18.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 18.11.2021 - 22:13
He seguit amb una certa amenitat i amb molt distanciament el debat que hi ha a Madrid sobre la possible reforma de la llei d’amnistia del 1977 o la possibilitat d’articular algun mecanisme legal que permeta de jutjar els crims del franquisme.
I què voleu que us diga? Demà, 20 de novembre, farà quaranta-sis anys de la mort del dictador i en tot cas no deixa de ser significatiu que un debat com aquest es faça tant de temps després. Ho matise: que no haja estat resolt encara, tant de temps després.
I la raó crec i sospite que és extraordinàriament simple. El codi penal espanyol, malgrat la creença popular, no limita l’edat màxima per a complir una pena de presó. Per tant, un home de cent anys, posem per cas, podria perfectament ingressar a la presó, tot i que tothom entén que, per raons humanitàries, no passaria gaire temps a dins.
Així doncs, es podria escaure perfectament que un funcionari del règim franquista que encara fos viu i que hagués comès algun delicte, posem per cas, als anys setanta, potser a final del seixanta i tot, si es canviassen les lleis i si algú s’atrevís a jutjar-lo i condemnar-lo, encara podria entrar a la presó. I això significa, per tant –i ja em perdonareu la brusquedat de l’afirmació i que siga tan directe–, que encara falten pel cap baix vint anys ben bons perquè les lleis que impedeixen de jutjar els crims franquistes siguen canviades.
Estic d’acord que un dia passarà, que es canviaran. Potser una part del nostre país ja se n’haurà anat i tot plegat s’ho mirarà a les pàgines d’informació internacional del diari, amb un posat no sé si enyoradís o cansat. Passar passarà. Però no passarà mentre hi haja viu un sol franquista que puga sentir-se amenaçat. Tan sols quan tots siguen morts, aleshores sí, l’esquerra espanyola aconseguirà un canvi que vendrà com a èxit històric i com una gran mostra que definitivament el seu estat és un estat normal i ells una esquerra homologable.
En unes altres latituds, més discretes potser, en veient que malament que hauria anat tot plegat si seixanta-sis anys després encara no haguessen pogut jutjar uns criminals feixistes, els polítics passarien discretament per sobre d’un fet que és passat i prou. Però em fa l’efecte que a Espanya això serà d’una altra manera. I estic ben segur que d’ací a vint anys un Zapatero o un Pedro Sánchez qualsevol farà un apegalós discurs a la Carrera de Sant Jeroni omplint-se la boca de paraules grandiloqüents destinades a amagar que l’histrionisme de l’esquerra espanyola a l’hora de proclamar triomfs que ja són completament inútils no és sinó l’altra cara de la seua, històrica i ben documentada, covardia.
Necessitem el vostre suport. Si podeu i ho voleu, feu-vos subscriptors de VilaWeb.
Només a VilaWeb
El diputat de la CUP Pau Juvillà, membre de la mesa del Parlament de Catalunya, anirà dilluns a judici al TSJC, acusat de posar llaços grocs a les finestres del seu despatx a la paeria de Lleida. Arnau Lleonart l’ha entrevistat: “No vam obeir perquè era just de desobeir“.
Us recomane també aquest dossier elaborat per Esperança Camps sobre l’infrafinançament del País Valencià. Demà hi ha convocada una gran manifestació a València per a protestar contra aquest fet.
I Josep Casulleras Nualart signa un altre dels seus relats judicials imprescindibles: “Amic de Felipe VI i enemic del catalanisme: González-Trevijano, el nou president del TC“.
La fotografia
Ahir va tornar a obrir les portes l’Espai VilaWeb, situat a la seu de Barcelona del diari. Aquest espai, amb capacitat per a fer-hi petits actes fins a trenta persones, havia estat tancat al públic al començament de la pandèmia. I ahir s’hi féu la presentació del llibre Frontissa, del qual són autores Maria Victòria Secall i Patrícia Álvarez. L’Espai VilaWeb és a la disposició dels subscriptors del diari que el vulguen fer servir per a les seues activitats.
46 anys