Ingrid Guardiola: “Som en una màquina de ludopatia”

El nou assaig d’Ingrid Guardiola (Girona, 1980), La servitud dels protocols (Arcàdia), endreça amb intel·ligència i cura aquesta confusió que, últimament, sembla que ens enteli la visió del món. L’scroll infinit amb què sembla que ens empenyin a la ludopatia; el poder creixent dels gegants tecnològics; la pèrdua del desig, de la intimitat, de la privadesa; la muntanya de burocràcia que ens ofega; la intel·ligència artificial que ens amenaça de perdre el fil de nosaltres mateixos. Sense caure en cap regust apocalíptic, l’autora fa servir el concepte dels protocols per mirar d’entendre com el capitalisme de plataforma ens va canviant, per dins.

Guardiola, doctora en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, és professora associada del grau de comunicació audiovisual i treballa de realitzadora i productora. Fins fa ben poc era directora del Bòlit, el Centre d’Art Contemporani de Girona, però ho ha deixat, justament, per revoltar-se contra tot això que denuncia. També és autora de L’ull i la navalla (2018) i Fils (2020), aquest darrer escrit amb Marta Sagarra, i tots dos editats també per Arcàdia.

—Quina diferència hi ha entre un protocol i un ritual?
—Això és la mare dels ous. El protocol és una pauta per a administrar el comportament públic. S’aplica en un context sanitari, en una emergència o en l’educació, com una espècie de full de ruta. El ritual, en canvi, és una seqüència d’instruccions culturals amb una dimensió simbòlica. El protocol no en té, de dimensió simbòlica, no té un relat, que és el substrat de la cultura.

—Me’n podeu posar un parell d’exemples?
—La pandèmia. Hi havia una sèrie d’instruccions que van esdevenir mecanismes de coacció. Les havies de complir perquè facilitaven la vida en comú, però la facilitaven mitjançant la restricció. Un altre: qualsevol gestió virtual de protocols burocràtics. Els protocols es creen per a convertir l’administració en un òrgan eficient, però expulsen tot allò de què es nodreix la vida: la capacitat de decidir, de negociar, d’experimentar, de gaudir amb les coses que compartim. De rituals, és clar, la cultura popular en va plena. El ritual s’hereta: sorgeix d’una transferència històrica i evoluciona. De fet, n’hi ha que van perdent aquesta dimensió simbòlica. Nadal o Pasqua perden el fil històric i esdevenen protocols, convencions socials.

—Si els rituals com la celebració de Nadal o de Pasqua poden perdre l’element simbòlic, els protocols es poden acabar transformant en una tradició cultural?
—No. És impossible que el protocol esdevingui una tradició cultural, perquè és una estructura tan rígida que no evoluciona. Les tradicions es transformen, hi ha un descosit implícit en cada tradició. Ho han escrit molt, aquí, Raül Garrigasait o Lluís Calvo. Cada generació s’ha de fer seva la tradició, ha de negociar què li n’escau encara i adaptar-la al seu relat i a les ànsies del seu temps. El protocol és immutable. Comença i acaba. Un dia, un decret va declarar el final de la pandèmia. No pots declarar per decret el final d’un ritual.

—Així i tot, els protocols tenen conseqüències en el comportament social. La pandèmia ens ha canviat molt.
—Sí. El protocol ens fa posar en la tessitura de l’autoavaluació. El mite de l’eficiència ens ha dut cap a autoavaluacions permanents. Auditories que ens fem a nosaltres mateixos, sigui al gimnàs, al psicòleg, a través del rendiment escolar, de la meditació, del coaching, del rellotge intel·ligent que ens mesura les constants vitals. Volem ser una màquina eficient i equilibrada. Aquesta autoobservació es va accelerar amb la pandèmia. L’educació es va digitalitzar molt i això ha tornat encara més constants les avaluacions. Tot es ludifica. El format del Kahoot n’és un bon exemple: si l’encerto, l’endevino. No hi ha cap relació cognitiva profunda, tot és un sistema d’examen de coneixements sovint inútils.

—Què més ens va fer, la pandèmia?
—Ens va acostumar a desconfiar de l’altre. La vigilància i el càstig de tota la vida. No era important detectar infraccions morals, sinó infraccions del protocol. Això dóna una seguretat molt més forta al denunciant, perquè se sap al costat bo. El protocol deixa molt clar qui és el bo i qui és el dolent. La llei, per sort, és més ambigua. El protocol el compleixes o no. Qui detecti que no ho has fet, et pot denunciar. Els policies de balcó. En això sí que hi ha un abans i un després. De la pandèmia n’ha quedat una certa irritabilitat. Un viratge cap a un individualisme molt notable. El benestar social ha passat a segon pla i ens dediquem més a l’individual, a partir d’aquest tipus de pràctiques de posar la màquina al dia.

