06.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 06.06.2021 - 21:56
Una combinació de factors i esdeveniments han portat a un canvi d’humor sobtat i ben visible en el conflicte entre Catalunya i Espanya. El retorn inesperat de la immunitat als tres eurodiputats de Junts i l’aprovació, de moment sols en comissió, però ja de manera molt clara, de l’informe del Consell d’Europa que exigeix l’alliberament dels presoners i la fi de tota forma de repressió contra el Primer d’Octubre han originat un autèntic daltabaix emocional, especialment a Madrid. Estan abatuts. De sobte el pessimisme s’ha apoderat de la cort imperial. El pessimisme, la sensació de derrota i els nervis, aquests darrers ben poc dissimulats, ja. Tots, per exemple, vam restar estupefactes en veure el comunicat del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol que deia que el Consell d’Europa els donava la raó a ells. Quan has de fer coses tan ridícules com aquesta, o has d’amagar les notícies desfavorables com van fer la major part dels diaris espanyols amb aquesta qüestió o amb el retorn de la immunitat al president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, és que ho veus tot molt malament. Tan malament que ja no penses ni tan sols que fas el ridícul.
De fet, la lectura de la premsa llur aquest cap de setmana m’ha estat força instructiva. Els més emocionals, i desesperats, ja s’ho pintaven tot d’un negre fosc, molt i molt fosc. Per exemple, La Razon en aquest article titulat “Anem nus”, en què afirma que “Puigdemont no és Konrad Adenauer, però encara li dóna per a entendre com es va obrint la mar per al seu retorn a Catalunya”. El president ja va tornar a Catalunya el febrer del 2020 i la imatge de la mar oberta a mi em sembla massa messiànica i melodramàtica, però això són matisos de perepunyetes que ja em sabreu disculpar.
El Mundo, per una altra banda, encara ha anat més enllà i ha provocat un petit terratrèmol amb aquest article que es titula “El retorn de Puigdemont”, en què l’articulista diu que ha parlat amb un “jutge important” –i em diuen les meues fonts que sí, que és cert que és molt i molt important…– i el jutge, també de manera molt melodramàtica, li diu que veu indeturable el retorn de Puigdemont i la proclamació de la república catalana. Perquè, afirma, les decisions europees i les actuacions del govern Sánchez han deixat Espanya “desarmada”.
Sempre molt més continguda emocionalment, que en alguna coseta s’ha de notar que la fabriquen a Barcelona, La Vanguardia també obria ahir amb un article destinat a justificar els indults, que tota l’estona venia la tesi que el govern espanyol no té més remei que concedir-los perquè ja no pot aguantar més la pressió de la Unió Europea. La darrera frase de l’article no pot ser més clara. Segons el diari dels Godó, a la Moncloa els van dir que “fora de les nostres fronteres és clara la percepció que cal resoldre i avançar en la situació“.
La truita s’ha girat
Són tres exemples tan sols, n’hi hauria molts, que il·lustren que, tot d’una, la truita s’ha girat i Espanya comença a veure un final del procés d’independència de Catalunya que és el que no voldria. La victòria a les eleccions amb un 52% dels vots, la reafirmació en un govern independentista malgrat tota la divisió sembrada i provocada, les victòries inapel·lables de l’exili i la denúncia de les institucions internacionals –després de l’ONU, ara el Consell d’Europa–, tot combinat sembla que obre un escenari nou, que és realment important: el de l’Espanya desarmada, per a fer servir la definició d’un dels gasetillers més angoixats.
No van tan errats, però, malgrat l’excés literari, i aquesta és una notícia que ens hauria de refer. Quan Espanya va dissenyar com s’enfrontaria al procés independentista de Catalunya va cometre un error monumental que fou externalitzar la resposta en mans de la justícia. Si ara es troben obligats a rebaixar les penes del delicte de sedició, perquè és un delicte incomprensible a Europa, si es troben forçats a alliberar els presos que van condemnar fent tota mena de trampes i si no tenen cap més remei que acceptar que el president que va proclamar la independència torne lliure al país i puga fer política sense que ells el puguen tocar, puc entendre que se senten desarmats i que es pregunten com podran aturar la independència. Perquè el delicte de rebel·lió ja no es van atrevir ni a fer-lo servir en el judici del Suprem. I si ara la sedició queda tan delimitada que no podria ni dur a la presó ningú i els polítics catalans poden exhibir la seua victòria europea i la raó que tenien d’ençà del primer dia, és normal que Espanya és pregunte què farà a continuació. Com podrà frenar-nos si resta desarmada, si la Unió Europea no li deixa fer avui allò que li deixà fer el 2017?
Ara com ara, el moviment independentista, entretingut sempre en les baralles de corral i en la desqualificació de campanar, em fa la sensació que no ha copsat l’abast transcendental del canvi d’humor que hi ha hagut aquestes darreres hores a Madrid i les conseqüències que pot arribar a tenir. I, sobre això, per anar encarrilant el debat, permeteu-me que us recomane dues entrevistes que publiquem avui.
En la primera (“Els indults no van bé a l’independentisme“), el professor Jorge Cagiao veu una crisi en l’independentisme per la divisió i la manca de determinació i ens recorda que en els processos independentistes la determinació, la determinació, és molt important. I no puc estar-hi més d’acord.
I en la segona (“La via de l’exili reforça la idea que a Espanya no hi ha justícia“) Clara Ponsatí afirma que “el pla per a indultar els presos va per aquí. Sense fer-se públic, les autoritats europees demanen al govern espanyol que resolgui aquesta qüestió perquè és impresentable, els incomoda i els dificulta la política exterior en uns altres fronts. Aquest és un incentiu que tenen per a tapar-ho i si amb uns indults ho poden tapar, ells contents. Però per a intervenir en la resolució del problema polític, de moment no en tenen, d’incentius. Perquè ara mateix Catalunya no és cap problema. Per què ho haurien de fer? Per estar al nostre servei? Perquè són bons i tenen ganes d’ajudar-nos?”. I ella mateixa respon: “Ara, les coses poden canviar força de pressa. Les decisions de la justícia europea poden acabar tenint importància, sobretot per a argumentar una mobilització. Si aquests senyors desobeeixen la llei europea i són ells que són fora de l’estat de dret, això justifica que els catalans, que són ciutadans europeus, es mobilitzin per establir un estat diferent. Però fins que això no passi no crec que tinguin cap incentiu perquè hi hagi cap intervenció.”
PS. Posats a recomanar, com molts dilluns, us he de recomanar també l’article de Joan Ramon Resina en què ens explica d’una manera insuperable que el Primer d’Octubre va ser la fi del procés, però també “el salt mortal (a la manera de Kierkegaard) de la fe en la república catalana d’un poble provisionalment agermanat en la fermesa i la dignitat”.
Pel que es veu, la derrota judicial d’Espanya és força inapel·lable. I el què està per vindre. Però trobe que hi ha una part de l’independentisme que no ho acaba de veure. És com si pensaren que, en realitat, la independència és impossible. I tot és impossible fins que passa o s’aconsegueix. Per exemple. Aquella mítica frase d'”Obre’t sèsam” que apareix a un conte clàssic, ara s’aconsegueix amb un senzill comandament a distància. És qüestió de desenvolupar la tecnologia necessària, de ràdio o d’infrarojos. I més difícil que semblava la independència de les repúbliques bàltiques o de totes les de l’antiga Iugoslàvia en el seu moment no és la de Catalunya. Seguim. L’objectiu és la independència. La resta poden ser fites locals.