La visita del Borbó i el debat sobre el control del territori

«Tot canviarà quan els catalans siguem capaços, novament, de presentar un conflicte real sobre el control del territori»

Vicent Partal
Vicent Partal
09.10.2020 - 19:51
Actualització: 09.10.2020 - 20:30
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El rei dels espanyols va visitar ahir Barcelona i, com ha passat des de la proclamació de la independència, només ho va poder fer en condicions d’una forta hostilitat i protegit per un operatiu policíac excepcional. Les seues visites ja es restringeixen a molt poques hores, sempre amb una ruta directa i ràpida d’escapatòria a l’aeroport i enmig d’un gran blindatge que l’aparta de la ciutadania tant com siga possible, fins i tot, com ahir, tancant una estació de tren i dues de metro.

No són visites lluïdes. Ben al contrari. Demostren una enorme impotència. El monarca es mou en una bombolla petita completament segura per a ell i en un ambient impropi d’una visita de qui encara és el cap de l’estat. L’absència de les autoritats catalanes reforça l’anormalitat de la seua presència i confirma el rebuig que rep de manera massiva per la població.

Per això, la constatació que aquest fet ja passa per sistema em dóna peu a mirar de clarificar un tema que bona part de l’independentisme té a la boca, a parer meu sense saber concretar gaire bé a què es refereix, però que en canvi tots sabem que és molt important, si no fonamental: el control del territori.

Des de la Convenció de Montevideo de 1933, hi ha l’acord que el control del territori és un dels atributs imprescindibles que permet de reconèixer l’existència d’un estat. Si vols ser considerat pels altres un estat, has de controlar un territori, no necessàriament tot el territori que reivindiques com a propi, però sí un territori mínim on l’estat del qual et separes siga demostrable que no té la capacitat d’actuar amb normalitat com a govern efectiu.

Però això, segons diverses aproximacions teòriques posteriors, pot demostrar-se de dues maneres o ha de ser analitzat tenint en compte dos paràmetres. Es pot fer en positiu, demostrant de manera inapel·lable que ets l’única autoritat, però també pot demostrar-se en negatiu, si és visible que l’altre no pot exercir la seua autoritat. Això és, d’alguna manera, el que passa repetidament amb la presència, clarament anormal i gens equiparable, de Felipe VI de Borbó a Catalunya.

Aquesta seria la visió en negatiu, però en positiu també hem estat capaços de marcar la nostra capacitat de control del territori. El 2017, concretament, hi va haver tres moments de control del territori indiscutit per part de la Generalitat i la població catalana. Un van ser els tres dies posteriors als atemptats de l’agost, quan la Generalitat va tenir a la mà de manera completa l’ordre públic, va portar les relacions internacionals i, fins i tot, en alguns moments va arribar a controlar les fronteres. Fa temps que sostinc que aquests tres dies, de fet, van ser els que van obrir els ulls a Madrid, quan es va demostrar que el Principat estava completament preparat per funcionar com un estat independent. I els que van desencadenar la reacció violenta de l’octubre.

El segon moment de control del territori va ser el 3 d’octubre, cosa que crec que no cal ni explicar. I el tercer és el cap de setmana posterior a la proclamació de la independència. Potser no a tot arreu, però molt clarament en zones com la demarcació de Girona i bona part de la Catalunya central, territoris on la bandera espanyola sí que va ser arriada de totes les institucions, a diferència del que va passar a Barcelona i a la majoria del país. Per això, fa temps que explique que si el 27 d’octubre el govern i el parlament s’haguessen traslladat a Girona i –sobretot des d’aquella demarcació, però sense renunciar per això ni a un centímetre del territori– haguessen defensat l’existència constatable d’un espai ja alliberat, provisional, en mans de la República Catalana, avui la situació seria molt diferent de la que tenim.

Perquè igual com li passa encara avui al monarca, tots sabem que aquell cap de setmana i els dies posteriors, a la demarcació de Girona i en alguns altres llocs, com a màxim i amb un cost altíssim, l’estat espanyol hauria pogut fer algun gest simbòlic de petit format. Però molt difícilment n’hauria pogut exercir el control efectiu. Mentre que l’autoritat exercida per les institucions catalanes hauria estat clara, gràcies a la decisió tan majoritària de la població a favor seu. I si s’hagués aguantat amb un territori controlat de fet per un govern català independent, Europa aleshores sí que, amb el pas del temps, hauria tingut l’incentiu clar per a intervenir-hi que ara no té. Especialment, per la disrupció efectiva dels diversos corredors de la Mediterrània que la República Catalana hauria pogut aplicar a voluntat.

Això no ho vam pensar en cap moment, ningú, que jo sàpiga. Avui sabem que el pla era anar dilluns a les conselleries i al Palau de la Generalitat i, si no s’hi podia entrar, anar al parlament i des d’allà anar el govern sencer a l’exili a Brussel·les. El president Puigdemont va decidir d’exiliar-se abans, veient les informacions preocupants sobre la seua seguretat, les quals no es van transmetre adequadament als consellers, segons Puigdemont perquè qui ho havia de fer no ho va fer, cosa que va crear el conflicte que tant ha llastat la unitat del bloc independentista a posteriori.

L’obsessió per les quatre províncies va jugar a la contra, aleshores, i no ens va deixar veure amb claredat quina era la situació més favorable al moviment per la independència. Malgrat que és un fet que el dissabte 28 el president Puigdemont es va passejar tranquil·lament per Girona, va entrar a la seu de la Generalitat, va fer ús de les seues atribucions quan ja havien estat anul·lades pel 155 i hi va fer un discurs oficial. A la ciutat, i encara més a la resta de les comarques nord-orientals, l’existència d’Espanya era simplement una entelèquia.

Què vull dir amb tot això i quina relació té la visita del Borbó d’ahir amb l’anàlisi sobre el que hauria pogut passar o pot passar algun dia a Girona? Doncs que, com en tantes coses més, crec l’independentisme hauria d’haver tingut –i és imprescindible que tinga en el futur– una visió clara del que hi ha en joc i hauria de tenir també la capacitat de no deixar-se obsessionar per apriorismes.

En aquest sentit, aquests dies hi ha veus que han opinat que aconseguir més del 50% del vot en les pròximes eleccions, com diuen els partits, no canviarà res en relació amb Espanya. És una consideració que compartesc, tenint sempre clar que millor el 50% que el 49%, i el 60% que el 50% i el 70% que el 60%; és clar que sí.

Però crec que aquesta discussió no pot amagar la constatació que només hi haurà un canvi d’actitud i es podrà negociar amb Espanya, amb Europa o amb qui siga, en el moment que els catalans siguem capaços de presentar de manera real un conflicte sobre el control del territori, no pas sobre la xifra de votants. O és que caldrà recordar que l’estatut del 2006 encara és prohibit, malgrat haver tingut el suport del 88% del parlament i del 73% dels ciutadans en referèndum?

 

PS. Ahir vam estrenar un nou format, especialment pensat per a mòbils: les web-stories. Amb aquesta història sobre la visita del Borbó, precisament. I els subscriptors ja podeu accedir també al VilaWeb Paper, des dels correus que heu rebut les darreres hores, el Correu de la Nit o el correu especial sobre el VilaWeb Paper. I també hi podeu accedir des del vostre espai personal de subscriptor.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Martí Alharilla
Martí Alharilla
09.10.2020  ·  22:12

Totalment d’acord amb tot. Carrer, carrer i carrer!

MIQUEL FIGUERAS
MIQUEL FIGUERAS
09.10.2020  ·  22:33

Jo no n’espero res dels polítics. Res. Ara és l’hora de fer allò que dèiem de “passar-los per sobre” i organitzar-nos pel nostre compte. Un Urquinaona massiu a tot Catalunya i 50 més a l’ap7. Tres dies i per torns. No cal fer cap vaga. Si no hi ha 200mil indepes per fer això tan senzill ja podem plegar veles i anar-nos cap a casa.

Josep Usó
Josep Usó
09.10.2020  ·  22:44

Cal que l’independentisme obriga els ulls. Però sobre tot, el poble. Ens hem de creure el poder que tenim. I exercir-lo.

Andreu Sancho
Andreu Sancho
09.10.2020  ·  22:51

Totalment d’acord Miquel Figueras, aquest es el camí. Sobrepassar-los!

Jordi Geronès
Jordi Geronès
09.10.2020  ·  22:56

Per exercir el control del territori el Tsunami de la mà del Govern era la pota ideal. Ara ja en tenim un assaig, però la proposta seriosa que sembla que podria ser el “Preparem-nos” del Consell per la República sembla que naixerà amb una poca fe congènita, per rancúnies partidistes i desconfiances creades pels partits. Només espero un altre 20 de setembre de 2017 amb suport i objectius consolidats també des de dalt.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
09.10.2020  ·  23:28

Sempre pot ser bonic fer volar coloms.

Ningú ha pensat que sense el PSC els Comuns i part dels independentistes és molt, massa, dificil controlar el territori?

Algú ha pensat en COM anar sensibilitzant tota aquesta gent (de bona fe) que ARA TENIM EN CONTRA???

Els de C’s i el PP faran el que van fer el russos de Letònia, Estònia i Lituània és dificil que puguin canviar.

Però sense la gent dels Comuns i alguns del PSC veig impossible controlar el territori.

Hi hauriem de pensar. Hauriem de pensar-ho DE DEBÒ.

Robert Mora
Robert Mora
09.10.2020  ·  23:44

El camí que assenyala l’editorial d’avui és molt important perquè verbalitza una cosa que per molts catalans no passa de ser un happening sense tindre clara consciència del poder que estan exercínt de control del territori. És més, cal que esdevinga un fet de consciència complet i que es generalitze no només al Borbó sinó a tota mena de representants de l’estat i del govern que el representa. En altres paraules a les autoritats màximes del CGPJ, del les Corts Generals i de l’executiu central. Fer-los sentir que xafen terra estrangera com a representants de les forces d’ocupació. En realitat és molt més senzill del que ara puga semblar.
Cal però unes fortes organitzacions socials i ciutadanes que empenyen les forces polítiques “declaradament” (si més no retòricament) independentistes a prendre partit.
En el moment que quede palés que l’Estat ha perdut la confiança dels catalans al seu territori un ressort mental canviarà en la consciència dels ciutadans d’altres territoris que encara no s’atreveixen a desafiar el poder d’un estat que dissimula la seua decrepitud.
És una via, no l’única però si determinant.

Manel Salvat
Manel Salvat
09.10.2020  ·  23:48

Felicitacions pel nou format web-story. Like

Jaume Bosch
Jaume Bosch
09.10.2020  ·  23:55

No la tenim, l’indepedencia, per què no tenim pebrots, el día que’ls tinguem la tindrem.

Anna Linares
Anna Linares
10.10.2020  ·  00:15

No tinc gaire clar que els polítics independentistes actuals estiguin disposats a fer aquest salt, ells defensen el seu lloc de treball i els seus interessos, com s’ha vist molt clar aquest últims tres anys, ens calen polítics patriotes que mirin pel bé de Catalunya i no tinguin por!

jaume vall
jaume vall
10.10.2020  ·  01:00

Totalment d’acord.
I al mateix temps, un “dejà vu” de victòria moral i de explicacions des del banc del si no fós.
Lament per allò que se’ns va escapar la darrera vegada, i que prometem que ho farem millor la propera.

Enllaçant amb el Barça, motiu de comentari d’ahir, tothom lamentava el ridícul amb la Roma, amb el Liverpool, i tothom prometia que no tornaria a passar. Doncs, mira, 2-8 contra el Bayern.

Oriol Roig
Oriol Roig
10.10.2020  ·  01:10

Una cosa que es podria fer es “desinflar el cap” gros que es Barcelona i moure el parlament a Berga o Girona o Lleida o Tarragona o Reus. Es el que passa a la majoria dels estats a USA, on la capital de l’estat sol ser un “poblet” comparat amb grans ciutats del mateix estat. Tothom coneix NY, tot i que la capital n’es Albany; i tothom coneix LA o San Francisco, tot i que la capital de California es a Sacramento. Aixo es pot fer tant en una autonomia com en una republica, i ajudaria a reequilibrar el territori, alhora que permetria de situar el govern en una ciutat mes facil de controlar. A mes, una hipotetica capital a Girona permetria estrenyer els lligams amb la Catalunya Nord, igual que una capital a Tarragona ho faria amb el Pais Valencia.

