L’olor de derrota inunda de sobte la cort de Madrid

  • Sota la pressió cada volta més clara de la Unió Europea, Espanya sent de sobte que s'ha quedat desarmada i no podrà frenar el procés de Catalunya cap a la independència

Vicent Partal
06.06.2021 - 21:50
Actualització: 06.06.2021 - 21:56
VilaWeb

Una combinació de factors i esdeveniments han portat a un canvi d’humor sobtat i ben visible en el conflicte entre Catalunya i Espanya. El retorn inesperat de la immunitat als tres eurodiputats de Junts i l’aprovació, de moment sols en comissió, però ja de manera molt clara, de l’informe del Consell d’Europa que exigeix l’alliberament dels presoners i la fi de tota forma de repressió contra el Primer d’Octubre han originat un autèntic daltabaix emocional, especialment a Madrid. Estan abatuts. De sobte el pessimisme s’ha apoderat de la cort imperial. El pessimisme, la sensació de derrota i els nervis, aquests darrers ben poc dissimulats, ja. Tots, per exemple, vam restar estupefactes en veure el comunicat del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol que deia que el Consell d’Europa els donava la raó a ells. Quan has de fer coses tan ridícules com aquesta, o has d’amagar les notícies desfavorables com van fer la major part dels diaris espanyols amb aquesta qüestió o amb el retorn de la immunitat al president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, és que ho veus tot molt malament. Tan malament que ja no penses ni tan sols que fas el ridícul.

De fet, la lectura de la premsa llur aquest cap de setmana m’ha estat força instructiva. Els més emocionals, i desesperats, ja s’ho pintaven tot d’un negre fosc, molt i molt fosc. Per exemple, La Razon en aquest article titulat “Anem nus”, en què afirma que “Puigdemont no és Konrad Adenauer, però encara li dóna per a entendre com es va obrint la mar per al seu retorn a Catalunya”. El president ja va tornar a Catalunya el febrer del 2020 i la imatge de la mar oberta a mi em sembla massa messiànica i melodramàtica, però això són matisos de perepunyetes que ja em sabreu disculpar.

El Mundo, per una altra banda, encara ha anat més enllà i ha provocat un petit terratrèmol amb aquest article que es titula “El retorn de Puigdemont”, en què l’articulista diu que ha parlat amb un “jutge important” –i em diuen les meues fonts que sí, que és cert que és molt i molt important…– i el jutge, també de manera molt melodramàtica, li diu que veu indeturable el retorn de Puigdemont i la proclamació de la república catalana. Perquè, afirma, les decisions europees i les actuacions del govern Sánchez han deixat Espanya “desarmada”.

Sempre molt més continguda emocionalment, que en alguna coseta s’ha de notar que la fabriquen a Barcelona, La Vanguardia també obria ahir amb un article destinat a justificar els indults, que tota l’estona venia la tesi que el govern espanyol no té més remei que concedir-los perquè ja no pot aguantar més la pressió de la Unió Europea. La darrera frase de l’article no pot ser més clara. Segons el diari dels Godó, a la Moncloa els van dir que “fora de les nostres fronteres és clara la percepció que cal resoldre i avançar en la situació“.

La truita s’ha girat

Són tres exemples tan sols, n’hi hauria molts, que il·lustren que, tot d’una, la truita s’ha girat i Espanya comença a veure un final del procés d’independència de Catalunya que és el que no voldria. La victòria a les eleccions amb un 52% dels vots, la reafirmació en un govern independentista malgrat tota la divisió sembrada i provocada, les victòries inapel·lables de l’exili i la denúncia de les institucions internacionals –després de l’ONU, ara el Consell d’Europa–, tot combinat sembla que obre un escenari nou, que és realment important: el de l’Espanya desarmada, per a fer servir la definició d’un dels gasetillers més angoixats.

No van tan errats, però, malgrat l’excés literari, i aquesta és una notícia que ens hauria de refer. Quan Espanya va dissenyar com s’enfrontaria al procés independentista de Catalunya va cometre un error monumental que fou externalitzar la resposta en mans de la justícia. Si ara es troben obligats a rebaixar les penes del delicte de sedició, perquè és un delicte incomprensible a Europa, si es troben forçats a alliberar els presos que van condemnar fent tota mena de trampes i si no tenen cap més remei que acceptar que el president que va proclamar la independència torne lliure al país i puga fer política sense que ells el puguen tocar, puc entendre que se senten desarmats i que es pregunten com podran aturar la independència. Perquè el delicte de rebel·lió ja no es van atrevir ni a fer-lo servir en el judici del Suprem. I si ara la sedició queda tan delimitada que no podria ni dur a la presó ningú i els polítics catalans poden exhibir la seua victòria europea i la raó que tenien d’ençà del primer dia, és normal que Espanya és pregunte què farà a continuació. Com podrà frenar-nos si resta desarmada, si la Unió Europea no li deixa fer avui allò que li deixà fer el 2017?

Ara com ara, el moviment independentista, entretingut sempre en les baralles de corral i en la desqualificació de campanar, em fa la sensació que no ha copsat l’abast transcendental del canvi d’humor que hi ha hagut aquestes darreres hores a Madrid i les conseqüències que pot arribar a tenir. I, sobre això, per anar encarrilant el debat, permeteu-me que us recomane dues entrevistes que publiquem avui.

En la primera (“Els indults no van bé a l’independentisme“), el professor Jorge Cagiao veu una crisi en l’independentisme per la divisió i la manca de determinació i ens recorda que en els processos independentistes la determinació, la determinació, és molt important. I no puc estar-hi més d’acord.

I en la segona (“La via de l’exili reforça la idea que a Espanya no hi ha justícia“) Clara Ponsatí afirma que “el pla per a indultar els presos va per aquí. Sense fer-se públic, les autoritats europees demanen al govern espanyol que resolgui aquesta qüestió perquè és impresentable, els incomoda i els dificulta la política exterior en uns altres fronts. Aquest és un incentiu que tenen per a tapar-ho i si amb uns indults ho poden tapar, ells contents. Però per a intervenir en la resolució del problema polític, de moment no en tenen, d’incentius. Perquè ara mateix Catalunya no és cap problema. Per què ho haurien de fer? Per estar al nostre servei? Perquè són bons i tenen ganes d’ajudar-nos?”. I ella mateixa respon: “Ara, les coses poden canviar força de pressa. Les decisions de la justícia europea poden acabar tenint importància, sobretot per a argumentar una mobilització. Si aquests senyors desobeeixen la llei europea i són ells que són fora de l’estat de dret, això justifica que els catalans, que són ciutadans europeus, es mobilitzin per establir un estat diferent. Però fins que això no passi no crec que tinguin cap incentiu perquè hi hagi cap intervenció.”

PS. Posats a recomanar, com molts dilluns, us he de recomanar també l’article de Joan Ramon Resina en què ens explica d’una manera insuperable que el Primer d’Octubre va ser la fi del procés, però també “el salt mortal (a la manera de Kierkegaard) de la fe en la república catalana d’un poble provisionalment agermanat en la fermesa i la dignitat”.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
06.06.2021  ·  22:21

Pel que es veu, la derrota judicial d’Espanya és força inapel·lable. I el què està per vindre. Però trobe que hi ha una part de l’independentisme que no ho acaba de veure. És com si pensaren que, en realitat, la independència és impossible. I tot és impossible fins que passa o s’aconsegueix. Per exemple. Aquella mítica frase d'”Obre’t sèsam” que apareix a un conte clàssic, ara s’aconsegueix amb un senzill comandament a distància. És qüestió de desenvolupar la tecnologia necessària, de ràdio o d’infrarojos. I més difícil que semblava la independència de les repúbliques bàltiques o de totes les de l’antiga Iugoslàvia en el seu moment no és la de Catalunya. Seguim. L’objectiu és la independència. La resta poden ser fites locals.

Victor Serra
Victor Serra
06.06.2021  ·  22:58

El que està passant és molt important, però encara queda molt partit i l’hauriem de jugar bé. L’Estat espanyol segueix sent fort i ja sabem que està disposat a tot. Haurem de fer-ho molt bé i sobretot anar junts, tal com deien en Barnils i també en Toni Soler aquest cap de setmana les estratègies de l’exili i l’interior es complementen i són molt importants totes dues. Espanya no voldrà acordar mai un referèndum reconegut internacionalmet. Però estem més a prop que mai d’aconseguir que li obliguin.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
06.06.2021  ·  23:07

L’estado estan assustadíssims. Tenen una porada de que en Puigdemont torni a casa abans de que ells hagen pogut fer l’indult. No el detendrien (Si ho fessin seria la justificació de la mobilització que esmenta na Clara Ponsatí ), i haurien d’aplicar la llibertat provisional dels presos a l’acte. Així ho veig jo que no en som cap expert. Potser sia ara l’hora de fer la jugada de risc que no es feu l’octubre del 2017.

Alfons Tur
Alfons Tur
06.06.2021  ·  23:12

Cal aprofitar la feblesa de l’enemicper a fer passes endavant que siguin definitives,no deixem passar aquest tren.

joan guinarda
joan guinarda
06.06.2021  ·  23:29

Em sembla tornar a copsar aquest optimisme irredempt del nostre editorial de capçalera… Precisament la seva recomanació de la entrevista al professor Jorge Cagiao ens fa veure que ñ no està tan malament, i que en realitat, no ho ha estat mai, si més no tan com ens agradaria…
I els independentistes continuem amb les llums curtes, amb picabaralles de saló…

Jordi Buïl
Jordi Buïl
06.06.2021  ·  23:34

En Vicent Partal, al sisè paràgraf, diu:
“Si ara es troben obligats a rebaixar les penes del delicte de sedició, perquè és un delicte incomprensible a Europa, si es troben forçats a alliberar els presos que van condemnar fent tota mena de trampes i si no tenen cap més remei que acceptar que el president que va proclamar la independència torne lliure al país i puga fer política sense que ells el puguen tocar, puc entendre que se senten desarmats i que es pregunten com podran aturar la independència.”

“Es pregunten com podran aturar la independència”

Jo els diria que no cal pas que s’hi amoïnin.

Que ja l’aturaran els polítics catalans.

jaume vall
jaume vall
06.06.2021  ·  23:50

Quan van maldades, s’ha de saber aguantar, fins i tot pensar a 10 anys vista i a 1.000 km. lluny, per tenir un bri d’esperança. Ara, quan van “bendades”, com sembla que és el moment, s’ha de saber reconduir l’eufòria i com una cremallera, falcar allò assolit, perquè ja no vagi mai més enrere.

No sé què tenim falcat, ara mateix, de bó. La sensació que el poble no ha fallat, i els polítics, sí. Però què són els polítics sinó representants -prou representatius- dels representats ? (disculpeu el joc de paraules)

Per tant, citant el Director, “Ara com ara, el moviment independentista, entretingut sempre en les baralles de corral i en la desqualificació de campanar, em fa la sensació que no ha copsat l’abast transcendental del canvi d’humor que hi ha hagut aquestes darreres hores a Madrid i les conseqüències que pot arribar a tenir. ”

MALAMENT si els caps no han copsat l’abast. Ara, MALAMENT, també, si l’han copsat i són presoners del que han anat dient. M’explico. Imaginem que un dels partits independentistes ho ha fiat tot a incrementar uns punts més l’electorat favorable i a temperar el conflicte amb Madrid. Imaginem que per les notícies que arriben d’Europa, millor seria no rebaixar res i continuar amb el conflicte intel·ligent. Imaginem el factor humà, que arribés a temptar l’independentisme agafat a contrapeu, i que observa que la seva tàctica no era la correcta. Imaginem que davant de la vergonya de reconèixer-ho i posar-se definitivament en línia amb l’altra branca independentista, prefereix salvar la seva cara i no facilitar l’estratègia guanyadora.
Potser és imaginar massa. Però, i si passés ?

Octavi ENGUITA
Octavi ENGUITA
06.06.2021  ·  23:52

No defallim….malgrat tot endavant…

El unic président légitime es en Carles Puigdemont qualsevol démocrate amb dos dits de front ho sap.

Si decideixen machacar-nos hauran de sortir d’Europa.

Continuem!!!

Ricard Portabella
Ricard Portabella
06.06.2021  ·  23:56

Cal recordar que el camí que ha recorregut el front jurídic a Europa ningún l’havia transitar abans. I els camins jurídics són lents. De l’Europa política no en podíem esperar res si abans no es movia l’Europa jurídica. Era un camí incert, i difícil, però tot sembla indicar que donarà grans resultats (algun dia haurem de dedicar carrers a alguns advocats). En aquest sentit, i al marge de consideracions personals, tenir presos i exiliats al mateix temps ha estat la millor combinació possible (no estic gens d’acord amb en Partal que ha escrit diverses vegades que el millor hagués estat tenir tot el govern a l’exili). Tan de bó el camí no es torci i el nacionalisme espanyol quedi desarmat jurídicament. Amb això haurem fet moltíssim, però no ho haurem fet tot. Faltarà rematar. I encara falta per definir com ho farem.

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
06.06.2021  ·  23:57

Oloren la difícil victòria judicial espanyola sobre l’independentisme. El legislatiu, l’executiu, hisenda, IBEX 35, forces i cossos de seguretat, mass mèdia i mitjans de comunicació pública: Plant Soterrani, FAQSTIC 3 etc. espanyols són intactes i reforçats a les nostres terres ocupades.

Jaume Riu
Jaume Riu
07.06.2021  ·  00:04

CALIEN QUATRE ANYS…
Ben cert, Partal, que a Madrid ja s’adonen que se’ls han girat en contra totes les fases del relat inventat.
Els darrers dies també he llegit què diuen allà, i m’interessa el llenguatge no verbal, així com els silencis i les mentides improvisades. Els veig en estat de pànic.
En els primers envits del Procés van ignorar la realitat. Ho negaven tot.
Quan les evidències ja no les podien ocultar, es van confiar a l’us de la violència i a la repressió fortíssima que es pot practicar des de les estructures poderoses de l’Estat amb el convenciment d’espantar a la població i dissuadir els líders. L’únic objectiu va ser impedir el referèndum, sense cap pla B.
La repressió no els va donar el resultat esperat, i immediatament van inventar un delicte de sedició, i la revolució sense violència, o el malbaratament de resursos públics sense despesa i, és clar, van haver de dictar sentència sense proves.
Mentrestant des d’aquí, em una altra realitat paral·lela, havíem volgut passar d’una legalitat del regne d’Espanya a una altra legalitat republicana i havíem establert les bases per crear un banc públic amb l’estructura consolidada de l’Institut Català de Finances. No podem igmorar que el regne d’Espanya no en té cap de banc públic.
En aquest mateix sentit, el 6 de setembre de 2017, el Ple del Parlament aprovava la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. El 8 de setembre de 2017, el Ple del Parlament aprovava la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República.
Vam fer el referèndum de l’1 d’octubre i el vam guanyar, mentre que ells no havien trobat cap urna i, ni amb la repressió violenta dels cossos i forces de seguretat, no ho van poder impedir.
El dimarts dia 10 d’octubre de 2017 la majoria independentista del Parlament de Catalunya signava el text polític en el qual es declara la constitució de la República Catalana com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social i, en definitiva, volíem passar d’una legalitat a una altra legalitat de forma natural i democràtica, però el regne d’Espanya s’hi va oposar amb una insòlita repressió judicial sense arguments sense empara legal, i sense proves.
Ens havíem equivocat, doncs?
Han passat gairebé quatre anys i es va veient el degoteig de ressolucions jurídiques dels tribunals internacionals que posen les coses al seu lloc.
Es va veient el camí oportú que consisteix, en efecte, a transitar de forma persistent, democràtica, tansversal i pacífica, des d’una legalitat a una altra legalitat, com en el pla original.
L’error era pensar que es podia fer immediatament i no vam preveure que en el cas de la monarquia franquista del regne d’Espanya tan enquistada, per poder recuperar la legalitat republicana caldrien quatre anys…, o cinc.

Ed Garrido
Ed Garrido
07.06.2021  ·  00:10

Me n faig creus, com es que el de Pineda encara no ha agafat l avio per anar a la Casa de la Republica i posar-se a les ordres del president de veritat??? A que espera?

Ramon Perera
Ramon Perera
07.06.2021  ·  00:15

La realitat és tan complexa i canviant que moltes vegades es fa difícil saber si les coses han passat per les raons que sembla que ho han fet o no. Jo també he llegit aquestes paraules del professor Cagiao: “L’estat espanyol, amb virtuts i defectes, per molt que es digui que és un estat feble (alguns deien fallit) ha demostrat que no ho és. És un estat sòlid, capaç de reaccionar de manera dura.”
Això és cert. Ho va demostar amb el cop d’estat de 1936 i amb la repressió que el va seguir, amb el GAL, amb els fets de Vitoria, amb la violència del matí de l’1 d’octubre de 2017, etc.
Però també és cert que no va saber conservar Guinea Equatorial, Sidi Ifni, el Sàhara Occidental. Tampoc ha estat capaç d’arreglar un forat que la seva frontera té amb Portugal.

Ens trobem en una situació especialment complexa on és molt difícil fer prediccions que tinguin un mínim de consistència. Potser l’única “predicció” consistent que es pot fer és la de que al moviment independentista li falta un lideratge eficient. Eficient de facto.
Si aquest lideratge arribar a constituir-se, és cert que en el moment actual concorren diversos factors independents entre ells favorables a la lluita per la independència.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
07.06.2021  ·  00:29

En veritat l’estultícia i ignorància de l’estat España és inversemblant: costa molt de creure i empassar. I és que l’error monumental de España fa temps que dura i es va acumulant, i a hores d’ara ja és un Evrest. L’estultícia cal atribuir-la en primer lloc al PP i companys de viatge, representat magníficament per l’inefable M.Rajoy. Quan després de manifestacions mil·lionàries dels 11 S va engegar a dida al President Artur Mas que reclamava el Pacte Fiscal, va cometre un error històric. És clar que ell mateix l’havia preparat a consciència amb la recollida de signatures contra l’Estatut del 2006. Quan més de un mil·lió de persones surt al carrer un president de l’executiu de qualsevol estat no pot mirar cap un altre cantó; principi bàsic de tota politica normal. Fins i tot Adolfo Suàrez ho tenia clar això. I en segon lloc a la covardia i esperit de qui carrec té anys empeny del PsoE, i també a la seva cultura de “frente de juventudes”. I d’aquí en endavant España ha anat cometent errors a quin més garrafal, especialment amb la judicialització del problema fins a caure en un pou del que li serà impossible sortir, perquè a través dels mitjans de comunicació afins ha creat un monstre que ja no controla, i ara és esclau de la opinió pública i mediàtica que ell mateix a creat! És la tragedia de Frankestein!

Ara només cal veure si els politics independentistes són capaços de errar fins al punt de igualar els gravíssims errors de España. Si no el desenllaç està cantat: independència!

Joan B. Gabarró
Joan B. Gabarró
07.06.2021  ·  01:01

Amb la recent exigència del Consell d’Europa, així com la de fa temps de l’ONU, d’alliberar els presos polítics, què espera el es Departament de Justícia de la Generalitat en alliberar-los?
La Generalitat de fet és Estat i com a tal, fent cas a instàncies superiors a les ecspanyoles i aquestes en clara prevaricació en ignorar-les, n’hauriem d’assumir la decisió immediatament.
Perquè no ho fan?

Carles Viñals
Carles Viñals
07.06.2021  ·  01:05

Gràcies, Sr. Partal per la seva intenció evident d’aixecar-nos la moral. Apel.la vosté a les meves esperances, als meus desitjos, al meu cor en resum, però no a la meva raó. Veig que molts comentaris li compren el missatge; lamento dir-li que no puc fer el mateix; m’he cansat de l’auto engany.

Sí que compro de l’A fins la Z -i prou greu que em sap- l’article del professor Jorge Cagiao, que vosté mateix ens recomana llegir i amb el que es manifesta d’acord. En ell se’ns diu, entre altres veritats de pes, que la comunitat internacional no veu en el cas català una situació colonial, única que, al seu parer, decantaría la balança a favor nostre; i té raó. Però vosté, jo i molts catalans sabem que aquesta situació no es dóna només exteriorment als estats, sinó que pot donar-se també -i de fet es dóna- de fronteres endins, a l’interior d’estats suposadament democràtics; és el cas de Catalunya, darrera colònia d’Espanya.

I sabem també vosté, jo i molts catalans més, que si aquesta realitat colonial no és coneguda internacionalment, és únicament i exclusiva perquè CAP dels nostres representants polítics ha tingut el que cal tenir per denunciar-ho NI UNA SOLA VEGADA, ni els polítics de l’interior NI ELS DE L’EXILI. Ningú d’ells ha denunciat que SOM COLÒNIA, perquè patim les dues opressions que pateix tot territori colonial, a saber: l’expoliació econòmica i la forçada assimilació cultural, mil vegades exemplificada en el cas del Guardia C,ivil que vexa i humilia el ciutadà que se li adreça en català, tot exigint-li sota coacció i amenaça que ho faci en castellà. I si aquesta reiterada violació d’un dret fonamental és avui coneguda a Europa, certament no ha estat per denúncia d’un polític català, sinó perquè un ciutadà belga, operat d’un càncer intestinal, ha hagut de patir-la recentment a l’aeroport de Barcelona.

Per a la comunitat internacional aquesta realitat colonial no existeix, però SÍ que ens tenen per uns espanyols rics i insolidaris que volem separar-nos d’Espanya per no compartir la nostra riquesa, i que hem volgut fer-ho violentant la Constitució espanyola, amb un referèndum il.legal. Si les autèntiques raons de la nostra voluntat emancipadora no han estat explicades al món deu ser perquè. al capdavall, els nostres polítics són els primers que no se les creuen.

No pateixi, Sr. Partal, per com s’ho farà Espanya per aturar la nostra independència, que no hi tindran cap problema. I si mai en tinguéssin ja s’encarregaran d’aturar-la els polítics catalans, com bé diu el Sr. Jordi Buïl.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
07.06.2021  ·  01:37

Som en un punt on la independència només depèn del carrer, així que arremanguem-nos, i via fora!

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
07.06.2021  ·  05:04

Cal tenir molt clar, només el poble salvarà el poble. S´apropa el moment en què el nostre president Puigdemont i els seus consellers, podran xafar terra catalana( els d´ara són titelles de l´estat espanyol). Cal estar preparats per ocupar els carrers i no sortir d´ells(no com a l´oct-17). I d´aquí sortirà el referèndum acordat. Som-hi!

Joan López
Joan López
07.06.2021  ·  05:39

Si tots els consellers del govern fos-in al exili (els jordis ja hi eran a la presò) tot haguès anat mes ràpid. No mès la lluita judicial a fora,mantè l’esperança dels independentistes. Mai tindrem la veritat de perque van tornar saben que anavan directes a pressò. Pot ser que MHP Puigdemont ho tenia molt clar I els altres no. Crec que se ha de fer un altre perpignan I fer visible l’independentisme de nou a europa. Com diu la Clara Ponsatì a catalunya el riu a tornat al seu llit I mosen Pineda ja va fent de titella autonomiste.
L’anc ha de convocar aquet peregrinatge de nou per reforçar al unic president no triat per el suprem español.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
07.06.2021  ·  05:45

Sincerament, Sr. Partal, està molt bé intentar aixecar la moral. Però mirar de treure petroli d’on no n’hi ha només condueix a curt i mitjà termini a la frustració, i a llarg termini a no preparar bé les coses per quan realment hi hagi alguna cosa ue puguem fer per alliberar-nos.

M’encantaria que Espanya estigués entre les corder, que sentissin la derrota i que la independència fos a tocar, animada per les nacions lliures d’Europa. Crec que ja em podria morir perquè se que deixaria als meus fills un món millor.

Però no és així.

Espanya és un pseudopaís intolerant, enrocat en la seva misèria. Mal construït, mal gestionat i amb evidents mancances de tot tipus. Una critarquia dominada per l’extrema dreta d’una o altra manera des de fa segles. El país que ha tingut més fallides de l’Europa Occidental al llarg de la història, graner de mà d’obra barata i sol per Europa o qui s’ho vulgui pagar. Un país de putes i de cambrers, que vol restar volgudament així i d’on el talent fuig cames-ajudeu-me. On l’esquerra és incapaç de veure un dret a defensar ni que li posin al davant amb llums de neó, i on la població crida amb entusiasme inusitat el “vivan las caenas”.

I què ?

Es pot viure eternament essent un troglodita si ningú et molesta. Ells estan perfectament disposats a pagar el preu del desprestigi perquè els és estrictament igual. Les elits extractives ens continuaran robant amb la factura de la llum i continuaran vivint bé encara que a Europa els facin sortir els colors.

Una Europa, i li puc dir per experiència, que no sap ni qui són els catalans i- encara menys- ens té la més mínima simpatia. I com que no som un problema europeu. em temo, no faran res per forçar la covarda Espanya a fer res.

Internament és evident que entre les lluites de vol gallinaci que portem veient des de fa anys i el retorn indissimulat a l’autonomisme (veig ERC i bona part de JxCat pujolejant- políticament parlant) o al revolucionarisme de pa sucat amb oli, no avancem cap enlloc, cosa que deixa ben tranquil·la Espanya. S’ho cregui o no, a Madrid donen per totalment amortitzat el procés. Per això ni baixa ni baixarà la repressió. Per molta ràbia que ens faci.

I si parlem dels exiliats, efectivament, li han fet pujar els colors a la “justícia” espanyola molts cops. Però tornem al de sempre: allò que aconsegueixin seran solucions individuals. I no podran tornar mai més. Jo, sincerament, encara que els tribunals europeus em donessin el 100% la raó i m’asseguressin que es pot forçar a Espanya a tenir immunitat al seu territori, si fos de MHP Puigdemont, no posaria els peus ni que fos a Llívia. Els és estrictament igual un conflicte més amb Europa, perquè sabent que, com en el cas de Polònia, o Bielorússia o tants altres casos, Europa lladra, però no mossega. És trist, però és així.

Els indults i altres herbes són simples girs de guió tàctics de l’impresentable Sánchez. No és ni valentia ni Europa forçant-lo a res. Simplement és que conjunturalment necessita els vots d’ERC. I donarà uns indults tan summament restrictius (que a més restaran suspesos en 24h) que no passaran d’un tercer grau vigilat (sobre això suposant que reixissin els indults, algú m’hauria d’explicar com els dirigents alliberats podrien continuar fent política amb una ideologia independentista i no enfrontar-se a l’amenaça de “reincidència” cada cop que en algun discurs diguessin la paraula “autodeterminació”, a menys que el primer que facin en sortir de la presó és retirar-se de política i no donar mai més ni una entrevista).

Ni Europa, ni res. Espanya és la metàfora de l’albatros: no pot volar, però ell no ho sap.

Que la situació sigui dura no vol dir que ens haguem de desanimar. En tenim per temps, però cal buscar nous lideratges que realment vulguin anar fins el final, ocupar la majoria d’instàncies de la societat catalana (col·legis professionals, institucions culturals, sindicats…), reforçar la cultura i la llengua, convèncer la gent cada cop més de la situació colonial en què estem, crear un moviment de resistència estructurat entre la població i gestionar amb excel·lència el que queda d’autonomia, com fa l’SNP a Escòcia. Només aleshores recuperarem el carrer. Però ja li asseguro jo que amb líders de la talla dels actuals (de TOTS els partits) d’independència ben poca.

Joaquim Llamusí
Joaquim Llamusí
07.06.2021  ·  07:00

Quan torni el President Puigdemont, i tornarà aviat amb tots els honors i per la porta gran, serà del detonant del MOMENTUM definitiu. Hem de preparar la reacció més contundent i precisa per quan passi. No ens podem permetre un altre Tsunami/suflé

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
07.06.2021  ·  07:11

L’ego i l’alter-ego, el Sr. Partal ens descriu una possibilitat que molts desitgem però que és poc probable. En Miquel Gilibert ens descriu una cruel possibilitat molt més probable. Salut.

Albert Miret
Albert Miret
07.06.2021  ·  07:43

Bàsicament, podrien passar tres coses. 1. Que fossin intel·ligents, fessin dimitir al rei que és l’ànima del feixisme imperant (i que per cert està desaparegut del mapa des de fa temps) i s’adaptessin al que mana la UE. 2. Que es posin a fer encara més la bèstia traient al carrer la ultradreta (que ja hi es fa temps) i que Europa els penalitzi pels segles dels segles amb multes de deu euros. 3. Que tenint com tenen al govern català als seus peus, no facin res i esperin que el govern de la Generalitat s’entregui directament a la dictadura feixista i Europa deixi fer. La primera és impossible per ella mateixa. La segona és molt poc probable. La tercera ja està passant i no ens n’adonem ni en fem cas.
Fins que no torni el President, no passarà res important.

enric llopis
enric llopis
07.06.2021  ·  07:53

Es que al de Pineda ja li va bé ser un virrei d’Espanya. Per això no ha anat a Waterloo a possar-se al servei del veritable president de Catalunya. Millor les taules de “diàleg” de Madrid. M’agrada més el presidentet que surt a “Polònia”

Josep Vilà
Josep Vilà
07.06.2021  ·  08:56

Anàlisis com el d’en Miquel Gilibert em donen esperança en què encara hi ha gent que té el cap clar i no fa volar coloms. Felicitats per la reflexió.

Pep Agulló
Pep Agulló
07.06.2021  ·  09:08

EN QUÈ QUEDEM VICENT? (un xic d’hermenèutica o matisos de perepunyetes)

“…malgrat tota la divisió sembrada i provocada” “…el moviment independentista, entretingut sempre en les baralles de corral i en la desqualificació de campanar”…

D’aquestes dues frases de l’editorial d’avui en desprenc que les diferències ideològiques en el si de l’independentisme són poc menys que picabaralles (sembrades i provocades?) amb molts personalismes, i que amb voluntat, es podrien fàcilment superar amb una visió no tan gallinàcia…

En l’article: Dues mans (Barnils). “Unilaterals i pragmàtics s’ajuden gairebé sense voler, i sort en tenim”. Fins i tot Barnils plantejava que les dues posicions dins l’independentisme sumaven sense ser-ne conscients. Un salt mortal, per mi, infumable.

Tot plegat sembla que aquella tesi de l’editorial, que vaig subscriure, de la bifurcació dins l’independentisme, sobre dues estratègies polítiques contraposades respecte a l’actitud amb l’Estat espanyol per aconseguir la independència (autonomistes i rupturistes); ara sembla com si l’editorial canviés el punt de vista, rebaixant-ne la percepció política. Ja no es tracta d’una confrontació oberta d’estratègies, sinó “baralles de corral” …?

Ja que avui recomanes llegir Resina… Diu: “Els qui, desesperats, demanen “aparcar” la confrontació ideològica fins després de la fundació d’un estat propi saben que la independència no apaivagaria la rivalitat i que més aviat en revifaria la flamarada. Això no treu que puguin tenir raó d’advertir que sense externalitzar la confrontació no hi ha independència que valgui”.

El Sr. Resina no hi veu baralla de corral. Se’n desprèn que: 1/ hi ha confrontació ideològica i 2/ s’ha d’externalitzar, i jo afegiria, s’haurà de resoldre a favor d’una de les dues estratègies a través d’una lluita política dins l’independentisme.

PS. En línies generals estic d’acord amb l’editorial: l’olor de derrota…

Alfred Mollá
Alfred Mollá
07.06.2021  ·  09:29

Cal tenir present que, les besties, quan estan ferides son molt mes perilloses.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
07.06.2021  ·  09:37

Amb el President actual de la Generalitat no crec que puguem avançar gaire, i per tant no crec que es pugui aprofitar el moment de feblesa internacional de la monarco/feixista espanya.

Aquesta és la crua realitat, un autonomisme amb gestos simbòlics d’espanya, no reals, doncs mai compleix el promès. Vaja, l’escenari volgut i treballat per l’Oriol Junqueras, tenir la Generalitat autonòmica descafeïnada i servir als amos de l’Opus.

Amb el MHP Carles Puigdemont, únic President legítim, si que hi hauria algú que mobilitzaria el poble, posaria a la seva disposició els mitjans de comunicació per no amagar la situació repressiva i colonial, no és adoctrinament, és exposar la veritat aquí i a Europa.
En la seva absència haurien de liderar el poble tan l’ANC com Omnium, dues entitats que em tenen molt decebut. A veure que preparen pel 11S.

De vegades he pensat que pot haver-hi un bri d’esperança amb el Pere Aragonès, si aquest es manifesta amb caràcter propi i no de seguidisme del junquerisme.
Dic això perquè encara recordo el pas al costat al que van forçar al President Mas, i que va obrir la porta al seu successor, amb caràcter i idees sòlides independentistes, el MHP Carles Puigdemont.
Sería una bona troballa que Aragonès actués amb voluntat i caràcter independentista convençut propis.
És un somni?

En resum, no serem lliures si no ens ho guanyem, i ens deixem entabanar novament per espanya.
Cal unitat, exigència i mobilització continuada per a aconseguir la independència, no ha d’haver-hi cap mes altre objectiu.
Ah, i cal que aquesta Generalitat faci pedagogia a Europa del que és realment Catalunya a espanya: Un país envaït militarment, colonitzat, expoliat i patint un genocidi cultural. Catalunya no és espanya.

Pere Ruana
Pere Ruana
07.06.2021  ·  09:40

El que està clar, és que la màquina reprepresiva està més aprop d’aturar-se (gràcies a les victòries q’han obtingut els exiliats) l’estat espanyol ja no és pot comportar de la mateixa manera.
És hora de tornar al carrer.

Pere Grau
Pere Grau
07.06.2021  ·  09:54

No cal donar-hi voltes, tant els comentaris positius com els negatius a l’article tenen una part de raó. Passa, però, (crec jo) que en el nostre conflicte (tant per bé com per mal) les coses poden canviar ràpidament d’una setmana per l’altra i fer prediccions és molt difícil, també per part “d’ells”. Ara mateix, pel que llegeixo avui la pandémia està retrocedint a Catalunya molt sensiblement. I això pot fer que faci possible a tots els ciutadans tornar a fer sentir la seva veu i el seu cabrejament al carrer. I aixó hauríem de fer que es convertís en un dels “incentius que Europa avui no té” com en diu Clara Ponsatí.

I sí: Espanya és un estat fort, però no és invencible. Però per vèncer-lo, cal que tornem a pressionar als polítics catalans que encara tenen teranyines als ulls. I això sovint sembla molt més difícil que guanyar els plets a l’estranger.

josep soler
josep soler
07.06.2021  ·  09:54

EUROPA FA JUSTÍCIA EN EUROPA NO EN ESPANYA

Del 39 al 79 la Generalitat a l’exili no en va tenir cap de problema amb les lleis dels països d’Europa lliure. Però cap país va regalar-nos la llibertat durant el dictador en vida; massa interessos polítics i econòmics, mentre la societat catalana tampoc es va rebel·lar a casa nostra durant 40 anys.

La “generació del silènci” catalana es va empassar la més gran de les mentides que fins a dia d’avui encara repeteixen el mestres en les escoles catalanes: que la guerra del 36-39 va ser una guerra “civil”.

“Civil” de què?

Van ser avions i vaixells catalans els de les bombes sobre la població indefensa?
Va ser l’exèrcit català el que va passar l’Ebre de la riba de l’oest a l’est?
Parlaven català els oficials i tropa que van ocupar el territori?

Doncs si portem 80 anys entre l’etapa de franquisme amb Franco i la de franquisme borbònic, arrossegant la majúscula mentida en els llibres de història contemporània de Catalunya: no sabrem veure que és a casa nostra on hem de guanyar les batalles i no ho farem amb els ostatges ni botiflers.

