Elogi del lector independentista a propòsit de les mentides que no s’empassa

«La gent ha deixat de creure en mitjans o en polítics que fa anys tenien tota la credibilitat social i que avui són mirats amb una desconfiança enorme»

Vicent Partal
23.12.2019 - 06:32
Actualització: 23.12.2019 - 07:32
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En aquest món i en aquest segle en què ens ha tocat de viure, cada dia descobrim tones i més tones d’informació nova. El professor Sebastià Serrano deia fa temps, si fa no fa, que avui, en un dia, rebem i processem tants bits, tantes peces d’informació, com un humà processava a l’edat mitjana en tota la vida.

Per això, en aquest context, identificar la veritat, la veritat amb majúscules, és tan difícil. I per això els científics fan servir sovint el concepte de ‘veritat funcional’.

La seua feina –i crec que la feina dels periodistes és la mateixa– consisteix a tractar d’obtenir una veritat pragmàtica, és a dir, una veritat que ajude a explicar el món i que servesca de guia per a saber com hem d’actuar avui mateix. Tenint sempre al cap la reserva que aquesta veritat que avui ens val per a anar tirant podria canviar demà si canviassen les evidències. La definició científica, tan famosa, diu: ‘La veritat és una declaració de probabilitat proporcional a l’evidència.’ Una declaració que és, per tant, més que raonable però que admetem que podria canviar amb el temps si canviassen les evidències. Des del terreny periodístic, Carl Bernstein ho va concretar quan va dir que ‘la nostra feina és oferir als lectors la millor versió que es puga obtenir d’allò que és la veritat a cada moment’. Hi estic d’acord.

Però hi estic d’acord, a condició que s’entenga una altra part substancial del debat: que la veritat puga canviar si hi ha noves circumstàncies no vol dir de cap manera que no hi haja uns fets interpretables com la veritat ara i ací. Pararíem boigs si no fos així. Per tant, cal tenir molt present que menystenir deliberadament aquests fets tan sols pot respondre a dues coses. O bé que s’estableix una veritat nova a partir de noves evidències, que han de ser d’una naturalesa molt extraordinària, o bé que es menteix. I mentir sempre es menteix de propòsit, és a dir amb intenció d’enganyar l’altre per a aconseguir alguna cosa. Per això és molt més senzill de detectar i denunciar la mentida que no pas posar-nos d’acord en què és exactament la veritat.

Aquestes darreres hores hem vist com tot d’afirmacions que es van fer sobre la possibilitat de ser eurodiputat sense jurar la constitució espanyola han estat desacreditades. Ja no n’hi ha cap dubte: no cal jurar la constitució espanyola per a ser parlamentari europeu, malgrat que  polítics i mitjans espanyols i catalans van intentar de fer-nos-ho creure.

És inevitable que ens preguntem, doncs, per què ens mentien aquests polítics i mitjans.

Puc acceptar que alguns ignoraven la realitat i simplement es deixaven endur per l’entusiasme nacionalista espanyol. És trist que s’atrevesquen a discutir en aquestes condicions però pot ser que siga així. Ara, algú va ser l’origen de l’argumentari mentider que tots repetien com lloros. I sobre aquest algú poden passar dues coses, molt interessants. O bé que siga un monumental ignorant o bé que tinga una voluntat deliberada de mentir, sense importar-li les conseqüències per a la seua gent.

Si qui va començar la campanya de mentides és un monumental ignorant, anem de meravella. És molt més fàcil de lluitar contra ignorants que no contra savis. Costa de creure que ignoren fins i tot el mecanisme més bàsic del funcionament de la Unió Europea, però estic disposat a creure que pot ser. En definitiva, molts encara es veuen avui com a Quixots i tots sabem com les gastava el personatge de Cervantes.

La singularitat de la Unió Europea és que és la primera unió que no es basa en els matrimonis pactats entre monarques o en les guerres, sinó en l’harmonització de les lleis. Els estats que la formen harmonitzen de tal manera les legislacions pròpies que acaben essent inevitablement un sol espai jurídic i a la llarga polític. L’invent és excepcional, però, precisament perquè això és el cor mateix de la Unió, és també inflexible. Espanya no podia intentar trencar-ho unilateralment sense que les conseqüències d’aquest trencament fossen tan desastroses per al conjunt que esdevinguessen inassumibles. Quan l’advocat general va dir que un electe, després d’haver estat votat, no podia ser un ‘aspirant a diputat’ es referia explícitament a això. Si la barbaritat que proposava Espanya hagués reeixit, demà Polònia podria exigir als seus electes que o van a missa o perden la condició de diputats; o Grècia podria decidir que si no saben nadar no poden ser diputats.

Tot plegat era simplement tan absurd que encara avui em faig creus que gent amb un nivell cultural elevat i un coneixement suficient del funcionament de Brussel·les creguessen que allò era cert. Per què?

Bé, tan sols pot haver-hi una raó: perquè els seus prejudicis els impedien de veure-hi clar. Els seus prejudicis polítics, nacionalistes, personals o el que fos. Només d’acord amb això em puc explicar determinats titulars o afirmacions que era evident que acabarien destrossats al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Sóc massa benvolent amb ells? Potser sí. Perquè no és tan sols cosa de visió. També és cert que la maniobra pretenia alterar el camp de joc polític de fora estant. Acovardir la gent. Fer-la cansar. Que desconfiàs dels dirigents polítics que els havien dit que passaria una cosa. Això és veritat. Volien traure profit de la circumstància per a eliminar el problema. Si no hi hagués independentistes, milions d’independentistes, Junqueras, Puigdemont, Comín i Ponsatí ja no serien un gran problema per a l’estat i per a la trama espessa de poder, amb l’Íbex i els grans mitjans entre més components clau, que el sustenta.

I ací és on he de fer l’elogi del lector independentista. Perquè és aquest lector, bàsicament, que ha fet que això no passàs, que tots quatre, amb Diana Riba, ens representen a Brussel·les al parlament, malgrat la ferotge campanya de mentides i desinformació que l’estat espanyol ha desplegat, amb la intenció d’intimidar-nos, d’intimidar-vos a cadascun de vosaltres. No us heu cregut allò que ells presentaven com a veritat indiscutible i heu confiat, per la raó que siga, que la veritat, si més no la veritat funcional del moment, era en aquest costat del combat polític. Potser perquè això cada vegada és més clar?

Darrerament, sobretot arran les nits d’Urquinaona, s’ha remarcat molt que la gent havia perdut la por de la policia i de la repressió i que això és un canvi substancial al nostre país, que ho és. Però també ho és que la gent ha deixat de creure en mitjans o en polítics que fa anys tenien tota la credibilitat social i que avui són mirats amb una desconfiança enorme. Que, lògicament, creix cada vegada que cometen errors tan monumentals com els que han comès en el cas que ens ocupa.

Per tot això crec que hauríeu de ser conscients, si formeu part d’aquesta categoria de lectors, que vosaltres sou la roca sobre la qual es pot edificar qualsevol projecte nou. Perquè no esteu disposats a transigir amb la informació que volen fer-vos consumir i perquè no us doblegueu a acceptar-la acríticament. Mariano Rajoy diu que estava convençut que la població catalana castigaria els polítics independentistes ‘per haver-la enganyada’. Com si la població catalana no fos prou crítica per a saber interpretar tota sola què havia passat. I com si la població catalana hagués de doblegar-se dòcilment sota l’enorme maquinària política i mediàtica que desplega l’estat espanyol al nostre país.

Aquests dies, doncs, podeu omplir-vos d’orgull. Podeu lluir que no us vau deixar enganyar perquè teníeu un coneixement millor de la realitat que no els qui es van creure acríticament que els candidats de Junts per Catalunya i d’Esquerra Republicana no serien mai eurodiputats. La prova ja és fora de tota discussió: són eurodiputats. Fi del debat, fi de les mentides i fi de la manipulació.

Enorgulliu-vos-en, doncs, i reforceu així la consciència que l’independentisme, en aquesta batalla tan desigual, té al seu costat una cosa importantíssima: el vici de  treballar amb la veritat per argument. De treballar estudiant a fons aquesta ‘veritat funcional’ de la qual Espanya, obsessionada com ja us vaig explicar a ‘apuntalar la mentida per no haver de gestionar la realitat’, fuig com de la pesta. Una actitud, aquesta de fugir, que, si no canvia ràpidament acabarà portant-la a la derrota final.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
22.12.2019  ·  22:46

Sempre és bo pensar. Abans de creure’s qualsevol informació, cal pensar. I hi ha poca gent que ho fa. Per això hi ha tanta gent que es creu veritables impossibles. I ara, després de molts símptomes que ho anunciaven, ja hi ha una realitat que sembla anar imposant-se. Espanya no és tan forta, en relació a nosaltres, com ho semblava encara no fa sis mesos. I fa tot l’efecte que Europa ha decidit que el “nostre problema” no el resoldrà Espanya. Però nosaltres hem de continuar pressionant. No hi ha cap autonomia a la qual tornar. Això també sembla evident.

Ramon Perera
Ramon Perera
22.12.2019  ·  23:10

“aquesta batalla tan desigual”. Si tan desigual fos, les probabilitats de guanyar serien francament esquifides i en lloc de plantar cara seria més inteŀligent replegar-se i posar-se a la defensiva.

Desigual era en el temps de la guerra (in)civil la batalla contra els defectes de l’Espanya republicana, el cinisme de França i companyia i l’ajuda al règim de Franco dels altres països totalitaris. Ara no és tan desigual, com ho mostren les batalles que anem guanyant i les dificultats en les que es troba el règim espanyol. Caldria, i seria interessant, analitzar quines i com són realment les forces que estan en joc.

En la meva opinió, al menys a Catalunya, ha crescut el nombre de gent que valora positivament l’escepticisme i el sentit crític, cosa que segurament és una altra manera d’explicar que les mentides i les campanyes de desinformació tractades a l’editorial no hagin donat a Catalunya el resultat que esperava l’establishment espanyol.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
22.12.2019  ·  23:10

Atenció. Perquè ara és l’hora dels espanyolistes intel·ligents com Margallo, el magistrat progressista Martín Pallin o Roca Junyent.

Ara diuen que tot el que ha fet el tribunal Suprem és un disbarat absolut però afegeixen que a partir d’ara DINTRE DE LA CONSTITUCIO, es poden trobar solucions perquè la Constitució permet una altra lectura més benèvola amb els desitjos “de més encaix” de Catalunya.

Aquests poden convèncer molts catalans benpensats amics nostres.
Comuns benpensants.
Socialistes benpensats.
Gent d’esquerra de bona fe.
Catalans de la dreta pujolista.

Són mooolt més perillosos que Borrell o Alfonso Guerra.
I ja han començat la seva sibil.lina guerra psicològica de bones paraules.

(El meu respecte per Pallín. Honest però espanyol del tot)

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
22.12.2019  ·  23:15

No perdem de vista la mentida original del gènesi de tot plegat: És mentida que cap tribunal pugui prohibir un referèndum. El referèndum del 1-O no va ser il·legal. El que va ser il·legal va ser prohibir-lo. Els criminals són els memebres del TC, els jutges, els ficals i els policies espanyols que varen violar el dret fonamental dels catalans d’expressar la seva loluntad per qualsevol mitjà inclòs un referèndum.

Gerber van
Gerber van
22.12.2019  ·  23:26

Vull comentar una altra maniobre que aquest sí ens passem. Molts polítics, també d’aqui, ens fan creure que hem de tornar a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya. Però amb quin sentit? Tothom sabia, o podria saber, que el refereèndum de 1-O va ser legal, la participació de 43% va ser sufficient (mentre la commissió Europea de Venecia recomana a no imposar una participació mínim), i el result d’aquest referèndum (amb 91% a favor) va ser contudent. (El qui no ve a votar, no serà comptat.) Però els partits Catalans (sobretot ERC amb el seu lider a la preso) ens fan creure que hem de fer un altre referèndum acordat amb l’Estat. I aquesta mentida sí ho creurem gairebé tots amb totes les seves efectes negatives, inclòs com un punt de negociació amb PSOE per a governar.

Josep Almar
Josep Almar
22.12.2019  ·  23:28

Gràcies Vicent, una bona visió encara que parcial.
Ens hem empassat un 155 absolutament il-legal i hem deixat que la Batet hagi alterat la composició del Congrés. També han alterat el Senat. I no ees tracta de mentides sinò d’abús de poder, emparat per unes campanyes mediàtiques bestials.
De vegades, tenir esperit crític i no ser bel·ligerant s ens porta a situacions on els abusadors s’en surten amb la seva idea de democràcia. Com va dir aquell, la unitat d’Espanya és la veritat absoluta.
Queda molt per fer abans no ens puguem sentir orgullosos del nostre esperit crític. Mentre, al sud dels Pirineus la immunitat és trepitjada aprofitant la impunitat dels poders que fa dècades ha segrestat la democracia.

Xavier Canyelles
Xavier Canyelles
22.12.2019  ·  23:37

Apuntalar la mentida per no haver d’afrontar la realitat… una frase que ho diu tot. Es el problema etern d’Espanya.
Com sempre Vicent rebles el clau.
Ara veurem com reneix la autarquia a Espanya. Aquella autarquia que disfressava l’aillament de la Europa pròspera i democràtica.
Cada dia tenim menys en comú amb aquell pais

Encarnació Parets
Encarnació Parets
22.12.2019  ·  23:50

D’espanya ni la ganya (aleta del bacallà que donem als gats) era el mantra al meu poble quan erem quatre gats i la mentida ho era TOT. Ara que en som quatre i algún arreplegat sembla que hauriem de menjar ganya per salvar espanya. Que no va de l’octubre 2017, senyores, que fa segles que anem lluitant contra la tirania espanyola! Gràcies per intentar-ho, Director.

Antoni López
Antoni López
22.12.2019  ·  23:54

Per la meva part no tinc tant de mèrit, no me’ls crec desde 1934. Vos sou qui te mes mèrit exposant-se “dient el que penseu i entomant les conseqüències”. Molta salut per molts anys, vos desitjo.

Joan B. Gabarró
Joan B. Gabarró
23.12.2019  ·  01:02

Si els independentistes no perdem mai de vista que hi tenim dret i en tenim la raó, res no ens farà claudicar mai del nostre objectiu que és claríssim, “la plena llibertat per a la nació catalana”.

Joan Casanovas
Joan Casanovas
23.12.2019  ·  01:19

“Digo, pues, que con todo su acompañamiento llegó Sancho a un lugar de hasta mil vecinos, que era de los mejores que el duque tenía. Diéronle a entender que se llamaba la ínsula Barataria, o ya porque el lugar se llamaba Baratario, o ya por el barato con que se le había dado el gobierno. Al llegar a las puertas de la villa, que era cercada, salió el regimiento del pueblo a recebirle; tocaron las campanas, y todos los vecinos dieron muestras de general alegría, y con mucha pompa le llevaron a la iglesia mayor a dar gracias a Dios, y luego con algunas ridículas ceremonias le entregaron las llaves del pueblo y le admitieron por perpetuo gobernador de la ínsula Barataria.” (Cervantes, “Don Quijote”, 2ª part, cap. 45).

Vicent Juli Iborra
Vicent Juli Iborra
23.12.2019  ·  02:36

L’editorial parla de mentides i del dret a estar informat, certament i darrerament tinc un dubte immens sobre si això mateix ho està complint Vilaweb, sobre el dret a la llibertat d’expressió i d’informació quan un mitjà de comunicació censura deliberadament una persona, partit polític, documental i actes de protesta. Més informació, https://blocs.mesvilaweb.cat/orkney/2019/12/23/vilaweb-respecta-la-llibertat-dexpressio-i-el-dret-a-la-informacio/

josep soler
josep soler
23.12.2019  ·  04:15

Potser sí que abans del Primer d’Octubre podíem creure que la catedral de la mentida que han edificat pedra a pedra els polítics i periodistes espanyols era fruit de la ignorància. Però hores d’ara, amb totes les caretes caigudes aquests 2 anys, ni els pastorets del pessebre podrien ser tant carallots. Avui, ni els beats de la Colau, poden continuar equidistants sense que se’ls noti que també són nacionalistes espanyols. l’equidistància amb la injustícia et fa ser col·laborador necessaris del franquisme de segona mà.

Quan un té necessitat de creure’ s una mentida evident, és un acte de fe. No ens cal perdre temps intentant explicar que la terra és rodona. Seria com dir-li a un catòlic que la mare que va parir a Jesus no podia ser verge.

Ho té molt complicat ERC per fer-nos creure que les fruites madures caigudes de l’arbre poden tornar a pujar soles a les branques. A la setmana de fer president a en Sánchez tornarem a veure repetida l’evidència, Espanya no falla mai. Per desgràcia serà l’inici del final d’un partit amb 90 anys de lluita i sacrifici.
ERC no pot competir pels mateixos vots que la Colau, els autonomistes prefereixen l’original.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
23.12.2019  ·  05:52

Quan a l’Edat Mitjana el rei havia d’entrar a Barcelona, havia de demanar permís al Consell de Cent, perquè era considerat un entre molts. Si d’alguna cosa hem d’estar orgullosos com a poble, catalans vells i nous, és d’haver transmès el mateix esperit indomable de veritat i d’escepticisme al llarg de 800 anys. Potser per això no ens han pogut anorrear.

Hem de posar però les coses al seu lloc: les mentides es veuen i es descobreixen, però al costat de l’Advocat General de la UE, polonès, per cert, hi ha gent com Tajani o Juncker, tan europeus com ell. I un dels motius pels quals els anglesos han marxat de la UE és el fet que és un monstre burocràtic incontrolable i el seu parlament un cementiri d’elefants. A veure què fan si Espanya hi envia un suplicatori. Fent gala de la meva condició de català escèptic, vull esperar i veure molts més senyals de la UE abans de treure’m el barret. M’agradaria- per cert- recordar que el Sr. Sassoli, que tan ràpid ha anat a reconèixer el MHP Puigdemont (cosa que l’honora) va mantenir el veto a l’entrada de tots dos eurodiputats fins que no l’han obligat, i també que el Parlament Europeu es va pronunciar contra l’admissió a tràmit de la demanda al TSJUE.

D’altra banda com a poble no podem només demanar responsabilitats a Espanya: lamentablement i per molt greu que ens sàpiga per llur situació, els nostres polítics independentistes represaliats no poden ser aliens a les nostres crítiques. Sense estar d’acord amb l’inefable Rajoy, sí que és veritat que tota la tardor catalana es va basar en empenta popular sense que les diferents formacions polítiques i personatges principals de la política (des de l’innoble Santi Vila fins l’Oriol Junqueras, passant per Carles Mundó) acabessin de dir la veritat. Teníem els peus de fang perquè ni tenien intenció ni hi havia res preparat. I no ho varen dir.

Som un poble lliure. Segurament no políticament, però sí mentalment. Hem de seguir així perquè és el nostre millor actiu. I això implica ser crítics amb tots i exercir com a font de sobirania de la qual emana la responsabilitat en política. Crítics, informats i lliures en tot. Empoderats per demanar responsabilitats a qui calgui i com calgui. Aquesta serà la llavor de la nostra llibertat.

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
23.12.2019  ·  07:21

Sr. Vicent Juli Iborra.

Al marge de l’actitud de Vilaweb i el seu Director amb Directe 68 i David Raventós, caldria comentar que el documental La Mentida i que li ha servit al Sr. Reventós per expandir la seva presència dins l’independentisme, cosa totalment legítima, és un documental que no s’aguanta i no passa cap filtre de garantia. És un pastitx de copy-pasteo de fotografies i videos, no hi ha veus ni a favor ni crítiques, és un video editat de manera que els doni la raó, manipulats, no quan a que allò que es diu sigui cert o no, sinó per la visió partidista i esbiaixada del seu contingut. Què allí es dona informació certa, i tant! però per fer creïble una cosa hi ha de posar veritats. Els promotors es lamenten que tv3 no ha volgut emetre el video, cosa que entenc, li manca un mínim de distància i li sobra molta implicació, cosa que una televisió pública no es pot permetre.

Altrament el video s’estrenà l’01 d’octubre d’enguany, evidentment no és una casualitat,però si tot el que s’hi assenyala ho sabien perquè no ho van donar a conèixer abans, perquè no van desemmascarar els nostres dirigents des el primer minut.

Quan vaig acabar de veure La Mentida em vaig demanar, a qui afavoreix? A l’Estat espanyol, el mateix dia de la publicació, en els comentaris ja es demanava la seva traducció al castellà.

El poti-poti de La Mentida demana que desconfiem de tot i de tothom aleshores, perquè ens hauríem de creure Directe 68 i en David Raventós?

Podríem afegir, encara, algunes objeccions però no cal ser exhaustius ni abusar d’aquest espai que en dona Vilaweb.

Per acabar, solament afegir i aquí enllaçaria amb l’editorial d’avui, tothom, hores d’ara, s’ha fet gran i hem aprés a desconfiar de tota notícia però també de tots el salvadors de la patria, dels quals darrerament anem sobrats, de Lladoners a les illes Medes.

Josefina Estremera
Josefina Estremera
23.12.2019  ·  07:24

Moltes gràcies Vicent! Tu formes una part importantíssima de tots els que no ens hem deixat enganyar perquè és gràcies a tu que hem vist la realitat molt més clara!

Ignasi de
Ignasi de
23.12.2019  ·  07:51

Ufff!!!! És llarguíssim aquest editorial.
Però hi estic d’acord.
Us heu fixat que amb les primeres llums del final del túnel, les primeres rates comencen a saltar del vaixell?(alguns jutges i alguns lletrats a sou?)

Albert Miret
Albert Miret
23.12.2019  ·  08:17

Miquel Gilibert. Dir-te que encara que estant d’acord en la majoria de coses que escrius, no comparteixo aquesta actitud teva de no creure res fins a veure-ho. És cert que l’advocat general de la UE és tan europeu com el Tajani o Junkers, però és que no és només ser europeu el que et fa ser just o no ser-ho i respectar o no respectar les lleis de la Unió, sinó el fet de ser demòcrata o ser feixista anticatalà. Sovint la necessitat d’entendre tot el que està passant comporta creure en la finalitat estant al mateix temps insegur de fer-ho bé, encara que evidentment si ho pots veure i palpar, és molt més fàcil i més segur d’encertar-la. Però em sembla que no ha existit mai a la història cap procés per a canviar les coses sense una primera fase en la qual el més important és la necessitat de canvi, sense que el procés per arribar-hi sigui del tot ferm. Si la base d’un canvi hagués de ser incontestable i perfecta, mai hauria canviat res.
Miquel, de catalans escèptics que volen esperar i veure molts més senyals, en tenim per tirar-nos-els pel cap (en el Barcelona, ningú es creu que guanyi fins que està 10 a zero), i m’agradaria que tu, com a persona intel·ligent i coneixedora de la situació que patim com a poble, fossis una mica més amable amb l’immens esforç que van fer i continuen fent els nostres presos polítics i les seves famílies, perquè ells van fer i fan tot el que poden per a la llibertat de tots.

A banda d’això, voldria dir Vicent, que difícilment hauríem filtrat bé les veritats entre la voràgine de mentides amb les quals som bombardejats constantment, si no fos per la teva ajuda diària i la de tot el teu equip. Gràcies VilaWeb.

Carles Farre
Carles Farre
23.12.2019  ·  08:31

Es difícil ser crític, i veure les coses com son, i no com te les volen fer veure, o t’agradaria que fòssin parlant en termes estrictament polítics, si ets o estàs “polititzat”, la veritat, la lògica etc. no te res que veure amb la política, i per tant no es de dretes esquerres etc.
Sovint molts polítics provenen del mon de l’advocacia, un mon, on la mentida i la targiversació de la veritat es usual per tal d’afavorir els interessos dels “clients”, traslladat a la politica, els clients es transformen en “votants”. Però el mon pot funcionar perfectament sense advocats, però no sense tota classe de tècnics i científics, per a mi un sistema ideal de governança, seria el format per científics, tècnics i humanistes, aquests últims necessaris per tal de vetllar que la ciència no fos utilitzada per el/els psicòpates de torn, per al seu benefici particular i no comunitari.
Un sistema tal en que cada integrant fos triat individualment per la població, i en que tots els afers d’una certa rellevància, fosin posats a votació directa per la població

Agnès Buscart
Agnès Buscart
23.12.2019  ·  09:30

Els que diuen ser demòcrates plens de dubtes…a veure si s’aclareixen i fan una aposta clara per fer un país millor.
A veure si són capaços de trobar referents que els il·luminen i actuen en conseqüència deixant descampar dubtes que no tenen res a veure amb una consciència d’estat.
Endavant republicans, indepes i demòcrates amb consciència.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Jaume Riu
Jaume Riu
23.12.2019  ·  09:30

Bona reflexió de J.M. Martín, jo veig el mateix.
En efecte, és fàcil d’enlluernar-se per les evidències objectives que ens donen la raó, però enlluernats potser no veiem els objectius que tenim i ens podem desviar.
Cap a Catalunya estat independent en forma de república s’hi va sense passar per la Constitució del 78, ni que li posin llacets grocs.

Robert Mora
Robert Mora
23.12.2019  ·  09:39

Per més voltes que li faig no veig com podran evitar la sortida de Junqueras i la anulació del judici.
Han jugat i han perdut. El PP el PSOE i C’S (no oblidem que han estat aliats en la causa anticatalana, que la rebel•lio va ser la via PP i la sedició la via PSOE), han intentat acabar amb el moviment independentista català a través del poder judicial espanyol i no hi han aconseguir, i per més que diuen no poden enfrontar-se a la UE. Espanya és un nan polític, jurídic i econòmic davant la UE de la que depèn i per més declaracions grandiloqüents que facen no tenen alternativa. Han de assajar altres armes per enfrontar-se a l’independentisme català i també basc.
El SPEXIT és una autèntica bajanada . Només els estats forta poden abandonar Europa i Espanya va res rescatada fa pocs anys (la “línia de crédito” de la que ens parlava Rajoy va ser un rescat encobert), es a sur es un estat feble i vulnerable.
En aquest moment la condemna de Quim Torra ha estat una mala notícia per l’Estat espanyol perquè reblar el clau de descrèdit i el destrellat. A Espanya també hi ha gent que pensa malgrat les declaracions que escoltem de Casado Abascal i Arrimadas en la línia de “vale más honra sin barcos que barcos sin hinra., i continuar per camí de la repressió judicial només els pot dur a estavellar-se de manera espectacular i irreversible contra els rocs d’Europa. Per tant preparem-nos per una nova estratègia. Han perdut i ho saben, i una persona intel·ligent com Marchena ho sap. Els seu ordago a la justícia europea podía haver-li sortit bé però no ha estat així i per tant això marca l’inici d’una contraofensiva que pot resultar-los letal si no canvien ràpidament d’estratègia. Si no ho fan estan perduts i ho saben.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
23.12.2019  ·  09:41

Siguem realistes. Aquesta sentència del TJUE és molt important per nosaltres, per mantenir alta la nostra moral i poder encarar amb una mica d’optimisme aquest 2020 que, vist des d’Europa, serà l’any del Brexit. L’impacte d’aquesta sentència sobre Europa serà infinitesimal, com la caiguda d’un petit meteorit sobre un planeta, que no canviarà gaire de trajectòria. Tampoc no canviarà significativament la profunda indiferència de la majoria a Europa (ni la hostilitat general a Espanya). Ni tan sols la molt beligerant “jodicatura” patirà gaire, llevat de qualque insomni passatger. Ja deuen imaginar un suplicatori reeixit, més o menys llarg, amb judici final al President Puigdemont a Las Salesas.

Encara pot ser que el PSOE abandoni les negociacions amb ERC per acabar pactant una Grosse Koalition, amb Sánchez al capdevant o no, per enfortir un super-155 contra Catalunya. No manquen mitjans madrilenys que ho prediquen des del 10-N. Els veig emprenyats amb el TJUE, però no amoïnats.