Enric Vilar
Enric Vilar
10.10.2020  ·  07:08

La capitalitat de Barcelona i el monstre metropolità són un llast. Girona o altri alliberaria llast i reforçaria la cohesió del Principat. Una cosa es un centre extens econòmic i un altre la capitalitat política i de control i coordinació. Evitem convertir aquest monstre metropolità en el forat negre que han convertit Madrid. No gra. Invent ruïnós.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
10.10.2020  ·  07:26

Fins l’any 2010, tot i ser independentista de sempre (per qüestions racionals, perquè ja als anys 80 es veia que no hi havia res a fer amb ells, ja que no havien canviat un mil·limetre respecte l’Espanya del segle XIX, XVIII, XVII…) mai m’havia implicat seriosament en mobilitzacions ni en accions. El motiu era que des de feia dècades la nostra manera de fer era la de Jaume Canivell, el mític fabricant de porters automàtics de “La Escopeta Nacional”, és a dir, un catalanisme de sardana i tortellet, molt digne i indignat però que al final, amb quatre xavos i un parell de copets a l’esquena (el raspall de Tarradellas) ja quedava satisfet.

L’any 2010 semblava que s’obria una finestra d’oportunitat i que la gent ens ho preníem seriosament. Sempre vaig pensar que les mobilitzacions acabarien en una declaració d’independència i que havíem après de la història, però també dels països bàltics, o de Iugoslàvia, o de la república txeca, o tants d’altres: fer la independència és quelcom molt seriós, perquè el país del qual et vols independitzar gairebé en un 90% dels casos no vol que marxis ni de broma. I si aquest país és Espanya, coneguda pel seu capteniment violent (i sinó repasseu la col·lecció de guerres civils, atemptats, cops d’estat, imposicions, guerres d’alliberament… dels darrers 300 anys), doncs encara amb més motiu.

Fer la independència implica una gran sintonia entre el poble, les organitzacions socials i la societat. També implica que l’altra part (la no independendentista) no s’hi oposi, perquè si ho fa tens una guerra civil (cas d’Irlanda del Nord). Semblava que tot això ho anàvem assolint.

Però també implica tenir un pla. Ben dibuixat i preparat. És a dir, t’has de posar en el pitjor dels casos possibles i pensar què faràs si t’envien els tancs, una part del funcionariat no et respon, les forces de la policia no es posen de la teva banda, etc. L’exemple paradigmàtic és del de Companys el 1934: muntar una rebel·lió en tota regla contra el govern de la república sense controlar res i pensant que l’exèrcit, tot perquè el general Batet (que després efectivament en Franco es va carregar per català i republicà) pensaves que et faria costat, és com a mínim ingenu.

Aquí, com ha dit tantes vegades la Dra. Ponsati, no hi havia pla. Ni pla, ni control del territori ni res. Ni l’havien pensat, perquè l’objectiu era la negociació de no se sap què amb l’estat, representat per un partit que era l’hereu directe de Franco. Pensar que un estat com aquest voldria negociar res és, com a mínim, ingenu. Però no és només que fos el govern de la generalitat: Òmnium i ANC són dues institucions honorables, però especialitzades en muntar manifestacions, concerts i reivindicacions, no en estructurar cap estratègia massiva de desobediència civil. I això s’ha vist al llarg d’aquests 3 anys, on cada cop les manifestacions són més petites perquè, per molt que a molts ens corsequi el cor, és evident que cap mena de manifestació ni reivindicació pacífica, més enllà de mostrar la nostra ràbia i rebuig (que a l’altra part li és igual i encara li serveix per incrementar vots i atiar l’odi a l’espanya mesetària- i no tant mesetària) aconseguirà res. Cap.

Podem discutir si el MHP Puigdemont s’hauria d’haver quedat a Girona o no. Sincerament crec que per molt que s’hagués quedat a Girona, sense un pla efectiu de resistència civil, una població preparada i conscient que calia resistència pacífica i això implicaria segurament morts (per l’actuació de l’estat espanyol), inestabilitat, bloqueig de l’economia, conflicte, etc, i un pla efectiu de presa de control, no hauríem fet res.

Ara, des de fa temps, m’he tornat encara més escèptic que no pas era als anys 80 o 90, perquè crec que continuem movent-nos en el pla simbòlic i “de dignitat”. Volem tenir la raó perquè pensem que tenint la raó ens la donaran, i el món no funciona així. Un clar exemple és el “anirem a Europa” que engloba des del MHP Puigdemont fins el MHP Torra, passant pels centenars d’encausats per ximpleries diverses que serveixen per articular una venjança d’estat: per quan Europa ens doni la raó, Espanya haurà arruinat ja la vida de les persones implicades, haurà aconseguit l’efecte desitjat i haurà passat tant de temps que ja no tindrà sentit. Els típics exemples no catalans són Otegui i Atutxa. I si parlem de Catalunya, algú em pot explicar de què servirà que li donin la raó al MHP Torra d’ací a 10 anys ? Si algú creu que que a Espanya la condemnin per haver fet una atzagaiada serveix perquè no la torni a fer, que reflexioni que el que li ha fet el TS al MHP Torra és exactament la mateixa falta jurídica que va cometre amb el president Atutxa, i com es pot comprovar l’han repetida sense despentinar-se.

Fins que no anem de cara a barraca i tinguem un pla definit, els nostres representants polítics no es posin d’acord en una mínima línia unitària clara (ara només estan d’acord en tirar-se els plats pel cap i robar-se la cartera), les organitzacions socials comencin a pensar menys en termes de manifestacions coloristes i més en termes d’accions afirmatives i de resistència civil, i nosaltres com a societat comencem a entendre que, com va dir Felipe González, ni que siguem un 120% no ens eixaran anar de bon grat, i caldrà patir, fer molts sacrificis i perdre, per tornar a guanyar, no farem res.

Sempre dic que per a això cal una generació (no se si la tenim, tenint en compte com nacionalment i cultural anem perdent tres o quatre llençols a cada bugada). No és pessimisme gratuit ni cofoïsme d’asseure’s al sofà a esperar. És simplement que molts dels que hem treballat aquests darrers 10 anys estem contaminats per la dinàmica que ha portat el procés fins ara i dubto que tinguem idees per fer les coses diferents. I és també que els nostres polítics estan massa enrocats en sí mateixos, tant els que són a la presó (legítimament compromesos alguns en sortir-ne com sigui tan aviat com sigui possible), com els de segona fila que manen ara (la majoria dels quals no donen la talla), massa compromesos en administrar les molles i massa esporuguits per l’abast de la repressió espanyola. I també que després del 2017, per molt que ens volguem fer trampes al solitari, l’estat espanyol va entrar fins el moll de l’os en totes les institucions catalanes i les va ferir de mort: l’exemple paradigmàtic són els mossos, que han passat de ser la policia integral de Catalunya a una mena d’apèndix de la Guàrdia Civil, hi hagi el conseller que hi hagi (això sí, en català i encara no sempre), però també el parlament, o fins i tot les conselleries. Sis mesos de 155 varen permetre a l’estat de conèixer exactament com funciona tot i on cal colpejar per fer mal. Fins que no ens recuperem d’això no farem gran cosa.

Per tant, si ens en volem sortir, crec que hem de deixar de pensar en dignitats o que ens donin la raó, o control del territori que no podem de moment- i en molt de temps- assolir, i començar a planificar i treballar. La propera revolució no serà la dels somriures. Ni falta que fa. Ah, i mentrestant, el Preparao pot venir les vegades que vulgui a Barcelona. No hi ha menys menyspreu que la indiferència, i no li regalaré la imatge de rebuig que ell mateix està buscant per justificar-se ell i tots els partits espanyols (de Vox a Podemos i els Colaus).

Josep Segura
Josep Segura
10.10.2020  ·  08:15

El nostre director torna a oblidar (no hi ha manera de que abordi el tema) l’element clau per al control efectiu del territori: el cos dels Mossos. Mentre segueixin fent part del cos repressiu, ja podem traslladar la Generalitat a Girona o a Cadaqués, que el territori no el tindrem pas controlat (a no ser que hi hagi una revolta ciutadana generalitzada i violenta).
Sense el blindatge dels Mossos, el Borbó no hauria pogut ni anar a Barcelona. Això sí que seria tenir el control.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
10.10.2020  ·  08:34

Em fa l’efecte que avui en dia el concepte de “control del territori” és més complexe que al segle XIX. Això, si no ho entenem, ens pot provocar problemes però si no entenem ens pot facilitar l’èxit de forma incruenta.

Només cal veure què va passar a Grècia quan varen fer el referèndum sobre el deute. El BCE va tancar la’xeta dels diners i va ser el BCE qui va controlar el territori grec doblegant la voluntad de tots els grecs.

En la meva opinió avui, per controlar el territori, cal començar pel territori immaterial: el sistena financer, les telecomunicacions, inclosos els mitjans de comunicació de masses i la informació.

1) Si disposem d’una entitat financera sota el control de la república fora del control de l’estat espanyol amb mitjans de pagaments telemàtics controlats per ella, quan l’estat vulgui fer efectiva una multa i no pugui embargar a ningú se li acaba gan part del control del territori.

2) Si disposem d’una xarxa de comunicacions distribuida fora de les mans de les empreses colonials espanyoles i disposem dels mitjans tècnics que ens permetin interferir els mitjans de comunicació de masses sota el control de les empreses colonials espanyoles, quan l’estat vulgui impedir les comunicacions o enganyar i acollonir la població amb propaganda de noticies manipulades i no ho pugui fer, haurà perdut gran part del control del territori.

3) Si disposem d’un sistema d’intel·ligència que ens permeti tenir monitoritzats en temps real on són, què fan i què es comuniquen entre ells tots i cada un dels agents de les forces d’ocupació espanyoles, quan l’estat vulgui detenir a algú, el vagi a buscar i mai no el trobi, haurà acabat de perdre del tot el control del territori.

A veure si posem fil a l’agulla d’una vegada.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
10.10.2020  ·  08:54

Un cop més, el vostre mitjà-menys podrit que la resta- aprofita per barrejar naps i cols. Control del territori, sí; però aporteu dades i idees. I com de costum, deixarem caure que el MHP Puigdemont va actuar contra allò que van acordar. Mentiu i ho sabeu, llegiu els llibres i tindreu dades concretes de qui va enganyar a qui.Però ni així fareu crítica contra els egocentrics dirigents d´ERC.

Joan Begue
Joan Begue
10.10.2020  ·  09:07

Jo soc del parer que l’objectiu de territori està assolit ja que sense gaire be ser ne conscients i així o crec jo, te una part del codi genètic del procés que actualment està coent al planeta. Per tant insisteixo fins que no hagi Catalunya aportat la seva seqüència a la totalitat no és difuminara dins la totalitat.
Es per això que de tant en tant parlem de construir una Europa diferent a la dels Estats pet ser insisteixo en aquesta i sera Rússia, que per qui no recordi també és Europa.
Agafem els comunicats “científics o similars” canvi climàtic crisi monetària mundial deixerem el patró dolar?, fam al mon… Que tot això són les plagues d’Egipte però sols pel poble?
Si tot te un perquè els que te el poder real te més mitjans que els de la base, com sembla que l’infern ja va deixan de fer por doncs apa aquí en tenim d’altres.
Seré un il·luminat, no crec, però això no funciona ni a la Plaça de Sant Jaume ni a la Moncloa, ni tant sols a la white house.
Independents d’aquesta Espanya i tant que si i no falta gaire, però no estem sols a l’univers ohi. Per ser si Catalunya estigues de veína amb Xina ja ens haurien ajudat els salvadors de la democràcia

Pep Agulló
Pep Agulló
10.10.2020  ·  09:37

CONTROL DEL TERRITORI…QUI EL DIRIGEIX?

La independència haurà de passar per ser reconeguda per Europa. Però no ho serà pas per convenciment, per un alt percentatge de vots d’unes eleccions, ho serà perquè la situació sigui d’una gravetat que palesi l’enfrontament. El poder del carrer.

És el control del territori, on desapareix l’ombra de l’estat. I això els hi estarà dient: ep, som un estat naixent. Arribats aquí, caldrà que un Estat Major clandestí ho tingui preparat… Confiar tant en les eleccions és tornar a una via morta d’un realisme màgic. La via institucional cap a la independència no existeix pas.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

francesc felip
francesc felip
10.10.2020  ·  10:27

Tal com ho veig, la única possibilitat que tindriem seria que l’estat espanyol s’enfonsés degut a la pandèmia, el deute, les pensions, la corrupció o be tot plegat. Però dubto que ni aleshores sabèssim aprofitar l’oportunitat. Tan sols ens barallariem entre nosaltres.

Marc Casals
Marc Casals
10.10.2020  ·  10:29

El nou format de les web-stories el trobo molt ben fet. Perfecte pel mòvil.

Montse Milian
Montse Milian
10.10.2020  ·  10:39

Sempre que recordo, o algú posa sobre la taula, les dates claus que mencioneu sento emoció, nostàlgia i, sobre tot, ràbia, molta ràbia.

El trasllat de la capital de Catalunya a Girona el reivindicava una amiga arbucienca poc després que el MH Carles Puigdemont fos escollit President i fins que, desgraciadament, ens va deixar. D’això en fa dos anys i mig. Veure-ho escrit a l’editorial m’ha remogut moltes coses. No hem estat prou estrategues en gairebé res. Desgraciadament els resultats ho avalen.

El que lamento més es que els partits no fan els seus deures i són una baula imprescindible per anar endavant. Els fets de 2017 ens empenyen i no podem girar-los l’esquena. Són la lliçó.

Carles Viñals
Carles Viñals
10.10.2020  ·  10:47

Bon dia, Josep Salart, bon dia, Secundí Mollà; gràcies per les vostres paraules; rebeu els meus desitjos de salut i llibertat. Mª àngels Fita: Espero que puguis trobar el llibre, però em fa l’efecte que no ho tindràs fàcil. És una lectura que no només no deixa ningú indiferent sinó que remou la conciència dels lectors, il.lumina la seva ment i enardeix el seu cor. És per aquesta raó un llibre maleït, no ja pels nostres enemics, ans també pels governs de tots els colors que han passat per la Plaça de Sant Jaume, i s’han ocupat a conciència d’amagar-lo sota una espessa capa de silenci. Pots tenir per cert que si Jordi Pujol s’hagués encarregat d’imprimir-lo massivament i difondre’l entre els catalans, de ben segur no l’hauríen distingit mai amb el títol dubtosament honorable de “Español del Año”. Tot i així és just reconèixer que les dues úniques edicions que conec sortiren a la llum sota el seu mandat. L’exemplar que tinc és editat el 1979 per ELS ORIGENS-3, i no tinc notícia d’edicions posteriors. Et desitjo sort.

Pel que fa a l’editorial del Sr.Partal i al “control del territori”, és un tema cabdal i apassionant, el tractament del qual no em veig capaç d’abordar ara i aquí, no pas perquè el consideri impossible, sinó perquè sería objecte d’una llarguíssima exposició. De tota manera haig de dir que no “controla el territori” qui vol, sinó qui pot. Espanya, poder constituit, en possessió de tota la força imaginable i incontestable, disposada a fer-la servir sense escrúpols i fins a les darreres conseqüències, és qui controla ara mateix i de fa molt temps, el territri català.

És per la força que es controla un territori i és també per la força que, arribat el moment, hom l’allibera. Així és en el 99% dels casos; admetem-ho honradament. No sería impossible en el nostre cas, però només com a fase final d’un llarg procés de desobediència i enfrontament no exent de sacrificis. Certament no serà per demà. Són possibles altres vies ? Segur que sí, però no pas sense una curosa planificacio,fruit d’una prèvia organització òbviament clandestina i , per descomptat, d’una ferma i indispensable voluntat de lluitar, sense la qual tot projecte és inútil i sobrer. Aquesta segona vía demana també un “momentum” que no pot improvisar-se, com no s’improvisà la jornada de l’1-O. Aquells tres primers dies d’octubre, amb el poble ocupant els carrers de pobles i ciutats foren una ocasió malbaratada que costarà reeditar i que, fins i tot si hagués estat aprofitada i ens hagués dut a la llibertat, no hauría estat pas gratuita; haguera costat vides, no sabem quantes, però possiblement no tantes com hem perdut a mans del Covid 19.

M’agradaría seguir, però obligacions ineludibles em reclamen. No imagineu que us adreço un missatge de l’estil “no hi ha res a fer.” Vull simplement recordar-vos que no és en absolut qüestió de “bufar i fer ampolles”.

Albert Miret
Albert Miret
10.10.2020  ·  10:54

L’editorial d’en Vicent Partal d’avui l’he trobat molt interessant, sobretot per l’èmfasi que fa en vers al concepte que el control del territori no vol dir necessàriament de tot el territori físic. En vers al fals reiet i l’autèntic triler espanyols, francament m’importen tant com si vingués -amb tots els respectes en aquest cas-, el rei de Zàmbia i el seu cap de policia a visitar Barcelona. Totalment d’acord amb els comentaris d’en Pep Agulló i també d’en Joan Ramon Gomà. Crec que és la conjunció entre els tres plantejaments el que crearia una situació real de control del territori.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
10.10.2020  ·  10:58

Em sap greu però l’Editorial d’avui és un relat màgic del què va passar i del què passarà. Partint del realisme i de l’honestedat intel·lectual, cal deixar unes quantes coses clares:
1. El 3 d’octubre el país sencer es va aixecar contra la repressió de l’u d’octubre. Que s’entengui bé d’una vegada. Al carrer hi eren tots els demòcrates, independentistes i unionistes, la vaga general la van convocar tots els sindicats i les patronals (PIMEC i CECOT). Mai més els principals sindicats (CCOO, UGT i CNT) han fet costat a l’independentisme. Per tant no es pot dir que el 3 d’octubre era el dia oportú per la DUI perquè la gent que estava al carrer no eren tots independentistes ni la independència el motiu que els va fer manifestar.
2. Comparteixo la tesi dels que diuen que tant se val si som el 50-60-70% perquè l’estat no es mourà. Però, atenció, no serem mai el 60%, no és possible almenys en els propers decennis. Ho he dit en altres ocasions, 20% que no vota mai, 25% unionista de forma granítica, només podem aspirar -amb tot a favor- al 55%. Però la lectura serà 55% contra 25%.
3. Això del control del territori per àrees o poblacions que defensa l’Editorial em sembla molt imaginatiu però, amb molt de respecte, fantasia pura. És evident que la visita del monarca a Barcelona ha estat un acte de demostració de qui mana. Res més. També és evident que ha estat necessari encapsular la zona de l’estació de França i, si, la visita ha estat ridículament a correcuita. Com deia ahir Clara Ponsatí en el més 324 no hi ha prou policia ni a Catalunya ni a l’estat per controlar el territori. Imaginem-nos el dia que es va ocupar l’aeroport, imaginem que aquell dia a la mateixa hora ocupem l’aeroport de Girona, el port de Barcelona, tallem les autopistes i les línies de tren. Hi ha prou gent (?) disposada per totes aquestes accions a l’hora? I romandre al lloc de manera indefinida, fins que calgui?. Una acció d’aquestes característiques desbordaria definitivament l’estat perquè no té prou elements per controlar-ho, a no ser que utilitzés els tancs amb la intenció de disparar. Però tot i que crec que hi ha prou gent, ni hi ha prou disposició encara per això. Hi ha una pregunta clau que hauríem de fer a tots els ‘disposats’. Qui està disposat a perdre la feina?
Quan la majoria de gent estigui disposada a perdre la feina per la llibertat del país, aleshores guanyarem.

Ismael Calvet
Ismael Calvet
10.10.2020  ·  11:06

Em sembla un apunt interessant el d’en Josep Maria Martín, però crec que forma part d’un passat en què ja no ens movem: el PSC és ara, en bloc, part integrant (de fet probablement el gran aglutinador) de l’espanyolisme bel·ligerant i els comuns només giren segons com bufa el vent, per tant si els esperem el vent sempre ens bufarà en contra i amb ells posant-hi pulmons.

El cas que haurem d’arrencar sols amb les forces que tinguem, sabent els primers en contra i estant preparats per les travetes dels segons. Som els que som i val més saber-nos comptar.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
10.10.2020  ·  11:20

A 3 anys vista, es molt facil dir que s’hauria tingut que proclamar la República a Girona(consti que la idea sembla bona)

Jo ahir vaig anar a Arbúcies i hi han molts més llaços grocs que al Maresme

Mercè Duran
Mercè Duran
10.10.2020  ·  11:25

Som molts els que pensem fa anys que la capital política de Catalunya hauria de ser Girona i deixar a Bcn com capital administrativa.
En quant al control i als mossos: si el 3 d’octubre no ens haguessin replegat a casa i dic “haguessin”, si el 10 d’octubre no ens “haguessin” tornat a casa, si el 27d’ octubre no ens “haguessin” tornat a casa….
La gent estava disposada a quedar-se al lloc protegint el Parlament i el Govern, com va fer l’1 d’octubre amb les urnes Teníem clar que ens podien trencar la cara i quelcom més, però érem allà.
Aquell era el momentum. Els polítics cerquen una República independent que els resulti indolora i tanmateix mirant la història de totes les independències sabem que això no es dóna
Avui, però, si el carrer ha de donar el pas, volem a primera fila, a peu de carrer, com escuts dels anònims, a tots els que cobren els sous per la política i que aturin o rebin les hòsties de la “nostra” policia. Tenim quasi 3.000 anònims represaliats per les actes aixecades majoritàriament pels mossos. Potser que ja és hora que els polítics posin la cara de veritat, quan ells hi siguin els demés també

Michael Tornabells
Michael Tornabells
10.10.2020  ·  11:48

Ens podriem estalviar el cost del Mossos de Escuadra . Per fer lo q fan ja hi ha la Guardia Civil i La Policia Nacional. Tanta xarremeca per res.

Núria Pardell
Núria Pardell
10.10.2020  ·  11:52

Crec que en el seu moment es va desaprofitar el poder dels CDRs, que estan repartits per tot el territori i poden intervenir a qualsevol lloc.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
10.10.2020  ·  12:13

Bon editorial, bons comentaris i bones idees. Una més: mai fem esment, parlant de controlar el territori, del poder municipal. No podríen ser els ajuntaments una peça important (no la única, sinó una més) sobre el control financer, de comunicacions, polític i demés, senyors de l’AMI? I més implantat al territori impossible.
Cert que entre tots anem fent bullir l’olla, però caldría que tots escalféssim la mateixa olla… m’ho faig venir per demanar, sobre l’article editorial, quan diu “El president Puigdemont va decidir d’exiliar-se abans, veient les informacions preocupants sobre la seua seguretat, les quals no es van transmetre adequadament als consellers, segons Puigdemont perquè qui ho havia de fer no ho va fer”, de quí estem parlant?

Gerber van
Gerber van
10.10.2020  ·  12:17

Molt interessant la proposta per fer Girona o una altra ciutat com la principal de Catalunya. Però no cal oblidar que Perpignan també podria ser una possibilitat, encara no forma part d’Espanya. L’imatge dels tres presidents allà des de la delegació del CxR va ser molt fort. Un govern d’allà, encara sigui provisional, amb els Concells Locals podria ajudar-nos per agafar el control sobre el territori.

En alguns diaris Alemanys ja és pregunta obertament si Espanya és capaç de controlar la pandemia COVID-19 en el seu territori. També comencen a veure que hi ha una crisi institutional molt profund, un conflicte polític amb Catalunya i una justícia que no s’acaba de renovar. Encara no veuen l’estat Espanyol en fallida (economic o polític), però està a punt de ser-ho. Per això reclamen que els diners que venen de la EU siguin controlats pel FMI. (https://www.elnacional.cat/ca/politica/primeres-veus-alemanya-controls-espanya_545781_102.html)

Potser per aquí també s’obre una finestra d’oportunitat per a independitzar-nos.

Eduard Muntada
Eduard Muntada
10.10.2020  ·  12:53

Per a mi, els millors comentaris son, per ordre de tramesa,

Jaume Bosch @23:55 (09.10)

Miquel Gilibert @07:26 (10.10)

Joan Ramon Gomà @08:34 (10.10), i

Pep Agulló @09:37 “La via institucional cap a la independència no existeix pas”.

Modestament, voldria afegir (tot parlant del “control del territori”, és clar) :

[ 1 ] Banc Nacional Català, AMB SEU a Panamà o altre “paradís fiscal” segur, d’un país que no tingui res a perdre amb una previsible “pressió diplomàtica” d’España ni amb una eventual al·legació de “obligatorietat de aplicació del FATCA” ni d’altres procediments similars.

[ 2 ] TOTS els pagaments A i DE la Generalitat, es fan a aqueix Banc.

[ 3 ] Els ciutadans de Catalunya ingressen llurs impostos a aquest Banc. No hi han prous llocs a presons d’España per a tants ciutadans, i España no podrà mai “apoderar-se” dels comptes dels catalans, si aquests comptes queden fora del seu abast legal.

[ 4 ] TOTS els enllaços per terra entre països veins (España i France) queden inoperants per “obstruccions físiques irreversibles a curt termini” -diguem, durant uns dos mesos- que “els bons indiets de la Colònia” (Catalunya) han aportat i establert en homenatge al reietó dels colonitzadors, que tan estima els seus vassalls, i és estimat per ells fins a tal punt que, de les cagadores bastides dins d’una caseta al femer, en diuen “Ca’l Felip”

Àngels Folch
Àngels Folch
10.10.2020  ·  13:03

M’agradaria preguntar-li a l’Anna Linares (i a tots els que fan afirmacions similars) a quins polítics independentistes actuals es refereix que diu “no crec que els polítics independentistes actuals estiguin disposats a fer aquest salt, ells defensen el seu lloc de treball i els seus interessos.”

Quins llocs de treball? Quins interessos? La confortabilitat d’una presó? El fet de no poder tornar a trepitjar casa seva, la seva terra? El fet d’haver d’estar cada segon pendent de la seva seguretat física? El fet de ser perseguit, denunciat i empaperat per qualsevol denuncia inventada i prefabricada per feixistes? Sincerament no veig per enlloc la defensa dels seus llocs de treball ni els seus interessos. No nego que hi hagi algun cas que sigui així, potser sí, però no són ni de bon tros la majoria. Altra cosa és el sottogoverno del que parlava en Partal dies enrere. Podem pensar que no s’atreveixen a fer el pas, que es van equivocar, que van ser massa ingenus,… però que defensen el seu lloc de treball o els seus interessos no. Seria un manera molt poc intel·ligent de defensar-los.

Josep Gualló
Josep Gualló
10.10.2020  ·  13:27

QUE ENS CAL PER PODER CONTROLAR EL TERRITORI?

Estic d’acord amb el que dius Vicent, així i tot vull fer unes apreciacions que “penso que no contradiuen si no que complementen”.

Crec que els partits autoanomenats independentistes, guanyaran les eleccions amb una majoria prou folgada per formar govern. No es aquest el percentatge que m’interessa, si no el repartiment de vots de cada partit. Si es forma un govern independentista haurà de ser de coalició.

Un dels dos partits candidats a guanyar, ha avançat que per preparar-nos per a la independència, segurament caldrà mes d’una legislatura. No hi ha gaire sintonia entre l’equip directiu d’aquest partit i els seus militant i votants. Però els voten.

És cert que la independència no es va fer efectiva per manca de decisió. També és cert que es fa difícil decidir-se amb mig govern en contra. Per això el que importa és el repartiment de vots. Un tercer tripartit es el pitjor que ens pot passar.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
10.10.2020  ·  13:34

Catalunya mai serà independent perquè els catalans (tots barrejats) volen “le beurre et l’argent du beurre” i això és impossible i encara menys a Espanya a la qual pertanyem ens agradi o no.

Quant a l’editorial… molt bonic! Una vegada més. És com rebre morfina per a un malalt terminal. ¡Salvando las distancias, claro!

PAU BOLDU
PAU BOLDU
10.10.2020  ·  13:42

Quantes independències ha concedit espanya sense matar? Cap. Predicar el bonisme amb els espanyols es anar a missa i poc més. España no ha negociat cap de les 72 independencies guanyades pels enemics d’españa.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
10.10.2020  ·  13:57

Hi ha un altre episodi de control del territori menys “important” però molt significatiu:
el dia de l’accident d’autocar d’estudiants Erasmus, el govern va rebre i acompanyar el president del govern italià Renzi, mentre l’estat, ple de ràbia, donava informacions falses sobre la visita, als nostres consellers per fer quedar malament al govern.

En quant al control del territori, ja ho he dit vàries vegades. L’exili ha de posar-se en contacte amb algun coordinament dels Cdrs, per actuar quan i com sigui útil. Es necessita algú expert en estratègia militar per preparar escamots de resistència clandentins per accions de desobediència civil, evitant les detencions. Es a dir, accions sense persones i amb les vies de fuga ben estudiades.
Prou de fer-se prendre pels mossos o per qui sigui!

Jordi Joaquim
Jordi Joaquim
10.10.2020  ·  14:55

Es una teoria interessant, normalment les opinions d’en Partal, confirmen, complementen o contrasten les que ja tinc, pero haig de reconeixer que aquest punt de vista, es estrategicament molt interessant i no hi habia pensat, per a mi es un descobriment. De fet no seria la primera vegada que els catalans es replegen a les comarques de mes el nord per resistir. Es una estrategia que crec cal tenir present, “perdre” Barcelona ara pot servir per gunyar tot el pais desprès.. intentar defensar Barcelona implicar perde-ho tot. Jo puc explicar la meva experiencia directe als Pirineus. El mateix 1 d’Octubre, quan es va anunciar que pujava la Guardia Civil, la gent enlloc de marxar, en va venir més a plantar cara y el 3 d’Octubre es va bloquejar la frontera Española amb Andorra.

Roser Caminals
Roser Caminals
10.10.2020  ·  16:07

Estic d’acord amb tants comentaris que no els puc resumir.
Tenim tendència a privilegiar una sola estratègia. Avui li toca al control del territori. No ho discuteixo, però sigui la que sigui no ha d’excloure les altres. Dir que sobrepassar el 50% de vots no té cap importància em sembla un error. No la té a Espanya però sí a Europa i a Catalunya, on el vot independentista majoritari estimularà els partits, l’exili i el carrer. Quin partit guanya les eleccions també tindrà conseqüències, no espectaculars però palpables. Cal que tots els fils–urnes, polítics (sobretot els que no tenen les mans lligades), organitzacions civils, poble, AMIs, boicot econòmic, etc, convergeixin per assolir al momentum que cal per controlar el territori. Tot i així la victòria, no serà gratuïta.

Joan Royo
Joan Royo
10.10.2020  ·  16:50

No acabe de veure clar que controlar el territori s’hauria de reduir a Girona i Catalunya central en aquells dies. Controlar el territori de Barcelona, és la capital de la nació i per tant fonamental. El parlament en sessió permanent i el govern reunit a palau de forma indefinida, els mitjans de comunicació públics en poder del govern. Tot amb la protecció de la gent manifestant-se i envoltant aquestes institucions. Banderes espanyoles arriades. I els mossos què? Des del govern ordenant-los que l’única autoritat a obeir és la Generalitat. No sabem quina hauria estat la seua resposta, però recorde que existeix una associació mig clandestina de mossos independentistes. D’altra banda si el pla era reunir-se tot el govern al parlament i exiliar-se a Brussel.les i el president se’n va exiliar abans,, però algú que havia d’informar als consellers de l’exili del president no va informar-los i en conseqüència es produí un desbandada, triant alguns la presó i altres l’exili, ¿qui va ser la persona que havia d’informar els consellers i no ho va fer? Ja he acabat els dos llibres de Puigdemont i aquesta informació no l’he trobada. Algú ho sap? El resultat d’aquella desbandada ha estat un desastre, els que van triar lliurar-se a la injustícia espanyola van errar i molt, i encara no ho han reconegut.

Jaume Riu
Jaume Riu
10.10.2020  ·  17:04

La tesi de l’editorial té una idea base que comparteixo plenament. Les visites del rei a Barcelona com a cap d’estat demostren una enorme impotència, i això és un element determinant a l’hora d’analitzar si tenim o no un control efectiu del territori. No cal de tot el territori. Bona anàlisi.
Una altra dada que ens regala l’editorial d’avui és ben coneguda, però resulta molt oportú recordar com és d’inútil esperar uns “bons” resultat a les eleccions perquè en el regne d’Espanya el resultat de les eleccions no serveix per res. O és que caldrà recordar que l’estatut del 2006 encara és prohibit, malgrat haver tingut el suport del 88% del parlament i del 73% dels ciutadans en referèndum? diu Partal.
Doncs aixo.

David Mascarella
David Mascarella
10.10.2020  ·  19:15

Josep Maria Martín (09.10.2020 | 23:28) “Sempre pot ser bonic fer volar coloms.
Ningú ha pensat que sense el PSC els Comuns i part dels independentistes és molt, massa, dificil controlar el territori?”

És un encert que Vicenç hagi tret el tema “control del territori”. Un altre eslogan potent que sempre surt de passada a la llista d’objectius.

Entrar a fons en el què, com, qui i quan, ens ha d’acostar a un coneixement real de les nostres forces i febleses, i també les de l’enemic, però a fons. Com diu Miquel Gilibert “Aquí, com ha dit tantes vegades la Dra. Ponsati, no hi havia pla.”

La Dra Ponsatí, aquesta setmana ha dit que no n’hi ha prou amb eslogans repetits continuament, ni que ens moguem per simpaties cap a persones. El què cal és que sapiguem el què volem i com arribar-hi, i disposats a jugar fort i a fons. (prescindint d’arengues encaminades a animar la tropa)

S’ha esmentat a Companys, a Grècia, hi podriem afegir Xile, amb en Pinochet com a” má dreta” de l’Allende. No podem alimentar a una èpica del tot inconsistent.

Vicenç diu: ” Fa temps que sostinc que aquests tres dies, de fet, van ser els que van obrir els ulls a Madrid, quan es va demostrar que el Principat estava completament preparat per funcionar com un estat independent.”

A Madrid no l’hi calen demostracions, com repetim diàriament, en això són mestres, i tenen tota la força, quan nosaltres no en tenim gens. No confonguem les concentracions familiars amb mobilitzacions de confrontació. Dir això no és pessimisme ni és covardia. És preocupació i ràbia continguda de no poder fer encara efectiva la nostra llibertat.

I també s’esmenta un punt positiu, com és la incorporació de les generacions joves, del tot imprescindible

Jordi Casanellas
Jordi Casanellas
10.10.2020  ·  22:40

Aquesta és una de les possibilitats. Tot menys el que es va acabar fent. Però això posaria en evidència el conflicte que s’ha viscut durant tot el procés: la Catalunya Vella vs la Catalunya Nova. La Vella, tutelada pels francs, filla del Romànic i el seu idealisme i intransigència, amb una societat homogènia, tancada fins el segle XX, l’altra, amb 400 anys d’història musulmana, acostumada a les fronteres interiors (de les fronteres de l’Eugeni Trias), primer religioses (musulmana, jueva i cristiana) i, a partir del XIX, les fronteres que generaven les diferents onades d’immigració.En aquesta societat van saber conviure uns i altres, com a la Catalunya Nova ho feien els catalans amb les diferents religions. L’Eugeni Trias ens explica que travessar Barcelona des del Paral·lel fins a la catedral, passant pel Raval, rambles i el barri Gòtic, ens permet travessar 100 fronteres diferents, les que representen 100 ètnies diferents, 100 religions diferents, 100 cultures diferents……A la Catalunya Vella els hi ve molt de nou gestionar aquests tipus de fronteres, les dels barris de Santa Eugènia i Sant Narcís i Pont Major i Montilivi….., i Salt. A Vic el barri del Remei, i a Manlleu els pisos d’en Garcia i a Orís….. bé, aquí no es fan pisos perquè no hi vinguin els de fora….!
A mi, em sembla clar, que el futur és la Catalunya Nova. A la Catalunya Vella que s’hi guardin les essències.
Ahir, 9 d’Octubre, diada del País Valencià, (500 anys musulmana),vaig trobar una perla que pot il·lustrar de què estic parlant:
‘A la ciutat de València conviuen musulmans, gent noble, amb cristians i jueus. Espero que sàpiga governar-los per a que continuïn vivint en la mateixa harmonia i per a que treballin aquesta noble terra conjuntament….’
Son paraules del rei musulmà Zayan a Jaume I en la entrega de les claus de la ciutat.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies