Jesús Tuson, radicalment carismàtic

Semblava que hagués triat el dia. Un dissabte d’agost per a marxar definitivament. Tothom fora o fent cua a l’aeroport. I ell, discret com sempre, ho aprofitava per dir l’últim adéu. Un adéu que havia estat precedit de molts altres, perquè Jesús Tuson es va anar jubilant de mica en mica. Primer va deixar de fer conferències, després les classes i després va anar espaiant les seves visites al despatx, fins que un dia ens va dir que podíem disposar de la seva taula perquè ja no passaria més.

Jo li retreia que s’hagués pres tan seriosament la jubilació i li demanava que vingués a fer alguna classe, que participés en algun tribunal de tesi. I li ho demanava sobretot perquè em sabia molt greu que els alumnes que començaven el grau de lingüística no l’arribessin a conèixer. Una persona que havia estat tan decisiva en la creació del Departament de Lingüística General i en la implantació de la llicenciatura primer i del grau després, per als nous alumnes de lingüística començava a ser només l’autor de llibres que havien llegit. Quan aconseguia fer-lo venir a alguna classe, l’experiència era inenarrable. Tots els qui el vam tractar alguna vegada sabem que era una persona radicalment carismàtica –i faig servir el terme ‘radical’ en el sentit etimològic. El seu carisma no era una manera de relacionar-se o un posat, li era inherent. I això era un imant. En les valoracions de l’assignatura que es fan a final de curs, quan ell havia vingut, molts alumnes em deien que la millor experiència havia estat la classe de Jesús Tuson.

Amb els tribunals de tesi, no hi era tan recelós i, de fet, l’últim acte acadèmic que vam compartir va ser la lectura de la tesi d’Alicia Fuentes-Calle. La tesi és brillant i sobretot reflecteix el pòsit del mestratge de Jesús Tuson. Suposo que ell ho va percebre perquè va fer una intervenció especialment memorable. Jo em vaig adreçar al públic per remarcar que tots els qui érem allà havíem tingut un enorme privilegi. Per la tesi i per la intervenció del Jesús. Però jo no sabia que aquella era l’última vegada que l’havia convençut de no prendre’s la jubilació tan seriosament.

Aquests dies he llegit a molts llocs que va ser fundador del Departament de Lingüística de la Universitat de Barcelona. I això és veritat però no és tota la veritat. Els fundadors van ser Jesús Tuson, Sebastià Serrano i Eugenio Martínez-Celdran. Mencionar-ho no és una simple qüestió d’exactitud o de reconeixement, és que aquest és un fet cabdal que ha marcat tota la història del departament i ha estat un exemple per a tots els qui n’hem format part. Poques vegades tenim l’oportunitat de constatar una lleialtat tan ferma entre col·legues. Poques vegades assistim de manera sostinguda al diàleg per a resoldre tota mena de qüestions: projectes, objectius, malentesos o conflictes. I això és el que vam veure sempre al departament. Aquest tarannà ha impregnat sempre la nostra història.

Jo sempre havia pensat que la seva bonhomia era inherent (mai no l’havia vist enfadat) fins que un dia es va enrabiar amb mi. I va ser perquè li vam organitzar un homenatge. Com que ja sabíem que era refractari a qualsevol mena de reconeixement, vam organitzar un complot que ens permetés d’arribar a bon port. La primera norma va ser no escriure mai res sobre la qüestió, és a dir, ho havíem de comunicar tot personalment aprofitant congressos, tribunals i qualsevol esdeveniment. Per a aconseguir l’objectiu de portar-lo a l’aula magna el dia de l’homenatge i també per a justificar els moviments que hi hauria inevitablement, vam organitzar un cicle de conferències en honor de Sapir. Sapir es va morir l’any 1939, l’any en què va néixer Jesús Tuson i, a més, era el seu lingüista preferit. L’efemèride era una bona tapadora. La culminació del cicle seria una taula rodona en la qual participaria el Jesús. Tot anava perfectament. Anàvem preparant l’edició del llibre Homenatge a Jesús Tuson (1999) i el cicle funcionava molt bé, però ja se sap que, en l’àmbit acadèmic, els homenatges poden ser vistos com una activitat consuetudinària i un catedràtic despistat, prescindint de –o potser oblidant– tots els nostres avisos, li va escriure una amable carta disculpant-se de no poder assistir a l’acte d’homenatge i fent-li arribar un article que havia escrit en honor seu. Tot això pocs mesos abans del dia assenyalat i escrit amb totes les lletres. El Jesús em va demanar què passava i jo, fent el desmenjat, li vaig dir que el seu col·lega no havia entès res, que el que li havíem demanat era un article sobre Sapir (per sort, l’article que havia escrit era sobre aquest lingüista). Ell va donar per bona l’explicació, però jo em vaig sentir molt culpable. La seva candidesa en acceptar l’explicació em va fer pensar que ell era tan bona persona i jo una entabanadora amb una sang freda inefable. Però el projecte va avançar i va arribar el dia.

A primera hora ens vam adonar que la biblioteca de la UB s’havia afegit a l’homenatge i exhibia tots els llibres del Jesús a la vitrina. Tots els participants a la ‘taula rodona’ el van anar a buscar per distreure’l quan passés per davant. Se’n van sortir. Es va sorprendre una mica en veure l’aula magna tan plena i no va acabar d’entendre que hi hagués una càmera, però encara ens va comentar el text que portava escrit sobre Sapir. I aleshores, just en el moment que arribava a la taula, el degà el felicità per l’homenatge. Va venir directe cap a mi amb una cara que jo no li havia vist mai. Realment no l’havia vist mai enrabiat (i no l’hi vaig tornar a veure mai més, ni tan sols quan em retreia que no havia pogut fer la seva intervenció sobre Sapir). Després, la Mila reia quan li ho explicava i em deia que i tant que s’enrabiava i que feia aquella cara. Les persones, no les arribes a conèixer mai del tot. En la cerimònia de comiat, el Miquel el va recordar cantant i va dir que el volia recordar així. Jo no l’havia sentit mai cantar.

I ara el GELA s’ha quedat orfe. El Jesús sempre hi era. Va ser al tribunal de la tesi de la Mònica Barrieras, una descripció del saamaka que l’havia portada a fer recerca a la Guaiana i al Surinam. Va ser al tribunal de la tesi de la Flor Canché, la primera maia doctora per la UB. Fins i tot seguia les meves trifulgues amb el gènere, em feia arribar arguments i exemples. Però si el GELA s’hi sent tant amb deute no és tan sols perquè ens ha acompanyat, sinó sobretot perquè, ja fa molts anys, quan el discurs sobre la diversitat era pràcticament inexistent, ell no va desestimar aquelles llengües tan llunyanes i els va donar la benvinguda al món acadèmic. Ara que hem creat el GLIDI, tot i que gairebé cap dels seus membres no el va conèixer, és just de recordar que si el somni inicial del GELA s’ha fet realitat és perquè el Jesús Tuson el va fer possible. A hores d’ara alumnes de la secció de Lingüística General de la UB fan recerca en llengües dels cinc continents i treballen en xarxa amb especialistes de tot el món. Ell ja no ho pot veure, però hi serà. Per sempre.