Els col·laboracionistes amb el franquisme borbònic d’abans eren els de CIU amb Pujol & Duran de líders i avui són els d’ERC amb Junqueres & Aragonès.

SI VOLEM SER LLIURES ENS HO HEM DE GUANYAR I NO ENS HEM DE CREURE EL QUE SABEM QUE ÉS MENTIDA

Mònica Vidal
Mònica Vidal
07.06.2021  ·  09:55

“Espanya sent de sobte que s’ha quedat desarmada i no podrà frenar el procés de Catalunya cap a la independència”. Potser un xic massa optimista però amb el desig de que sigui així. Marxar, eixir, sortir!

Salvador Aregall
Salvador Aregall
07.06.2021  ·  10:14

Mirat des d’un altre angle: Europa no vol, no farà cap pas que ajudi a fer realitat la independència de Catalunya, ans el contrari, ajudarà a l’estat espanyol a sortir d’aquest atzucac. Els indults tenen per objectiu apaivagar el moviment. Es veritat que la justícia europea, fins ara, ha actuat escrupolosament seguint la llei i pot semblar que aquestes “victòries” puguin apropar-nos a la meta final. No és veritat, això no passarà. Encara que els exiliats obtinguin la llibertat definitiva de moure’s per Europa, no podran tornar a Catalunya. L’estat espanyol no es pot permetre el president Puigdemont al balcó de la Generalitat ni caminant pels carrers de Girona, no s’ho pot permetre i és prou fort -molt- per utilitzat els recursos legals i de claveguera què calgui per impedir-ho. Algun dia sabrem els diners gastats per impedir que alguns estats preguessin partit a favor nostre. Continuarà la repressió, l’espoli a polítics i ciutadans en forma de presó i multes, i trobarà la manera, després dels retocs cosmètics que obligui la Unió Europea, de continuar amb aquesta relació extractiva-colonial amb Catalunya que fa segles va guanyar per raó de les armes. En l’entrevista d’avui a Jorge Cagiao ho diu molt clar: “L’error més gran de l’independentisme ha estat donar suport a la investidura de Pedro Sánchez i dur el PSOE al govern. Això permet de desmobilitzar l’independentisme. És lleig dir-ho, però l’independentisme ha viscut molt bé amb el PP”. “L’estat espanyol, amb virtuts i defectes, per molt que es digui que és un estat feble (alguns deien fallit) ha demostrat que no ho és. És un estat sòlid, capaç de reaccionar de manera dura. I de trobar comprensió i suport fora de les fronteres. La inèrcia afavoreix que l’estat conservi la unitat territorial”. “Catalunya es troba més o menys al punt en què era el novembre del 2017. L’independentisme és en una situació fràgil, amb divisions internes molt evidents. El pas del temps, el desgast i les divisions s’han fet més evidents i més greus per al moviment. Veig l’independentisme en crisi, en un carreró sense sortida, sense idees i sense determinació. I en els processos independentistes la determinació és molt important”.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
07.06.2021  ·  11:46

Els nervis ja corren per Madrid ja que veuen que el problema és politic i ara tenen pànic de com s´en sortiran. Per altre banda és palpa que la nostra lluita per la nostra estimada República seguira endavant. Ara pot ser és el moment que els nostres partits independentistes aprofitesin la por de Madrid que tenen i no fer més divisions partidistes i tots junts treballar per la nostra llibertat

ramon Feixas
ramon Feixas
07.06.2021  ·  12:00

Com apunta l’editorial no bo d’entretenir-se per les baralles de corral i desqualificació del campanar? O potser sí en alguns casos , encara que mai aquells que fugim ala mínima ferum de partidisme o de liderisme. La visió transpersonal, però no universal ha de xumar una mica ego liderista i una mica de labor sacrificada q pels que els toca més sofriment que cartell. Què és més important? Sembla que la defensa judicial que es lliure a Europa d’acord amb l’escrit. Però com podria tenir un ressò tant important a l’estranger aquest no deixar.-se derrotar pels franquistes si no tota la gama de represàliats física o econòmicament no destapessin l’espasa que sedeja ovació dessota de la capa?
Potser és un bon moment per adonar-ase que l’independentisme no ha fet les coses tant malament. Ni els uns ni els altres, encara que la paraula derrota, com moltes altres paraules del nostre temps no tingui necessàriament el significat del diccionari, sí que el procés fa el seu procés en els termes en que és possible, i amb una substancial complicació abans de poder veure als franquistes derrotats en propietat.

Josep Gualló
Josep Gualló
07.06.2021  ·  12:23

QUAN PUIGDEMONT ES VA VEURE OBLIGAT A POSTPOSAR L’APLICACIÓ DE LA REPÚBLICA PROCLAMADA. EM VAIG ENFONSAR

Des de l’exili insistien en que aquesta situació es podria revertir amb pocs anys. No em podia creure que el que deien. Només tenia al cap un fragment d’una cançó del Llac que diu “No. No em doneu consol, no em podré consolar”.

Ara el problema entre Catalunya i Espanya per obre i gracia de la tenacitat de la gent de l’exili, ajudats per la saviesa dels advocats que van saber triar, a passat a ser el problema entre la UE i Espanya, per obra i gracia de l’encert dels mètodes dels protagonistes mencionats.

Doncs ara doneu-me consol, que intentaré aprendre a consolar-me.

Oscar Bernades
Oscar Bernades
07.06.2021  ·  12:28

L’error no va ser externalitzar en la justícia “la solució al problema”, si tots haguessin acabats a la garjola, aquí no s’hauria cantat més, ni gall ni gallina, però va ser el factor imprevist “Puigdemont” el que els hi va desquadrar el càlcul. Dins d’Espanya fan i desfan com volen, fora ja els hi és més difícil i si les cartes es juguen bé, poden arribar a perdre. En definitiva, quan vas al límit, els errors de càlcul poden ser mortals…

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
07.06.2021  ·  13:07

El sistema judicial espanyol és un càncer que pot acabar matant espanya si nosaltres l’incitem prou.

El principal perill pels catalans era que el PP i el PSOE fessin coalició per governar Espanya davant de les greus amenaces de l’alliberament de Catalunya, la pandèmica i la crisi econòmica. Però cada vegada sembla mes conjurada aquesta amenaça. El PP vol exterminar el PSOE. Ja li va bé que Espanya s’enfonsi econòmicament, ja li va bé que morin centenars de milers d’espanyols amb la pandèmia i també li va bé l’independentisme català posi al govern del PSOE contra les cordes. Creuen que una vegada el PSOE-Podemos s’hagi enfonsat ja arribaran ells per arreglar-ho tot a la seva manera.

Ara quan el PSOE intenti alliberar els presos per treure’s de sobre la pressió internacional i per entabanar a tots els catalans que estiguin desitjant de ser entabanats, segurament el PP farà que els seus jutges anul·lin la llibertat.

Aquesta serà la nostra oportunitat. En aquest moment serà quan algun pres hauria de negar-se a tornar a la presó i el poble revoltar-se per mantenir-lo en llibertat i que Espanya perdés el control a Catalunya. Amb els tribunals i organismes internacionals al nostre favor i el PP i els seus jutges barallant-se amb el PSE ho tindrem molt més planer que mai. Aquesta pot ser la nostra presa de la Bastilla.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
07.06.2021  ·  13:10

La bèstia ferida mor matant.
I amb la Generalitat botiflera que tenim ho tindrà fàcil.