—Quin paper hi té, l’algorisme, en aquesta avaluació permanent?
—L’algorisme és un protocol informàtic. Al llibre Protocol, Alex Galloway ve a dir que l’estructura d’internet són uns protocols que potencien la possibilitat de vigilància i de control, perquè es basen en les identitats que cada persona mostra a la xarxa. Cadascú té un identificador personal. És un sistema de transmissió i recepció d’informació molt rastrejable. Internet ja es va crear per a ser una gran plataforma de dades, i després per a fer-ne un seguiment. És aquest somni tan sinistre de la identitat digital única: que acabem essent com una sola terminal de la nostra vida privada i social, tot en un sol identificador. Riu-te’n del DNI: la identitat digital única és on convergeixen totes les teves accions, i és un espai a la vista tant de l’empresa privada com de l’administració pública alhora.

—La servitud als protocols és un problema nou, fruit de la digitalització i la globalització, o és la forma moderna que pren un problema històric sistemàtic?
—Començo el llibre amb Auschwitz per a treure el discurs dels protocols de la contemporaneïtat. El protocol és la instauració d’un sistema d’ordres tan eficient que és inqüestionable, fins i tot si és moralment reprovable. Auschwitz és un experiment burocràtic, entenent la burocràcia com una forma de protocol. El sociòleg Lewis Mumford ho remuntava fins a Mesopotàmia i, després, a Egipte, i es demanava com podia ser que tants esclaus es passessin hores i hores construint grans edificis sense possibilitat de revolta contra aquell sistema de burocràcia antiga.

—I doncs?
—Mumford deia que la burocràcia sempre ha conviscut amb el clergat. És a dir: algú que capitalitza el coneixement, confisca els secrets del poble i, per tant, té aquesta espècie de coneixement sobrenatural que pot fer servir per a coaccionar, modelar o subjugar el poble. És el poder que tenien els xamans, els sacerdots o els mandarins i que ara tenen els algorismes. L’aparell burocràtic, tot sol, no és suficient. Necessita l’aparell de la propaganda, que rendibilitza la informació i la converteix en un relat, en opinió pública.

—Un exemple claríssim i recent d’això últim és Elon Musk d’ençà que va comprar Twitter.
—Sí. En el seu primer mandat, Donald Trump ja tenia Steve Bannon, que venia de treballar en una empresa que feia servir robots a les xarxes socials per manipular l’opinió pública. Bannon identificava els indecisos i només incidint en aquest 10% van aconseguir decantar la victòria del Brexit, de Jair Bolsonaro, i altres dirigents de dreta que aquells anys van triomfar. Musk és una continuació de tot això. Marcel Mauss deia que els mags, els antics influenciadors, eren personatges neuròtics i extravagants, amb un caràcter imprevisible, i Musk, revestint-se d’excentricitat, juga a ser el prestidigitador de la nostra època.

—Un altre exemple de l’ús estratègic de la informació que és el de les empreses. Parleu d’Amazon Mechanical Turk i Glovo. 
—És així. Estàs indefens envers un sistema de judici al qual no pots apel·lar. Passa en les empreses que fan servir algorismes de reconeixement facial per a fer les entrevistes i, per tant, t’escruten la gestualitat, el to, les pauses, però tu no ho saps. És enginyeria inversa. A posteriori, avaluen, però no saps a què et sotmets. Quan tens una persona davant, t’és possible de negociar. Davant un algorisme, és impossible. Els llibres més tècnics que llegeixo sobre això expliquen que ni tan sols els programadors entenen el funcionament real dels algorismes.

—I això on ens pot portar?
—El problema d’aquesta mena d’empreses és l’amenaça del biocontrol. A Postscript on the Societies of Control, que és un text molt breu, de sis pàgines, del 1992, Gilles Deleuze ja ho preveia. Arribarà un moment, deia, que serem societats de control, ja no de disciplina, en què la gent s’equiparà de collarets que donaran o restringiran accés a l’espai públic, i hi haurà penalitzacions. Com el sistema de crèdit social xinès. Un identificador associat a un cos. Els protocols, com diu Galloway, són la relació entre el cos i la vida, no tan sols les infrastructures, sinó com aquestes infrastructures incideixen en el cos i la vida que podem generar en aquest cos. Els cossos monitoritzats dels treballadors d’empreses com Glovo formen part d’un sistema de vigilància sense vigilants.

—El mòbil ja fa la funció de vigilant.
—Sí, perquè et marca el recorregut, mesura el temps que trigues. Esdevé una eina de precisió al servei del benefici de l’empresa. Això ja ve del segle XIX, ho explica molt bé Jonathan Crary. Els primers fisiòlegs, en la primera industrialització, estudiaven com aconseguir que l’obrer treballés tantes hores com fos possible sense defallir. El cervell era un dels àmbits prioritaris d’estudi per a entendre els mecanismes pels quals un cos es cansava i deixava de ser operatiu. Ara ho fan neuròlegs, i tenen totes les eines a l’abast per a concretar aquest neguit, que és inherent a tota la història del capitalisme.

—Un dels grans èxits de la lluita dels treballadors de Glovo ha estat el dret de conèixer l’algorisme.
—Els algorismes, jo, els desconec, però la clau és el model de negoci. Les empreses del capitalisme de plataformes tenen un negoci aparent i un de real. Posem el cas d’Uber i d’Airbnb. El negoci aparent és el model de taxi personalitzat, en un cas, i l’espai per a turistes en l’altre, però el negoci real és l’estudi de dades. És sociologia d’alt nivell: entendre quina mena de persones fan servir el servei, quins són els itineraris i els projectes preferents, les franges horàries, i fins i tot els motius. És un món doble, com a les pel·lícules de Christopher Nolan: un mirall en què tens una aparença visible i una de real. És el mateix amb què juga Elon Musk, a una escala superior, però és la mateixa batalla.

—El perill d’aquest sistema no és que et coarti la llibertat en directe, sinó que te la pot coartar potencialment perquè et coneixerà fins al fons.
—Exacte. És el capitalisme de la vigilància de Shoshana Zuboff. Tot aquest sistema genera un superàvit, perquè extreu rèdit del comportament humà. De tot allò que fem al llarg del nostre dia. Al principi, aquestes eines les fèiem servir més en l’esfera social. Ara, segons aquesta lògica de l’autoauscultació i l’autoproductivitat, les fem servir també de manera onanista o solipsista amb nosaltres mateixos. Fa cinc-cents anys, des del primer capitalisme, que intentem d’augmentar beneficis, minimitzar riscos i obrir nous mercats. La cultura de la predicció és una aposta segura, perquè generem més i més comportament, i tot aquest comportament és fet servir en aquesta lògica d’obtenir resultats.

—Aleshores, aquest procés era previsible perquè és connatural al capitalisme o ha estat fruit d’una operació molt meditada i molt ben organitzada per una colla d’homes que acariciaven un gatet negre?
—És una bona pregunta. Al llibre miro de veure com s’ha anat tramant, històricament, la coacció i la modulació del comportament individual o social. Ho explico amb figures com Norbert Wiener, un dels pares de la cibernètica, que treballava per al govern nord-americà, i als anys quaranta ja es feia preguntes sobre la relació entre la informació i el control. Ja veia que era una eina amb un abast molt perillós. Un exemple: les bombes intel·ligents.

—A Ucraïna els drons són una de les fórmules d’atac més mortals.
—A Ucraïna s’ha generalitzat, això, sí. Però, de fet, no és el primer lloc on es fa servir la tecnologia del dron. Harun Farocki ja en parlava a l’Afganistan. En el cas de Gaza, fan servir Lavender, un sistema de bombes que identifica possibles sospitosos amb la intel·ligència artificial. L’any 1975, Roger Clark ja parlava de “dataveillance”, de la vigilància mitjançant les dades. Fa mig segle que provem d’entendre aquesta manera nociva de fer servir la tecnologia. El problema és que s’analitza en entorns massa acadèmics, a porta tancada. No s’ha fet prou divulgació de tot això. I quan se’n fa es fa amb alarmisme. I no des d’una negociació en curs…

—No s’encara com un debat polític, de sobirania i democràcia. 
—Exacte. Per això començo parlant del contracte social, de quina mena d’ecosistemes mediàtics dissenyem i com volem que siguin. Hem traspassat les fronteres d’allò públic i d’allò privat, d’allò online i d’allò offline, d’una manera molt bèstia i molt irracional. En nom de la racionalitat hem accelerat una relació inevitable amb aquests entorns digitals sense fer-nos les preguntes necessàries. Per què un govern ha de fer negocis amb Amazon o amb Google? Pedro Sánchez, per exemple. Quin interès hi ha al darrere? Una resposta possible és l’eficiència. Sí, és clar, tenen les eines més eficients, però a quin preu? Ni tan sols s’ha donat una explicació. Tampoc no ho preguntem, ja no preguntem res.

—En la mesura que són les grans corporacions les que van acumulant el control del secret i de la informació, poden substituir els estats?
—Jo parlo de sobirania funcional: les grans empreses tecnològiques com Facebook acaben tenint molt més poder públic, molta més incidència que no els estats. Són una espècie de govern a l’ombra. Facebook ha tingut un paper clau en la matança dels rohingyes i altres episodis traumàtics. Aquest poder necropolític fins ara només el tenien els estats. Ara també el tenen els grans monopolis tecnològics. És una governança a l’ombra sense cap mena de dubte. De fet, ja són dins: Elon Musk és al govern i Peter Thiel té més poder que certes persones de l’equip de Donald Trump, segur.

—Contra un estat o un govern t’hi pots revoltar. Com et revoltes contra un gegant tecnològic?
—És difícil. Pots cansar-te’n i sortir-ne. Passa que tenen un coneixement tan específic sobre el nostre comportament, que ja ho han previst. Te’n pots cansar, per exemple, per raons d’ideologia política. O perquè fisiològicament no et fa feliç: són entorns tòxics, programats per la saturació de missatges, per l’scroll. Encomanar-te tota l’estona a prescriptors artificials, a la llarga, causa una gran insatisfacció. El fet que deleguis tota l’estona la tria a un programador, que no treballis el teu propi criteri, et fa perdre la relació directa entre l’experiència i les tries que fas. A més a més, hi ha aquest mite de l’abundància, que et fa menys conscient d’allò que tries, i molt més conscient d’allò que no vius, d’allò que no ets, d’allò que no fas. Tu pots decidir, per tots aquests motius, que no vols ser-hi…

—Però…
—El problema és que les plataformes ja s’encarreguen de trobar la manera que hi tornis, amb aquests contractes amb els estaments públics. Quan ja has fet tot el procés d’entendre que la infrastructura no et convé, que ho pots fer servir diferent, i t’has descarregat una aplicació per a reprimir la teva relació bulímica amb l’eina, després t’ho posen amb calçador en el teu dia a dia. Començant per l’escola del teu fill, i continuant pertot arreu.

—La solució és lluitar per no ser-hi, doncs, o crear noves plataformes més susceptibles al control democràtic?
—Ara em posaré molt estatista, però s’ha de regular. La llei europea de protecció de dades del 2018 ja veta alguns usos de les plataformes. A la Xina tenen les seves plataformes, però aquí, de moment, es necessita més regulació seguríssim. No deixem de ser informació a les mans de les tecnològiques; si més no hem de saber com es gestiona, aquesta informació, i quina traspassa i quina no. El teu fill té un historial a internet gairebé des de tres anys. Encara no del tot, per sort, perquè de moment és un pur formalisme: matricules el teu fill i li fan un correu electrònic. I ja no t’hi pots negar.

—Esteu desesperançada o hi ha marge per a l’organització?
—No, no! Sempre hi ha marge de maniobra. Sempre. Si descartés l’scroll i totes les imatges de la meva història mediàtica, descartaria la meva pròpia educació sentimental. Tots hem tingut uns mitjans que ens han influït moltíssim en la manera de viure i de veure les coses. Hem d’intentar analitzar com operen aquests mitjans, deixar-nos fascinar una mica i, en un punt, ser capaços encara d’interrompre aquesta fascinació. A la segona part del llibre intento entendre com canvia la nostra relació amb el temps, amb l’espai, amb la identitat personal. No indago en aquestes qüestions per declarar-m’hi a favor o en contra, sinó per entendre’n els efectes.

—Un dels efectes és la sensació de no poder fugir de l’allau constant d’informació. Hi ha una sonsònia de fons de què no pots escapar-te mai. 
—Sí. Crec que al segle XIX ja hi era, aquesta malenconia. La fascinació per les ruïnes del XIX és la mateixa que jo tinc ara amb les ruïnes contemporànies. La sensació que el temps se t’escapa, que vivim una pobresa temporal perquè les eines que fem servir ens dibuixen una relació amb el temps basada en l’acceleració de la dada. Aquesta acceleració trenca amb el desenvolupament natural dels fets, amb el fet de donar-nos temps perquè les coses evolucionin, es transformin, tinguin unes causes i unes conseqüències. No deixem espai a aquestes formes temporals, ja no sabem ni tan sols viure-les: volem resultats immediats de les coses. Encara que siguin arbitraris, tant és: volem senyals d’alguna cosa.

—Tot t’empeny cap a l’addicció.
—Sí, cap a un caràcter obsessiu. Fa la sensació que som en una màquina de ludopatia en què hem d’anar produint versions iconogràfiques, resultats, encara que no sapiguem ni per a què serveixen ni cap on van. Necessitem versions de nosaltres mateixos que no són ni tan sols hipòtesis.

—Versions? Què voleu dir?
—A la vida no deixem d’assajar versions de nosaltres mateixos tota l’estona, hipòtesis: d’això se’n diu créixer, madurar. Al final, ens morim sense saber quina versió era la més adequada. Ara, però, fixem versions momentànies que estan desconnectades les unes de les altres. No hi ha una idea d’evolució, de duració, de matèria en curs, sinó de models. Parlo de neoplatonisme digital perquè vivim en una mena d’interregne de les ombres, de les idees que funcionen de manera autònoma i que no estan arrelades enlloc. La nostra experiència és el resultat de la interpretació que fem del nostre registre informàtic.

—Un altre efecte: la connexió permanent et causa la sensació de no poder reposar mai.
—D’una banda, hi ha aquesta sensació agorafòbica molt inspirada per Baudrillard i la idea del simulacre, que tot és ja sobrerepresentat. Tot és tan vist que no hi ha cap espai per a explorar, cap secret, cap misteri. És com haver perdut la cultura del secret, de l’opacitat. El món s’ha fet massa visible i això provoca malenconia. Ens falta el misteri: la part més indeterminada, més fosca, més desitjosa. Ens falta anar a cegues, la ceguesa tan interessant que es troba en la mística i en la mort, i això provoca una certa malenconia. La ruïna és una màquina dialèctica que et permet de viatjar del passat cap al present tens.

—La gran pèrdua és la intimitat?
—Sí. Això ho explica molt bé Svetlana Boym. El problema no és haver perdut aquest horitzó d’expectativa o haver identificat el present amb el futur, sinó haver perdut la sensació d’intimitat amb el món. Quan ho vaig llegir vaig pensar: “És exactament això!” El gran teatre malenconiós.

—Per què era important la intimitat fins ara?
—En societat, actuem, i hi ha un desgast d’actuar, d’estar exposat, d’estar exhibit. En públic vius tota l’estona un judici popular. Tens un rol, hi ha unes expectatives socials que intentes complir. En la intimitat no hi ha aquesta pressió social. La intimitat és permetre’s la possibilitat de desaparèixer, d’estar en la immanència, i de ser una ruïna d’un mateix, de no forçar una identitat i una identificació. Per mi la intimitat té a veure amb la dissolució d’aquestes categories que ens serveixen molt a l’hora de presentar-nos en societat però que com a formes de vida potser no les necessitem tant.

—Aquesta pèrdua històrica de la intimitat ens condemna a una ansietat estructural o ens hi adaptarem?
—La idea d’intimitat té a veure amb el desig, també. Pots viure el desig quan perds una mica la posició fixa que adoptaves i dónes lloc a un espai indeterminat entre tu i l’altre. Perquè això sigui possible, hem de frenar l’scroll infinit. Si no, és com conduir un Lamborghini. La velocitat només et porta a l’accident. No possibilita la conversa, ni la conversió, ni tot això que associàvem a la intimitat però també profundament al desig. I no parlo només del desig sexual, que és importantíssim, sinó de la confabulació, de la possibilitat d’imaginar sortides o fórmules per a les coses que ens preocupen. Si aquest espai ja està ocupat i hipotecat per respostes predeterminades, des de les recomanacions fins a les respostes que ens dóna el ChatGPT… El resultat seran unes formes de tranquil·litat molt resignades que no substituiran el sentiment d’abandonament o de no trobar respostes a llarg termini. El ChatGPT et pot donar molt de consol, entenc la sensació d’intimitat artificial que s’hi pot establir, però si delegues sempre la resposta en l’altre, quan no hi és et sents entre orfe i inútil, perquè has perdut el fil de tu mateix.

—Per on comencem a recuperar-lo?
—No sóc bona donant consells… D’entrada, n’hi ha prou d’intentar ser honest i coherent.

—És un llibre escrit des de l’angoixa?
—No. Gens ni mica. Potser sí que és resultat d’haver entès que hi ha molta gent trencada, que se sent fràgil i angoixada. Però escriure em fa feliç! No sé sobre què escriuré fins que no ho escric. Escriure m’ajuda a posar ordre al desgavell del món.