14.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 15.09.2023 - 09:09
Ahir us explicava dues característiques que fan diferent aquesta negociació que sembla que encara no ha començat, però que podria portar-nos a llocs impensables. Avui, dia en què el Suprem espanyol no ha volgut entrar a revisar els indults però l’estat ha atacat durament el conseller Buch i Lluís Escolà, voldria explicar un altre fet transcendental: que el govern és part de l’estat –i una part molt important–, però l’estat és més que el govern i pot tenir vida pròpia.
Tothom veu, per exemple, que el moment triat per a amenaçar de revisar els indults és evidentment polític. Feia dos anys que en parlaven i s’hi posen justament ara, quan més o menys tothom admet que es podria encarrilar una llei d’amnistia ben de pressa per permetre una possible investidura de Pedro Sánchez. No és casualitat, és clar.
Ni tampoc serà un cas aïllat, que podem esperar més maniobres i n’arribaran, segur. Del poder judicial, del monarca, de les forces armades o fins i tot del poder mediàtic i empresarial, de la famosa llotja del Bernabéu –mireu, si no, la violenta diatriba amb què es va desfogar l’altre dia l’amo Juan Luis Cebrián.
L’article de Cebrián, el totpoderós ex-director d’El País, mandarí per excel·lència i guardià solemne de l’essència de la transició política, és especialment destacat si el posem en context. Era seu un article infame a favor del 155 en què afirmava que calia empresonar els dirigents independentistes perquè així la gent, en compte de pensar en la independència, pensaria només a alliberar-los. Era seu, també, un article sorprenent en què es manifestava en favor dels indults pel bé d’Espanya, segons que deia. I ara ens trobem amb aquest violentíssim article en contra de l’amnistia, que la presenta com un trencament de la constitució i com una derrota evident d’Espanya.
Què passarà, doncs, si Pedro Sánchez, guiat per la seua obsessió malaltissa pel poder, arriba a l’extrem de travessar alguna de les línies vermelles que els guardians del règim ja li pinten i li remarquen? Ningú de nosaltres no ho sap amb certesa. Segurament no ho sap ni Pedro Sánchez mateix. Però hi ha una cosa que és segura: al procés d’independència de Catalunya una crisi oberta, descarnada, del règim, una baralla a mort entre ells, li convé, sens dubte. Si es barallen entre ells guanyem nosaltres.
En el millor del casos, perquè la guerra interna entre espanyols ens obrirà oportunitats inesperades i segurament justificadament unilaterals. En el pitjor perquè clarificarà una cosa que qualsevol moviment d’alliberament sap: que el combat no és de la nació oprimida contra el govern de la nació opressora sinó de la nació contra l’altra nació. I és per aquesta raó que amb els governs de torn cal comportar-s’hi, sempre, amb el màxim cinisme polític. Aprofitant-se’n i aprofitant-ne les febleses quan siga possible; i mai, mai pensant que puguen ser aliats, que puguen ajudar-nos perquè són millors o que puguen entendre les nostres reivindicacions.
Això –aquest moment que vivim– no té res de romàntic, i la tasca de l’independentisme no és ajudar ningú, en aquest cas el PSOE, a consolidar-se en el poder. Això cal veure-ho ben clar. Tot plegat tan sols és qüestió de saber si ens convé o no d’aprofitar una possible oportunitat, suposant que hi siga. Cínicament, escèpticament, desvergonyidament.
Ells ens l’han jugada i ens la juguen constantment, gràcies a les múltiples cares que posen en joc. I en vista d’això, nosaltres, vull dir el moviment independentista, hem d’aprofitar un moment com aquest per créixer i fer un pas decisiu endavant de maduració ideològica, el mateix pas que en un moment o altre han hagut de fer tots els moviments d’alliberament nacional que han triomfat al món. I que és incompatible amb qualsevol forma de romanticisme o amb qualsevol temptació de fer passar davant de l’eficàcia el fet que ningú no ens done la raó. Ara es tracta de guanyar i prou. O, si més no, de fer el pas endavant més gran possible.
Que entre ells van a ganivetades ja ho veiem. Que negociar amb ells és perdre el temps ho va arribar a dir el propi Junqueras, abans de convertir-se en el què és ara. El que s’ha d’anar amb compte és de quedar enganxats en qualsevol mena de negociacions amb ells. Perquè mai hem de perdre de vista que ells entre ells s’odien a mort. No es poden ni veure , que deia ma mare. Però l’enemic som nosaltres. I si poden, ens faran la pell.