25.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 25.09.2023 - 21:43
Tim Marshall és un periodista britànic de llarga trajectòria, que aquests darrers anys s’ha especialitzat a escriure best-sellers en què ha popularitzat conceptes geopolítics i diplomàtics, i ha afegit una dimensió de llarga durada a la mirada habitual que solem donar els diaris. Per al meu gust, ho fa d’una manera una mica elemental, però ben segur que això també explica una part de l’èxit que té.
Aquests dies he llegit The Power of Geography, un dels seus volums més recents, que vol capitalitzar el gran èxit que ja va tenir amb Prisoners of Geography. Amb aquest llibre Marshall torna a posar en relleu la gran importància de la geografia per a explicar els conflictes. Hi retrata deu espais geogràfics, que van de l’Iran al Sahel i d’Austràlia a Espanya, un capítol especialment interessant per a ser llegit en unes dates com les d’ara.
De fet, el vaig començar a llegir diumenge al matí, mentre seguia per vídeo la transmissió de l’acte del PP a Madrid, i allò que anava llegint, d’alguna manera, em va anar fent de contrapunt. Un contrapunt ben interessant.
L’acte em va sorprendre, sincerament. La sensació que s’hi desprenia de derrota, no pas del PP sinó nacional espanyola, em va colpir. Tot el discurs –fluix, també diguem-ho– dels dirigents del partit era d’un fatalisme monumental. Gairebé cantaven el gori-gori a la nació espanyola, una perspectiva poc habitual venint precisament d’ells.
Evidentment, l’exageració forma part segur, ja, de la campanya que ara, després del fracàs anunciat de Feijóo, llançaran per terra, mar i aire. La imminència de la mort de la nació espanyola mobilitza l’espanyolisme. Però, dit això, i vist l’acte amb l’òptica de les pàgines de Tim Marshall, la cosa pren una perspectiva realment interessant. Perquè Marshall, de fet, diu que Espanya ja ha ultrapassat el límit temporal que li hauria permès de constituir-se en nació i que la resistència geopolítica, cultural i nacional de catalans i bascs és massa forta perquè encara es puga fer il·lusions.
I això ho explica anant del Primer d’Octubre cap arrere, amb alguns moments deliciosos, dignes del bon escriptor que és. Com ara quan recorda que la llengua basca ha sobreviscut “al llatí, a l’àrab i a l’espanyol”, és a dir, no a una de les més grans llengües imperials de la història, sinó a tres. Que no és poca cosa.
Marshall centra molt el text, i sobretot la projecció de futur que fa, en la relació entre la construcció europea i la dissolució d’Espanya, i ací és on aporta un punt de vista més original. Perquè creu que el 2017 la UE va tancar files amb Espanya i això la va salvar en un moment d’extrema feblesa, però sosté que tornar-ho a fer cada vegada li representarà un cost i un perill més grans.
Tot el llibre és un exercici sobre com la geografia transforma el segle XXI i les relacions internacionals. I part de la seua anàlisi implica que la Unió Europea és més afeblida que no sembla per l’acció dels actors emergents a escala global. La Xina, com era d’esperar, però també el Regne Unit del Brexit. I atenció a aquest pronòstic que fa: “Una Catalunya [fora de la UE] membre de l’EFTA, per ella sola no seria una gran preocupació per a Brussel·les, però una Catalunya membre d’una EFTA dirigida pel Regne Unit sí. Perquè si, en el futur, el Regne Unit s’unís a l’EFTA podria crear una gran organització aplegant Noruega, Islàndia, Liechtenstein, Suïssa, Catalunya i el Regne Unit. Organització que segur que podria atraure més estats membres actuals de la UE.” Com a alternativa real a una Unió Europea que ara no en té i com a solució a la seua incomoditat. D’aquesta lectura, d’aquesta visió, es dedueix que Brussel·les val més que vaja amb compte i també que la posició espanyola és més feble que no aparenta.
En resum, i novament en paraules de l’autor anglès, “la lluita que manté Espanya és el gran exemple de la fragilitat d’algunes nacions i dels grans espais supranacionals al segle XXI”. De manera que avui escoltaré allò que haja de dir Feijóo també, i molt especialment, a partir d’aquesta perspectiva. I demà en parlarem.
És una perspectiva interessant. Però cal determinació al carrer i mantindre la posició. En la nostra feina no podem badar i no fer-la.