d’assaig en català?
—No ho crec. Penso que no són el mateix públic. No és el públic que llegeix Marina Garcés, per exemple. Seria de gran valor per a l’assaig en llengua catalana que Marina Garcés publiqués en català i fos traduïda al castellà. I no que hagi de publicar en castellà directament. Essent una intel·lectual que pensa i treballa en llengua catalana, com pot ser que la seva obra majoritàriament es produeix en llengua castellana?
—El dèficit de l’assaig en català continua marcant el gènere?
—El lector d’assaig està acostumat a llegir en castellà per una qüestió d’oferta. Si vas a la secció d’assaig de qualsevol llibreria, l’oferta en castellà és aclaparadora. I jo he llegit assaig en castellà gairebé sempre. Per això, com a editora, l’única manera que se m’acut de contribuir a canviar-ho (una contribució molt petita, ja ho sé) és publicant assaig en català. I dirigir-me a aquests lectors catalanoparlants que són lectors de novel·la en català però són lectors d’assaig en castellà. Tenim un milió i poc de lectors en llengua catalana, una xifra ridícula tenint en compte el munt d’editorials i de producció editorial que hi ha. Per això som on som. Per ampliar aquest milió de lectors, una de les coses que podem fer és ampliar l’oferta en català per gèneres. Aquesta és una manera d’ampliar els lectors en català.
—L’opció que heu fet a Raig Verd per l’assaig també l’han fet altres editorials independents, com ara Angle, l‘Altra, l’Avenç, Saldonar…
—La meva opció només té sentit en un context en què altres editorials facin igual que jo. De la mateixa manera que vam sorgir en un moment en què apareixien moltes altres editorials independents que publiquen en català i defensen un tipus d’edició amb una manera de fer. Això fa que l’oferta sigui millor i també guanyem lectors. Dintre d’aquesta diversitat, la meva opció per l’assaig només té sentit si no sóc l’única que ho fa. Alhora, la col·lecció d’assaig que jo proposo és un projecte molt pensat, molt concret i molt ben definit. I, sortosament, no coincideix amb les altres opcions per l’assaig que es fan en català. D’aquesta manera ampliem l’oferta. El meu llibre sol no es veurà a les llibreries, però si va acompanyat d’altres en català, que també defensen una manera de fer, té més sentit i segurament es vendrà més.
—Més enllà del procés, doncs, sí que podem dir que en l’edició d’assaig en català alguna cosa es mou.
—Sí, però tot just comença. La meva aposta potser és més visible, perquè de cop i volta he començat una col·lecció d’assaig, perquè la tenia molt clara, també perquè em feia molta por començar-la, i potser es veu més. Però la resta van provant i si se’n surten, continuaran optant pel gènere. Pensa que és un gènere molt interessant, que té lectors molt fidels i amplien el públic lector en català.
—El lector d’assaig és fidel?
—Quan dic fidel vull dir que és un lector que fa saber que es fa assaig en llengua catalana i que pot ser molt bo, de pensament crític i transformador. Tot i que els llibres més venuts de no ficció no són els nostres.
—Què voleu dir amb ‘no són els nostres’?
—Els més venuts són llibres que parlen del procés o són llibres de cuina.
—Dèieu que us va costar llançar la col·lecció d’assaig, que us feia por. Expliqueu-nos com la vau imaginar i definir, quines pors teníeu i si avui les heu superades.
—Tots els títols que he publicat fins ara comparteixen una idea: expressen com la gent del carrer viu la seva història. Thiong’o, Aleksiévitx, Polititzacions del malestar, El carrer és nostre, Cultura en tensió, tots tenen en comú això: com nosaltres vivim la història, el nostre present o el nostre passat, la nostra cultura, més enllà del relat de les institucions, de l’administració. Perquè és el relat oficial. Més enllà, fins i tot, dels llibres d’història. I per mi, això és important. Pensa que la primera autora que vam publicar, al marge que li donessin el Nobel, va ser l’Aleksiévitx. El relat que oferíem era allò que no explicaven els llibres d’història i que t’ho explicava una periodista que se n’anava a preguntar, persona a persona, què en pensava del moment històric que va viure o com viu ara aquell episodi i el seu present. Essent aquell el punt de partida, el llistó era molt alt.
—Té molt de mèrit començar publicant Aleksiévitx, sabent que vau comprar els drets de publicació abans que li donessin el Nobel.
—Vaig comprar els drets el 2013 i li van donar el 2015. Però, és clar, són cinc-centes pàgines que s’havien de traduir. Va ser molta feina.
—I vau haver de demanar un crèdit per a publicar-la.
—Vam demanar el crèdit un cop va guanyar el Nobel, perquè n’havíem d’imprimir tres mil exemplars.
—Sense el Nobel, quants exemplars teníeu previst d’imprimir?
—Uns vuit-cents o mil. Quan vaig comprar els drets de l’Aleksiévitx, explicava als meus amics: ‘Publicaré una russa que parla del pas del comunisme al capitalisme, un llibre que fa un mosaic excepcional d’aquest moment històric a partir dels ulls de la gent.’ I molts amics em deien: ‘En català? Te’l menjaràs.’ I sabeu què? Que probablement me l’hauria menjat, aquest llibre, si no hagués guanyat el Nobel. Després vaig comprar els altres quatre i han anat més o menys bé, però no flipem. Parlem d’assaig en llengua catalana. El primer llibre va vendre molt i parlem de tres mil exemplars. De fet, és ridícul parlar de vendre molt amb tres mil exemplars.
—Aquest és el sostre, avui?
—En assaig i pensament crític? Espero que no. Potser es va difondre molt la idea que els llibres de l’Aleksiévitx són durs i molta gent no vol llegir aquesta cruesa. Tot i que Temps de segona mà no és dels més durs. Però és que els altres han venut entre mil i mil cinc-cents exemplars. I parlem d’una premi Nobel!
—D’una autora premi Nobel que va passar per Barcelona i va aparèixer a tots els mitjans molt ben explicada.
—Sí. També és veritat que no sé fins a quin punt la publicació d’Aleksiévitx en castellà va influir en tot això.
—Entenc que per publicar assaig en català, encara hi ha d’haver activisme darrere.
—Només per publicar assaig? Per treballar en cultura! Poca gent que treballa en cultura pot dir que es guanyi bé la vida.
—Però s’ha de poder sobreviure.
—És clar, i anem mirant de trobar la fórmula. Quan et demanen: ‘Quins són els teus reptes de futur?’ I tu dius: ‘Consolidar l’editorial.’ De fet, és un eufemisme per a dir que encara sóc en la precarietat total. I sé que entre les editorials independents com la meva aquesta situació és habitual. I això em sap greu. A mi em sabria greu que, per exemple, una editorial com Males Herbes hagués de tancar.
—Precisament, entrevistant en Ramon Mas, un dels editors de Males Herbes, deia que per anar bé, les editorials independents haurien de tenir cada any un llibre d’èxit, com ha aconseguit l’editorial Periscopi.
—Sí, a mi em sabria greu perdre alguna editorial independent amb la qual anem de la mà, perquè les unes sense les altres no valem igual. El lector s’engresca quan veu que hi ha molts llibres atractius i interessants que pot llegir. És això que fa públic lector.
—Falta musculatura econòmica, doncs.
—Falta musculatura econòmica. Tothom ha fet la inversió per a la seva editorial. Ara, si tinc més marge, funcionarà millor la meva editorial o cal augmentar lectors? Perquè són coses diferents. Musculatura econòmica, per a mi, significa finançament. És un terme confús. Diguem-ho bé: necessitem més lectors que inverteixin en literatura catalana. I si no tenim prou lectors que comprin llibres en català, deixarem de fer llibres en català. És una regla de tres, clara i directa. Per això hem de dir clarament als lectors: vols llibres en català? Compra llibres en català. L’administració vol llibres en català? Ha de donar suport als llibres en català. Les biblioteques volen llibres en català? Han de donar suport als llibres en català. Ja està. Hem de parlar clar.
—Creieu que la gent és conscient de la dificultat que és vendre llibres?
—Certament, els llibres que fem són molt cars. La gent no s’imagina que fer un llibre de l’Aleksiévitx potser em costa 15.000 euros. Són molts diners. I com els recuperes? Costa molt. Per altra banda, quan el lector va a comprar ha de saber diferenciar què li ofereixen. La percepció que tenim sobre el preu dels llibres, si són cars o barats, l’hauríem d’aprendre a valorar. A mi m’han arribat a dir que un llibre de l’Aleksiévitx de 22 euros és un llibre car. És conya? 450 pàgines traduïdes del rus al català. Si l’estic subvencionant! La part del suport que puc rebre per aquest llibre el repercuteixo en el lector perquè el pugui comprar. Perquè prefereixo vendre’n més que vendre’ls cars. Això també ho ha de saber, el lector.
—Tornem a la col·lecció d’assaig. Teníeu clar des del principi que volíeu combinar traduccions amb producció pròpia?
—Sí, passa que la producció pròpia era un misteri.
—Perquè teniu en la col·lecció Ciclogènesi dues menes de propostes: la d’autors traduïts, dels quals publiqueu bona part de l‘obra, i que de moment són Aleksiévitx i Thiong’o i, per altra banda, llibres de reflexió contemporània i col·lectiva sobre temes vinculats amb la nostra cultura i societat: Cultura en tensió, El carrer és nostre i Polititzacions del malestar. Són molt diferents els uns dels altres, tot i la idea comuna que els engloba.
—Doncs no sabria dir la quantitat d’idees comunes, d’idees que comparteixen tots aquests llibres i des de perspectives tan diferents. Mireu: Cultura en tensió són sis articles que parlen de la tensió entre l’administració i les persones i la diferència entre com veuen i viuen la cultura, des de la música, l’arquitectura, la filosofia, les ciències socials, les ciències polítiques i l’escriptura. El carrer és nostre, de fet, parla gairebé del mateix, des de les arts escèniques de carrer, de quaranta anys cap aquí. I tots dos llibres parlen de com perdem els espais públics, per exemple. La pèrdua de la democratització de l’art també és la pèrdua de l’espai públic.
—Per tant, són llibres que tenen vasos comunicants.
—Sí, tot i que no són buscats. Tanmateix, suposo que quan busco els continguts acabo trobant gent que pensa així.
—Aquests llibres us arriben o els encarregueu?
—M’arriben. En el moment que la gent veu què publico em busca, perquè vol sortir a la col·lecció d’assaig de Raig Verd. Però mireu, ara treballem un llibre nou a partir de l’experiència de l’Aula Oberta que hem fet al CCCB sobre les humanitats, les humanitats transformadores: més enllà de les institucions, més enllà de la feina, com aquests treballadors de la cultura fan la feina al marge de la feina oficial. És un altre projecte també connectat amb els altres. Aquest neix més d’una idea meva.
—I la dificultat de construir un llibre col·lectiu?
—Aquests llibres no són un recull d’articles i prou. Són projectes pensats perquè tots els col·laboradors, des de les diferents perspectives i disciplines, tinguin un objectiu comú. I amb aquest objectiu comú aconseguir comunicar una cosa, no vint. Això és molt difícil de fer. És la dificultat de fer una obra coral. Però a mi em sembla revolucionari fer una obra coral, en un moment en què prima tant l’individualisme. Per exemple, amb aquests llibres la premsa no sap qui entrevistar per parlar-ne. És una dificultat afegida.
—Algun altre llibre en preparació?
—La traductora Blanca Busquets i jo escrivim un llibre sobre censura a Espanya. Posant en context aquests cinquanta anys de democràcia, la reforma del codi penal i la creació de la llei mordassa del 2015, que es van fer alhora, i com ha anat canviat el panorama. Com afecta aquesta nova legislació a la gent. Perquè ens pensem que ens afecta d’una manera i ens afecta d’una altra. Això condueix la gent a l’autocensura en qualsevol mena de reivindicació.
—En el context actual, és un tema importantíssim.
—És el tema! En el llibre expliquem la llei d’una manera propera, sintètica i divulgativa. I a partir d’aquí, comencem a analitzar-la. Parlem, per exemple, de l’anomenada ‘discrecionalitat policial’: el policia decideix com et multa, de manera que la sanció t’elimina la presumpció d’innocència i tu has de demostrar que no ets culpable. És molt fort. Hi ha més casos d’enaltiment del terrorisme després de la dissolució d’ETA que no durant tot el període que la banda va estar activa. Té a veure amb la llei i la impunitat policial.
—Més novetats d’assaig en l’àmbit de la traducció?
—Ara enllesteixo un llibre coral fet dels testimonis de moltes dones de tot el món que es diu Per què les dones salvaran el planeta. És ecofeminisme. Realment penso que publicar llibres d’obra col·lectiva és revolucionari. Posar junt el pensament de molta gent per explicar una idea em sembla brutal. I sí que és anar a contracorrent, que té el mur de la premsa, segurament, però té un interès diferent.
—Sou una activista.
—O potser una inconscient. Coneixent el mercat, coneixent els lectors potencials que tenim, sabent què hi ha i com es reparteix; saber-ho i insistir-hi és una mica d’inconscient, perquè si no, no ho faria.
—Esteu satisfeta?
—Molt satisfeta de la feina feta. Molt. Sis anys de vida editorial no és res, és ben poc. Però aquest any farem el llibre número cent, entre català i castellà.
—Ja teniu clar quin serà el títol número cent?
—Encara dubto. Tinc les memòries de la presó d’en Thiong’o (va passar un any a la presó per fer una obra de teatre en la seva llengua). Potser serà aquest o un altre.
—De ficció.
—De ficció, sí, perquè és com vam començar, amb la ficció. Vam fer el primer llibre i ens va caure el premi Llibreter. Això no es pot pagar amb diners. Estic molt satisfeta de la feina feta i de la gent que hem conegut.
