Un dels problemes evidents de la democràcia representativa és el fet que els electes segresten la voluntat dels seus votants. La democràcia liberal es fonamenta, filosòficament, en l’assumpció que cada ciutadà és una veu diferent, que ha de ser escoltada i que té la mateixa força que la de qualsevol altre. Però la realitat que vivim avui és molt diferent. Quants votants de Macron, per posar un exemple fàcil d’entendre, no s’han trobat forçats ara a eixir al carrer amb el jupetí groc perquè era l’única manera d’aconseguir que els escoltàs l’home a qui van donar el seu vot perquè governàs per ells i no contra ells?

Protestar és, doncs, exercir la democràcia. La protesta és el so de la democràcia, i això és una cosa que no hauríem d’oblidar mai. I encara menys ara, quan hi ha qui vol posar en qüestió fins i tot el dret de protestar i els límits de la protesta.

El filòsof francoalgerià Jacques Rancière ha explicat d’una manera insuperable com les actuals institucions polítiques han assaltat la política, amb la intenció de limitar tot allò que es considera polític i de restringir la lliure opinió dels ciutadans, controlant la protesta. I ha deixat clar que és amb la intenció explícita de limitar el nostre dret de fer política, que les institucions s’atorguen avui dia drets impensables abans. Com el de dir-nos si una cosa és constitucional o legal, prescindint fins i tot de què diga la constitució o la legalitat. O com apropiar-se el dret de definir què és violent i què no ho és. O qui pot protestar i qui no –per a restringir el dret, que hauria de ser sagrat, d’actuar políticament. Fins i tot s’atreveixen a atorgar drets diferents a col·lectius diferents, permetent i fins i tot encoratjant alguna gent a fer coses que, en canvi, si les fan uns altres són qualificades d’horribles i perseguides per la justícia –una justícia que ha deixat de ser un poder autònom per convertir-se en un instrument de control de la dissidència política. Us és familiar tot això que Rancière explica tan bé? En aquesta explicació, no hi reconeixeu exactament tot això que ens passa avui?

Per això, doncs, exactament per això, cal dir que no. Que no estem disposats a viure sotmesos per un règim que nega la nostra veu diferent i nega, per tant, la base de la democràcia. I cal expressar el nostre no sempre, cada dia. Quan toque, votant, com ho vàrem fer el 21 de desembre de 2017. I quan toque, al carrer, com ho farem el 21 de desembre de 2018. Sense vergonya i sense haver de justificar-nos ni de donar explicacions suplementàries a ningú. Tampoc als qui, pensant com nosaltres, creuen, en canvi, que poden dir-nos exactament quan hem de protestar i de quina manera.

Direm no divendres, pels carrers de Barcelona, perquè no podem tenir gens de vergonya de fer servir la democràcia i perquè la protesta n’és el so. I encara més: direm no perquè en tenim l’obligació, en tenim el deure com a ciutadans.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.