junqueras UE

La setmana acaba de la millor manera possible. Era evident que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea havia de reconèixer que un ciutadà és diputat a partir del moment que la gent el vota. Qualsevol altra posició hauria dinamitat la democràcia. Però no era segur amb quin nivell de claredat s’explicaria, com afectaria el cas concret del vice-president Junqueras i la seua situació de presó i fins a quin punt obriria la porta també al president Puigdemont i al conseller Comín. De les diverses possibilitats en joc, finalment el tribunal s’ha agafat, molt significativament, a la més favorable per a l’independentisme català. I ha deixat Espanya en una posició de feblesa màxima.

Ara cal gestionar bé aquesta victòria, perquè tots hauríem de ser conscients que ho canvia tot. Però sobretot perquè exemplifica que hi ha una via oberta que pot resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Fins a arribar-hi han hagut de passar dos anys molt durs, però segurament necessaris. Finalment, el tomb que la decisió d’ahir fa fer al conflicte és enorme, jo diria que definitiu. I les forces polítiques i l’independentisme en general tenen l’obligació de saber-ho aprofitar. L’envoltant català de què parlava dimarts ha funcionat de meravella: les línies espanyoles s’han trencat i ara cal atacar amb tot i sense treva per fer possible la independència de Catalunya.

Abans d’entrar en el tema, he de fer dues consideracions. En primer lloc, que la decisió del tribunal i la reacció del Parlament Europeu, molt significativa també, validen la tesi del pendent ferroviari, que tantes voltes m’heu sentit explicar aquests darrers anys. Amb la judicialització del procés d’independència, Espanya prenia un risc monumental i ho vàrem advertir. Posant un problema polític en pendent ferroviari es perdia el control de la màquina, que anava tota sola cap avall. Vaig dir moltes vegades que això no significava que el tren s’estavellàs necessàriament, però que si s’estavellava difícilment es podria recuperar. I s’ha estavellat. De la manera més estrepitosa. Però avui m’interessa remarcar especialment que aquesta incapacitat espanyola de veure la realitat, amb gent encegada fanàticament pel nacionalisme i per l’herència autoritària, s’ha demostrat que és una gran eina per a l’independentisme, que sempre hem de saber aprofitar. I ja sabem que d’avui endavant Espanya cometrà errors monumentals, i el moviment independentista té l’obligació d’aprofitar-los.

I segona consideració. Amb la sentència d’avui s’ha demostrat que la decisió adoptada pel govern d’anar a l’exili per lluitar a l’espai lliure d’Europa era, ha estat i és un gran encert. Després del referèndum d’autodeterminació hi havia diverses vies possibles per a fer efectiva la voluntat popular. Ara no discutiré si es va fer bé o no, ni si les altres vies possibles ja ens haurien dut a la república o no. Tan sols vull remarcar que el govern se n’anà a l’exili no pas per a salvar cap situació personal, sinó convençut que la justícia que no existeix a Espanya es podia trobar a Europa. I que els drets democràtics que Espanya no deixa exercir podrien ser exercits en el marc jurídic europeu i en l’espai unit europeu, del qual, li agrade o no, Espanya forma part ara mateix. Sobre això, la sentència d’ahir no pot ser més clara i contundent.

I ara mirem al futur immediat. Del punt de vista europeu, però també mirant la setmana tan intensa que hem viscut tots plegats. Cap on ens duu aquest nou panorama que s’ha obert aquest dijous 19 de desembre de 2019?

No hi ha, com és lògic, una sola via possible. Precisament aquesta setmana ens ha ensenyat que és la combinació de totes les accions imaginables que crea el terreny de joc favorable al sobiranisme. Hem vist l’acció de la justícia europea, hem vist la persistència de la protesta al carrer i hem vist el valor del paper de la política, quan ERC ha congelat la investidura de Pedro Sánchez, reclamant fets consumats abans de continuar. Cal que totes tres vies continuen actives i si pot ser que s’intensifiquen, encara. La inhabilitació del president Torra i la utilització de l’anunci d’aquesta decisió fan palès que el tren continua tirant avall i arrossega tot allò que convinga. I que això continuarà essent així fins que no s’ature completament. Cal, doncs, continuar mobilitzats al carrer. Cal fer créixer la pressió sobre els partits polítics perquè no obliden l’objectiu. Cal reclamar accions coherents amb l’excepcionalitat del moment polític i cal continuar guanyant eleccions i donant valor a la majoria democràtica de Catalunya.

Ara, dit això hem de ser conscients que la decisió del TJUE obre una porta molt important i estableix un possible camí que cal explorar amb fermesa. Fem-hi un colp d’ull, doncs.

Espanya continua imaginant la Unió Europea com un club d’estats, malgrat que es defineix de manera oficial com una ‘unió d’estats i ciutadans’. On la paraula ‘ciutadans’ és la clau de tot. La cultura política espanyola no ha assumit encara que els ciutadans administrativament espanyols tenim drets i obligacions com a ciutadans europeus i que aquests drets no es poden retallar de manera arbitrària. Ja ho podien haver après amb la sentència de Slesvig-Holstein, però no ho van aprendre i s’han trobat de cara amb el Tribunal de Luxemburg.

Això significa que el marge de l’acció política que podem exercir els catalans no ve determinat pels poders de l’estat espanyol sinó, en darrera instància, pel conjunt de la Unió Europea, a la qual l’estat espanyol ha cedit parts substancials de sobirania. Que els organismes de la Unió, en aplicació del principi de subsidiarietat, només intervinguen en casos excepcionals i corregint accions contràries a l’interès general no significa que l’estat membre puga fer allò que li plaga.

De fet, Espanya no ha entès que formar part de la Unió Europea no vol dir discutir entre 28 i pactar entre 28 i prou. Hi ha un espai europeu on això és així (bàsicament el Consell i la Comissió, dissortadament), però n’hi ha un altre on ja no es tracta de pactar entre els estats per la cúpula sinó de construir un marc referencial comú per la base (en part el parlament, i clarament el Tribunal de Justícia). I ací no hi ha favors en canvi de favors ni pressions que valguen. L’interès comú preval sempre sobre els interessos particulars i l’exemple d’ahir és paradigmàtic. Per què perd Espanya d’una manera tan estrident a Luxemburg? Perquè per al conjunt de la Unió és més perillós d’acceptar allò que Espanya proposa –que una persona no siga diputat, tot i el vot dels ciutadans– que no pas acontentar un dels socis. Punt final.

Ara cal veure si aquesta victòria pot eixamplar el camp de joc. Cap a on? Faig un salt molt ràpid per a visualitzar-ho: com respondria el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a una pregunta formulada en temps i forma, després dels incidents necessaris per a formular-la, sobre si l’autodeterminació és un dret que poden exercir els ciutadans de la Unió i per tant els de Catalunya? Només podria respondre que sí. De la mateixa manera que ahir només podia respondre que una persona és diputat perquè la vota el poble.

Qualsevol altra resposta li crearia uns problemes tan greus que no la podria assumir. L’autodeterminació és un dret fixat per la comunitat internacional que l’ordenament europeu defensa. És que, de fet, Espanya mateix l’assumeix del moment que en l’ordenament intern fa seu el pacte de drets civils de l’ONU! Quina diferència hi ha? Que el nacionalisme espanyol pot obligar l’estat espanyol a no respectar els mateixos drets que reconeix, però no té prou força per a obligar Europa a fer-ho. Imagineu, doncs, aquesta situació: Europa reconeix amb una sentència el dret d’autodeterminació i la Generalitat convoca un nou Primer d’Octubre. Quin marge de maniobra tindria Espanya aleshores? I quin cost li implicaria desobeir? I quines conseqüències tindria?

Ja hi haurà temps de continuar-ne parlant, perquè l’horitzó que s’obre és apassionant. Avui crec que tothom s’ha guanyat unes quantes hores per a gaudir d’aquesta victòria, que ja tocava després de tant i tant d’esforç. Ara, immediatament, cal que el vice-president Junqueras prenga possessió del seu escó a Brussel·les i puga acompanyar Diana Riba, el president Carles Puigdemont, el conseller Toni Comin i a partir del febrer també la consellera Clara Ponsatí. L’esforç que tots vau fer a les eleccions europees passades i a les altres ha donat fruit, la resistència al carrer contra la repressió i el desànim ha donat fruit, la persistència política de l’independentisme ha donat fruit i l’opció per l’espai lliure d’Europa ha donat fruit. Enhorabona, doncs, a tots i a preparar amb perspectiva, paciència i perseverança l’atac final.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb