02.12.2017 - 22:00
Tinc a les mans El llibre de la fusta. Una vida als boscos de l’escriptor i periodista noruec Lars Mytting, que acaba de publicar Ara Llibres. Com a objecte convida a mirar-lo: és un volum bonic, ben editat, en tapa dura, amb fotografies de pàgina sencera. A l’interior hi trobem un món particular nascut d’un paisatge extrem. Lars Mytting explica que l’origen d’aquesta recerca es troba en l’observació del seu veí: un home gran, que un hivern gairebé no havia pogut sortir de casa perquè patia una malaltia pulmonar. Però a l’abril, un dia, davant del seu garatge, un camió va descarregar una quantitat ingent de fusta. Ell va sortir de casa i durant un mes i mig, ben a poc a poc, va anar col·locant la fusta ben col·locada, tió a tió, en un lloc ben ventilat i ben orientat, perquè la fusta s’assequés bé. Aquell home gran, amb la respiració fatigada, que ja no es podia tallar ell mateix la fusta, va ser un exemple del valor que té la fusta per a la supervivència d’una llar, del gust per olorar-la, d’un mètode per assecar-la, d’un ritme, d’un moment adequat per a fer-ho, etc.
Fa sis anys que El llibre de la fusta es va publicar a Noruega i l’èxit va ser aclaparador. Després, Mytting va fer-ne una adaptació per al públic internacional. D’aquell temps ençà el llibre ha arribat als 600.000 exemplars venuts, en 16 llengües, a tot el món. Ara ha arribat en català, en una traducció de Meritxell Salvany. Coincidint amb aquesta novetat editorial, també s’ha publicat la darrera novel·la de l’autor, Els setze arbres del somme, a Amsterdam (que és el segell de ficció del grup Ara Llibres).
Aquesta setmana Lars Mytting ha passat per Barcelona i l’hem entrevistat. Li hem volgut preguntar per algunes interioritats d’El llibre de la fusta. Perquè aquest volum conté una manera de mirar el paisatge que atrapa: pren la fusta i la cultura del llenyataire com un element que articula la seva quotidianitat, i que té la capacitat de mostrar una manera de ser, de viure, d’entendre la vida d’una gent, d’una societat. Un llibre que conté moltes capes de coneixement superposades, perquè parla de tradició, cultura, saviesa adquirida per l’experiència, sentits, natura, supervivència, confort, relats, idiosincràsia, lentitud, paraules i gests…
—Parlar d’El llibre de la fusta us ve de gust tot i els anys que fa que és escrit o ja el considereu una etapa passada?
—A Noruega sí que n’estic una mica cansat de parlar-ne, però en altres països és diferent. M’agrada descobrir com cada cultura el va adaptant. A Noruega és un llibre que es veu com una guia pràctica i m’identifiquen erròniament com ‘el senyor de la fusta’. El veuen des de la vessant més pràctica. Fora de Noruega, en canvi, apareix una altra perspectiva, la de la supervivència, la de la intempèrie, i les preguntes acaben essent més diverses i interessants.
—El llibre de la fusta és un llibre viu i la prova n’és aquesta edició en català. Hi ha diferents raons per les quals el volum manté vigència. Per exemple, el seu vessant ecològic i de sostenibilitat, uns valors que les societats van adoptant per una mera necessitat de supervivència; perquè el llibre també ens recorda una manera de viure més en consonància amb la natura, fet que en les darreres dècades hem anat abandonant fins que la relació s’ha trencat; també perquè la fusta, la llar de foc, és un signe de confort i això fa que sigui un llibre ja d’entrada agraït…
—Són raons certes. La sostenibilitat és un fer sobre el qual tots n’hauríem de ser conscients, posar l’èmfasi en les energies renovables. Hi ha gent que diu que no s’ha de cremar la fusta, que els fums que emana contaminen. Però si segueixes els mètodes per cremar la fusta que s’expliquen en el llibre, es demostra que és possible cremar llenya sense contaminar. I aquest aprenentatge és important de transmetre a les generacions que vénen darrere nostre. El llibre descriu una manera de salvaguardar, d’estalviar energia, només amb la fusta i la destral. Es mostra una manera de reconnectar-nos amb els elements i com podem viure amb una infraestructura energètica reduïda. Això causa molta sorpresa. Però, certament, la fusta també conté una part emotiva, vinculada a la idea de conservar l’escalfor, la llar, que té a veure amb els valors fonamentals de preservar la família.
—Abans dèieu que el llibre a Noruega té una consideració de guia pràctica i que a fora s’hi troben altres matisos. Suposo que trobar el to en aquest llibre no devia ser fàcil, per no caure en un mer tractat antropològic. I diria que haver practicat el periodisme us devia servir per trobar-lo.
—Va ser molt difícil trobar el to. D’entrada vaig intentar fer servir un to poètic: jo sol al bosc i la sensació d’estar connectat amb la natura… Però aquest fil de seguida es va acabar, quedava buit. Potser és pel fet que als noruecs no ens agrada mostrar els nostres sentiments, i si som homes i llenyataires, encara menys. Però dels mètodes sí que ens agrada parlar-ne i ho fem amb entusiasme. En l’entusiasme també hi trobem poesia. De manera que vaig plantejar que cada capítol passés per tres tons: d’una reflexió poètica es passés a descriure una escena o una acció, per després entrar en la història que conté cada element, abans d’acabar amb les reaccions. I el llibre segueix el curs de l’any, segueix el mateix cicle d’un arbre. I és un llibre ple d’experiències pròpies.
—Llibres com aquest donen a conèixer una saviesa adquirida i soterrada, pel fet de ser quotidiana, però que és fonamental, i ajuden al fet que passi d’una generació a una altra.
—Una de les principals virtuts del llibre és que ens ajuda a entendre què fa un pare de família quan treballa la fusta al cobert. No es passa hores tallant fusta perquè li agradi estar sol necessàriament, sinó que el que fa és garantir el confort de la família. A Noruega el llibre s’entén com una guia per a comprendre petites accions que fan feliços als altres. Són accions petites necessàries, com cuinar o rentar la roba. I també hi ha aquesta voluntat de transmetre un coneixement a la generació que ens segueix. Jo tinc dues filles i a totes dues els he ensenyat com es fa foc que cremi constantment. I m’agrada pensar que quan elles siguin grans faran foc i diran amb satisfacció: ‘Això m’ho va ensenyar el meu pare.’
—Es troba en bona forma encara aquesta transmissió, de pares a fills, al vostre país?
—No. La majoria hem triat el món acadèmic, per dir-ho així, i hem abandonat el món que treballa amb les mans. Tinc un amic que és un ebenista reconegut i gent molt rica li fa encàrrecs. Aquest amic m’explica que aquesta gent se sorprèn que ell, que té una feina manual, sigui també una persona tan ben formada culturalment, que té criteri sobre tots els àmbits de la vida, de la política a la música clàssica. Aquesta gent li diu que és una llàstima que es dediqui a fer mobles de fusta, que hagués pogut aspirar a alguna cosa millor. Ell s’ofèn, és clar. Però aquest és el prejudici. I això és un exemple de societat que se centra només en el món teòric i borsari. Realment, el treball de la fusta és una cosa del passat, i les grandeses del pagès, dels homes del camp, que saben fer tantes coses, no estan valorades. M’agrada pensar que els meus llibres són elogis a aquests homes i a aquestes destreses manuals i pràctiques.
—En el llibre expliqueu que antigament la paraula ‘foc’ i la paraula ‘escalfor’ s’escrivien pràcticament igual, perquè eren una mateixa cosa. Això diu molt d’una cultura.
—Hi ha moltes frases fetes en noruec que contenen la llenya i el foc, perquè són elements que han estat bàsics en la nostra història. Potser la més coneguda de les frases fetes és la que diu «fer foc per als corbs», que vol dir fer foc per a res, malbaratant l’escalfor. I això ve del fet que els corbs es posen a sobre les xemeneies per escalfar-se. Si el foc no es fa bé, l’escalfor se’n va per la xemeneia i només escalfa al corb.
El llibre de la fusta. Una vida als boscos m’ha fet pensar en com les condicions climàtiques determinen els usos que donem al bosc i que diferents són els nostres boscos mediterranis. I que si n’expliquéssim els seus usos, no els centraríem pas en la fusta que tallem per a escalfar-nos, parlaríem de la fal·lera per caçar bolets, de la dificultat de netejar-los, perquè la fusta té poc rendiment. I, a diferència dels noruecs, que només acostumen a parlar de bedolls, nosaltres parlem de pins, roures, alzines i tants d’altres. Però una cosa sí que ens és comuna, a catalans i noruecs: la fractura i desconeixement que com a societat avui tenim dels nostres boscos, de la vida agrària, de la natura.
