El Consell per la República, el Consell de la Unitat

«La Casa de la República s'ha convertit clarament en un focus d'irritació permanent d'Espanya i alhora en una esperança per al conjunt de l'independentisme, en el sentit que les coses es poden fer bé i es pot guanyar»

Vicent Partal
Vicent Partal
03.06.2019 - 05:24
Actualització: 03.06.2019 - 07:24
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El Consell per la República ha convocat una manifestació davant la seu del Parlament Europeu a Estrasburg el 2 de juliol, quan començarà la legislatura. A aquesta convocatòria, s’hi han afegit ja tot d’institucions i organitzacions. Hi ha la voluntat de tornar a dur milers de catalans al cor de les institucions europees a defensar els drets dels eurodiputats Junqueras, Puigdemont i Comín.

El fet que siga el Consell per la República que s’encarregue de la convocatòria em sembla una gran notícia. No tinc cap dubte que el consell és el millor instrument de tots els que tenim a l’abast, ara mateix, per a canviar la situació. Però és evident que o bé això no s’ha explicat com calia o la gent no ho ha entès. Els 66.837 adherits que té en aquest moment són una xifra molt baixa. Especialment si la comparem amb allò que va passar a les eleccions europees. Perquè, si m’ho permeteu, la victòria de la llista de Carles Puigdemont crec que té una explicació addicional en el Consell per la República. I en la fotografia dels tres candidats: ell mateix, Toni Comín i Clara Ponsatí.

Hi ha molta gent interessada a amagar la victòria espectacular d’aquesta llista o a minimitzar-la. Fins i tot perdent l’oportunitat de remarcar que per primera vegada l’independentisme ha arribat a la ratlla del 50% dels vots. Però, siga com siga, les dades són massa contundents. Fins a un cert punt, són dades desconcertants i tot.

Crida molt l’atenció, per exemple, que a Barcelona la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí aconseguesca prop de 120.000 vots més que els de Junts per Catalunya a les eleccions locals. Sobretot perquè si féssem un exercici de ficció, sumant als vots de Forn i Artadi els 30.000 de la CUP, els 30.000 de Primàries i els 13.000 menys que obté ERC respecte de les municipals del mateix dia, resulta que encara hi hauria uns 50.000 vots més a Junts per Catalunya, a les europees a Barcelona, que no se sabem d’on vénen. La lògica diu que han de venir de llocs molt diferents: dels comuns, de l’abstenció, segurament d’alguns socialistes, de votants de Junts poc contents amb la llista municipal… Però, així i tot, són molts vots. Moltíssims. I molt significatius.

La meua hipòtesi és que una part de l’electorat, poc partidista, va veure en la llista de Junts per Catalunya sobretot la llista del president Puigdemont amb els consellers Comín i Ponsatí. És a dir, el vot directe als exiliats, el vot a la gent que ha lluitat de manera incansable a Europa i ha obtingut les victòries, fins ara, més importants que hem aconseguit –han tombat les euroordres, han fet que els tribunals alemanys neguen l’existència de la rebel·lió i la sedició, han treballat pels drets no únicament seus sinó també de gent com Valtònyc i Adrià Carrasco, s’han guanyat el dret de circulació per la majoria de països de la Unió, han representat l’independentisme cada dia en parlaments, universitats, mitjans de comunicació…

Al costat de les impressionants victòries electorals de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana el 21-D i en aquest cicle d’espanyoles, municipals i europees que ara s’ha acabat, és evident que l’exili és el que ha posat més contra les cordes l’estat espanyol. Especialment l’exili brussel·lès. La Casa de la República s’ha convertit clarament en un focus d’irritació permanent d’Espanya i alhora en una esperança per al conjunt de l’independentisme, en el sentit que les coses es poden fer bé i es pot guanyar. També en un referent de lluita en defensa de la preservació del mandat del Primer d’Octubre i contra qualsevol intent de retorn a l’autonomisme.

Però, per si això no fos prou, pense que hi ha un factor més, que per a molta gent ha estat essencial: el de la unitat. Quan el judici és a punt d’acabar i tot allò que l’envolta és un enorme escàndol, quan fins i tot l’ONU clama per l’alliberament dels presos polítics, els partits independentistes, a l’interior, continuen sense posar-se d’acord en res. I això és una autèntica vergonya. Veure, per exemple, Gabriel Rufián insinuant eleccions al febrer i Tardà de candidat, donant per segur que Oriol Junqueras no serà el candidat i assumint per tant una culpabilitat que Junqueras no té, deixa astorat qualsevol. Aixafat. No hi ha cap pla conjunt, treballat ni lligat dels partits independentistes per a reaccionar quan arriben les sentències, i malament si l’únic pla que s’esbossa és de fer unes eleccions autonòmiques tan sols per dirimir qui farà de president autonòmic. És una manera d’assumir, com si res, que els presos passaran anys a la presó, sense marge de maniobra política, sense ni ser tinguts en compte ja com a possibles candidats. El país espera això? Jo crec que no.

En aquest context, Carles Puigdemont (president i fins ara diputat de Junts per Catalunya), Toni Comín (conseller i fins ara diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya) i Clara Ponsatí (l’única consellera que es va enfrontar a la policia defensant les urnes del Primer d’Octubre, candidata de Primàries i persona preuada per la CUP i espais afins) representen un model completament diferent d’encarar les coses que el que veiem a l’interior. I crec que això és estimat i premiat, més enllà del cercle de fanàtics irresponsables de cada marca concreta, més enllà de l’insuportable assetjament mediàtic a què ens sotmeten cada dia els diaris de despatx.

Tots tres provenen de mons diferents i d’opcions partidistes diferents, si és que cap es pot considerar partidista en res. Tots tres han tingut i tenen diferències òbvies i públiques. Cal recordar l’afer dels missatges entre Puigdemont i Comín o la tesi de la catxa (‘farol’) expressada per Ponsatí? I tanmateix, sense renunciar a les seues diferències, tots tres han donat una lliçó al país perquè han sabut sumar respectant-se, han sabut arribar a acords que de segur que no han estat fàcils i han demostrat que poden lluitar plegats perquè saben que aconseguir el reconeixement de la República és més important que no pas gestionar qualsevol cadira, la que siga. I ells tres, conjuntament, tenen una legitimitat popular que ha fet possible que ningú no s’haja pogut despenjar en públic del Consell per la República i que aquest siga l’únic organisme on hi ha assegut gairebé tothom i on parla gairebé tothom. Amb ganes o sense ganes, això és una altra història, però gairebé tothom.

Per això el Consell per la República és també el Consell de la Unitat. I crec que aquest és el fet que molts d’aquests votants que no sabem trobar d’on van eixir la nit de les eleccions varen voler premiar amb el seu vot. Em sembla, doncs, molt important que a partir d’aquesta legitimitat ara faça un pas més i es pose al capdavant de la mobilització. Em sembla una notícia excel·lent.

Ens veurem el 2 de juliol a Estrasburg.

 

PS. He publicat la primera de les entrevistes amb grans periodistes de tot el món que faré per celebrar els vint-i-cinc anys de VilaWeb, que arriben l’any vinent. Una cada mes. Aquesta primera és amb el periodista turc Can Dündar. També en vaig parlar –de tot això, d’haver arribat a quinze mil subscriptors i de cap on volem que vaja VilaWeb– en aquest editorial especial.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
02.06.2019  ·  22:11

Potser es pot dit més alt, però no més clar.
Gràcies, Vicent

Josep Usó
Josep Usó
02.06.2019  ·  22:26

Segur que serà un èxit. I ho serà perquè és defensa el país i no els interessos personals. I això, la gent ho nota.

Núria Coma
Núria Coma
02.06.2019  ·  22:36

Tant de bo sigueu molts, aquestes convocatóries, no són per a tothom, no depèn de desig o convicció sino de poder adquisitiu.
I moltes no es ho podem permetre.

De tota maneta desitjo que sigui una concentració de suport i escslf als mostres eurodiputats, si ha de ser una reivindicació perquè no hi són, jo deixaria estar beusel•les i sortiria al carrer sense data de tornada a casa. No ens ho podem prendre tot i que tot segueixi igual.

Anwu a Brusel•les a felicitar els nostres eurodiputats, o quedeu-vos a casa a lluitar-los fins el final

joan rovira
joan rovira
02.06.2019  ·  22:45

Després de llegir l’emotiva entrevista a Can Dündar exiliat a Berlín i ara l’editorial sobre els nostres exiliats a Brussel•les sento més que mai pressa per poder viure com un europeu.

Falta molt per l’anunciada recessió? És llavors quan podrem alliberar-nos? Demanarem un referèndum acordat? O, ho farem per la via ràpida? Preparem-nos amb els ulls ben oberts!

Omplim de contingut i suport el Consell per la República i, fent-ne cas a Can Dündar i Vicent Partal, fem que sigui el Consell de la Unitat!

Xavier Fabregat
Xavier Fabregat
02.06.2019  ·  22:46

“I això és una autèntica vergonya. Veure, per exemple, Gabriel Rufián insinuant eleccions al febrer i Tardà de candidat, donant per segur que Oriol Junqueras no serà el candidat i assumint per tant una culpabilitat que Junqueras no té, deixa astorat qualsevol.”

Doncs si, ERC fa molt de temps que fa pena. Han perdut el nord i la vergonya.

Victor Serra
Victor Serra
02.06.2019  ·  22:54

Està molt bé fer manifestacions, però, a part d’això, què estem fent perquè exiliats i presos electes puguin exercir ? Estic preocupat perquè darrerament em sembla que no ho tenim clar. Qui hauria de protegir els nostres drets com a electors a Europa i no ho està fent ?

David Duran
David Duran
02.06.2019  ·  23:00

Fantàstic, Vicent. Un cop més, dibuixes l’estratègia. Esperant la publicació per tuitejar-lo. Gràcies!

jaume vall
jaume vall
02.06.2019  ·  23:25

Fets. El país ja ha arribat al 50% d’electors independentistes. Cal felicitar-se’n. També cal estar orgullosos de com ho ha fet. Votant diferent en funció del tipus de contesa. L’electorat català és menys manipulable, vota amb sentit de nació, i no exclussivament partidista. Diu molt i bé de la maduresa de tot aquest entramat de ciutadans, a voltes audiència, a voltes protagonistes, que han anat teixint solidaritat arreu del territori. Puigdemont ha recollit més vots que JxCat. ERC ha recollit més vots per tal de gestionar la feina local i la negociació -financera i d’infraestructures- amb l’estat espanyol, que no pas Junqueras per liderar de manera unipersonal el procés.

Opinions. A part de subscriure les valoracions del director, també hi dic la meva.
La continuïtat institucional que representa el President Puigdemont està més valorada, també la seva persona, del que els votants consideren que el seu partit mereix. JxCat haurà de decidir què vol ser de gran, si encara el partit postconvergent, amb tota la rèmora postpujoliana, o realment un centre-dreta modern i progressita. Crec que sí, que poden ser de centre-dreta i progressita, sempre i quan continuïn demostrant que el benestar dels ciutadans i una certa decència dels dirigents pesen més que assolir i mantenir el poder a major glòria del partit.
La mateixa ciutadania que ha lloat i premiat el capteniment digne del triplet, Puigdemont, Comín, Ponsatí, ha elegit la fortalesa partidista i la cohesió, també el pragmatisme inexorable que ara mateix significa el partit republicà. O sigui, que ens agradi o no, la Catalunya sobiranista envia dos missatges, aparentment contradictoris, però inequívocs. Els votants independentistes estan convençudíssims que cal persistir en el pols estratègic, sense tornada cap enrere pel que fa a l’embat contra la decadent monarquia espanyola. Contra tot allò que representa (ai, PSOE, PSC, quina desgràcia lligar la major part de la vostra credibilitat a un descendent borbó, i omplir-vos la boca de la paraula “esquerra” i del concepte “progressista”) i torpedina la llibertat del nostre país. I al mateix temps, refreda l’èpica que ens va portar fins l’1 d’Octubre, tot reconeixent que som un país amb més seny que rauxa, que molts tenen molt en joc, que amb les coses de menjar no s’hi juga. Idealisme a llarg termini, pragmatisme per las propers mesos. Pot no agradar, però…. c’est comme ça.

Ricard Pintado
Ricard Pintado
03.06.2019  ·  00:01

Si volem República independent hem d’anar tots en una mateixa direcció concreta, i la direcció no pot ser altra que la que ens ha mostrat Puigdemont des de l’exili. Si vol ERC que vagi eixamplant la base i fent pedagogia de l’independentisme, però que s’abstingui de posar pals a les rodes al que des de Brusel·les s’està fent per Catalunya, pedagogia de veritat, però a les altes instàncies europees.

Carles Pons
Carles Pons
03.06.2019  ·  00:28

Després de llegir el teu article, aquest, he corregut a inscriurem al Consell de la República. Gràcies Vicent.

Imma Gassó
Imma Gassó
03.06.2019  ·  00:55

Jo seré a Estrasburg però caldria que des d’aquí, s’aturi el pais.

Àngels Lladó
Àngels Lladó
03.06.2019  ·  01:28

Jo tambe estare el dia dos de juliol a fer costat a la llista que vaig votar.
Endavant República

Antoni Andreo
Antoni Andreo
03.06.2019  ·  03:25

Anem per feina
Donec PERFICIAM 🗽

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
03.06.2019  ·  05:36

No entenc ni ERC ni el Consell de la República. No veig que estiguin fent res. Tal com s’ha dit, només es veuen moviments(interessats) de despatxos

No sé que faré el 2 de juliol. El Pont de Desembre que tocava, varem anar a Brusel.les

Josefina Estremera
Josefina Estremera
03.06.2019  ·  06:32

Sí, gràcies Vicent, sempre tan clarivident. La veritat és que fa temps que no comprenc la posició d’ERC.

Pepita Carlos
Pepita Carlos
03.06.2019  ·  07:30

Gràcies Vicent, sempre tant clar i sincer.
Hem de mirar d’anar quans més millor a Estrasburg

Josep M. Mir
Josep M. Mir
03.06.2019  ·  07:53

En aquesta setmana postelectoral, el President Puigdemont a Oxford i el President Torra a Sitges han dit allò que ja havia dit en Tardà fa un any: referèndum pactat.

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
03.06.2019  ·  09:02

Ara per ara, El Consell Per la República és l’únic organisme que tenim que representa el que volem la majoria dels catalans que varem votar a favor de la República de Catalunya i per independitzar-nos d’Espanya, i a més que el tenim ubicat en un lloc on l’Estat Espanyol no te jurisdicció per suprimir-lo, com seria la seva voluntat.

Mantenir i fomentar aquest organisme, que ens representa a nivell internacional, i que està format per part del Govern de Catalunya, il•legalment destituït per l’Estat Espanyol, és una de les millors maneres de lluitar contra aquest estat totalitari, per poder aconseguir la voluntat de la majoria dels catalans, que és aconseguir ser UNA NACIÓ INDEPENDENT I LLIURE.

Penso que seria bo que aquest recolzament anés creixent fins aconseguir minimitzar la influencia partidista que ens desuneix.

Han de prevaldre els interessos de País per sobre dels interessos de Partit, o no aconseguirem independtzar-nos.

Enric Martínez
Enric Martínez
03.06.2019  ·  09:18

No entenc que al Consell per la República, no estiguin al menys la meitat dels que voten Puigdemont, jo fa mesos que em vaig apuntar i no el voto…

Albert Miret
Albert Miret
03.06.2019  ·  09:18

No dubto -de moment-, que l’interès d’ambdós partits és el mateix: aconseguir la República Catalana. Uns la volem ara o com més aviat millor, utilitzant la desobediència sense complexes inútils i el que calgui, i els altres no tenen gens de pressa i volen allargar el camí per a tenir temps d’eixamplar la base, però sobretot la del seu partit, la qual cosa no impedeix que de rebot també s’eixampla la base del vot independentista. Fins aquí, tot més o menys una merda però normal parlant de partits. Però quan veig que tots dos estan lluitant per arribar a la meta amb més poder que l’altre per a manar més en el primer mandat republicà, i això sí que ho trobo ridícul i completament immadur a més de fer perillar tot el procés. Cap partit es mereix el sacrifici del projecte per no haver sabut entendre’s per a la salvació del país, i que tots els partits siguin conscients que si algun d’ells ens fa perdre la independència, ho pagarà molt car, perquè el procés no és de ningú més que del poble, no de cap partit.

Pep Agulló
Pep Agulló
03.06.2019  ·  09:20

UNITAT REPUBLICANA

La casa de Waterloo és un petit territori català republicà fora de l’abast de la repressió del règim espanyol emparat amb la democràcia europea. Això sol ja és motiu de ràbia i preocupació per part de l’Estat. És una pica a Europa amb molt trellat polític: els enemics es veuen obligats a sortir de la seva bombolla autàrquica i a mostrar-se al món tal com són.

No repetiré el que diu tan encertadament en Vicent. El respecte per les diferències polítiques i el treball d’unitat que comparteixen Puigdemont, Comín i Ponsatí i els altres exiliats (?), s’expressa en cada discurs, on no hi ha un bri de rancor, de retret cap a les forces independentistes de l’interior, al contrari és la crida a la unitat sincera que tradueix l’interés pel país. I això contrasta tant amb el fanatisme dels patriotes de partit, que diposita tota esperança dels qui volem i necessitem la unitat.

Els vots majoritaris d’ERC a les generals són els vots entesos com a útils, partidistes, per fer front a la repressió; els vots de Puigdemont, Comín i Ponsatí són els vots polítics de construcció de la república. Són vots per a la Unitat. La baixa inscripció al Consell de la República és un indicador que la ciutadania està més ficada en la contenció de la repressió més que no pas en el d’una ofensiva política contra l’Estat a Europa del tot necessària i que amb la sentència es farà urgent. Com si fossin dues coses deslligades!!

La maniobra de partit té molt a veure amb què els vots a Puigdemont et al. no siguin el milió d’inscripcions al Consell. Els presos polítics farien bé de confiar més en el Consell de la república que no en la defensa dels seus advocats i el ressò a Europa en absència de cap estratègia dels partits independentistes en la resposta.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Ramon Caralt
Ramon Caralt
03.06.2019  ·  09:27

No sé qui gestiona CxR, però em sembla una gestió pèssima. Una web funerària. Mesos i mesos sense fer res ni comunicar res. Cap relació amb els registrats. Simplement un comptador que passa dies i dies encallat. Ben poc engrescador tot plegat.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
03.06.2019  ·  09:32

Els fets canten.
Apuntem-nos al Consell per la República!!!!
Necessitem que els partits ens ho diguin?
És que nosaltres anem igual de despistats que els partits?

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Jordi Miralda
Jordi Miralda
03.06.2019  ·  09:32

Totalment d’acord amb aquest article, i que 67000 inscrits al Consell per la República és encara un número molt baix. Però crec que només cal que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Carme Forcadell, Elisenda Alemany i Lluís Llach demanin a tothom inscriure’s al Consell i anar a Estrasburg, perquè hi hagi un allau de noves inscripcions i omplim Estrasburg de gom a gom. A veure si aquest lideratge es treu la son de les orelles d’una vegada.

Ricard Pons
Ricard Pons
03.06.2019  ·  09:37

Un altre editorial perfecte Vicent, És clar que tenim que ser molts més al Consell per la República. El dia 2 per motius familiars no hi podré ser à Estrasburg, però no em cansaré d’animar a la gent per que s’hi apunti. Ens volen vençuts i no hem de permetre!

Josep Salart
Josep Salart
03.06.2019  ·  09:52

No es que no deixen entrar Puigdemont a l’Eurocambra, no em deixen entrar a mi, a tu, a ell.

A tots nosaltres ¡¡¡. I aquí si que ja se’m van inflant els dellonsis.

El dia 2 de juliol hem d’estar tots a la porta, un mil.lió, un mil.lió i mig, tots ¡¡¡ Cal que tots ens ajudem a organitzar la manifestació, fins i tot la Cambra de Comerç de Barcelona que possi lo que vulgui.
Si no fem reaccionar a les persones d’Europa en favor de la nostra llibertat, a qui fem reaccionar, als habitants de l’illa de Pascua??

D’en Rufian i d’ERC, em fa mandra parlar-ne. Aquest paio és l’autèntic exemplar perfecte que viu a costa del poble, el poble treballa per ell i l’única cosa que fa durant el dia és preguntar a les seves dues neurones, quina frase diària pot dir. un vividor de la política tipus Pissarello, Marta Pascal i tant de troll camuflat. D’en David Fernandez hauríen d’aprendre, de gent seriosa, digna. Clar que en David és intel.ligent..

Rafael Morera
Rafael Morera
03.06.2019  ·  10:10

LES CLAVAT, VERITAT ÉS UN GRAN ARTICLE FELICITATS VIÇENS

Pau-Marc RIERA
Pau-Marc RIERA
03.06.2019  ·  10:28

No serà que el Consell de la República, està decebent masses expectatives i promeses???…com escriuen altres, trobo que el CxR no tira, per que se’n ha fet fins ara un ús partidista, inútil i interessat. Una veritable llàstima. Una cosa és Votar pel President de la declarada República Catalana ( i suspesa, com ell)…i altre, fer-nos d’un club de fans d’una personalitat, o d’Una UE….

Marta Cánovas
Marta Cánovas
03.06.2019  ·  11:32

Ai aquests catalans que volem la república però que ens la facin a mida i això sí, sempre exigint garanties. El CxR l’hem de fer naltros i si no va prou depressa no serà que no fem la nostra part?. Jo poso en pràctica un pensament: Per mi, no quedarà. Em manifesto, voto la legitimitat estroncada i valoro l’esforç de qui en fa. Qui ha dit que serà fàcil?

teresa permanyer
teresa permanyer
03.06.2019  ·  11:45

Pau-Marc no sé on veus tantes decepcions de tantes expectatives. El CxR va lent, si, però encara no decep.
Estic més d’acord amb el comentari del Pep Agulló. Ens movem més en la resistència que el construcció. És una llàstima però és així. Construir vol dir exposar, escoltar, contrastar, discutir i això… Costa o fins i tot fa mandra. Sovint deleguem. I a sobre potser ens queixem.

josep soler
josep soler
03.06.2019  ·  11:52

Militar avui en la independència i a ERC és un axímoron. Com també ho era amb CIU fins a la caiguda del Pujolisme-Duranisme.
El que va fer en Mas el gener del 2006 pactant amb Zapatero, passant-se pel forro la unitat del Parlament, fa exactament avui ERC. La diferència és que avui el Règim no ha necessitat fer-li cap falsa promesa a Junqueres, perquè ell està a la presó.
Avui ha canviat la torna: el partit fort és ERC i PDeCat el feble, és per això que ERC té més a perdre amb el 155. Vet aquí la qüestió: ERC no vol passar a la mort civil que suposaria aplicar indefinidament el 155. Són molts els càrrecs electes i de confiança que es quedarien al carrer, a més a més, la pèrdua de subvencions que rep de l’Estado.

Encara que ens costi, hem d’acceptar la realitat: no podem comptar amb cap partit fort i ben arrelat a l’autonomisme, per fer república. Com totes les revolucions, som la ciutadania i organitzacions lliures de partidismes qui avançarem junts…

Aceptem-ho d’una vegada, ERC ja no és una opció. Estem a pocs dies de comprovar com pactarà amb el “progresisme burocràtic” i unionista de la Colau. Sabem que PODEMOS és la marca blanca del PSOE.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
03.06.2019  ·  13:25

Finalment parlem del Consell per la Republica i de les poques adhesions que té.
Jo crec que aquest any, l’ANC i Omnium haurien de treballar per aumentar (molt!) el nombre d’inscrits.
No entenc els que critiquen al CxR. Qué voleu que faci senza el recolzament dels partits a l’interior?. Haurien/hauriem d’anar tots a una amb el CxR!!!!
La Republica només arribará des de l’exili (si, potser amb un referendum pactat, però no amb Espanya).
ERC ha perdut el nord i la brúixola per tornar-lo a trobar. Com diu el Josep Soler, acceptem-ho d’una vegada.
Als orfes d’una “esquerra” que els representi només els dic que quan tinguem republica, l’esquerra tornarà naturalment. No podeu continuar votant ERC només perque s’autoanomena d’esquerres, sense valorar tot el que està fent per dinamitar el treball de l’exili.

jordi Rovira
jordi Rovira
03.06.2019  ·  13:40

Reivindicar el paper del Consell de la República és una obligació davant del que està per venir. Crec que això és el que fa l’editorial d’avui, i amb aquestes dóna el tret de sortida al pròxim pas necessari en aquest procés.
Tot una altra tema és posar-se amb la tasca dels partits al país. La raó és tant simple com el fet d’entendre que al Consell no hi esperem de moment a cap dels partits no independentistes, mentre que al país també hi són. Amb això prenc el testimoni d’ en Jaume Vall, que considero important. D’acord amb que el capteniment i la presència exterior té molta força. Fins i tot penso que en té més de la que marquen els escrutinis. M’afegeixo a la valoració que fa l’editorial i amb el comptatge pel qual hi han vots a Puigdemont( o millor dit al Consell ) que venen guanyats des de no saben on. Però no tinc tant clara la posició d’en Jaume Vall, no tant pel que diu; sinó pel que desitja. Aquest idealisme i aquesta èpica de 1 d’Octubre no ha de ser contradictòria amb el pragmatisme que opina ( jo penso que de forma encertada ) és un també part inequívoca del missatge enviat pels electors. Seguint amb aquest fil, queda clar que la pugna no és en l’espai d’un centre dreta liberal i modern. La distància que tots veiem entre la dreta espanyola i la dreta catalana, separa una frontera sense contactes. Opino que la tasca a fer està en l’espai de les esquerres: un espai que de manera històrica s’ha mantingut massa distanciat del catalanisme polític, i al qual hem de fer més atenció. Per tant, Juntsxcat, pot esperar. O si més no, aquesta és la meva opinió.

Josep Antoni Martínez
Josep Antoni Martínez
03.06.2019  ·  14:13

Que sigui en dimarts no ajuda gaire, ara bé, m´estic trobant massa gent que em respon … “pel cas que ens faran, no val la pena”!
Aquesta simplicitat en l´anàlisi, em deixa astorat, doncs la qüestió ja no és que vulguin fer desaparèixer els nostres polítics, sinó que la càrrega és molt més de fons. El que es pretén és ignorar el vot de 1.750.000 ciutadans europeus ubicats a Catalunya, tant des d´España com des d´Europa. No anem gens bé. Trobo que no és tan difícil de veure això i que la gravetat de tot plegat, és extrema.
En fi, per poc que pugui em mobilitzaré i mirarem de ser a Strasbourg el proper 2 de juliol, a poder ser acompanyat d´uns quants companys i companyes que entenen la gravetat del moment. Com diu en Partal, fiar-ho tot al resultat del judici és nociu i encara ho és més, quan veus quina és la “reacció” no pas “proacció” dels partits del règim independentista.
Us diré que després de +26 anys militant i exercint càrrecs interns dins ERC, el passat octubre de 2018 em vaig veure forçat a deixar el partit, el meu partit, per una sèrie de presa de decisions del tot esbiaixades en referència a l´actualitat que ens toca viure.
El País només ens té a nosaltres, el Poble.

Montse Massot
Montse Massot
03.06.2019  ·  15:49

Em pregunto què passa amb el Consell per la República perquè no s’apunten potser els cal més informació o tenim la no ho saben com fer -ho i sí es per la qüestió dels diners tampoc ho entenc són dues birres mes o menys vés per on

Rosa Gispert
Rosa Gispert
03.06.2019  ·  16:05

El Consell de la República podria ser un bon instrument si alguns partits polítics no hi fessin boicot, simplement pel fet que no el controlen ells. També si el consell fes coses més tangibles, per què el ciutadans poguessin entendre per a què serveix. Aquesta mobilització pot ser una oportunitat.
ERC ha aconseguit dividir i desmobilitzar l’independentisme i fins i tot diria que és el motiu principal per buscar l’hegemonia: “jo et desactivo el problema i tu em dones la llibertat. Mai no ho havia vist tant clarament.
Si no és així ja em direu per què ens hem deixat furtar tots els vots dels diputats presos?, sense ni protestar, ni organitzar cap mobilització?.
Uns tenen vocació de màrtirs i arribar al cel algun dia. Altres tenen voluntat de no deixar-se doblegar i guanyar. Per això la gent vota Puigdemont i la seva llista. Per què dir la llista de l’exili és dir molt.
Algú sap que se n’ha fet d’aquelles dones, polítiques d’esquerra que criticaven de manera abrandada Mas i “els convergents”?. Dons mira, ara resulta que “els convergents” són els únics que segueixen al peu del canó.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
03.06.2019  ·  18:01

No tots hi podem anar físicament , per raons diferents però si que hi podem estar d’acord i sobretot desitjar que sigui un èxit i ho serà. Continuarem i hem d’aconseguir que els presos polítics deixin de ser presos!

Roser Caminals
Roser Caminals
03.06.2019  ·  21:25

Completament d’acord amb l’article.

No estic segura que en Puigdemont hagi de representar el centre-dreta. Els suports més forts que té a Europa són d’esquerra, sobretot dels Verds, Si JxCat es consolida com a partit progressista i ofereix programes socials, recaptarà més votants que no pas si continua essent identificat com a espai post-convergent, És el moment de trencar els esquemes tradicionals.

Nuria Boniquet
Nuria Boniquet
03.06.2019  ·  22:25

Nosaltres a JxCat fa temps que hem decidit no mirar enrere sino al futur No ens veiem ni ens identifiquem ja com a convergents ni com a post-convergents, com la gent – sobretot d’ ERC i Comuns – s’entesta a catalogar-nos, i gairebé sempre de manera despectiva

A JxCat som un partit transversal, tothom que vulgui l’autodeterminació hi té cabuda … no som excloents !! Cosa que és evident que està a l’ordre del dia

Tothom ens exclou, els uns ens titllen de dretes, altres de radicals … enfin, nosaltres amb el MHP anem fent sal !! Ja vindran

Miren Karmele Pastor
Miren Karmele Pastor
04.06.2019  ·  00:16

Gran notícia, oi i tant,que sigui el Consell per la República qui convoqui a defensar els drets dels eurodiputats i de tots els votans i a arreplegar una movilització massiva a Strasburg…que segur que será un ëxit, com be diu Josep Usó. I paciéncia, sr.Caralt, el Consell no ha tingut encara gaire temps ni pro adherits per ser potent; a sobre els exiliats estan lluitan en molts fronts alhora. La meva família, tan catalana com basca, hi som adherits de fa molt, peró no gosem de fer-li cap crítica coneixen la situació. Aixó sí, desde Euskal Herria ( a on l’ANC E.H. i Gure ESku han fet paradetas per adherir gent de per aquí també ), ens costa d’entendra com no té mes adherits quan sabem que la gent catalana es tan ferma en voler la seva soberanía i s’está tant per les noves tecnologías i la modernitat en general. L’editorial tan engrescadora d’avui del nostre lúcid director, trobo que també vol ser un toc d’atenció a que confiem en el Consell i a que ens adherim d’una vegada molts i molts més…que ja ens val de rebequería.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies