Jordi Matas: “Em dol que m’agafin de cap de turc”

“Com més coneixes la Universitat de Barcelona (UB), pitjor dorms”, diu el catedràtic de ciència política Jordi Matas en aquesta entrevista de VilaWeb feta abans de l’esclat aquesta setmana de l’escàndol del grup CREA, que ha impactat de ple en la comunitat universitària de la UB. La comissió interna que investiga les denúncies de més d’una desena de persones per coerció sexual, abús de poder i control emocional d’aquest grup d’investigació encapçalat pel catedràtic Ramon Flecha publicarà aviat una resolució preliminar del cas, tal com va afirmar el rector, Joan Guàrdia, al claustre de la UB de dimarts. I Jordi Matas, en l’entrevista, parla d’una part fosca a la UB, quan dóna explicacions per primera vegada del cas de suposat assetjament sexual a una ex-alumna que va publicar ara fa dos anys El Diario.es i que el va forçar a dimitir de vice-rector.

Els fets es remuntaven a l’estiu i la tardor del 2016, però no fou fins a final del 2023 que l’estudiant va aportar el seu testimoni directament. A començament del 2017 ella havia denunciat Matas a la unitat d’igualtat de la UB, però la comissió interna que va examinar el cas el va arxivar perquè no va trobar-hi “indicis evidents d’assetjament de caire sexual”. Ella no va denunciar judicialment el cas, però es va filtrar poc temps després, el setembre del 2017, quan Matas fou elegit president de la Sindicatura Electoral de l’1-O; i encara es va filtrar una segona vegada, a final del 2020, quan hi tornava a haver eleccions al rectorat de la UB i ell es presentava en una de les candidatures. Aquelles filtracions no van tenir repercussió.

Però la difusió del cas el 2023 a El Diario.es sí que en va tenir. L’ex-alumna i testimonis del seu entorn hi detallaven alguns missatges i comportaments de Matas que podien ser èticament qüestionables, i el catedràtic, a part de dimitir, va emprendre accions legals contra el diari i contra ella, per vulneració del dret de l’honor. El mes de juny d’enguany el jutjat de primera instància va desestimar la seva demanda, i ara ha presentat un recurs a l’Audiència de Barcelona, pendent de resolució. I no ha estat fins ara que ha decidit de trencar el silenci sobre aquell cas, ara que ja hi ha hagut una primera sentència després d’un judici que qualifica d’estrany, amb un canvi de jutge sobtat al darrer moment.

El silenci ja el va començar a trencar en un acte de suport que va rebre l’estiu passat al Pati Llimona de Barcelona, que anava acompanyat d’un comunicat subscrit per prop de dues-centes persones vinculades a unes quantes universitats i que demana a la UB que defensi l’honorabilitat de Matas i que el restitueixi com a vice-rector. Perquè consideren, tal com ell denuncia, que ha estat víctima d’una campanya difamatòria. En l’entrevista respon les preguntes sobre aquell cas, que va començar quan va establir una relació de comunicacions i de reunions que va durar mig any, fins a les eleccions al rectorat de la UB del novembre, en què ell es presentava de candidat a vice-rector en l’equip de Joan Guàrdia.

—Per què us vau posar en contacte amb ella l’estiu del 2016?
—Per les eleccions al rectorat d’aquell any. Jo em presentava en una candidatura, la del doctor Joan Guàrdia, a les eleccions del novembre del 2016, i ella era una de les líders del principal sindicat de la UB, que es deia Fem la Pública. El doctor Guàrdia em va demanar que mirés de contactar-hi amb l’objectiu d’aconseguir informació confidencial del seu sindicat. I me’n va donar molta.

—Però aquesta relació anava més enllà d’això.
—Jo això no ho he negat mai. Encara més, en la demanda que nosaltres vam presentar, esmentàvem aquesta complicitat i confiança recíproca. Amb aquesta ex-alumna tenia una relació extraordinària, i és evident amb els contactes i amb els missatges de WhatsApp, amb les bromes que ens fèiem, amb tot.

—Aquesta complicitat i proximitat és freqüent de tenir-la amb alumnes o ex-alumnes?
—No. Però en aquest cas era una persona amb qui hi havia aquesta confiança.

—Fins a l’extrem de dir-li que heu somniat en ella?
—Sí. Fins a l’extrem de dir-li que he somiat en ella. Perquè dir que has somiat en una persona no implica absolutament res. Jo segurament ho he dit moltíssimes vegades i no ha passat res. Una altra cosa és tu com interpretes aquest somni. Li vaig explicar en què consistia, aquest somni, i no tenia cap mena de connotació sexual.

—Però quan en els missatges li comenteu que “és fortet”, que ella pren la iniciativa, etc., es podia interpretar com un somni amb connotació sexual.
—Es podia interpretar, però li vaig explicar en què consistia: era una protesta estudiantil en què jo participava, en què ella liderava una protesta contra el rector del moment. Ella també va jugar a insistir en el somni, i li vaig dir que tranquil·la, que no hi havia res, que no passava res.

—L’octubre d’aquell any vau tenir-hi una reunió al despatx i li vau explicar el somni. Fou així?
—Sí.

—Ella deia que havia estat desagradable i incòmode i que no sabia què fer.
—No es va enfadar, ni res, perquè era un somni que no tenia cap connotació sexual, un somni que jo puc tenir en qualsevol persona. Puc somiar aquesta nit en tu i l’endemà dir-t’ho. I ja està. Quan li vaig explicar el somni crec que ja va quedar molt clar en què consistia. De connotacions sexuals, no n’hi havia en absolut. I això ja ho vaig explicar a la comissió [interna de la Universitat de Barcelona], perquè aquesta mateixa pregunta me la van fer.

—Però no es pot arribar a entendre que algú com ella, una noia de vint-i-un anys aleshores, visqués amb angoixa i preocupació allò que entenia que eren les vostres intencions, i que no tingués la capacitat de manifestar aquesta angoixa?
—No ho sé. Jo no sé per què ella diu que estava bloquejada ni sé què li passava pel cap. Jo tinc clar què vaig fer jo, i tinc clara la relació de confiança que teníem.

—En les converses de WhatsApp que teníeu també hi havia expressions vostres com “t’enyoro”, “et trobo a faltar”, etc.
—En aquestes converses, la primera vegada que surt “t’enyoro” per part meva significa que enyoro els estudiants; no a ella, sinó a tots els estudiants un cop ja s’havia acabat el curs. Ella sí que em diu unes quantes vegades que m’enyora a mi. Jo tinc una enyorança col·lectiva.

—Però en els missatges també la personifiqueu en ella, aquesta enyorança, i insistiu a dir-li que l’enyoreu en uns quants moments.
—Sí, que tinc ganes de veure-la… Però, vaja, que jo sàpiga, tampoc no passa absolutament res per dir a una persona que tens tantes ganes de veure-la.

—Però no hi havia una relació de desigualtat, tant en el pla personal com en l’acadèmic? Ella era molt més jove.
—Jo he tingut més de 12.000 alumnes en els meus 36 anys d’història a la UB. D’aquests, el 70% eren noies. He tingut unes 8.500 alumnes noies. Sóc una persona pròxima amb els alumnes, no marco distàncies. Sóc pròxim i he tingut moltíssima confiança amb moltíssimes alumnes i, sobretot, ex-alumnes. He anat a sopar a casa d’ex-alumnes, i no passa res. Ara, una cosa és tenir una relació cordial i de confiança i una altra cosa és anar més enllà. Jo no vaig anar més enllà, de manera que no entenc aquest bloqueig o aquesta interpretació de relació de desigualtat.

—És clar que podia viure-ho d’una manera diferent, tenint en compte el contingut dels missatges i l’evolució de la relació que vau tenir, no?
—No.

—Ni tampoc que ho pogués percebre com un creixent interès per part vostra de traspassar aquesta relació simplement de cordialitat i d’anar més enllà?
—No. Perquè si ho hagués percebut ho hauria aturat.

—Però sí que és veritat que després d’aquella reunió al despatx el seu to canvia en els missatges, pren més distància. I fins i tot hi ha moments en què li retraieu que trigui tant a respondre-us.
—Li ho retreia perquè jo necessitava informació ràpida, volia parlar amb ella per no perdre el fil de la campanya electoral. I quan ella trigava uns quants dies a respondre’m si podíem quedar, li deia que tenia ganes de veure-la, però de veure-la per parlar amb ella de la campanya electoral. Doncs sí, li podia dir perfectament: escolta, a veure si quedem d’una vegada, perquè jo necessito informació. I totes aquestes converses s’acaben quan perdem les eleccions. Si jo hagués tingut un afany sexual o un desig sexual, em pregunto per què acabar les converses el dia que perdem les eleccions. Perquè ella en cap moment em va rebutjar en els missatges, i les emoticones eren molt amables i amb molts petonets i amb molts cors i moltes coses. Això, fins quan? Fins que hi ha les eleccions i les perdem. Aleshores el motiu de la relació de WhatsApp desapareix. Perquè jo ja no busco ni informació confidencial sobre la campanya, ni el vot de Fem la Pública, ni res de res.

—Però sí que hi ha un distanciament per part seva i el to dels missatges canvia d’ençà de l’octubre, després de la reunió al vostre despatx.
—Jo no ho interpreto així.

—Ella va dir que la seguíeu per la universitat.
—Això és absolutament fals. Jo no m’he dedicat a seguir ningú per la facultat. És evidentíssim que no la seguia. A més, cap dels cinc o sis testimonis que va aportar ella [en la comissió interna de la UB] va testimoniar absolutament res. Diu que em va veure un dia al bar.

—Que l’esperàveu al bar.
—No, al bar no l’esperava; jo anava al bar, com tots els professors.

—Ella va denunciar-vos a la comissió d’igualtat de la universitat i es va començar un procediment d’avaluació del cas, que es va arxivar perquè no hi havia indicis d’assetjament de caràcter sexual.
—Que no hi havia indicis evidents d’assetjament de caràcter sexual.

—El tribunal que va examinar el cas el formaven tres homes. No hauria estat preferible que hi hagués hagut alguna dona?
—Jo vaig presentar queixes a la comissió, per unes altres raons: perquè el protocol que hi havia en aquells moments era un desastre. I els ho vaig dir: com és que no és paritària aquesta comissió? I m’ho van explicar: hi havia d’haver la doctora Maite Vilalta, que en aquell moment era la cap de la unitat d’Igualtat de la UB. I es va abstenir perquè deia que em coneixia. Llavors es va nomenar el nou president, el doctor Cardellach. I vaig presentar unes altres queixes.

—Quines?
—No hi havia ni garantit el dret de defensa. Jo vaig anar allà a declarar sense saber ni qui m’acusava ni de què m’acusaven. En segon lloc, la privadesa: em van citar en un lloc on hi havia professors que em coneixien que anaven amunt i avall pels passadissos. I no van acceptar un testimoni que jo aportava. No sé per què.

—La comissió va dir que la relació traspassava allò que és habitual en una relació docent-alumne. Hi esteu d’acord?
—Sí, sí, totalment d’acord. Però, hi insisteixo, docent – ex-alumne, això és important.

—Però a efectes pràctics era tan important aquesta distinció entre alumne i ex-alumne? Perquè feia poc que ella havia estat alumna vostra.
—A efectes pràctics, per mi, no és important. Però és clar, ara tenim un protocol ètic a la Universitat de Barcelona que diu que no es consideren ètiques les relacions sexoefectives amb alumnes. No parla d’ex-alumnes. Amb ex-alumnes pots tenir les relacions sexoafectives que et doni la gana, no és èticament reprovable.

—La comissió també deia: “Que es convoqui el doctor Matas per posar-li de manifest que els professors han de ser especialment curosos amb la seva actitud vers els alumnes que es poden sentir amenaçats o obligats per la superioritat del professor”. Fou així? Us van convocar?
—Sí. No em va semblar malament. Perquè això ho haurien de fer amb tots els professors que reben una queixa. Però no hi va haver cap recriminació cap a mi en concret.

—Era un toc d’atenció.
—No, no. Vaig parlar amb el doctor Cardellach i era pur formalisme. Va ser el cap de l’assessoria jurídica que va dir: “Fem alguna cosa, encara que sigui per convocar-lo, per dir-li que no hi ha res, cap indici, però que s’ha de vigilar molt amb les relacions amb els alumnes.”

—Qui acaba validant aquesta resolució és el rector, aleshores Joan Elias, que hi acaba fent un afegit: “La seva conducta en aquest cas concret podria ser contrària als valors ètics i deontològics exigibles al nostre professorat.”
—Sí. Perquè el rector a mi no em podia ni veure.

—Per què?
—Per mania personal total i absoluta. Encara més, quan jo vaig entrar al seu despatx, la primera cosa que li vaig dir va ser: “Suposo que em demanaràs disculpes per la resolució que has fet.” Per aquest “podria”, per aquesta ombra de dubte. I em va dir que era un pur formalisme, que li ho havia fet posar el de l’assessoria jurídica.

—L’afegitó parlava de valors ètics, i això també és important.
—Hi insisteixo: una cosa és cometre un delicte i una altra cosa és cometre alguna irregularitat ètica. Això ho tenim molt clar. Jo no he rebut mai de la vida cap demanda judicial. I la noia tampoc no ho va impugnar. I, èticament, la comissió no diu en cap moment que jo vaig cometre una falta ètica. El rector tampoc no ho diu, però ho insinua.

—Ella podia no haver-hi vist cap recorregut judicial, però, en canvi, ho podia viure molt malament, i com una cosa reprovable.
—Sí, però entrem en un àmbit molt difícil d’avaluar. Jo no vaig tenir cap indici de cap mala interpretació en cap moment. Crec que teníem prou confiança per a dir: “Mira, tu, ja no respondré cap més missatge.” O bé: “No vull que m’enviïs cap més missatge.” O: “Això que m’has dit no m’ha agradat.” Teníem molta confiança.

—I torno a pensar en la possible relació desigual per l’edat, l’experiència, la jerarquia…
—Tenia vint-i-un anys?

—Vint-i-un. Per això ho poso en qüestió.
—És major d’edat. Vull dir que ja pot tenir prou criteri. No era una alumna amb dificultats, que jo sàpiga, era una alumna que tenia relació amb molta gent, líder d’un sindicat d’estudiants. Jo crec que pot tenir aquesta capacitat, en una relació de confiança, de dir-me: “Escolta, ja està.” O de no respondre’m, o, com a mínim, de no donar-me respostes amables. Si jo hagués notat alguna cosa, m’hauria frenat immediatament.

—La comissió de la UB va arxivar el cas el juny del 2017, i el setembre apareix al setmanari el Triangle, tot i que passa molt desapercebut.
—Jo era aleshores president de la Sindicatura Electoral del Primer d’Octubre i allò era bàsicament una filtració interessada per, diguem, posar en dubte la meva honorabilitat i de retruc que això afectés també el meu càrrec.

—Teniu cap indici de qui pogués haver-ho filtrat?
—I tant. El rectorat. El rector Joan Elias ho sabia abans que es publiqués. Això ho tinc claríssim, perquè ho va dir. I després, gent del seu equip rectoral. Jo crec que hi havia dins de la trama un que es diu Oriol Escardíbul, que actualment és el secretari general d’Universitats.

—Quin càrrec tenia Escardíbul en aquell moment a la UB?
—Era el gerent de la Universitat de Barcelona. I també hi havia el senyor Álvaro Choi, professor, que és qui ha acompanyat [l’ex-alumna], qui ha denunciat…

—Qui és Álvaro Choi?
—És un professor d’hisenda, que fa classes a Ciències Polítiques, que va ser alumne meu en el curs 97-98. Una persona que ha participat en actes electorals amb la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, amb tota la gentussa de la plaça d’Artós, simpatitzant del sindicat d’extrema dreta S’ha Acabat, membre d’Universitaris per la Convivència, ha estat vice-cònsol honorari de la República d’Haití… Ell i jo estem als antípodes ideològics i d’ençà de l’1-O aquest home, si pogués, em liquidaria. I és íntim amic del senyor Oriol Escardíbul.

—Per què parleu d’una trama? Què passa perquè, quan talleu la relació amb l’ex-alumna a final del 2016, s’hi involucrin aquests professors?
—Per una cosa que es diu referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre de 2017. Tan senzill com això. A ella, la utilitzen per anar contra mi.

—Per la vostra relació amb l’1-O? I per alguna altra raó?
—Pel Primer d’Octubre, i perquè les eleccions del 2016 van ser unes eleccions molt competides. Nosaltres vam guanyar, però va ser una campanya electoral dura. Oriol Escardíbul anava amb Joan Elias. I el doctor Guàrdia i jo érem dues persones que estàvem en el seu punt de mira. Però de tot això l’article [d’El Diario.es] no en parla. A mi el que em sorprèn és que ho amaguin, que amaguin la identitat de Choi, el context, que el Triangle ho va publicar el setembre del 2017, que amaguin que Crónica Global, que és la segona filtració, ho fes a final del 2020, entre la primera i la segona volta de les eleccions que va perdre, per cert, el senyor Joan Elias. De tot això no diuen res.

—La filtració del 2020 a Crónica Global d’on surt?
—De l’entorn del rector Elias, per enfonsar la candidatura del doctor Guàrdia i per enfonsar-me a mi personalment.

—En un acte l’estiu passat al Pati Llimona, vau dir que podríeu parlar de cinc professors que havien participat en una trama de persecució política contra vós. N’heu dit dos, a més de l’ex-rector Elias. Quins són els altres dos?
—Un és Antonio Madrid, professor de filosofia del dret. És qui va acabar dirigint el TFG d’ella, quan va decidir que no l’hi portés jo. Aquest també la va acompanyar, i va tenir un paper jo diria que bastant irregular en el meu cas, perquè va pressionar la comissió.

—Com?
—Perquè va ser-hi present, i devia dir-hi alguna cosa.

—Però ell hi podia ser present?
—Sí. Però ell va acompanyar-la a presentar la denúncia. Ha estat vinculat al grup CREA. El CREA és un escàndol que ja veurem com acabarà. Ella va acabar en mans d’una persona vinculada al grup CREA. Això no ho diu ningú, ha quedat en un silenci. Aquest Antonio Madrid va acabar essent president de la unitat d’Igualtat, i l’assemblea feminista el va fer fora per la seva vinculació amb el CREA. És que hauríem d’explicar moltes misèries de la Universitat de Barcelona…

—Per què ho dieu?
—He estat vice-rector amb quatre rectors diferents, he fet tots els papers de l’auca, moltíssima gent, les ombres i les llums, de tot. I t’asseguro que com més coneixes la Universitat de Barcelona, pitjor dorms. A mi em dol. I que m’agafin a mi de cap de turc en un cas com aquest, em dol. I que vagin dient segons quines coses, em dol. I que vagin dient que amb l’actual protocol potser jo no hauria sortit tan ben parat, també.

—Vau demandar El Diario.es per vulneració del dret d’honor. Per què vau presentar també la demanda contra ella?
—Els advocats que vaig consultar em van dir que si no la incloïa a ella potser em tombarien la demanda, perquè no hauria fet allò que la llei demana. I vaig dir que endavant, que no vull que em tombin la demanda per qüestions formals.

—Quan va sortir publicada la notícia a El Diario.es vau dimitir.
—Vaig haver de plegar de vice-rector. El rector em va demanar que plegués per poder-me defensar. Jo em defenso i quan acabi de defensar-me, ja veurem què decidirà el rector. I vaig haver de plegar de més llocs, del Centre d’Estudis d’Opinió, del consell rector de l’Escola d’Administració Pública, del Comitè Científic de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, de l’Observatori del Dret Penal i dels Drets Humans, d’articulista del Nació Digital, de president de l’Associació Catalana de Ciència Política… Vaig haver de plegar de molts llocs. I hi ha una altra qüestió, que és que jo he estat responsable de la política lingüística de la Universitat de Barcelona durant molts anys, i aquesta política lingüística a tota aquesta gent que t’acabo d’esmentar no els agradava. I em van apartar.

—Ara demaneu la vostra restitució com a vice-rector a l’actual rector, Joan Guàrdia.
—No m’han restituït com a vice-rector. Després de plegar, vaig tenir un any de permís postcàrrec, que serveix per a reciclar-te i tornar a fer docència. El permís se’m va acabar el febrer d’aquest any. Del febrer al setembre el rector em va fer un encàrrec per a redactar el segon pla de dinamització lingüística de la UB. Això se’m va acabar el 15 de setembre, i al cap d’una setmana, el dia 23 de setembre, el rector em va fer un nou encàrrec per a coordinar i desplegar el pla de dinamització i com a assessor en política lingüística de la UB. Això m’ha permès fer una reducció de docència. Això no és la restitució com a vice-rector. Quan el rector em va demanar de plegar, em va prometre la restitució.

—Espereu que això acabi passant?
—I tant, és clar. Encara em demano què he fet malament. Tinc un cas arxivat. No hi ha cap protocol de cap institució mínimament seriosa que, després d’haver analitzat un cas i haver-lo arxivat, castigui la persona per un article difamatori. Això no passa enlloc. Què passa aquí? Que hi ha molta por. Aquí hi ha molta por.

—Quina por?
—En aquestes qüestions el rector té por, no actua amb la valentia que caldria. Em dol que, en un moment com aquest, quan ell sap que no hi ha res, sap que hi ha al darrere tota aquesta trama ideològica, sap quines persones hi ha i què cerquen, que no actuï amb la fermesa necessària. El màxim responsable d’una altra institució, l’endemà d’haver sortit aquest article [a El Diario.es], hauria fet una política de comunicació valenta. I ara que hi ha uns altres casos pel mig, uns casos francament bastant complicats, doncs el rector té por.