07.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 08.06.2021 - 09:58
El Primer d’Octubre va tenir i té un doble significat. Significa la independència, la República de Catalunya, però significa també la fi d’aquella Catalunya que alguns consideraven una propietat privada. Seua. Perquè, superant aquella visió patrimonialista i amb l’encàrrec compartit de construir un país independent, el Primer d’Octubre ha posat dempeus un projecte democràtic, radicalment democràtic, en què no uns quants sinó la majoria més àmplia ens vam saber –fent-lo realitat– amos del nostre destí per primera vegada.
Per això, per aquesta consciència, de les moltes coses que van passar ahir la que més sorpresa m’ha causat –no sé si dir “sorpresa” és prou exacte…– ha estat que l’escenificació d’això que volen dir-nos que és una nova etapa de la Generalitat es fes precisament en l’escenari més antic i pre-Primer d’Octubre, més pujolista, en el sentit més caricaturesc possible de l’expressió, que ningú hauria pogut imaginar.
Perquè, mentre els Mossos detenien un dirigent de l’ANC pel Tsunami Democràtic i els tribunals obligaven el govern a advertir tothom qui fa la selectivitat que la podrà fer en espanyol, el president de la “Generalitat republicana” retia homenatge, ni més ni menys, al comte de Godó, l’amo de La Vanguardia, el diari aviciat per totes les Generalitats anteriors, en diners públics balafiats i en afalacs. I ho feia jugant a casa de l’unionista Foment del Treball i de bracet –ai, mare– de Sànchez Llibre, que ara vol fer política per darrere i donar benediccions, tot i que els ciutadans el van foragitar de la vida política regular negant-li els vots. I tot plegat engalanat no pas amb la senyera quadribarrada, sinó amb logotips cadascun més perillós que l’altre: Naturgy, la nova marca del vell Gas Natural del consigliere Giró –autèntic paradís de les portes giratòries del règim–, i Glovo, tot un referent a abatre per a l’esquerra social i combativa i la justícia laboral. Ho feia aplaudint i somrient, regalat i sembla que satisfet per les atencions, d’un president del govern espanyol que protocol·làriament va ser posat una vegada i una altra per damunt seu. Aplaudint i somrient el mateix president que fa un any i mig va haver d’eixir de l’Hospital de Sant Pau amb la cua entre les cames i la metralladora dels escortes a les mans, mentre els sanitaris cridaven a favor de la llibertat dels presoners polítics.
És clar que, en una sincronització perfecta i ben estudiada, un dels presoners polítics més famosos, Oriol Junqueras, saludava la visita i l’aquelarre constitucionalista amb un article ben oportú al diari Ara, en què afirmava bàsicament tres coses. En primer lloc, rebutjava per “indesitjable” qualsevol via no pactada amb l’estat espanyol –la unilateral, per tant. En segon lloc, acceptava aquell indult que en una entrevista també de fa un any i mig havia dit que “se’l poden fotre per on els càpiga”. I en tercer lloc afirmava que una part important de la societat catalana no havia entès el Primer d’Octubre com una actuació “plenament legítima”. I per aquesta raó el dirigent d’ERC declarava voler “estendre la mà a tots aquells que se n’hagin pogut sentir exclosos”. I pam! Dit i fet: Sànchez Llibre, Javier de Godó i Pedro Sánchez. Tots tres d’una tirada i el mateix dia. Com si el Principat hagués tornat de sobte al passat elitista dels happy few i l’esquerra fos més de dretes que la dreta i tot.
Ja ho vaig dir ahir, comentant el tomb tan positiu de la batalla de l’exili: fa la sensació que tot s’accelerarà molt aquests mesos vinents. De manera que ja us podeu agafar ben fort, que veurem passar coses extraordinàries en una direcció i en una altra, en la de les renúncies cada cop volta més accelerades i en la de la consolidació de la legitimitat del Primer d’Octubre i l’acorralament de la violenta reacció espanyola.
PS. Si voleu complementar la narració del dia d’ahir, Ot Bou va fer aquesta crònica: “Els amos de sempre bategen Aragonès“.
Ara ja no hi ha dubte. Les dues vies han divergit tant que ja no es trobaran mai més. I cadascú ha triat la que li ha sembla millor. Tal i com es veu el panorama, la via de l’exili sembla anar per bon camí. Espanya continua pel seu pendent. La imatge de Glovo sembla posada aposta per a que no hi haja cap dubte sobre l’esquerrositat i progressia del govern de l’estat de l’altiplà. Persistim i agafem-nos fort, que encara hi ha qui no ho entén.