El mapa de les dessalinitzadores d’aigua dels Països Catalans

L’acord per a transportar a Catalunya aigua dessalada a Sagunt (Camp de Morvedre) ha posat sobre la taula el debat sobre la dessalinització com a alternativa a l’aigua de pluja, pràcticament absent a Catalunya aquests darrers tres anys. La sequera afecta tota la Mediterrània, però no ha estat tan dura al País Valencià. Això fa que la dessalinitzadora de Sagunt estigui infrautilitzada en relació amb la seva capacitat total, de 8,4 hectòmetres cúbics l’any, i es pugui dedicar a produir aigua per al nord. Ara bé, per a això caldria fer-hi obres i instal·lar una canonada nova de 60 centímetres de diàmetre entre la planta dessalinitzadora i el port. D’aquesta manera, es calcula que a partir del juny es podria transportar, com a mínim, un vaixell cada dia carregat amb 20.000 metres cúbics d’aigua.

La dessalinització permet de fer potable l’aigua de la mar després d’haver-la tractat i haver-ne extret la sal. El procés comença agafant l’aigua de la mar. S’hi afegeixen alguns productes químics, se’n retiren els sòlids que hi pugui haver i es filtra. Tot seguit, es fa l’osmosi inversa, que consisteix a bombar l’aigua a alta pressió cap a una membrana semipermeable que en reté les sals. Després d’aquest procés, l’aigua que es pot aprofitar és vora un 45% de la inicial. La resta és salmorra, una aigua amb una alta concentració de sal que és retornada a la mar.

Inicialment, l’aigua que en surt és lleugerament àcida i no té tots els minerals necessaris perquè sigui apta per al consum. Per resoldre-ho, es remineralitza afegint-hi carbonat càlcic i diòxid de carboni, que n’ajusten la duresa i l’acidesa. Finalment, es torna a clorar per a assegurar que s’ha desinfectat.

Òbviament, el millor és poder viure de l’aigua de pluja acumulada als embassaments, però si no n’hi ha i s’han de fer servir alternatives com la dessalinització, la regeneració o la depuració d’aigües residuals, s’ha de tenir en compte que no són de franc i tenen conseqüències per al medi. En el cas de la dessalinització, l’efecte col·lateral més nociu és l’elevat consum elèctric que requereix. A Catalunya hi ha dues dessalinitzadores, la de la Tordera i la del Llobregat, que sumades són el segon operador amb més consum elèctric de Catalunya, tan sols per darrere de Renfe i per sobre dels Ferrocarrils de la Generalitat i la suma de tots els hospitals públics de Catalunya. Amb un ús de totes dues dessaladores al màxim rendiment es calcula que es gasten 330.000 MWh anuals.

A banda, un estudi dirigit per Esteban Morelle-Hungría, professor de la Universitat Jaume I, relaciona l’abocament de la salmorra amb un retrocés significatiu de les praderies de posidònia oceànica de les zones on s’aboca. L’estudi investigava l’efecte de la salmorra a la badia de Talamanca (Eivissa) i més indrets de les Illes. Com a resposta, els investigadors proposen d’establir un llindar màxim de salinitat i fer-ne observacions periòdiques.

Quines són les dessalinitzadores dels Països Catalans?

En total hi ha quinze dessalinitzadores en funcionament a Catalunya, el País Valencià i les Illes, i cal afegir-hi un petit mòdul de dessalinització instal·lat l’any passat a Portvendres (Rosselló) que pot subministrar 10.000 litres d’aigua dolça el dia. És una quantitat ínfima en comparació amb la resta de dessalinitzadores del país –són 0,004 hm³ anuals, molt lluny dels 1,7 hm³ que pot produir la de Ca Marí (Formentera), la següent començant per la cua. L’aspecte positiu és que el mòdul té plaques solars que poden proveir el 100% de l’energia necessària per a funcionar.

La dessalinitzadora amb una capacitat més gran és la de Torrevella (Baix Segura), capaç de produir 80 hm³ d’aigua dolça cada any. Són 80.000 milions de litres d’aigua cada any, 240 milions de litres cada dia. L’abril del 2023 es va aprovar un projecte d’ampliació de la planta per a elevar-ne la capacitat fins als 120 hm³ d’aigua cada any.

La dessalinitzadora de Torrevella és la més gran, de llarg, de les cinc que hi ha al País Valencià. La següent que pot produir més aigua dolça és la d’Orpesa i Cabanes (Plana Alta), que té una capacitat màxima de 21,5 hm³ anuals. Ací també hi ha obres previstes, però no per a augmentar-ne la producció, sinó perquè l’aigua que s’hi potabilitza pugui arribar a més municipis. Així i tot, els plans amb què es va construir preveien una ampliació fins a 43 hm³ anuals.

A la de Moncofa (Plana Baixa) es poden produir 10 hm³ d’aigua potable cada any i, com hem dit, la de Sagunt té una capacitat de 8,4 hm³, poc més que els 8 hm³ de la de Mutxamel (Alacantí).

Catalunya es va enfrontar a la sequera del 2007 i 2008 amb una sola dessalinitzadora, la de la Tordera, a Blanes (la Selva), que va començar a funcionar el 2002 amb una capacitat de 10 hm³. Arran de la crisi s’hi va doblar la capacitat, fins a 20 hm³, amb la idea que pogués aportar més aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona i reduir les extraccions del riu Ter. A més, es va decidir de construir la del Llobregat, al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), que llavors es va dir que era la més gran d’Europa per a l’abastament urbà, perquè podia produir 60 hm³ d’aigua cada any.

La sequera actual ha fet tornar a reconsiderar la capacitat de les dessalinitzadores de Catalunya. A més del transport d’aigua dolça produïda a Sagunt, la Generalitat i el govern espanyol van acordar de construir una dessalinitzadora a la conca del Foix, un projecte que va començar el 2009 amb la idea que estigués connectada a la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona i a la d’Aigües Ter-Llobregat. Tindrà una capacitat de 20 hm³ anuals i hauria de començar a funcionar el 2029. Un any abans haurien d’haver acabat les obres d’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera fins a una capacitat anual de 80 hm³, que també es va acordar amb el govern espanyol.

La situació especial de les Illes

Les dessalinitzadores que hi ha a les Illes tenen una capacitat menor, però hi ha tantes plantes com a la resta del país: tres a Mallorca, tres a Eivissa, una a Menorca i una altra a Formentera. La de la badia de Palma és la més gran, amb una capacitat de producció de 21,7 hm³ d’aigua dolça cada any. El subministrament d’aigua en alta a Mallorca es fa amb la producció d’aigua dessalada a Palma, Alcúdia (4,7 hm³) i Andratx (4,7 hm³), a més de la captació de la Font de la Costera a Sóller i de l’extracció dels pous de l’Estremera (entre Bunyola i Santa Maria) i de la Marineta a Llubí.

A Eivissa, la dessaladora que té més capacitat és la de Sant Antoni, que pot produir 5,9 hm³, molt semblant a la de Santa Eulàlia, amb una capacitat de 5,03 hm³. Cal afegir-hi la d’Eivissa vila, que pot produir 4 hm³ d’aigua cada any. Durant l’estiu, aquestes plantes dessalinitzadores arriben al 100% de la capacitat total per l’augment de la demanda d’aigua pel turisme.

Menorca, en canvi, en té prou amb la dessalinitzadora de Ciutadella, que té una capacitat anual de 3,3 hm³. Això és gràcies a les condicions geològiques de Menorca, que té alguns terrenys permeables i fa que s’hi pugui infiltrar l’aigua de pluja i originar la formació d’aqüífers. N’hi ha dos d’importants: l’aqüífer d’Albaida i el de Migjorn, que té una extensió de 384 km², un 55% de la superfície total de l’illa. Ara, cal tenir en compte que l’aigua dels aqüífers circula, amb entrades i sortides al mar. Si no plou i baixa el nivell d’infiltració, l’aigua dels aqüífers es pot contaminar salinitzant per l’aigua del mar.

A Formentera, en canvi, la situació és totalment inversa. No hi ha aqüífers aïllats, i l’únic que hi ha és connectat amb el mar durant tot el perímetre, cosa que fa que l’aigua sigui salada i no es pugui consumir. Així doncs, el 100% del subministrament d’aigua que abasta els 12.100 habitants que hi viuen tot l’any, més la població flotant que hi estiueja o hi treballa en temporada alta, es fa amb la dessalinitzadora de Ca Marí, que té una capacitat anual d’1,7 hm³.