La reflexió crítica de Bel i Ponsatí

  • «Els fets van ser extremadament complicats i la violència que l'estat espanyol estava disposat a descarregar sobre Catalunya va condicionar molt l'actuació de la Generalitat»

Vicent Partal
20.11.2017 - 22:00
Actualització: 21.11.2017 - 10:19
VilaWeb

Els ex-consellers Josep Rull i Jordi Turull van demanar ahir al jutge de ser excarcerats, adduint que ja no són consellers de la Generalitat de Catalunya. La duresa de la vida a la presó és molt difícil d’imaginar per als qui no hi som i per això crec que cal ser molt prudents i avaluar –al costat del gest polític, que és una evident complicació per al president Puigdemont– la difícil posició humana i personal dels dos polítics empresonats injustament.

Caldrà veure, també, si això és un gest individual dels dos ex-consellers, si es generalitzarà entre els consellers empresonats a l’estat espanyol o si la maniobra abastarà tots els membres del consell executiu, també els qui són a Brussel·les. Ara com ara, és un gest complicat i amb arestes. Sobretot perquè, després de dir que acaten el 155, Rull i Turull accepten d’anar en la llista electoral, igual com fa Carme Forcadell, en aquest cas en la d’Esquerra. I, precisament comprenent la seua posició personal, costa d’entendre que no siguen discrets, després, pel que fa a la seua projecció política.

Sobre això, en l’entrevista que Germà Bel va concedir ahir a Pere Cardús, em va cridar molt l’atenció una expressió que no ha parat de ballar-me pel cap. Bel criticava la decisió del govern de retre l’administració i no impulsar la implantació de la República, dient que amagava un paternalisme preocupant. Segons Bel, el fet que el govern no acceptàs el combat necessàriament implicava també no deixar que la ciutadania combatés, cosa que considerava injusta.

Bel té molta raó, crec. La decisió del president Puigdemont del dia 27 d’octubre ha estat molt criticada per l’unionisme, però d’una manera molt poc útil. Tanmateix, ja hi ha pel cap baix dues persones, Clara Ponsatí i Germà Bel, que han obert una via molt interessant de reflexió crítica sobre tot allò que va passar. Una via de reflexió que, a més de ser impecable quant als arguments, em sembla indiscutiblement honesta. Els fets van ser extremadament complicats i la violència que l’estat espanyol estava disposat a descarregar sobre Catalunya va condicionar molt l’actuació de la Generalitat. Però per això mateix resulta important que tots dos s’hagen queixat, amb lleialtat però amb fermesa, incidint en l’argument que la ciutadania estava i està més preparada per a defensar la República proclamada que no pas els seus dirigents. Cosa que reaccions com la dels ex-consellers ahir –i vull dir això amb el màxim respecte envers la seua persona i la màxima empatia amb el seu sofriment– semblen validar.

La proclamació de la independència es va fer inevitable per al govern quan dos milions de catalans van desafiar els colps de porra el primer d’octubre; això sembla fora de dubte. I, per tant, va passar com tantes vegades: la gent, per mitjà del referèndum, va ser la que va propulsar el president i el govern. La que els va propulsar a proclamar la República i a tornar a demostrar la primacia del carrer sobre la política. Una primacia que significa un monumental canvi d’era, de formes, de poder, de cultura política, de força, de relacions, de capacitats… Crec que dies com el d’ahir faríem bé de no oblidar pas que aquest és el canvi realment fonamental que viu el nostre país.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any