La visita del Borbó i el debat sobre el control del territori

  • «Tot canviarà quan els catalans siguem capaços, novament, de presentar un conflicte real sobre el control del territori»

VilaWeb

El rei dels espanyols va visitar ahir Barcelona i, com ha passat des de la proclamació de la independència, només ho va poder fer en condicions d’una forta hostilitat i protegit per un operatiu policíac excepcional. Les seues visites ja es restringeixen a molt poques hores, sempre amb una ruta directa i ràpida d’escapatòria a l’aeroport i enmig d’un gran blindatge que l’aparta de la ciutadania tant com siga possible, fins i tot, com ahir, tancant una estació de tren i dues de metro.

No són visites lluïdes. Ben al contrari. Demostren una enorme impotència. El monarca es mou en una bombolla petita completament segura per a ell i en un ambient impropi d’una visita de qui encara és el cap de l’estat. L’absència de les autoritats catalanes reforça l’anormalitat de la seua presència i confirma el rebuig que rep de manera massiva per la població.

Per això, la constatació que aquest fet ja passa per sistema em dóna peu a mirar de clarificar un tema que bona part de l’independentisme té a la boca, a parer meu sense saber concretar gaire bé a què es refereix, però que en canvi tots sabem que és molt important, si no fonamental: el control del territori.

Des de la Convenció de Montevideo de 1933, hi ha l’acord que el control del territori és un dels atributs imprescindibles que permet de reconèixer l’existència d’un estat. Si vols ser considerat pels altres un estat, has de controlar un territori, no necessàriament tot el territori que reivindiques com a propi, però sí un territori mínim on l’estat del qual et separes siga demostrable que no té la capacitat d’actuar amb normalitat com a govern efectiu.

Però això, segons diverses aproximacions teòriques posteriors, pot demostrar-se de dues maneres o ha de ser analitzat tenint en compte dos paràmetres. Es pot fer en positiu, demostrant de manera inapel·lable que ets l’única autoritat, però també pot demostrar-se en negatiu, si és visible que l’altre no pot exercir la seua autoritat. Això és, d’alguna manera, el que passa repetidament amb la presència, clarament anormal i gens equiparable, de Felipe VI de Borbó a Catalunya.

Aquesta seria la visió en negatiu, però en positiu també hem estat capaços de marcar la nostra capacitat de control del territori. El 2017, concretament, hi va haver tres moments de control del territori indiscutit per part de la Generalitat i la població catalana. Un van ser els tres dies posteriors als atemptats de l’agost, quan la Generalitat va tenir a la mà de manera completa l’ordre públic, va portar les relacions internacionals i, fins i tot, en alguns moments va arribar a controlar les fronteres. Fa temps que sostinc que aquests tres dies, de fet, van ser els que van obrir els ulls a Madrid, quan es va demostrar que el Principat estava completament preparat per funcionar com un estat independent. I els que van desencadenar la reacció violenta de l’octubre.

El segon moment de control del territori va ser el 3 d’octubre, cosa que crec que no cal ni explicar. I el tercer és el cap de setmana posterior a la proclamació de la independència. Potser no a tot arreu, però molt clarament en zones com la demarcació de Girona i bona part de la Catalunya central, territoris on la bandera espanyola sí que va ser arriada de totes les institucions, a diferència del que va passar a Barcelona i a la majoria del país. Per això, fa temps que explique que si el 27 d’octubre el govern i el parlament s’haguessen traslladat a Girona i –sobretot des d’aquella demarcació, però sense renunciar per això ni a un centímetre del territori– haguessen defensat l’existència constatable d’un espai ja alliberat, provisional, en mans de la República Catalana, avui la situació seria molt diferent de la que tenim.

Perquè igual com li passa encara avui al monarca, tots sabem que aquell cap de setmana i els dies posteriors, a la demarcació de Girona i en alguns altres llocs, com a màxim i amb un cost altíssim, l’estat espanyol hauria pogut fer algun gest simbòlic de petit format. Però molt difícilment n’hauria pogut exercir el control efectiu. Mentre que l’autoritat exercida per les institucions catalanes hauria estat clara, gràcies a la decisió tan majoritària de la població a favor seu. I si s’hagués aguantat amb un territori controlat de fet per un govern català independent, Europa aleshores sí que, amb el pas del temps, hauria tingut l’incentiu clar per a intervenir-hi que ara no té. Especialment, per la disrupció efectiva dels diversos corredors de la Mediterrània que la República Catalana hauria pogut aplicar a voluntat.

Això no ho vam pensar en cap moment, ningú, que jo sàpiga. Avui sabem que el pla era anar dilluns a les conselleries i al Palau de la Generalitat i, si no s’hi podia entrar, anar al parlament i des d’allà anar el govern sencer a l’exili a Brussel·les. El president Puigdemont va decidir d’exiliar-se abans, veient les informacions preocupants sobre la seua seguretat, les quals no es van transmetre adequadament als consellers, segons Puigdemont perquè qui ho havia de fer no ho va fer, cosa que va crear el conflicte que tant ha llastat la unitat del bloc independentista a posteriori.

L’obsessió per les quatre províncies va jugar a la contra, aleshores, i no ens va deixar veure amb claredat quina era la situació més favorable al moviment per la independència. Malgrat que és un fet que el dissabte 28 el president Puigdemont es va passejar tranquil·lament per Girona, va entrar a la seu de la Generalitat, va fer ús de les seues atribucions quan ja havien estat anul·lades pel 155 i hi va fer un discurs oficial. A la ciutat, i encara més a la resta de les comarques nord-orientals, l’existència d’Espanya era simplement una entelèquia.

Què vull dir amb tot això i quina relació té la visita del Borbó d’ahir amb l’anàlisi sobre el que hauria pogut passar o pot passar algun dia a Girona? Doncs que, com en tantes coses més, crec l’independentisme hauria d’haver tingut –i és imprescindible que tinga en el futur– una visió clara del que hi ha en joc i hauria de tenir també la capacitat de no deixar-se obsessionar per apriorismes.

En aquest sentit, aquests dies hi ha veus que han opinat que aconseguir més del 50% del vot en les pròximes eleccions, com diuen els partits, no canviarà res en relació amb Espanya. És una consideració que compartesc, tenint sempre clar que millor el 50% que el 49%, i el 60% que el 50% i el 70% que el 60%; és clar que sí.

Però crec que aquesta discussió no pot amagar la constatació que només hi haurà un canvi d’actitud i es podrà negociar amb Espanya, amb Europa o amb qui siga, en el moment que els catalans siguem capaços de presentar de manera real un conflicte sobre el control del territori, no pas sobre la xifra de votants. O és que caldrà recordar que l’estatut del 2006 encara és prohibit, malgrat haver tingut el suport del 88% del parlament i del 73% dels ciutadans en referèndum?

 

PS. Ahir vam estrenar un nou format, especialment pensat per a mòbils: les web-stories. Amb aquesta història sobre la visita del Borbó, precisament. I els subscriptors ja podeu accedir també al VilaWeb Paper, des dels correus que heu rebut les darreres hores, el Correu de la Nit o el correu especial sobre el VilaWeb Paper. I també hi podeu accedir des del vostre espai personal de subscriptor.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any