Ni independència ni res, perquè els catalans estem sols i espantats. Sense liders que organitzin i preparin un calendari de mobilitzacions durant un any (o fins i tot, dos).
Cada dia hi hauria d’haver “merder”. Com una guerra de guerrilles.
Ara a Lleida, ara a Tarragona, ara al Vallès, ara al Gironès, ara a la platja, ara a la muntanya. Sense descans. Escamots de protestes. Un dia aqui i un dia allà (però no de 50 persones, sino de 500 o 1000). I establint torns. Gent a casa i gent al carrer, en una estafeta sense pausa fins al final.

Però, no. No estem preparant res.
La gent sortirà perqué està emprenyada però sense un lider i sense un pla, serà fàcilment desmobilitzada un altre cop. I la roda de la repressió tornarà a esclafar-nos a tots.

Pere Planella
Pere Planella
07.06.2021  ·  13:31

Vull recorda que tot va començar Arenys de Mar vàrem continuar amb grans manifestacions i hem arribat molt lluny, ara més que mai les famílies dels presos, exiliats, represàliats, necessiten d’una gran manifestació pacifica, fa dies que demano que ANC, OMNIUN comencin a posar en marxa la més gran manifestació de 340 KM per l’autopista un cop sigui alliberada.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
07.06.2021  ·  13:39

Vicent, el teu optimisme és evident i, malgrat tot, jo et suggeriria més contenció en els teus pensaments sobre les bondats que ens envia la justícia europea. Si, perquè en la situació actual l’estat espanyol continua manant sobre nosaltres. I, ara el principal escull, és aquest torniquet continu que persones del nostre culte han de suportar per causa d’una punició dinerària amb signes d’extorsió,i amb l’única idea de fer mal a molta gent innocent. Per tant, cal esperar resolucions més definitives de la Unió Europea, per tenir esperança de victoria.

Jordi Sanahuja
Jordi Sanahuja
07.06.2021  ·  14:23

Espanya només es pot salvar amb la cooperació dels independentistes de saló d’ERC. A partir de les eleccions del 2017 ho han boicotejat tot i ara les evidències del mal que ens ha fet i ens estan fent son tan clares que busquen com sortint-se sense patir les conseqüències. Donar el govern a Sánchez i aprovar els presupostos ha permès estabilitzar Espanya i desautoritzar políticament l’exili -com de difícil és justificar que pateixes persecució política si els teus “companys” donen soport als teus botxins i estableixen “taules de diàleg”. Ara que els “pragmàtics” tenen cada vegada més difícil defensar els seus assoliments (son exactament cero) i amagar el seus perjudicis (incomptables) estan buscant la manera de rendir-se canviant el relat que ja és indefensable (taula de diàleg, eixamplar la base, etc). En aquest nou relat, ERC i JxC son complementaris, ERC fa seus els èxits de l’exili i mostra el seu propi triomf amb forma de indult. Es a dir, uns indults que son la palanca de salvació d’Espanya, tenint en compte el pou on s’ha colocat ella mateixa, ho vendran com un èxit del independentisme “reformista”. Es trist denunciar-ho però és una evidencia que ERC i Espanya treballen colza a colza per neutralitzar l’exili i estabilitzar tant Espanya com una Catalunya autonòmica.
La majoria de nosaltres tenia clar que aquest escenari judicial a Europa es podia produir si es feia una bona feina, com així ha sigut. Ara, els espanyols semblen sorpresos del que esya passant i busquen solucions d’urgència. La resposta està en la colaboració d’ERC amb els indults. Una vegada indultats -amb totes les limitacions que decideixin, ja que ERC ho acceptarà tot- podran presentar la nova imatge: Espanya no té presos polítics, els independentistes han acceptat la culpa i ara hi ha una taula de diàleg entre el govern de Catalunya i el de Espanya i per tant no cal preocupar-se més.

Enric Plaza
Enric Plaza
07.06.2021  ·  14:25

Per això avui Junqueras acaba de donar una bossa d’oxigen al Primer Ministre Sanchez, en lloc d’ajudar a que s’ofegui l’Estat amb la reacció europea quan arribi de veres

Berta Carulla
Berta Carulla
07.06.2021  ·  14:30

Mentre hi hagi Oriols Junqueras envejosos i gelosos del president legítim, deshonestos i mancats de noblesa amb les aspiracions de tot un país, l’EE podrà fer un pi sobre un pi que mai caurà.

No volem la tutela de cap pres polític!

I si el pres es diu Oriol Junqueras i representa un partit que ha treballat des del 2017 per la fragmentació i el trencament independentistes, encara menys.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
07.06.2021  ·  14:32

Contents pel retorn de la immunitat als exiliats eurodiputats?? Si.
Confortats per l’informe del Consell d’Europa que exigeix l’alliberament dels presos??. Si. Sens dubte.

Espanya derrotada o en caiguda lliure??NO. Ni molt menys.
L’estat farà valdre la Constitució sacrosanta que Europa valora com Constitució absolutament democràtica i correcta.

Un optimisme de Vilaweb que ens farà mal una altra vegada quan es comprovi que que són somnis per deixar de enfortir un sòlid relat independentista de súbdits castratsdurant segles per l’estat espanyol/Castella.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
07.06.2021  ·  15:23

L’olor de derrota potser se sent a Espanya, aquí al primer flaire se sent pudor de claveguera i de rendició. Pudor d’aquella pasta fastigosa que els regalima a alguns cames avall quan tenen por. De la suor freda i enganxifosa que emanen els cossos quan se saben a risc de ser descobertes les seves mentides i traïcions.
No entenc el to d’aquesta editorial, cada dia veiem més clarament com les forces malignes de l’estat s’han congriat amb les forces reaccionàries de casa nostra, com han anat introduïnt cavalls de troia dins l’independentisme, com van modulant el discurs de la rendició disfressat de “mirar endavant”, com els ciutadans més pobres d’esperit s’ho empassen i van digerint el missatge del “girar full” i com els líders messiànics diuen el contrari del que havien dit sense cap vergonya.
Potser l’olor de derrota que se sent a Madrid és la que els arriba des de Catalunya i nosaltres encara no ens n’hem adonat que és la nostra.

Roser Caminals
Roser Caminals
07.06.2021  ·  16:03

Interpreto els articles de la premsa espanyola de dretes amb prevenció. No són tant una anàlisi de la situació sinó un avís dirigit a Vox i el PP per deturar l’independentisme. Carreguen el dramatisme per provocar una resposta.
Dit això, tampoc combrego amb el pessimisme radical d’alguns subscriptors. M’identifico més amb els que veuen una gran oportunitat en els vederictes europeus i el possible retorn de Puigdemont. No és la reacció espanyola la que interessa–aquesta ja la sabem per endavant. És la nostra.
Tindrem independència si la volem per sobre de tot, si sabem invertir el procés espanyol: transformar l’acció judicial en acció política. Si inundem el carrer. Tal com diu el professor Cagiao, la determinació és clau i és capaç de tombar estats forts. Ho hem vist als Bàltics i a Eslovènia.

jordi Rovira
jordi Rovira
07.06.2021  ·  16:14

Sí senyor! Per primera vegada l’Estat Espanyol ha entès que en aquest tema concorren qüestions més enllà del que semblaria un afer intern. En tot moment, i atenent als conflictes que té l’Estat Espanyol amb les seves perifèries, L’Estat s’ha aprofitat d’una lògica que els estats mantenen els uns vers els altres. Vull dir que les relacions internacionals van sempre de no trencar “l’estatu quo” si no hi han guanys ben evidents. Així d’entrada, ningú no ha d’apostar per la independència de Catalunya, ni pels drets a Euskadi, sinó per les voluntats de l’Estat Espanyol. Per entendre’ns, quan el desastre del 1898, a Espanya li agafen les restes de l’imperi americà; punts claus i estratègics volguts per la potència nord-americana emergent. En aquell moment, poc interessa allò que passa dins de l’Estat resultant, i bé prou que n’hem patit les conseqüències. Tot al contrari del què passa en aquest moment: a Espanya li demanen ser exemple d’un model de transició democràtica que pugui encaminar la resta del món d’influència hispànica. És a dir, un paper no geoestratègic, sinó referencial. I en això, l’1-O ha servit i molt. Un afer portat amb una discreció exemplar, que té un tret a la recambra d’una resultant ben eficient. I els estan deixant ben retratats. Per això mateix, com pitjor, millor. I, segons sembla, hi han caigut de quatre potes.
Ara ve, però, la part més delicada pels qui volem ser independents. Ara ve, quan el nostre camí s’ha de fer sol. Ara ve, quan la nostra determinació ha d’anar de bracet conjuntant assenyalar la identitat espanyola a tractar, amb la seva solvència un cop tractada i amb la conveniència de la nostra separació. I és aquí on l’independentisme té molta feina a fer i un camí que fa pujada. D’entrada, tenir en compte allò que ens deia en Barnils en el seu article: Dues Mans, que en res desdiu el que relata J. Cagiao o la mateixa Ponsatí. España poc servei fa com a referent d’un model envellit, Espanya només serà una democràcia quan no tingui minories nacionals, i aquestes minories nacionals poden enfortir la democràcia des d’una perspectiva ibèrica.

Anna Riera
Anna Riera
07.06.2021  ·  16:49

Soc poc optimista, per arribar a l’independència cal molt més del que estem fent.

Josep Aixà
Josep Aixà
07.06.2021  ·  17:39

la truita s’ha tombat. No “girat”

JORDI SEDÓ
JORDI SEDÓ
07.06.2021  ·  18:52

Potser ara seria el moment adient de què els exiliats amb immunitat tornéssin, i nosaltres tots al seu costat per a posar al govern de Madrid contra les cordes, en un moment que la UE no el perd de vista.
Em sembla que som molts els que compartim que la taula de diàleg i acordar un referèndum d’autodeterminació amb Espanya serà un fracàs per a nosaltres i un èxit per Ñ, i gràcies a la inmillorable tasca d’en Jonqueras i ER, ja que els servirà a ells per a blanquejar la seva posició davant d’Europa, guanyar temps i dividir als independentistes catalans.
Diàleg i negociació sí, confrontació i unilateralitat també.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
07.06.2021  ·  19:36

Moltes gràcies, Josep Aixà. Vostè, sempre curós amb la llengua, el nostre únic i veritable futur.

Eskerrik asko.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
07.06.2021  ·  19:46

Hi estic d’acord en una afirmació del sot-titular però en l’altra no.
Primer, està clar que l’Estat està DESARMAT DEMOCRÀTICAMENT des de l’1-O. Per això perd totes les resolucions judicials en un organisme de base democràtica com és l’UE.
Segon, que no poden frenar el moviment independentista suposaria creure que no faran res militarment, però això és un factor que no s’ha de menysprear. És més, cúpules de l’estat -malgrat el gran dany que sofririen com a tal- segur que ho provarien … però aleshores també segur que la independència aniria més ràpid.
Al meu humil entendre, el “momentum” podria ser quan Puigdemont torni a Catalunya, puga fer política i el Parlament l’investeixi President un altre cop: aleshores caldria alçar la suspensió de la Declaració d’Independència i fer un referèndum constituent vinculant que, si tot va bé, suposi el naixement d’un nou Estat a ulls del món. Crec que seria bo reforçar democràticament el pas. Al final seria com al 2017, referèndum o referèndum … per un més … que no quedi dubte democràtic enlloc.

david graupere
david graupere
07.06.2021  ·  20:56

Tot el que no sigui un referèndum o una finestra d’oportunitat cap a la indpendència, no és cap desfeta ni derrota de l’adversari. Som encara una regió franco-espanyola amb una llengua i economia en dissolució.

Anton Alabau
Anton Alabau
07.06.2021  ·  21:23

Quan “L’olor de derrota inunda de sobte la cort de Madrid”, surt Oriol el Campeador a rescatar-los traïnt al seu poble.

Josep Maria Esteve
Josep Maria Esteve
07.06.2021  ·  21:46

Jo no n’estic pas tant segur de que, a la cort estant, es vegin superats per les actuals circumstàncies. Per una banda compten amb un sistema judicial que pot destruir als individus amb presó o ruïna, i que no deixa de malmetre contra tot el que faci ferum a independentisme. I per altra banda tenim els mesells que acoten el cap davant aquestes amenaces, i d’altres més militars que han rebut. Pel que estem veient les sentències d’Europa reben un lectura “deformativa” per part dels poders oficials i mediàtics de Madrit, i que es consumida amb avidesa pel públic mesetari. La confrontació activa en tots els fronts és l’única via que es vegin foçats a negociar una sortida favorable als interessos catalans. Es veu que altres prioritzen sortides de caire més personal que nacional. I això no ajuda. Gens.

Miquel Bach
Miquel Bach
07.06.2021  ·  21:58

Perdoni senyor Josep Aixà, per tombar la truita primer hauria d’estar dreta. En canvi estirada a la paella sempre la pot girar.

Jordi Torres
Jordi Torres
07.06.2021  ·  22:45

Em sap greu, Vicent, pero aquesta editorial teva d’avui ha envellit molt malament i ràpida. De totes formes el que dius continua plenament vigent, encara que hagi quedat enmascarat pel foc d’encenalls del convers Junqueras, i el MHP Aragonés rendint pleitesia a Can Godó amb el vistiplau del PSOE i la patronal. Veure per creure. Que aquest foc no agafi força dependrà de JxCat i la CUP… i del poble!

Miren Karmele Pastor
Miren Karmele Pastor
07.06.2021  ·  23:00

Ben armada de paciència, llegeixo tots els comentaris ( tots…! ) als editorials
( que son d’habitual, tant com es pot, dels esperanÇadors i trets d’un anàlisi escrupulós i molt afinat,)sentiunsrds subscriptors d WV, i per tant de Catalunya a on no visc, però, em trobo amb tan de cridar al mal temps, d’auto-odi com a poble i de mala maror en alguns escrits, que acabo amb la moral per terra i m’en haig d’anar tot corrents a llegir al David Ferrer ( molt bon article el seu últim del 5-6-21 ” La taula va cara” ) al diari digital La República. ( i molt bo també seu “Puigdemont, l’antipàtic” del 23-5-21 ) per llepar les feridas de l’ànim….Encara sort que demà, dimarts, hi haurá un escrit de na Marta Rojals, que m’agrada molt i molt…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes