La Caixa: qui la fa la paga

Jordi Goula, divendres, ja va explicar amb el seu mestratge habitual totes les claus econòmiques de l’anunciada fusió entre CaixaBank i Bankia. Però hi ha un component polític en aquesta gran operació sobre el qual crec que cal parlar –i ja ho sé que ja no es diu La Caixa, però precisament ho vull fer servir avui perquè l’emmascarament del nom secular devalua el valor que aquesta institució tenia, per la manera com va ser construïda i per allò que representava.

Dues idees sobretot, com a titulars: Espanya cada vegada és més una ciutat-estat i, per tant, qui accepta el marc de joc espanyol acaba essent necessàriament madrileny. En conseqüència Barcelona o esdevé la capital d’un estat independent o acabarà essent, i no passarà gaire temps, una Guadalajara radial més. Allò que hi ha en joc, fins i tot per damunt de la Catalunya Principat, és el model i el futur de Barcelona. I una constatació històrica: van ser els socialistes, i esmente Ernest Lluch, però sobretot la clarividència del president Maragall, els qui ho van entendre primer.

Anem al tall. Políticament i mediàticament parlant, les maneres seran les que seran, i ens parlaran de fusió i, fins i tot, d’absorció de Bankia per Caixabank. Però la realitat serà que el govern espanyol, l’estat si voleu ser més precisos, controlarà el nou banc. Per la simple raó que tindrà una posició clau en l’accionariat com a segon accionista i minoria de blocatge, però sobretot perquè combinarà aquesta posició amb la gestió del BOE. I no pesa igual un 20% del vot sense el BOE, que un 14% amb el BOE. CajaMadrid, permeteu-me que m’excedesca un poc en la ironia, finalment ha trobat la manera d’imposar-se.

La peculiar tècnica múrria i tramposa del capitalisme madrileny és una part de l’equació. Torne a Goula: el govern espanyol solament podia fusionar el seu banc amb La Caixa perquè en totes les altres fusions esdevenia primer accionista i això, en l’Europa actual, es tolera molt, però no tant. Aquesta és una raó molt important. I la pèrdua de valor accelerada de La Caixa és l’altra gran raó –el fet de no saber ni on són i els pretensiosos stores postmoderns que ara han posat en el lloc on hi havia les sucursals de tota la vida en són proves evidents.

Tanmateix, la clau final, la raó per la qual això que passa ara no va passar fa anys i ara sí és el canvi de la seu, aquella maniobra suïcida que formava part del desconcert i el terror que suscità l’octubre republicà a Madrid i d’un poder elitista barceloní que ja no sap veure la realitat.

El dia que La Caixa va perdre el sentit

Allà, aquell dia, La Caixa no va perdre l’ànima, sinó que va perdre el sentit. I sobretot va perdre la seua única defensa contra la voracitat del mercat, el paper nacional que tenia encara, malgrat la seua pràctica depredadora en tantes infrastructures quotidianes. Fins aleshores qualsevol maniobra que la involucrava havia de ser negociada amb un entorn polític i ciutadà que la protegia. Però La Caixa i el Sabadell van prendre la decisió de girar-se d’esquena al país que els havia fabricats i es convertiren en instrument de pressió política a favor del país que històricament havia recelat de tots dos bancs. Per catalans. El pacte d’autodefensa entre La Caixa i Catalunya es va trencar en aquell instant. I la desaparició de l’entitat, un cop perdut el coixí amortidor del país, era tan sols cosa de temps. Els errors com aquest es paguen i se solen pagar molt cars.

Des de diversos gremis, alguns ja ho vàrem explicar en aquell moment, el 2017. És pública i notòria, i molt publicitada per l’escandalitzada caverna, la meua alegria pel seu adeu. Perquè significava el final de la capacitat de pressió mafiosa que exercien sobre el govern, perquè així ja no podrien fer de pinxos espantavellets per segona vegada i perquè, ho vaig escriure l’octubre del 2017, el seu recorregut acabaria essent un exemple molt aclaridor, decantador de consciències. I així ha estat.

Recorde molt un dia que a Palma em presentaren una persona que tenia un forn a l’aeroport on venia ensaïmades. Tenia un altre forn petit a Palma mateix i venia molt a Son Santjoan. Però de sobte es va trobar que AENA li va dir que o traslladava l’empresa a Madrid o hauria de deixar de vendre ensaïmades a la terminal. I un forn petit, minúscul, de Palma va haver d’obrir seu a Madrid per poder continuar venent a Palma.

El projecte nacional espanyol és aquest. Absurd, però sòlid i coherent en tot allò que ha estat la seua història –i sobre això recomane novament aquell llibre extraordinari de Germà Bel que és Espanya, capital París.

Aquestes darreres dues dècades Madrid ja ha xuclat tot això que ara en diuen l’Espanya buidada –no pas ‘buida’. N’ha fet seus els serveis avançats de tota mena. És la capital de les telecomunicacions, de la indústria audiovisual, de la publicitat, de les finances, de tot allò que no siga bars i platja. Feu l’exercici de mirar on diu el vostre mòdem que sou ara. Tret d’unes poques companyies, una cerca de la IP us dirà que sou a Madrid. Navegueu, a la pràctica, des d’Alcoi, des de Mollerussa, des d’on vulgueu. Però la infrastructura us situa a Madrid. Com en tot. Neguri, per exemple, avui ja no és res. I Barcelona no serà res, facen la propaganda que vulguen fer per passar el tràngol. Si acceptes Espanya, et subordines i et xuclen. Ni plurinacionalitat, ni doble capitalitat, ni amistat fraternal, ni romanços. Madrid és i ha de ser ‘la capital del capital’ que va dir Ernest Lluch; i la resta, cambrers de bar i infrastructura hotelera. Aquest és el projecte que Barcelona ha de saber si vol o no vol.

I aquest és el projecte que espera, particularment, La Caixa. Tard o d’hora despatxaran deu mil treballadors, i amb l’excusa que tres de cada quatre són de La Caixa, els de La Caixa seran els qui aniran al carrer. I les famoses torres negres de la Diagonal les buidaran dels serveis centrals, que aniran a Madrid i no a València, perquè així ha de ser. Que per això han fet l’AVE radial i no fan ni faran mai el corredor mediterrani per més que el pobre Josep Vicent Boira ho intente i Brussel·les s’exclame.

L’absorció de La Caixa per l’estat és un procés destinat a fer obrir els ulls

Els autonomistes catalans, els barcelonistes de tota mena inclosos els acatalans, els ciutadans del món que només fan oix de la pàtria catalana, si es pensen que això no els afecta van ben servits. L’absorció de La Caixa per l’estat espanyol, deixeu-me que ho diga ben clar, és un procés paradigmàtic destinat a fer obrir els ulls dels més encegats, per desgràcia a costa d’un temps preciós que no ens sobra. Això ens diu ben clar que o som independents o serem cambrers –i disculpeu-me que ho pinte amb el pinzell gros i no entre en el matís, per no distreure d’aquesta altra Barcelona cosmopolita que s’escapa des de fora a Espanya i que, efectivament, és un factor corrector a tenir en compte.

Aquests anys he esmentat unes quantes voltes ‘Madrid se’n va‘, l’article que el president Maragall va escriure el 27 de febrer de 2001 (fa dinou anys!) al diari El País, un article que és l’embrió i el començament de tot això que ha vingut després. Maragall ja ho explica tot quan recorda: ‘La definició, no sé si dir madrilenya o popular (PP), d’Espanya és que Espanya és un conjunt de punts a distàncies diverses de Madrid.’ Els vint anys que han passat d’ençà d’aleshores li donen tota la raó i demostren, en tot cas, que en això del PP feia curt. La definició no tan sols és madrilenya o popular, també és la del PSOE.

Algú dirà, i amb això acabe: i en vista d’això, què? O fins i tot acusarà l’independentisme de tenir-ne la culpa. Al revés: l’independentisme vehicula la reacció contra un projecte nacional espanyol que simplement és incompatible amb la idea de Barcelona i Catalunya que té la gran majoria del país, fins i tot alguns unionistes que encara no han entès que es faran independentistes. I aquesta reacció, inesperada per a una Espanya tradicionalment suïcida que pensava que podia anar fent sense que ningú ho discutís, és la que causa aquest estat de coses: de la repressió, els presos polítics i l’exili a l’absorció de La Caixa, que tant aclareix, ací i allà, quina és la veritable dimensió del problema i per on hem d’anar. I a quina velocitat hem d’anar si no volem fer tard i perdre-hi bous i esquelles.

PS1. Ja sé que hi ha gent capaç d’agafar-se a qualsevol cosa per fer un petit escàndol. Que conste, doncs, que quan dic ‘cambrer’ represente un concepte, no pas un ofici. Per cert, el de mon pare i la meua família, i el meu també durant uns quants anys.

PS2. ‘Empresonant un grapat de polítics, jutjant uns centenars més de persones per desordres i amenaçant alguns funcionaris com si fos la cosa més legítima del món, l’estat ha aconseguit de suggestionar molta gent, pretesos líders de la revolta inclosos, amb la idea que l’estat espanyol és invencible.’ Confrontar-se o flagelar-se: l’explicació que avui fa Joan Ramon Resina al seu article no la podeu deixar escapar.