Pep Agulló
Pep Agulló
23.12.2019  ·  09:52

UNA DITA DELS MEUS PARES

Segles d’opressió creen a la nació oprimida mecanismes de supervivència. Un d’ells desconfiar de la informació de tot el que vé de l’Estat. Perquè ells saben que la repressió sense la mentida no n’hi hauria prou. I menteixen sistemàticament, per costum. Forma part del tancament del nacionalisme espanyol (del quixotisme), del seu tarannà.

Recordo als meus avantpassats que d’una manera d’acte reflex quan acabaven una treball costós, o una endreça de qualsevol tasca quotidiana ho reblaven amb “a Madrid no en saben res”, com volen afirmar que l’abast d’allò que ve de Madrid (com a frase d’Almansa), res de bo, l’havien “driblat”.

En aquest context antagònic històric entre nacions. De la definició: ‘La veritat és una declaració de probabilitat proporcional a l’evidència’, com que la mentida moltes vegades es basa a negar l’evidència, l'”evidència que venia de Madrid” una part gran de la ciutadania catalana la traduïa com una mentida i per tant automàticament s’adoptava l’afirmació contrària com la probabilitat més propera a la veritat. Entenc que estem parlant d’una veritat empírica…la nostra “realitat” quotidiana.

Tot plegat ho estem vivint en aquests anys (després de l’1-O ) en que la guerra psicològica de l’Estat ha augmentat exponencialment. L’abisme Espanya-Catalunya s’ha eixamplat irreversiblement. Si resistim i perseverem és perquè mai ens hem cregut la guerra bruta d’un Estat que ens oprimeix. La història ens ho ha ensenyat, no ve pas d’ara.

M’ha sorprès, no he entès això de l’elogi, quin mèrit hi ha en oposar-se quan ens volen fer empassar rodes de molí?

Josep Salart
Josep Salart
23.12.2019  ·  09:53

Avui espanya fa igual que feia l’imperi castellà: viure de les colònies a costa de robar-les, matar-les, expoliar-les i convertir-les.ç a no sé quina fe.

Només els queda la nostra, i de nosaltres en viuen tots. Qui escampa les mentides? Cony, els que manen: La Caixa, el Sabadell, el Santander, el BBVA, en Florentino, el negrer del Mercadona i tots els falsos gurús. Ep, això si, igual que en els guetos jueus, ajudats sempre de gent nostre. Ho fan a través d’auténtics malnascuts catalans. A espanya no llegeixen, miren en Farreras.
Qui pot veure avui dia Tv3, l’imfumable programa FAQS, ser soci del Racc o creure’s partits polítics com ERC??
Es per aixó que han d’escampar mentides, empresonar gent, fer suicidar, fer creure que no has de creure el que et voldries creure.
Imagina’t amb 18 mil milions més cada any¡¡¡. Quin tip de riure comparat amb Suissa.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
23.12.2019  ·  09:55

Avui hi ha tanta feina a llegir l’article d’en Partal com en els 23 comentaris que ja hi ha.
En aquests darrers anys no només des de l’1-O o si voleu des del setembre de 2017, s’ha dit i escrit de tot i més.
Des de la caverna mediàtica, el Gobierno, les oposicions, etc. I aquí també, eh?
És cert que sempre cal pensar i reoensar

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
23.12.2019  ·  09:55

Encertat l’editorial, separar el gra de la palla de tota la informació que avui rebem només demana pensar, més aviat diria voler pensar.

La immensa majoria dels espanyols no volen pensar, volen escoltar les manipulacions i mentides que els hi són agradables perquè no volen conèixer la veritat, són com l’estruç que amaga el cap sota terra.
Tot i així cal diferenciar entre els espanyols que viuen fora de Catalunya, sense massa opcions de varietat informativa, per tant fàcilment manipulables, i els espanyolistes que viuen a Catalunya, amb un ventall aquí molt més ampli de punts de vista. Aquests els podrien passar al segments de o rucs o fanàtics naZionalistes espanyols.

A totes les colònies del món sempre hi ha hagut els colonitzadors provinents de la immigració del país dominant (ep! molts dels quals desenvolupen esperit crític aquí i esdevenen catalans de soca-rel) i locals de mentalitat servil amb el poder que no tenen més conciencia que el sometiment als amos (en Borrell n’és un exemple), els podem anomenar botiflers.

Dit això, el meravellós esperit crític del poble català en general és també la seva debilitat, la que moltes vegades fa que perdem la guerra per la fragmentació i lluites cainites internes.
La guerra del 36 es va perdre en part pel suport dels Estats feixistes a Franco, en part pel cinisme i abandonament d’Estats com a França (després van pagar aquest abandonament amb la invasió alemanya), i en part per la fragmentació cainita al ban republicà. La Catalunya republicana no tenia res a fer davant d’un exèrcit monolític com el franquista si a més havia de mirar al costat i al darrere

Perquè dic això, perquè la manca d’unitat d’objectiu és una feblesa, perquè la excessiva autocrítica no constructiva és una feblesa, i això ho veig no tan sols en els partits que ens haurien de representar i liderar, si no també en molts dels posicionaments dels subscriptors, negatius de mena sense aportar a canvi línies de solució.

Siguem critics, si, és bo per la salut mental del poble, però alhora siguem fonamentalistes en l’objectiu únic, la independència, per tant la crítica sense més, sense aportar res constructiu, sobra en aquests moments.

Jordi Alou
Jordi Alou
23.12.2019  ·  10:34

La mentida es l’equipatge que porta penjat Ñ desde temps inmemorial i ara que te uns medis de difusió excepcionals ho explota i aconseguit convertir a una part importan de la societat Ñ en ignorant. A POR ELLOS es un síntoma d´una ignorancia i falta de valors que fa fradad. Els propietaris de les mentides tradicionals Ñ eran els cacics pero no els únics d´altres el boca-orella els hi funcionava prou be

jordi Rovira
jordi Rovira
23.12.2019  ·  10:38

Tot aquest cúmul de fets i circumstàncies dels que parla l’editorial d’avui; els homes i dones que ens declarem independentistes en som ben conscients. La llarga llista d’obstacles en forma de mentides i desinformacions ( des del the note, fins a les sempre sobredimensionades baralles partidistes que volen ser la descoberta d’una o altra memòria definitiva dels “fets” ) ens obliguen contínuament a fer un ajustament que filtra d’una realitat complexa i disputada, la resultant entre les opcions en joc. Tot plegat, sempre em porta a pensar que darrera del pensament independentista hi ha quelcom de molt bàsic i ferm. I aquest element no es pot definir en la dimensió del nacionalisme clàssic europeu; sínó des de la mirada que especula amb un model d’estat adient a les transformacions que reclamen els nous temps. Talment com la màxima que resa: “els últims seran els primers” sempre que els últims vulguin moures de la “cagada”.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
23.12.2019  ·  11:04

Vull compartir amb tots vosaltres la satisfacció d’aquests dies post-resolució del TJUE i especialment l’al.legria de veure l’imatge que encapçala l’editorial d’avui. Puigdemont i Comín lluint l’acreditació europarlamentaria (provinents en un principi de llistes de partits diferents, però, ells sí, units per la causa).
No puc estar més d’acord amb tots els articles del director d’aquests dies. Recordo un especialment lúcid, just després de la resolució del TJUE, en que, a grans trets, basava l’argumentació en dues “potes”: la reacció espanyola, sempre previsible i sempre equivocada (per sort nostra) i les nostres actuacions per aprofitar el moment i fer un salt endavant en el camí cap a la independència.
Parlem molt sobre el primer, però trobo a faltar moltíssim opinions raonades sobre el segon. I crec que és més important ara el què fem, que no pas el què fan… sempre pensant, és clar, que l’objectiu és la llibertat del país i no tan sols la llibertat dels presos (l’independència ens porta l’amnistia, no a l’inrevés).

Eduard Samarra
Eduard Samarra
23.12.2019  ·  12:13

Molt cert i Vilaweb hi ha contribuït enormement, però alerta, no caiguem en l’auto-complaença, que ja sabem on ens porta. Sí, som de mitjana més crítics i estem més polititzats que a Espanya (un dia haurem d’agrair a Espanya el ser un rival tan dur, ja que ens ha fet molt resistents i progressistes), però no ens enganyem: aquí hi tenim força merda que no es neteja.

Les mentides del procés, el xantatge emocional amb els presos polítics, el tractament de la dissidència ideològica crítica amb el procés, la incapacitat de parlar de certes coses obertament, el pervers sistema de subvencions dels mitjans de comunicació, relats polítics que dilueixen la identitat catalana, etc.

Aquí tenim un exemple molt clar del que significa allò que ens deia el director que deia Fanon fa unes setmanes: “Els colonitzats –nosaltres, per a entendre’ns– no poden imaginar la societat ni la política per ells mateixos sinó que sempre la imaginen subordinats al colonitzador.” Doncs seria un error seguir construint la nostra identitat en funció de la comparació amb Espanya. No empassar-nos les seves mentides no és garantia que no ens en puguem empassar unes altres.

Joan Ortí
Joan Ortí
23.12.2019  ·  12:16

Si a Espanya hi han 150 diputats d’extrema dreta, uns declarats, VOX i altres, del PP i C’s que ho manifesten amb la boca petita. És perquè el sistema de mentides, d’espoli i de corrupció que fa 80 anys que funciona, ha establert un sistema de submissió a tot l’estat convertint a tots els ciutadans espanyols amb súbdits. I de tot aquest sistema feixista s’ha n’han beneficiat totes les famílies de la oligarquia espanyola, les grans empreses espanyoles que van donar recolzament al cop d’estat del 36, a tots els mitjans de comunicació que van estar i estan al costat del regim. I per això molta gent feixista -tant de l’esquerra com de la dreta-! està demanant ara, de marxar d’Europa. No coneixen ni tenen idea què és viure amb democràcia, no saben que es viure amb convivència, tolerància i respecte, no tenen moral de cap tipus, ni tant sols no tenen moral cristiana, curiós això de la moral cristiana, vosaltres robeu i nosaltres fem pederàstia que desprès ja ens confessarem i resarem tres parenostres de penitencia. Han estat educats amb pensament únic i funcionen tant de pensament com maneres de fer com els burros que porten orelleres per no distraure’s. (Concordat fora! ja ni ha prou dels privilegis de l’església).
I resulta que Catalunya esta sotmesa per aquesta púrria de gent, quant nosaltres de fa molts anys portem una vida paral·lela, gracies ha que hem acollit a tots els pobles de la mediterrània i hem acollit a totes les corrents de la cultura europea.
Durant el modernisme i el noucentisme a Catalunya van participar totes les classes socials enfortint encara mes una consciència de catalanisme, en canvi a Espanya no tenien burgesia ni una massa obrera conscienciada;….“la estancada meseta sin burguesía, ni afanes industriales, arcaica y prisionera de su casticismo, no pedía lo mismo a sus jóvenes escritores; situación muy distinta de la Cataluña burguesa que demandaba, como sus intelectuales, un nuevo producto artístico”; (MONTSERRAT ESCARTÍN GUAL).
Ells son súbdits amb orelleres i nosaltres gràcies a la nostra historia, cultura i llengua, som un poble completament diferent.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
23.12.2019  ·  13:38

A mi em sembla que tenim una sort molt gran perquè vivim en un país que de fa anys i malgrat tot el que hi ha en contra, estem ventilats i no em refereixo al vent, sino a la gran quantitat d’influències que fàcilment ens arriben de fora. Això ha fet, que junt amb la història que tenim, personal i com a poble, haguem anat acumulant una experiència crítica i ens hem anat adonant que les coses no son, la majoria de les vegades , com te les expliquen i sobretot que sempre poden ser millors.
Gràcies Vicent ! i a tots!

Antoni Mirabent
Antoni Mirabent
23.12.2019  ·  13:47

Sobre el que comenta el company Josep Maria Martín afegir que aquesta maniobra va començar dies, potser bastant més. Recordo haver sentit l’Ernesto Ekaizer (a qui escolto i llegeixo sempre que puc amb atenció) a la ràdio tot presentant el seu últim llibre i fent un retrat del president i del vicepresident que els deixava poc agraciats. Recordo que vaig pensar que hi havia mala intenció en tot plegat. Alguna cosa em deia que rera un aparent discurs elaborat hi havia una caricatura massa simplificada.

Roser Caminals
Roser Caminals
23.12.2019  ·  15:33

En general, d’acord amb l’article, però hi ha un punt discutible:

“És molt més fàcil de lluitar contra ignorants que no contra savis.”

De vegades lluitar contra la ignorància és feina de titans. Que ens ho diguin als que suportem el Trump i el seu 40% de seguidors enrocats, impermeables a les seves mentides i violacions constitucionals.

Els propers dies, espero un article sobre la decisió d’ERC i les seves condicions per investir Pedro Sánchez.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
23.12.2019  ·  15:43

Sr. Partal, gracias, en lo que me toca, por el elogio.

Yo como lector independentista crítico no quiero dejar pasar la ocasión y quiero elogiar a la persona con la que más me identifico por su entereza, clarividencia, independencia y honestidad política (¡y mira que este concepto es un avis rara!), la Señora (con ese mayúscula) Clara Ponsatí i Obiols.

Es una pena que no se prodigue más en los medios de comunicación aunque, visto por otro lado, quizás mejor porque en este via crucis que vivimos desde hace dos años sobran son los “aspaventistas”, los movedores de viento (me incluyo) y faltan las voces que llamen al pan pan y al vino vino.

Su última intervención pública, una vez más, es un auténtico faro de luz en este Mar Mediterráneo revuelto donde los haya, donde uno ya no sabe si el objetivo es llegar a la arcadia o seguir dando pábulo a los carceleros, contando que se quiere alcanzar la arcadia.

A unas declaraciones (o un twit, porque hoy en día no se declara, se twitea) del President Torra (a quien respeto y aprecio) en las que retomaba unas declaraciones de Clara Ponsatí sobre que había que acabar con la represión que sufre la Catalunya independentista, la Sra. Ponsatí, contesta, illico presto, “pida usted su dimisión al Conseller Buch”.

La lucidez personificada.

Gracias Señora Ponsatí, un placer saber que todavía sigue habiendo catalanas con seny.

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
23.12.2019  ·  15:59

El TJUE; o sigui la justícia europea està treballant millor del que podíem creure. un pas endavant que hem de potenciar els catalans, és un element per guanyar la batalla de la intensa i clàssica guerra espanyola contra Catalunya

Rubén Cruz
Rubén Cruz
23.12.2019  ·  17:17

Vull replicar al Juli Ivorra el que no aconsegueixo deixar dir al bloc de l’enllaç:

Parlar de censura a un mitjà des d’un racó del propi mitjà em sembla histriònic.
Enlloc de buscar malandrins i malfactors, fora bo de mirar el contingut del producte que es vol col•locar a la prestatgeria i, si pudeix un xic, millor no traficar-hi.
El documental La mentida és infumable. Que potser el guionista no s’hi ha esforçat prou? Tanmateix, el títol de l’editorial d’avui sí que ha fet els deures i és prou eloqüent. Em fa pensar a l’ informe periodístic del James Agee i el Walker Evans, a l’Amèrica dels anys 30, tot patint la Gran Depressió: Elogiemos ahora a hombres famosos

Josep M Teixido
Josep M Teixido
23.12.2019  ·  17:24

Aquest pais desde petits dir mentides, estaba mig perdonat, i així anaven fent, i de grans, estroba normal de dir mentides, cosa que altres països com els E.U.A. está greu ment penat dir una mentida. Aquest pais nostre dir mentides esta a l’alçada d’un campanar.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
23.12.2019  ·  20:11

Tenir criteri és una sort que s’ha de cultivar. Bona reflexió, Vicent, però no entenc que parles d’ells en passat. Molts -polítics, fiscals, jutges instructors, eurodiputades socialistes i públic en general aporellista- opinen hui el que opinaven ahir i malden per imposar-ho enllà Pirineu. La prova és que segueix segrestant l’Oriol i atiant euroordes.

david graupere
david graupere
23.12.2019  ·  20:45

Em demano però com va poder esser que el senyor Tajani es deixés untar el morro al capdavant del parlament europeu per tancar les portes a europarlamentaris.

Em demano el silenci de la majoria dels europarlamentaris, un minoria activa feia declaracions publiques, oi sí… però la gran majoria no hi feien res i això és inacceptable amb o sense sentència.

Cal no oblidar que la justícia europea tingui greus mancances quan es tracta de afers interns d’estats… però molt satisfet que sí que tingui estructura quan és un afer supraestatal, Espanya ha comès un greu error de càlcul.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes