I dijous: ara cal gestionar bé la victòria, per aconseguir la independència

«La resistència al carrer contra la repressió i el desànim ha donat fruit, la persistència política de l'independentisme ha donat fruit i l'opció per l'espai lliure d'Europa ha donat fruit»

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La setmana acaba de la millor manera possible. Era evident que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea havia de reconèixer que un ciutadà és diputat a partir del moment que la gent el vota. Qualsevol altra posició hauria dinamitat la democràcia. Però no era segur amb quin nivell de claredat s’explicaria, com afectaria el cas concret del vice-president Junqueras i la seua situació de presó i fins a quin punt obriria la porta també al president Puigdemont i al conseller Comín. De les diverses possibilitats en joc, finalment el tribunal s’ha agafat, molt significativament, a la més favorable per a l’independentisme català. I ha deixat Espanya en una posició de feblesa màxima.

Ara cal gestionar bé aquesta victòria, perquè tots hauríem de ser conscients que ho canvia tot. Però sobretot perquè exemplifica que hi ha una via oberta que pot resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Fins a arribar-hi han hagut de passar dos anys molt durs, però segurament necessaris. Finalment, el tomb que la decisió d’ahir fa fer al conflicte és enorme, jo diria que definitiu. I les forces polítiques i l’independentisme en general tenen l’obligació de saber-ho aprofitar. L’envoltant català de què parlava dimarts ha funcionat de meravella: les línies espanyoles s’han trencat i ara cal atacar amb tot i sense treva per fer possible la independència de Catalunya.

Abans d’entrar en el tema, he de fer dues consideracions. En primer lloc, que la decisió del tribunal i la reacció del Parlament Europeu, molt significativa també, validen la tesi del pendent ferroviari, que tantes voltes m’heu sentit explicar aquests darrers anys. Amb la judicialització del procés d’independència, Espanya prenia un risc monumental i ho vàrem advertir. Posant un problema polític en pendent ferroviari es perdia el control de la màquina, que anava tota sola cap avall. Vaig dir moltes vegades que això no significava que el tren s’estavellàs necessàriament, però que si s’estavellava difícilment es podria recuperar. I s’ha estavellat. De la manera més estrepitosa. Però avui m’interessa remarcar especialment que aquesta incapacitat espanyola de veure la realitat, amb gent encegada fanàticament pel nacionalisme i per l’herència autoritària, s’ha demostrat que és una gran eina per a l’independentisme, que sempre hem de saber aprofitar. I ja sabem que d’avui endavant Espanya cometrà errors monumentals, i el moviment independentista té l’obligació d’aprofitar-los.

I segona consideració. Amb la sentència d’avui s’ha demostrat que la decisió adoptada pel govern d’anar a l’exili per lluitar a l’espai lliure d’Europa era, ha estat i és un gran encert. Després del referèndum d’autodeterminació hi havia diverses vies possibles per a fer efectiva la voluntat popular. Ara no discutiré si es va fer bé o no, ni si les altres vies possibles ja ens haurien dut a la república o no. Tan sols vull remarcar que el govern se n’anà a l’exili no pas per a salvar cap situació personal, sinó convençut que la justícia que no existeix a Espanya es podia trobar a Europa. I que els drets democràtics que Espanya no deixa exercir podrien ser exercits en el marc jurídic europeu i en l’espai unit europeu, del qual, li agrade o no, Espanya forma part ara mateix. Sobre això, la sentència d’ahir no pot ser més clara i contundent.

I ara mirem al futur immediat. Del punt de vista europeu, però també mirant la setmana tan intensa que hem viscut tots plegats. Cap on ens duu aquest nou panorama que s’ha obert aquest dijous 19 de desembre de 2019?

No hi ha, com és lògic, una sola via possible. Precisament aquesta setmana ens ha ensenyat que és la combinació de totes les accions imaginables que crea el terreny de joc favorable al sobiranisme. Hem vist l’acció de la justícia europea, hem vist la persistència de la protesta al carrer i hem vist el valor del paper de la política, quan ERC ha congelat la investidura de Pedro Sánchez, reclamant fets consumats abans de continuar. Cal que totes tres vies continuen actives i si pot ser que s’intensifiquen, encara. La inhabilitació del president Torra i la utilització de l’anunci d’aquesta decisió fan palès que el tren continua tirant avall i arrossega tot allò que convinga. I que això continuarà essent així fins que no s’ature completament. Cal, doncs, continuar mobilitzats al carrer. Cal fer créixer la pressió sobre els partits polítics perquè no obliden l’objectiu. Cal reclamar accions coherents amb l’excepcionalitat del moment polític i cal continuar guanyant eleccions i donant valor a la majoria democràtica de Catalunya.

Ara, dit això hem de ser conscients que la decisió del TJUE obre una porta molt important i estableix un possible camí que cal explorar amb fermesa. Fem-hi un colp d’ull, doncs.

Espanya continua imaginant la Unió Europea com un club d’estats, malgrat que es defineix de manera oficial com una ‘unió d’estats i ciutadans’. On la paraula ‘ciutadans’ és la clau de tot. La cultura política espanyola no ha assumit encara que els ciutadans administrativament espanyols tenim drets i obligacions com a ciutadans europeus i que aquests drets no es poden retallar de manera arbitrària. Ja ho podien haver après amb la sentència de Slesvig-Holstein, però no ho van aprendre i s’han trobat de cara amb el Tribunal de Luxemburg.

Això significa que el marge de l’acció política que podem exercir els catalans no ve determinat pels poders de l’estat espanyol sinó, en darrera instància, pel conjunt de la Unió Europea, a la qual l’estat espanyol ha cedit parts substancials de sobirania. Que els organismes de la Unió, en aplicació del principi de subsidiarietat, només intervinguen en casos excepcionals i corregint accions contràries a l’interès general no significa que l’estat membre puga fer allò que li plaga.

De fet, Espanya no ha entès que formar part de la Unió Europea no vol dir discutir entre 28 i pactar entre 28 i prou. Hi ha un espai europeu on això és així (bàsicament el Consell i la Comissió, dissortadament), però n’hi ha un altre on ja no es tracta de pactar entre els estats per la cúpula sinó de construir un marc referencial comú per la base (en part el parlament, i clarament el Tribunal de Justícia). I ací no hi ha favors en canvi de favors ni pressions que valguen. L’interès comú preval sempre sobre els interessos particulars i l’exemple d’ahir és paradigmàtic. Per què perd Espanya d’una manera tan estrident a Luxemburg? Perquè per al conjunt de la Unió és més perillós d’acceptar allò que Espanya proposa –que una persona no siga diputat, tot i el vot dels ciutadans– que no pas acontentar un dels socis. Punt final.

Ara cal veure si aquesta victòria pot eixamplar el camp de joc. Cap a on? Faig un salt molt ràpid per a visualitzar-ho: com respondria el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a una pregunta formulada en temps i forma, després dels incidents necessaris per a formular-la, sobre si l’autodeterminació és un dret que poden exercir els ciutadans de la Unió i per tant els de Catalunya? Només podria respondre que sí. De la mateixa manera que ahir només podia respondre que una persona és diputat perquè la vota el poble.

Qualsevol altra resposta li crearia uns problemes tan greus que no la podria assumir. L’autodeterminació és un dret fixat per la comunitat internacional que l’ordenament europeu defensa. És que, de fet, Espanya mateix l’assumeix del moment que en l’ordenament intern fa seu el pacte de drets civils de l’ONU! Quina diferència hi ha? Que el nacionalisme espanyol pot obligar l’estat espanyol a no respectar els mateixos drets que reconeix, però no té prou força per a obligar Europa a fer-ho. Imagineu, doncs, aquesta situació: Europa reconeix amb una sentència el dret d’autodeterminació i la Generalitat convoca un nou Primer d’Octubre. Quin marge de maniobra tindria Espanya aleshores? I quin cost li implicaria desobeir? I quines conseqüències tindria?

Ja hi haurà temps de continuar-ne parlant, perquè l’horitzó que s’obre és apassionant. Avui crec que tothom s’ha guanyat unes quantes hores per a gaudir d’aquesta victòria, que ja tocava després de tant i tant d’esforç. Ara, immediatament, cal que el vice-president Junqueras prenga possessió del seu escó a Brussel·les i puga acompanyar Diana Riba, el president Carles Puigdemont, el conseller Toni Comin i a partir del febrer també la consellera Clara Ponsatí. L’esforç que tots vau fer a les eleccions europees passades i a les altres ha donat fruit, la resistència al carrer contra la repressió i el desànim ha donat fruit, la persistència política de l’independentisme ha donat fruit i l’opció per l’espai lliure d’Europa ha donat fruit. Enhorabona, doncs, a tots i a preparar amb perspectiva, paciència i perseverança l’atac final.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Antoni Oller
Antoni Oller
19.12.2019  ·  22:08

Avui esperava aquest editorial amb candeletes, ho juro!, i no m’ha defraudat, “tot i que”, el segueixo trobant un pèl optimista. I voldria aprofitar aquest magnífic fòrum per fer copy-paste d’un comentari que he penjat a la notícia de VW sobre les histèriques reaccions de la caverna ( https://www.vilaweb.cat/noticies/desolacio-eurofobia-irritacio-premsa-espanyola-sentencia-tjue/ ) : “Aquesta reacció de l’electorat ultraejpañol és la que jo esperava fa temps, i va en la línia sociològica mai abandonada del “Si ellos tienen ONU nosotros tenemos DOS”: no podem perdre cap ocasió d’alimentar l’antieuropeisme ejpañol, tot esperant que algun dia els analistes (i els inversors!) europeus arribin respecte a Ejpaña a les mateixes conclusions que a UK s’han posat claríssimament de manifest en les recents eleccions: la part de territori que es vol escindir del seu estat, és profundament europeista, i la part que queda de l’estat, i que vol retenir per la força el territori “díscol”, inequívocament “exiter”. No vol dir que això immediatament provoqui la escissió, beneïda per la UE, però en reforça la possibilitat. Al nostre cas, encara ens queda molt de temps fins que Ejpaña voti majoritàriament “exit”, i no tinc clar que mai s’arribi a donar el cas; per exemple, a Andalusia, que no son tontos, mai es posarien en la tessitura de no poder cobrar ni de Catalunya ni de la UE. D’altra banda, Catalunya no és Scotland, el nostre europeisme ha perdut molts milers de metres d’altitud i no tinc clar que es pugui recuperar (jo al menys, no el recuperaré mai més). Aquest gran paral·lelisme amb la UE-UK-Scotland, no és un escenari que jo vegi probable, però cal estar-hi atent.” Tinc aquest atac d’ego i reprodueixo el meu propi comentari perquè he vist que allà ja ha tingut varies répliques i per tant potser és interessant. Gràcies

Josep Usó
Josep Usó
19.12.2019  ·  22:08

Com sempre que s’aconsegueix trencar les línies de l’adversari (de l’enemic, si ho voleu), cal continuar avançant tant i tant de pressa com es puga. No deixar que es refacen, que es reorganitzen o que puguen tornar a establir noves línies. Gran editorial i gran dia. Tots ho necessitàvem.

Xavier Palet
Xavier Palet
19.12.2019  ·  22:12

Amic Vicent,

M’has fet plorar amb el teu editorial.
Ja som més a prop. Guanyarem!!

Xavier.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
19.12.2019  ·  22:21

Sr. Partal realment avui és un dia per estar feliç, contenta.

I sí ja tocava, ens en tocava un després de tant de temps d’entrebancs i penúries.

Cal que ara es juguin bé les cartes favorables i tornar a fer un altre 1-O.

A Ñ ja no.podran dir que és il.legal, etc.

Tenim més a prop la LLIBERTAT.

Quin gran regal nadalenc ens ha arribat (treballat intensament i amb persistència per totes i per tots).

Gràcies per seguir explicant-nos tan bé la situació pas a pas, a mida que van succeint-se els fets.

Ho tenim més a prop. Sí, sí finalment sembla que acabarem vencent!!!

Martí Millanes
Martí Millanes
19.12.2019  ·  22:22

Excel·lent editorial. Com ja s’ha dit, jo també l’esperava. Ara comença una altra etapa. Esperem que sigui la definitiva. Tot i que encara caldrà remar molt!

Adrià Arboix
Adrià Arboix
19.12.2019  ·  22:25

Notícia i Editorial rebudes amb molta joia. Un regal de Nadal.

Jean-Marc Prohias
Jean-Marc Prohias
19.12.2019  ·  22:26

Trobo a faltar , per part de UE, un càstig (inhabilitació?) als jutges prevaricadors.

Manel Rodríguez-Castelló
Manel Rodríguez-Castelló
19.12.2019  ·  22:53

Amic Vicent, reflexions ben suggestives les d’avui, com sempre. Permet-me, però, que et comente des d’ací un parell de qüestions gramaticals que vinc observant en el llibre d’estil del periòdic i que em semblen més que dubtoses, si no directament errònies. Em referesc a la desaparició sistemàtica de la preposició des, que sempre va amb de excepte quan l’anteposem a la conjunció que. Així diem (i escrivim) “Des d’ahir”, “Des del meu punt de vista”, però “Des que va començar aquest conflicte”, etc. Aquestes són formes perfectament normatives que, no obstant això, són bandejades sistemàticament dels textos de Vilaweb per no sé quina raó, probablement per algun error d’apreciació, de manera que hi són substituïdes per formes tan estranyes a la llengua parlada i l’escrita (no ho he sentit ni llegit enlloc més) com “Del punt de vista”, etc. N’hi ha prou, en aquest sentit, de consultar el DIEC2:
des1

1 prep. [LC] Seguida sempre de de, serveix per a indicar el moment en què comença a comptar-se un espai de temps, el punt de l’espai on comença a comptar-se una distància, el punt on és qui veu, sent, etc., una cosa distant. Ja pots començar des de demà. Som aquí des de les quatre de la tarda. Des d’ara puc assegurar-te que això no és veritat. Tres quilòmetres a comptar des del pont. Ell s’ho mirava des del balcó, del balcó estant.
2 [LC] des que loc. conj. Indica el punt inicial d’un espai de temps. Des que vós sou ací, han canviat molt les coses.

L’altra qüestió que us volia comentar és el mal ús que soleu fer (també sembla respondre a una correcció sistemàtica) de la forma què, que així accentuada només pot ser pronom relatiu (i en aquest cas equival a les formes el/la/els/les qual(s)) o interrogatiu. “El tema de què/del qual hem parlat”, “El lloc a què/al qual ens dirigim”, “Què voleu?”, etc. En canvi hi ha el (mal) costum d’usar formes tant estranyes a la llengua com aquesta: “Passe què passe”, etc. És a dir en casos on no hi ha pronom, sinó el neutre el que, això que, allò que, perfectament normatius i naturals: “El que vull dir”, “Passe el que passe”. En fi, feia temps que us ho volia comentar, encara que potser no és aquest el lloc més adient per fer-ho. Una abraçada.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
19.12.2019  ·  23:25

Tal i com diu el Sr. Usó, gaudint d’aquest moment, no perdem el temps i tirem en devant, amb força, si els deixem respirar la caguem.
Que la felicitat del moment no ens deixi babaus i mirant-nos el melic que ens la fotarem al primer fanal del carrer, just per no mirar endavant.
Som-hi!

Carles Roger
Carles Roger
19.12.2019  ·  23:49

Al País Valencià diriem: val net i lo atre.

Joan Rius
Joan Rius
19.12.2019  ·  23:51

Ara veurem quina és la correlació de forces entre el poder judicial i el poder polític al reino de Espanya, en un context secular de no divisió de poders. Europa no entendria que s’imposéssin els hereus del tribunal de la inquisició i del TOP, estructures feixistes que han suplantat la política i reprimit les legítimes aspiracions d’autodeterminació del poble català.

Antoni Soy
Antoni Soy
20.12.2019  ·  00:15

Content amb la situació creada: molt. Tanmateix, jo no seria tant optimista respecte al que podem esperar de la UE que, recordem-ho, és l’Europa dels Estats. Hem de veure com es concretarà el que avui ha dit el TJUE. De fet, durant 2 anys la UE no ha fet res. Ara veiem que els jutges europeus, a diferència dels espanyols, mantenen la independència i no converteixen activitats judicials en activitats polítiques. Però, hem de veure, repeteixo, com és concreta tot.
Si que em sembla molt significativa la rapidesa, claredat i contundència amb la que ha reaccionat el President del Parlament Europeu, però no oblidem que és l’institució europea més feble.
En definitiva, jo no sóc tan optimista com en Vicent, i crec que ens anirà bé mantenir la prudència.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
20.12.2019  ·  00:15

Per acabar la setmana, avui divendres a Sant Celoni es presenten els primers Consells locals per la República que ja s’han constituït al territori. Una eina més en mans de la gent, que l’estat espanyol haurà d’entomar, perquè formalment és una associació constituïda al cor d’Europa, fora de l’abast d’Espanya. I si exerceixen la repressió habitual, tornaran a posar-se en evidència.
Avui tinc la sensació que tornem a poder tocar els estels amb la punta dels dits. Una miqueta.

Gemma R.
Gemma R.
20.12.2019  ·  00:18

Com sempre has acabat tenint raó en tot, tot el que has pronosticat estimat director! No sé com t´ho fas, suposo que l´experiència, l´abasta cultura i molt de sentit comú per amanir-ho. Gràcies per ser menys emocional que alguns de nosaltres, posar seny, i tenir la capacitat d´anàlisi dés de la raó. No és optimisme, és saviesa. Celebrem-ho que ja tocava. Es torna a fer la llum! Visca Catalunya lliure!

Jesús Albiol
Jesús Albiol
20.12.2019  ·  00:27

Molt d’acord, Vicent!!.
Només afegiria que, democràticament, caldria fer veure a la UE que el cas català pot ser el catalitzador que avui fa falta per engegar de nou el projecte d’una Europa unida en els valors humans i les llibertats individuals, exercits per les vies democràtiques i no violentes, que pot suposar la creació i reforçament d’un espai comú europeu dels ciutadans i pobles lliures. Això és un objectiu clar, possible, compartit, ètic … i desitjable pels més de 300 milions d’europeus units.

Jordi Torruella
Jordi Torruella
20.12.2019  ·  06:09

Voldria pensar que la classe política sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies però l’afany de poder… Espero equivocar-me i que aquesta oportunitat que se’ns presenta la sàpiguen aprofitar.

Marià Puig
Marià Puig
20.12.2019  ·  06:34

Amen, Sr. Partal.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
20.12.2019  ·  06:47

Molt bé Director, bon enema d’optimisme. Molt content pels afectats, tant a l’exili com a la presó. Expectant de la rèplica de’n Miquel Gilibert. Salut.

Toni Arregui
Toni Arregui
20.12.2019  ·  07:35

Amén.

Carles Farre
Carles Farre
20.12.2019  ·  07:55

La “roja” ha perdut un important partit de la lliga de campeons…

Josep Roura
Josep Roura
20.12.2019  ·  07:59

HAHAHA… La plantofada ha sigut sideral!!!

Ara només faltaria que no hi hagués investidura i unes altres eleccions a Ñ, per acabar-los d’estabornir!!!

Però com diu en Martí Millanes, nosaltres a remar, que encara no hi som!

Anna Maria Niño
Anna Maria Niño
20.12.2019  ·  08:03

Un matís, Espanya tenia clara la sentència en contra. No és el primer cop, pregunteu-li a l’Otegi. Però, el seu lema és: morir matant, fer el més mal possible mentres perd

Albert Miret
Albert Miret
20.12.2019  ·  08:07

A banda que provin més trampes cada vegada més lluny de la justícia real per no deixar en llibertat a l’Oriol Junqueras que els portaran encara més profundament al fracàs, el que em fa més feliç és que per fi la UE els ha dit que prou. Això és de tanta importància, que sens dubte farà tremolar les posicions inamovibles i fatxendes de l’espanyolitat, o més ben dit, de la castellanitat. Això serà en realitat on pivotarà el canvi que ara se’ls ha fet ja obligatori. S’ha acabat fer el que els dóna la gana, els seus desitjos insans de venjança i les seves constants rebequeries. El cop de mall europeu ha fet esquerdar el mur que es van construir per protegir la seva absurda forma de subsistir matant, sense prosperar ni deixar fer-ho als altres. Aquest gest de la UE, si el sabem aprofitar i no caiem com sempre en la crítica barata i la depressió, canvia radicalment la relació entre Espanya i Europa. Europa ja es nega a continuar tractant Espanya com a un país deficient mental, amagant-li els errors i mirant cap a una altra banda mentre els vicis franquistes es fan ja impossibles de dissimular.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
20.12.2019  ·  08:10

Uuff !! Em sento com si hagués perdut deu quilos.Vicent, ets com una petita droga necessària per encarar el jorn. Una grandiosa abraçada extensible a tot Catalunya Republicana.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
20.12.2019  ·  08:12

Els grans guanyadors d’aquesta sentència són Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.

Esther Miquel
Esther Miquel
20.12.2019  ·  08:23

Gràcies. Seguim. Bon Nadal.

Pep Agulló
Pep Agulló
20.12.2019  ·  08:57

DEL SABOR D’UNA VICTÒRIA A L’OFENSIVA

Finalment el deliri venjatiu de la justícia espanyola ha trobat un topall que posa límit a tanta arbitrarietat, arrogància i crueltat antidemocràtica. La seva arma de la repressió, cada cop més inútil, no la poden aturar. El pesarà com una llosa però no rectificaran. Envestiran. Siguem prudents en l’eufòria perquè el patiment tampoc no s’aturarà.

En el segle XXI, som ciutadans europeus d’un Estat ancorat al segle XVI, pel qual no ha passat la il·lustració. Vet aquí.

Aquesta victòria alça la moral a l’independentisme, en tots els fronts de lluita. Ara és el moment de la política de país, de l’ofensiva, de jugar amb intel·ligència sabent la mesura de la tolerància d’Europa respecte al nacionalisme espanyol. La supervivència d’Europa implica haver d’exercir el poder coercitiu envers Espanya. Serà interessant el desenllaç…

Els mitjans públics catalans parlen de la investidura de Sànchez, donant-la per fet. Com quedaria ERC en el nou panorama si donés el seu vot a Sánchez a canvi que no fos l’amnistia i l’autodeterminació?

Per últim, m’agradaria, algun dia, veure a “ses supremes senyories” a la presó… Normalitat democràtica.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Josep Salart
Josep Salart
20.12.2019  ·  09:11

Si aquestes notícies que venen d’ Europa no fan reaccionar als catalans que encara pensen que ”des-units” anem millor, la màquina ens arrossegarà pendent avall.

Ara no toca pensar en allò de que un “pesimista és un optimista ben informat”, deixem-ho. Ara toca practicar l’unió de tots, més força al carrer i menys torrons, Vicents, i avisar als partit polítics que poden llepar si no fan bondat.
Penso que els castellans no rectificaràn, i això serà la millor notícies per nosaltres. Gasolina pura. El govern en funcions permanent no s’atravirà a fer rés perquè no mana. Traficant, jutges i l’Ibex són els que manen. Com a molt sortiran abans de la UE per no pagar el deute i posar el cap sota l’ala.
L’orgasme sideral ens vindrà aviat al veure els eurodiputats a l’exili recollint l’acte i exigint (Ponsatí, Comín i Puigdemonti són capaços de començar una vaga de fam, si cal) a la majoría de poltronaires allà endollats, a defensar els que encara no podran venir. El nirvana, més tard, quan mirem la reacció de la caverna.

No descuidem el congrés d’ ERC. La cúpula encara es passa pel entrecuix l’opinió de les bases més sinceres, independentistes i sense ànim de lucre.
A l’article de VW a la portada, he pogut llegir això:

“”L’únic sector crític organitzat en el partit, el Col·lectiu Primer d’Octubre, va intentar que la paraula ‘unilateral’ hi aparegués explícitament, però no ha aconseguit prou suports territorials perquè l’esmena arribés viva al congrés, i tampoc que es reconegui el mandat del Primer d’Octubre.”””

Jaume Bonet
Jaume Bonet
20.12.2019  ·  09:15

Una hermosa i gran victoria, si, pero la guerra encara sera llarga.

Jordi Miralda
Jordi Miralda
20.12.2019  ·  09:24

Excel·lent editorial, i cal afegir-hi una cosa: és la combinació dels presos polítics i els exiliats el que ens ha donat la força. Després del 27 d’octubre, alguns dels membres del Govern van decidir anar a l’exili, i altres van anar al tribunal espanyol i van acabar a la presó, basant-se en motius i decisions personals. Aquestes decisions cal respectar-les amb la màxima cura, i reconèixer ara que només amb els presos i sense els exiliats, no seríem on som, i només amb els exiliats i sense els presos, no seríem on som. Tot és doncs, un mèrit compartit dels nostres líders que hem de saber reconèixer i agrair. Davant d’aquesta situació, qualsevol retret, qualsevol comparació dient “aquests tenien raó i els altres estaven equivocats”, està completament fora de lloc. La gran lliçó per tots nosaltres és que és la combinació de totes les nostres forces, de totes les alternatives de lluita, la que ens està portant a les més grans victòries.

Francesc Subiràs
Francesc Subiràs
20.12.2019  ·  09:31

Estic molt content. Si, cal administrar aquesta victòria!

Antoni Dalmases
Antoni Dalmases
20.12.2019  ·  09:32

Contents, a l’espera que es faci autèntica justícia (que serà quan els gàngsters prevaricadors feuxistes entrin a presó, multats i inhabilitats) i atents per fer que “els nostres” deixin de fer el burro i treballin units per la independència. Els hem d’estar a sobre constantment, perquè sovint són frívols, badocs i alguns fins i tot falsos.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
20.12.2019  ·  09:33

Avui no és dia de reflexions llargues, sinó de gaudir i per què no, deixar-se anar una mica en el schadenfreude.

Espanya no ha entès res ni mai no ho entendrà perquè és un estat anacrònic, fixat en una cosmovisió que no ha canviat ni una coma des de fa cinc segles. Es pensen il·lusòriament que quan organismes i diplomàcia internacionals miren cap a una altra banda és perquè li tenen un respecte reverencial. Allà ells amb la seva misèria.

Interessants horitzons que s’obren, que també comporten desafiaments importants. Un retrobament de Junqueras i Puigdemont seria interessant per exemple. Ja n’anirem parlant.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
20.12.2019  ·  09:37

Esperava aquesta editorial amb neguit, gràcies. Ara cal continuar picant pedra, i durant molts anys més també, perquè alguns dels habitants del país veí no pararan de fer la punyeta tant com pugui encara que siguem independents.
Una altra perspectiva és que hem recuperant la confiança en la Unió Europea. Potser si que ens interessa continuar a dins quan el Reino en surti; quelcom semblant al cas d’Escòcia.
Endavant i empenta, i Bon Nadal!

Agnès Buscart
Agnès Buscart
20.12.2019  ·  09:37

Sí,… avui Consells Locals de la República.
M’agradaria saber per què és tan difícil entendre que a través dels consells estem muntant l’Estat Català i facilitar la governabilitat a partir del dia D, sense deixar de treballar en cap moment.
Per què els milions de demòcrates independents i republicans encara no se n’han fet socis?
Per què és tan difícil que els ciutadans participin de la redacció de la constitució?

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Josep Almar
Josep Almar
20.12.2019  ·  09:46

Molt content. No només per la històrica sentencia. El discurs del MHP Puigdemont, contundent com poques vegades hem sentit parlar un polític, sense filtres espanyols i directament a l’abast de tots els mitjans de comunicació globals, empetiteix com mai, la rellevància de la caverna espanyolista. Imaginem fer-ho des-de el faristol del Parlament europeu, com diu el Sr Partal, preguntant per el dret d’autodeterminació dels pobles…esperar i veure.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
20.12.2019  ·  09:54

Un gran dia, sens dubte. Però no ens hem de limitar a cel·lebrar aquesta victòria conjuntament amb les saturnals nadalenques, amb xampany i torrons. Cal apretar l’adversari sense treva, fins desorientar-lo i fins provocar-li errors encara més greus. Que un ràpid alliberament de Junqueras (imprescindible, eh!) no sigui tot el que ens concedeixin a canvi d’una investidura que Sánchez veu cada cop més problemàtica. Cal obligar-los a cometre nous errors, cal fomentar la revolta contra el règim dins d’Espanya, cal reviure el 15M del “no nos representan” a l’altiplà, ens cal tenir aliats no catalans que també qüestionin la monarquia heretada del franquisme, la judicatura directament transplantada des del franquisme, l’IBEX35 generat des de l’INI franquista, l’estructura militar inmune i autoreproductiva des del final de la guerra. Cal l’explotació al màxim d’aquesta victòria sobre el terreny.

Vicenç Alay
Vicenç Alay
20.12.2019  ·  09:58

Un apunt colateral -per la referencia que vull fer a les manifestacions d’en Xavier Melero-: sí, les sentències van ser injustes, però el judici també. I molt. Com es pot enjudiciar algú amb immunitat? O, si mes no, sense esperar a rebre la resposta sobre la qüestio que el propi Marchena va plantejar. Judici just?

joan guinarda
joan guinarda
20.12.2019  ·  10:41

Podem estar contents, però sense excessos. En Partal, no ho pot evitar, traspua una alegria i un optimisme encomanadís. Falta veure què farà el TOP, com sortirà de l’atzucac on s’ha fotut. Personalment no crec que alliberin Junqueras ni ningú.
Mentrestant el MHP Torra és inhabilitat, i si es confirma qui hi sortirà guanyant serà ERC… i el poder de l’estat que tornarà a imposar candidat.
Em sap greu el poc ressò que s’està donant a aquesta inhabilitació, el poc moviment dels partits en favor i defensa del president. Una cosa no ens hauria de tapar l’altre, la repressió continua…

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
20.12.2019  ·  10:43

Tant de bo senyor Partal.

“Els partidaris de la independència són un 43,7% de la societat catalana i que, per contra, els que s’hi oposen són un 47,9%.”

Això són fets.
Som minoria perquè molts ‘independentistes’ no tenen clar on van

Berta Carulla
Berta Carulla
20.12.2019  ·  11:16

Aquest matí he estat escoltant emissores castellanes. Els tertulians, i la veu de Zarzalejos, eurodiputat pel PP, diuen tots que cal revisar això de les immunitats, que qualsevol podria aprofitar per a fugir del pes de la justícia fent-se eurodiputat, com si el milió de vots fóra així tan fàcil d’obtenir, ignorant completament la voluntat dels catalans que hem triat aquests representants. Els catalans no comptem a l ‘estat espanyol, bé per a pagar sí. I clar els catalans constitucionalistes sí que compten i com més rabiosos contra la independència del país més.

És tan descarat el menyspreu en què ens tenen que no cap sino esperar que el pendent no tindrà fi.

Ara cal exigir que els partits independentistes no malbaratin aquesta lluita desigual i dolorosa.

Via Fora Catalans!

Ricard Pintado
Ricard Pintado
20.12.2019  ·  11:20

Sense el seu providencial optimisme, en Partal no seria ell, però també ens recorda que no podem afluixar ni confiar-nos. De fet, l’adversari mereix que no ens relaxem.
I d’Europa, què puc dir: encara que tard, gràcies. Això sí, molt matisades.
Ells, Europa, ens han posat una fita, però nosaltres l’hem de superar, ultrapassar si no volem que tot el camí fet fins aquí acabi en un punt sense sortida. Costi el temps que costi, cal persistir i demostrar la nostra determinació i resiliència.
Tan sols així convencerem als més escèptics i vencerem.
Pròxima parada: guanyar-nos el dret a un referèndum d’autodeterminació.
L’1-O el vam fer a empentes i rodolons, i sense “legalitat”.
Ara sens ha mostrat el camí per fer-ho com Déu mana. No perdem ni un minut.

F.Xavier Carreras
F.Xavier Carreras
20.12.2019  ·  12:16

Trobo a faltar , per part de UE, un càstig (inhabilitació?) als jutges prevaricadors. Heu dit en aquest fòrum. I als polítics del moment, no?.
On s’amagen tots aquells que van fabricar la trampa al parlament i Moviment Català?. Ja vindrà, ja. Ara a empenyer tots plegats – Insieme-.

Roser Caminals
Roser Caminals
20.12.2019  ·  16:06

Fer el salt fins a donar per fet que la UE beneirà l’autodeterminació em sembla prematur, però sí que la decisió del tribunal obre vies més lentes però no menys prometedores. D’entrada, i amb la possibilitat de que en Puigdemont i en Junqueras acabint remant en la mateixa direcció a Europa, tenim l’apropament dels dos partits. I la presència del nostres polítics a Europa pot conrear aliances amb estats que, arribat el moment, reconeguin la República Catalana. Escòcia és un cas difetent, però el que passi després del Brexit imminent influirà en el procés.
Mentrestant, si Espanya llisca per la pendent ferroviària Catalunya guanya tracció.

A celebrar-ho, sense adormir-se.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
20.12.2019  ·  17:35

Ha canviat molt el panorama, no vol dir ni molt menys que estigui tot guanyat, costarà, però cal admetre que la situació és millor que la que hi havia el dimecres passat. Posaran tantes trabes com puguin, ( ja ho estan fent), inclús ni ha que plantegen marxar d’Europa, perquè fins ara la composició del Parlament els era favorable i no estan acostumats a que se’ls esmeni la plana.
Persistirem i continuarem fent tot el què puguem per aconseguir-ho.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes