El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

En aquest món i en aquest segle en què ens ha tocat de viure, cada dia descobrim tones i més tones d’informació nova. El professor Sebastià Serrano deia fa temps, si fa no fa, que avui, en un dia, rebem i processem tants bits, tantes peces d’informació, com un humà processava a l’edat mitjana en tota la vida.

Per això, en aquest context, identificar la veritat, la veritat amb majúscules, és tan difícil. I per això els científics fan servir sovint el concepte de ‘veritat funcional’.

La seua feina –i crec que la feina dels periodistes és la mateixa– consisteix a tractar d’obtenir una veritat pragmàtica, és a dir, una veritat que ajude a explicar el món i que servesca de guia per a saber com hem d’actuar avui mateix. Tenint sempre al cap la reserva que aquesta veritat que avui ens val per a anar tirant podria canviar demà si canviassen les evidències. La definició científica, tan famosa, diu: ‘La veritat és una declaració de probabilitat proporcional a l’evidència.’ Una declaració que és, per tant, més que raonable però que admetem que podria canviar amb el temps si canviassen les evidències. Des del terreny periodístic, Carl Bernstein ho va concretar quan va dir que ‘la nostra feina és oferir als lectors la millor versió que es puga obtenir d’allò que és la veritat a cada moment’. Hi estic d’acord.

Però hi estic d’acord, a condició que s’entenga una altra part substancial del debat: que la veritat puga canviar si hi ha noves circumstàncies no vol dir de cap manera que no hi haja uns fets interpretables com la veritat ara i ací. Pararíem boigs si no fos així. Per tant, cal tenir molt present que menystenir deliberadament aquests fets tan sols pot respondre a dues coses. O bé que s’estableix una veritat nova a partir de noves evidències, que han de ser d’una naturalesa molt extraordinària, o bé que es menteix. I mentir sempre es menteix de propòsit, és a dir amb intenció d’enganyar l’altre per a aconseguir alguna cosa. Per això és molt més senzill de detectar i denunciar la mentida que no pas posar-nos d’acord en què és exactament la veritat.

Aquestes darreres hores hem vist com tot d’afirmacions que es van fer sobre la possibilitat de ser eurodiputat sense jurar la constitució espanyola han estat desacreditades. Ja no n’hi ha cap dubte: no cal jurar la constitució espanyola per a ser parlamentari europeu, malgrat que  polítics i mitjans espanyols i catalans van intentar de fer-nos-ho creure.

És inevitable que ens preguntem, doncs, per què ens mentien aquests polítics i mitjans.

Puc acceptar que alguns ignoraven la realitat i simplement es deixaven endur per l’entusiasme nacionalista espanyol. És trist que s’atrevesquen a discutir en aquestes condicions però pot ser que siga així. Ara, algú va ser l’origen de l’argumentari mentider que tots repetien com lloros. I sobre aquest algú poden passar dues coses, molt interessants. O bé que siga un monumental ignorant o bé que tinga una voluntat deliberada de mentir, sense importar-li les conseqüències per a la seua gent.

Si qui va començar la campanya de mentides és un monumental ignorant, anem de meravella. És molt més fàcil de lluitar contra ignorants que no contra savis. Costa de creure que ignoren fins i tot el mecanisme més bàsic del funcionament de la Unió Europea, però estic disposat a creure que pot ser. En definitiva, molts encara es veuen avui com a Quixots i tots sabem com les gastava el personatge de Cervantes.

La singularitat de la Unió Europea és que és la primera unió que no es basa en els matrimonis pactats entre monarques o en les guerres, sinó en l’harmonització de les lleis. Els estats que la formen harmonitzen de tal manera les legislacions pròpies que acaben essent inevitablement un sol espai jurídic i a la llarga polític. L’invent és excepcional, però, precisament perquè això és el cor mateix de la Unió, és també inflexible. Espanya no podia intentar trencar-ho unilateralment sense que les conseqüències d’aquest trencament fossen tan desastroses per al conjunt que esdevinguessen inassumibles. Quan l’advocat general va dir que un electe, després d’haver estat votat, no podia ser un ‘aspirant a diputat’ es referia explícitament a això. Si la barbaritat que proposava Espanya hagués reeixit, demà Polònia podria exigir als seus electes que o van a missa o perden la condició de diputats; o Grècia podria decidir que si no saben nadar no poden ser diputats.

Tot plegat era simplement tan absurd que encara avui em faig creus que gent amb un nivell cultural elevat i un coneixement suficient del funcionament de Brussel·les creguessen que allò era cert. Per què?

Bé, tan sols pot haver-hi una raó: perquè els seus prejudicis els impedien de veure-hi clar. Els seus prejudicis polítics, nacionalistes, personals o el que fos. Només d’acord amb això em puc explicar determinats titulars o afirmacions que era evident que acabarien destrossats al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Sóc massa benvolent amb ells? Potser sí. Perquè no és tan sols cosa de visió. També és cert que la maniobra pretenia alterar el camp de joc polític de fora estant. Acovardir la gent. Fer-la cansar. Que desconfiàs dels dirigents polítics que els havien dit que passaria una cosa. Això és veritat. Volien traure profit de la circumstància per a eliminar el problema. Si no hi hagués independentistes, milions d’independentistes, Junqueras, Puigdemont, Comín i Ponsatí ja no serien un gran problema per a l’estat i per a la trama espessa de poder, amb l’Íbex i els grans mitjans entre més components clau, que el sustenta.

I ací és on he de fer l’elogi del lector independentista. Perquè és aquest lector, bàsicament, que ha fet que això no passàs, que tots quatre, amb Diana Riba, ens representen a Brussel·les al parlament, malgrat la ferotge campanya de mentides i desinformació que l’estat espanyol ha desplegat, amb la intenció d’intimidar-nos, d’intimidar-vos a cadascun de vosaltres. No us heu cregut allò que ells presentaven com a veritat indiscutible i heu confiat, per la raó que siga, que la veritat, si més no la veritat funcional del moment, era en aquest costat del combat polític. Potser perquè això cada vegada és més clar?

Darrerament, sobretot arran les nits d’Urquinaona, s’ha remarcat molt que la gent havia perdut la por de la policia i de la repressió i que això és un canvi substancial al nostre país, que ho és. Però també ho és que la gent ha deixat de creure en mitjans o en polítics que fa anys tenien tota la credibilitat social i que avui són mirats amb una desconfiança enorme. Que, lògicament, creix cada vegada que cometen errors tan monumentals com els que han comès en el cas que ens ocupa.

Per tot això crec que hauríeu de ser conscients, si formeu part d’aquesta categoria de lectors, que vosaltres sou la roca sobre la qual es pot edificar qualsevol projecte nou. Perquè no esteu disposats a transigir amb la informació que volen fer-vos consumir i perquè no us doblegueu a acceptar-la acríticament. Mariano Rajoy diu que estava convençut que la població catalana castigaria els polítics independentistes ‘per haver-la enganyada’. Com si la població catalana no fos prou crítica per a saber interpretar tota sola què havia passat. I com si la població catalana hagués de doblegar-se dòcilment sota l’enorme maquinària política i mediàtica que desplega l’estat espanyol al nostre país.

Aquests dies, doncs, podeu omplir-vos d’orgull. Podeu lluir que no us vau deixar enganyar perquè teníeu un coneixement millor de la realitat que no els qui es van creure acríticament que els candidats de Junts per Catalunya i d’Esquerra Republicana no serien mai eurodiputats. La prova ja és fora de tota discussió: són eurodiputats. Fi del debat, fi de les mentides i fi de la manipulació.

Enorgulliu-vos-en, doncs, i reforceu així la consciència que l’independentisme, en aquesta batalla tan desigual, té al seu costat una cosa importantíssima: el vici de  treballar amb la veritat per argument. De treballar estudiant a fons aquesta ‘veritat funcional’ de la qual Espanya, obsessionada com ja us vaig explicar a ‘apuntalar la mentida per no haver de gestionar la realitat’, fuig com de la pesta. Una actitud, aquesta de fugir, que, si no canvia ràpidament acabarà portant-la a la derrota final.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.