Josep Ruaix ha construït un altre monument

  • El gramàtic Josep Ruaix ha publicat un volum de més de mil pàgines, amb seixanta estudis · En fem un tast, tot comentant-ne cinc capítols

VilaWeb

La Viquipèdia diu que Josep Ruaix ha venut més de 2.200.000 exemplars del conjunt de la seva obra. Sens dubte, és l’autor que més ha venut de tots els que escriuen sobre llengua, i probablement un dels més venuts entre els autors catalans. A punt de fer vuitanta-tres anys, en fa més de seixanta que ensenya llengua. Va editar les primeres “fitxes Ruaix” el 1968 i d’aleshores ençà no ha deixat de revisar i ampliar la seva obra.

Avui n’hem de parlar perquè no fa gaire que s’ha publicat un nou llibre seu: el volum Nous estudis de llengua, de 1.022 pàgines. La major part d’aquests estudis havien estat publicats a la revista Llengua Nacional (una de les censurades pel regidor de Vox de Borriana), tot i que ara ell els ha revisats i completats. “Aquesta obra –llegim a la contraportada– és una revisió i notable ampliació dels Estudis de llengua, publicats en el 2016. Aquells comprenien trenta-dos capítols; aquests, seixanta.”

Aquest volum serveix per a entendre la saviesa, la meticulositat, l’elegància i el rigor d’aquest home. Tenir Josep Ruaix és un luxe per al català. I per això hom es demana com és que no ha entrat en la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Potser perquè parla massa clar?

Tot seguit –a tall de tast– comenten cinc capítols d’aquest volum. El primer comentari ja ens respon la pregunta que ens hem fet suara.

Una declaració de principis contundent

El llibre comença amb un article clar i català sobre l’estat actual de la normativa, “Valoració del sistema normatiu actual” (pàgines 9-17). A parer de Ruaix, hi ha tres classes de normativa: la social, de mínims, acceptada per tots els qui la practiquen; l’acadèmica, imposada legalment; i la científica o moral, és a dir, el conjunt de normes que es fonamenten en l’estudi filològic i gramatical i “en el bon coneixement de la llengua”. Seria ideal, diu, que aquestes tres normatives coincidissin. I això va passar, afegeix, en l’època de Pompeu Fabra, el “seny ordenador de la llengua”. I avui? “Lamentablement hem de dir que no”, respon. I enumera tot seguit una colla de factors històrics, socials, demogràfics, etc. que ho expliquen, fins que va a parar a les deficiències de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, sobretot en les etapes més recents, a partir del 1989. Les causes d’aquest mal funcionament, a parer de Ruaix, són: “La manca de diàleg per part del IEC, la insatisfactòria composició de la SF, la falta de suficient estudi previ abans de prendre decisions, una certa precipitació, un cert afany de protagonisme institucional, etc.” Després de definir els “grans principis que han d’inspirar la normativa”, que són la unitat, la personalitat i la dignitat, entra en l’apartat més crític, allò que per a ell són els “defectes contra la normativa”: la interferència del castellà; les analogies antitradicionals; el mecanicisme i la ultracorrecció; l’aplicació precipitada de propostes infundades; l’esnobisme, la relaxació i l’empobriment (i ací esmenta expressament l’arqueofòbia o rebuig de tot allò que és arcaic i el “català de rebaixes”); la manca d’informació sobre novetats i les novetats discutibles; i els defectes estilístics. Tota aquesta relació de defectes –que no és pas atribuïble tan sols al IEC, sinó també als mitjans de comunicació, a les editorials i, en general, a l’ús públic de la llengua– és reblada amb un comentari a peu de pàgina: “Tenim la sospita que la SF del IEC està com tancada en ella mateixa i no valora les aportacions exteriors, malgrat que molt sovint poden millorar les pròpies.”

La flama de la genuïnitat

Ruaix diu, per si algú no ho sabés, que la gent que es dedica a la llengua s’hauria d’esforçar essencialment a mantenir-ne la genuïnitat. En aquests Nous estudis, la defensa d’una llengua sense interferències es pot veure ara i adés. N’és un exemple l’article 54, “El ‘no’ expletiu” (pàgines 915-922), en què ens parla de l’ús d’un “no” innecessari, sense significat. N’enumera set tipus, alguns poc estudiats fins ara. Els tres primers són els que generalment consten en els manuals: el de les frases comparatives (Costes més que no vals, equivalent a Costes més del que vals); el que trobem després de verbs de temor o afins (Sembla com si l’autor tingués por que no es perdés); i el d’unes certes oracions temporals, introduïdes per abans que i fins que (Abans que l’àliga no se n’anés, va sortir com va poder, o bé Abans no se n’anés l’àliga, una estructura que considera més eufònica i més genuïna). Després d’aquests tres casos, Ruaix n’hi afegeix quatre que no se solen trobar en els tractats de gramàtica. El quart és el de les frases ponderatives o exclamatives: Imagineu-vos quina solemnitat no donava a l’acte la presència de… El cinquè és el de les frases interrogatives indirectes o semblants: Se’m va acudir de demanar-li si no sabia res de Marta. El sisè és després de sense: No pots fer un pas sense que no tinguis un ensurt. I el setè, després de “per poc” i “de poc”: Vam tenir un accident i per poc que no ens matem.

Rigor i exhaustivitat

Els estudis de Josep Ruaix són un model de rigor i d’exhaustivitat. Agafa les qüestions de cara, sense estalviar-hi espai, ni explicacions, ni comparacions ni exemples. L’article “Límits dels pronoms ‘en’ i ‘hi’”, de noranta-sis pàgines (37-129) és completíssim, detallat i amb una estructura molt ben travada. Es tracta d’estudiar en quins contexts es fan servir indegudament aquests dos pronoms. Després d’explicar els factors que motiven el defecte (ultracorrecció, analogia, confusió i influència del francès), ens parla dels casos d’abús dels pronoms en i hi per raons gramaticals i estilístiques, i estableix divisions i subdivisions en cada bloc. Per a fer-nos una idea de la complexitat expositiva, tinguem en compte que l’esquema-resum que presenta al final ocupa dues pàgines i mitja. No cal dir que tot aquest capítol és farcit d’exemples i comentaris il·lustratius, de manera que és difícil que resti cap racó per explorar. És impossible, ací, d’explicar –ni tan sols de resumir– aquest capítol, però si hi ha lectors interessats a fer-ne un tast, els remetem als dos articles d’aquesta secció que hi vam dedicar, en bona part inspirats en els estudis que ja havia publicat Ruaix: “Quan no hem de fer servir el pronom ‘en’?” (1.4.2022) i “Quan no hem de fer servir el pronom ‘hi’?” (14.4.2023)

Articles útils i pràctics

Qui no ha ensopegat amb una frase més o menys complexa on no ha sabut si havia d’escriure sinó o si no? No tot és fàcil i planer, en aquest camp de la sintaxi. Per això són tan útils i tan pràctics articles com “La làbil frontera entre ‘sinó’ i ‘si no’” (pàgines 863-873). És un text inèdit que, sens dubte, els correctors hauríem de tenir sempre a mà. Divideix els casos en quatre àmbits. En els dos primers, no hi sol haver dubtes. El primer és el matís adversatiu excloent, és a dir, quan “allò que neguem de l’element que precedeix la conjunció ho afirmem del que la segueix”. Es resol amb sinó o bé sinó que: No vull carn, sinó peixNo vull carn sinó que vull peix. El segon és el matís adversatiu restrictiu, en oracions que “restringeixen o limiten el sentit global del que es diu”. També es resol amb sinó, que equival a més que, altre que, altra cosa que: No us cal sinó esperar uns quants dies. El tercer cas, el matís exclusiu o exceptiu, ja ens duu a la frontera entre el valor adversatiu i el valor condicional dels nexes i, per tant, suscita dubtes entre professionals. Són sempre oracions interrogatives, que “exclouen una generalitat de quelcom exceptuant-ne algú o alguna cosa”. Per a determinar la solució, Ruaix observa si en la frase hi predomina el valor adversatiu (i, en aquest cas, proposa sinó) o el valor condicional (que va amb si no). Segons ell, hi ha tres subcasos. Si la partícula acompanya un verb en forma personal, hi predomina el valor condicional i escrivim si no: Què és això, si no és una provocació? Si acompanya un sintagma nominal, emprarem preferentment sinó, perquè hi predominarà el valor adversatiu: Què és això, sinó una provocació? I si no hi ha ni verb en forma personal ni sintagma nominal escriurem si no, sovint entre comes: Quin sentit tindria, si no, la constitució? Finalment, en el darrer matís, el correctiu, la conjunció corregeix allò que s’ha dit abans expressant un impediment. Té com a sinònim, per exemple, només que: Sí, sí, ja he cobrat; sinó que he cobrat tan repoquet… Tot i ésser un article relativament breu (deu pàgines) es fa difícil de resumir ací. Per això són tan valuosos els exemples que hi inclou (cap a cent quaranta) i les explicacions que els acompanyen.

La subtilitat i l’elegància, més enllà de la morfosintaxi

El zeugma (terme grec que significa ‘lligam’) és una figura sintàctica que consisteix a lligar dos verbs o més de règim diferent amb un sintagma que encaixi solament amb el darrer. Seria el cas d’una frase com ara Veig i parlo d’una cosa, en què veig és transitiu (veig una cosa, sense preposició) i parlo és intransitiu i regeix la preposició de. Ruaix, en l’article “Zeugmes” (pàgines 353-367) estudia el fenomen, en classifica els casos i hi aporta solucions, si n’hi ha. L’exemple precedent es pot resoldre fàcilment i genuïna fent ús d’un pronom feble: Veig una cosa i en parlo. Igualment, passaria en una frase com ara […] aquells qui desitgin conèixer i endinsar-se en les Sagrades Escriptures […], en què conèixer és transitiu i endinsar-se regeix la preposició en. La solució és […] aquells qui desitgin conèixer les Sagrades Escriptures i endinsar-s’hi […]. Ruaix, tan sols parlant d’aquests casos de verbs, fa una classificació en disset apartats, amb una munió d’exemples. Després encara es refereix a dos blocs més: els zeugmes que afecten les preposicions i conjuncions (Pau –com i més que Ezequiel– es converteix en instrument […] → Pau –com Ezequiel i més que Ezequiel– es converteix en instrument) i, finalment, als zeugmes que ell troba acceptables, com ara el cas de dos verbs que, tot i tenir règims diferents, són percebuts globalment: Entren i surten plegades de la feina. “Notem que els verbs entrar i sortir formen un conjunt”, diu.

Fet i fet, doncs, Nous estudis de llengua és un d’aquells llibres que els professionals de la llengua haurem de consultar sovint. Ara, el públic objectiu d’aquesta obra és més ampli: també és adient per a tothom qui vulgui escriure amb cura o qui vulgui aprofundir en el coneixement de la llengua. Perquè entre aquests articles n’hi ha per a tots els lectors: n’hi ha de molt llargs i detallats i n’hi ha de simples, que parlen de temes concretíssims. Però, sobretot, no hi ha banalitats. Tot és raonat acuradament (que no vol dir inapel·lable) i nascut del seny i del respecte a tothom. Ruaix el fa explícit, aquest guiatge: “Hauríem de saber tractar els problemes lingüístics amb moderació, amb tranquil·litat, amb esperit de diàleg, sense enrocar-nos ni crispar-nos, disposats a concedir i a rectificar, com també a admetre distintes solucions.”

Paraules de savi.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any