Continuarem, Muriel, i gràcies per tot

'Fa una ràbia infinita, que no sabem descriure amb paraules, que Muriel Casals se n'hagi anat així i ara.'

Assumpció Maresma
14.02.2016 - 18:59
Actualització: 14.02.2016 - 19:59
Vicent Partal
14.02.2016 - 18:59
Actualització: 14.02.2016 - 19:59
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La notícia de la mort de Muriel Casals és un cop duríssim per a tothom. Evidentment, més que per ningú, ho és per a la seva família i amics i per als seus companys d’Òmnium i Junts pel Sí, però ara mateix és palpable i ben visible un sentiment de dol a tot el país. En el moment de saber-ho, en el moment de saber la seva mort, som molts que ens hem quedat amb la mirada perduda, amb els llavis tremolosos, amb el cap emboirat. No pot ser que t’hagi passat això, Muriel, no és just. No pot ser que ens hagi passat això…

Muriel Casals era una persona profundament respectada perquè era una persona sòlida com poques. Moltes coses l’havien feta així: néixer a l’exili, la seva formació, la seva feina de dècades, la dignitat i la llibertat amb què s’expressava sempre, l’afabilitat que regalava a tothom, fins i tot en els moments més tensos, la constància a l’hora d’entendre les coses i adaptar el seu pensament, la generositat extrema amb què es lliurava als altres. Tot allò que resumia aquella seva mirada neta, transparent i honrada.

D’alguna manera, i gràcies a la suma de tot això, Muriel Casals era el mirall del país que volem construir tots junts i que ara haurem de crear tenint-la a ella només en el nostre record. Un país excel·lent i lúcid, com ella era. Un país serè i bell, com ella era. Un país inquiet i voluntariós, com ella era. Un país persistent i treballador, com ella era. Un país obert i dialogant, com ella era. Un país tenaç i lliure, com ella era. Un país sòlid i responsable, com ella era. Un país elegant i preparat, com ella era. Un país convençut i eficaç, com ella era. Un país de mirada ampla i cor sempre atent, de sentiments nets i suaument fort, com ella era.

Fa una ràbia infinita, que no sabem descriure amb paraules, que Muriel Casals se n’hagi anat així i ara. És una mort emocionalment devastadora, d’aquelles que punxa la pell del poble i fa mal, d’aquelles que provoca un tremolor a la nació, de les que mou al plor. Però, al mateix temps estem convençuts que la mort de Muriel Casals és una mort que obliga. Que ens obliga a tots.

Muriel va fer uns esforços enormes a favor de la llibertat. Va haver d’assumir un paper públic cabdal i va haver de fer una feina que no li resultava senzilla, però que sabia que era necessària. La seva dedicació als altres, no solament a la causa de la independència sinó a la societat sencera, no la pot posar en dubte ningú. L’arrel del seu compromís amb la gent era molt profunda i tota la seva vida va cercar com concretar-lo, com exercir-lo de la manera més adequada possible: del PSUC a Junts pel Sí, de la facultat a Òmnium sempre hi hagué una sola Muriel Casals, fidel de manera permanent als seus principis, però també valenta a l’hora d’acceptar els canvis que la realitat li demostrava que eren necessaris.

Ara aquest esforç, aquesta tenacitat, aquesta capacitat de reflexionar i deixar enrere els dogmatismes, aquesta generositat sense límits tenim l’obligació, tots, que siguin referència a la república catalana, en aquest nou estat del qual ella no podrà gaudir, però on tots ens hauríem de comprometre que la seva petjada fos ben visible.

Gràcies per tot, Muriel. Continuarem sense tu. Però ho farem recordant sempre que sense el teu treball i la teva generositat res no hauria estat igual i mai no hauríem arribat tan lluny.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Roser
Roser
14.02.2016  ·  08:19

Muriel sempre hi serà, Ens acompanyarà en aquest tram final del camí per arribar a la República Catalana. No,no ho farem sense ella, ho farem amb ella. Gràcies també a vosaltres per aquest escrit, que tots el signem, plegats, els d’aquesta casa de veïns que és Vila Web, i per haver informat des d’ahir, amb tant de respecte.

Imma
Imma
14.02.2016  ·  08:47

Estic afectada; aquest matí al obrir els diaris digitals i veure fotos de la Muriel Casals per tot arreu hagués volgut apagar el portàtil per evitar la realitat.
Us felicito er l’escrit que no pot ser més adient amb el que penso i que jo no hagués pogut expresar tant bé.
La Muriel ha estat un model a seguir; hem de continuar sense ella però amb el seu tarannà.

Secundí
Secundí
14.02.2016  ·  10:26

El meu condol a la família i amics. Avui és un dia de dol per a tots els que creiem en la llibertat de Catalunya. Gràcies, Muriel, per la teva vida.

Ramon
Ramon
14.02.2016  ·  11:24

Si als que no l’havíem tractada personalment ens ha afectat tant la mort de Muriel Casals, què no deu ser per a la seva família i els seus amics. Recordo dues coses d’ella que em van arribar especialment. Fa molts anys féu una conferència a la Universitat Catalana de Prada explicant que una Catalunya independent seria viable econòmicament i això em va aclarir les idees i em va quedar al pensament. La segona, i més important, és quan va dir, sent ella president d’Òmnium, que el lema de la manifestació de juliol de 2010 contra la sentència del TC no havia estat per demanar la independència perquè hi havia socis d’Òmnium que no eren independentistes. Una gran mostra de respecte i democràcia.

Josep M.
Josep M.
14.02.2016  ·  11:46

Ara farà un any ens va deixar una gran companya i amiga, i vaig pensar la fredor indiferent de la dalla de la mort just a les portes de veure la llibertat per la qual tant va lluitar. Amb la Muriel sento el mateix i penso que són osques de la roda que ens obliga a anar endavant, a totes, per la llibertat per la que tant han lluitat i no veuran la llum.

Joan
Joan
14.02.2016  ·  13:08

Amb el cor trencat i amb llàgrimes als ull provo de dir el que no es pot expressar en paraules. Fent un esforç, m’hi poso.
Jo no et coneixia personalment però he vist i sentit com eres el seny independentista que ens calia per arribar a convèncer a tanta gent com fos possible i el teu immens treball anant amunt i aval de territori, així ho confirmen.
Eres la veu amable i suau però les teves idees, que són les nostres, les deies de forma valenta i contundent. I no cal dir el gir que vas imprimir a Òmnium Cultural quan te’n vas adonar, com tants d’altres, que l’autonomia s’havia acabat i que havíem d’anar cap a la independència si Catalunya volia sobreviure com a nació.
Parlaves sovint de l’estimació, de la felicitat i de la necessitat de fer una revolta dels somriures. Quina raó que tenies.
Ara, que com deies, ja veiem la porta mig oberta al final del túnel, seguirem treballant incansablement i sense renúncies per l’assoliment imprescindible de la República Catalana, democràtica, justa i alegre. Ho devem a totes les persones que ens han precedit, per als qui ara estem fent-lo, per als nostres descendents i, ara a més, per a tu. Ja saps que anem a totes i que no fallarem!

Marta
Marta
14.02.2016  ·  13:43

Em sap profundament greu. Compartisc la sensació que és molt injust.

Jordi
Jordi
14.02.2016  ·  17:53

Mai t’oblidarem, has treballat per fer un país nou, a la Universitat, a Òmnium, a Junts pel Sí i al Parlament de Catalunya. El teu nom i la teva persona sempre serà recordada en aquest nou país que ja s’està construint.

Jaume
Jaume
14.02.2016  ·  18:21

Avui hi ha un gran buit, una mancança terrible. Una persona, una dona, un referent.
Sempre he dit que hauríem de ser capaços, algun dia, de reconèixer la tasca i l’esforç, la honestedat, de les dues dones que més ens han ajudat en aquest camí. Una era la Muriel (l’altra es la Carme Forcadell). Sense ella res no serà igual, intentarem ser-ne dignes, pensarem “que faria la Muriel, ara ?”, li farem homenatge merescut i sentit… però tindrem el buit.

Una persona íntegra, amb les seves espectaculars dimensions morals, culturals, diplomàtiques, intel·lectuals hens ha deixat. Una persona en la que cap racó fosc (o ben pocs) s’hi pot trobar.

Ara cal dedicar tot el suport possible a família i cercle més proper. I després seguir el camí que ella volia per al país i la seva gent.

Fora hora que el país, tan donat a oblidar a la gran gent que hi ha aportat el millor de sí mateixa, en fos conscient de que aquestes persones son les que ens fan millors, i no altres pròcers que tantes portades acaparen.

Bon viatge, Muriel, et trobarem a faltar.

Delfí
Delfí
14.02.2016  ·  23:26

Una molt forta patacada…. imprevisible. Tot i que ens haurem d’acostumar a l’absència física de la Muriel, segur que la seva manera de ser, l’equisit tracte personal, l’esforç incansable i la claredat de les idees en la lluita que molts compartim, perduran en tots nosaltres fins aconseguir la llibertat del poble català. Tal com ella hagués volgut i desitjat. Per ella ho farem!.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes