Com si això fos un bon partit de futbol

«No els regaleu la pilota parlant dels temes de què ells volen que parlem»

Vicent Partal
27.02.2017 - 00:32
Actualització: 27.02.2017 - 01:32
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ja ho sabíem que, a mesura que s’acostàs el final del procés, l’estat atacaria cada volta més a la desesperada, amb més agressivitat i descarant-se més i més. Té l’obligació de fer-ho i no li podem demanar que faça altrament. Com en un bon partit de futbol, ells ja fan pujar els defenses a l’àrea rival a veure si la fiquen de cap. Com en un bon partit de futbol, nosaltres podem optar per tancar-nos en l’àrea petita, defensant-nos a ultrança o bé obligar el rival a ocupar el camp al màxim. Atacant. I ja fa anys que s’ha provat que la millor defensa, sens dubte, és continuar atacant: obrir les bandes i posar gent a trepitjar la ratlla.

Per tant, que ningú no es pose a la defensiva. Hi ha coses que neguitegen molt, però precisament per això se’n serveixen: perquè ens neguitegem. Ells volen que ens posem atropelladament a la defensiva i que perdem la concentració. Cerquen el cos a cos com ho fa qualsevol equip quan amb el joc de pilota no pot guanyar. I, com que van contra rellotge, posen sobre el camp més que no tenen. Són en aquell punt en què ja no passa res si et buides físicament: encalcen totes les pilotes, corren d’ací cap allà, en totes direccions, i intenten tot allò que es pot intentar. Doncs deixem que es cansen.

Deixem que es cansen i no ens neguitegem tant pel nou episodi del 3%. Que ho investiguen tant com vulguen. Que n’aporten proves quan en troben, que ja fa dècades que intenten tenir-ne alguna de pes. I que porten a judici qui s’ho meresca, si és que mai troben res que siga sòlid. Només faltaria que ara ens posàssem a condemnar una investigació contra la corrupció, per més política i intencionada que siga. En tenen cap indici? Doncs que cerquen.

I encara menys cal neguitejar-se quan alguns mitjans ho magnifiquen. Quant de temps fa que sabem que demà segons quins temes no apareixeran de cap manera a la portada d’El Periódico ni de La Vanguardia i, en canvi, endevinem de sobres quin titular gros publicaran? Si un dia ens sorprenen i fan res que isca del guió, aleshores ja en parlarem, però mentrestant a què treu cap dedicar esforços a protestar perquè siguen parcials? I encara menys pels diaris d’ací, perquè la resposta, i  ben clara que és, és que cada dia els llegeix més poca gent. Mireu-ne les dades de vendes. La Vanguardia el mes de gener certifica 26.871 exemplars comprats al quiosc de mitjana –l’única xifra que no es pot manipular. El gener de fa un any en venia 33.356. I el gener del 2014, 46.666. De quaranta-sis mil compradors que tenia fa tres anys, vint mil ja se n’han anat. I El Periódico en ven 39.000, però fa un any en venia 47.000 i fa tres anys en venia, exactament, 61.000. Qui està en un mal pas? Qui hauria de preocupar-se de què?

Crec que en aquest país donem massa importància a l’opinió publicada. Si algú s’inventa una frase més o menys ocurrent, de seguida en comencem a parlar i a fer-hi tombs, sense considerar en cap moment si allò té gens de trellat o no. En uns altres països, ningú no discuteix de coses insensates ni amplifica els missatges publicitaris del rival. L’altre dia Marta Rojals ho definia de manera excel·lent, quan feia notar que els independentistes catalans dediquen la major part del dia a fer circular per les xarxes les teories estrambòtiques que hom s’inventa sobre ells. Això és jugar a la defensiva i sense mirar el camp. Per què no pareu de fer-ho?

A voltes sembla com si, al cap de cinc anys, encara no estiguéssem segurs del joc que fem. Malgrat que és tan brillant i malgrat l’enorme efectivitat que té en el resultat. Fa cinc anys vam omplir els carrers de Barcelona, per primera vegada, amb un riu de gent que volia assolir la independència i allò, aleshores, només era un eslògan. Al cap de cinc anys hem assolit la majoria parlamentària, tenim un govern independentista i hem marcat un full de ruta que ens falta només mesos per a completar. La revolució política que ha fet l’independentisme és enorme: només cal fer un colp d’ull al parlament i veure on seuen Miquel Iceta i Xavier Garcia Albiol, i acompanyats de quants. Hem aconseguit que l’estat es descare amb accions judicials que són autèntiques sentències de mort a la democràcia i a la seua credibilitat, com la ja famosa ‘querella Nuet’. I d’ací ve que governs de tot el món, sense mantenir la prudència que els hauria d’importar, ja qüestionen obertament les accions de l’estat espanyol i demostren simpatia per la manera de fer dels catalans. Hem fet miques la fal·làcia de l’estat de les autonomies. Els hem obligats a fer tres eleccions seguides i a pactar una coalició impensable només fa un any, PP-Ciutadans-PSOE, perquè l’esquerra espanyola no ha estat capaç ni d’adonar-se que un referèndum democràtic és una solució millor i més decent que no pas apuntalar un règim podrit des de la monarquia cap avall. Hem construït estructures d’estat a dojo, des de la màquina de la hisenda catalana a la conselleria d’Afers Exteriors.

I és per tot això que ara, a la desesperada, els altres volen la pilota com siga, per intentar el que siga en els pocs minuts que resten. I criden cada volta més fort, estimulant-se ells amb ells, i fan escarafalls per mirar de ficar-nos la por al cos i ens fan ganyotes i miren de lesionar-nos mentre juguen brut i pressionen l’àrbitre. Ho fan perquè saben que només tindran alguna possibilitat si ens posem nerviosos. De manera que ara calma, penseu fredament, mireu tota l’extensió del camp i a cercar la jugada que remate el partit. No els regaleu la pilota ballant insensatament al so que ens volen fer ballar. No els regaleu la pilota parlant dels temes de què ells volen que parlem.

 


[Bon dia] · Em va sobtar molt la violència del comunicat de ‘Oui aux Pays Catalan’ contra la visita de Carles Puigdemont a Narbona i Tolosa. Joan-Lluís Lluís avui dóna les claus del que passa en un article imprescindible per a qui vulga entendre la Catalunya Nord.

· La mort forma part del periodisme. I en formarà mentre siga necessari explicar què està passant en aquelles zones del món on la vida no té un preu massa alt. Aquest cap de setmana a tots els periodistes ens ha impactat la mort de Shifa Gardi, una de les més brillants periodistes kurdes. Una bomba va fer explosió al seu pas per un carrer d’Abu Saif. El meu condol als col·legues de Rudaw i a la seua família.

· Jose Afonso va morir fa trenta anys. Público, el gran diari de l’esquerra portuguesa, li dedica un preciós web interactiu recordant el seu concert de comiat, al Coliseu. Un bon projecte que val la pena visitar. Aquell inoblidable concert de Zeca el podeu veure sencer ací.


 

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
26.02.2017  ·  23:18

Amb tot el que criden, és gairebé impossible no escoltar el soroll. Però cal mantenir la calma. En realitat estem en el descompte. I cal aconseguir que cometen faltes com les que ja estan fent. D’aquelles que es porten intencionades. Dos tirs lliures i possessió de la pilota. Del que diguen els seus “mitjans” ni cas. Ningú els compra ja. Cal continuar treballant, mantenint la fermesa i somrient. Més mal els farà a ells la sentència del cas NOOS que a nosaltres tot el que ens diran.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
27.02.2017  ·  00:43

Es tracta ni més ni menys que de fer bon futbol. De tenir la pilota nosaltres i no la tinguin ells i atacar fins el final si el que volem és aconseguir la victòria. Johan Cruyff ens va ensenyar moltes coses però ara voldria destacar la següent afirmació: si tu tens la pilota els altres no la tenen i per això és tant important tenir-la i jugar-la entre els teus perquè no només no et faran cap gol sinó que tu en pots fer als contraris.
Doncs d’això parlem precisament quan ho comparem amb el cas català. No perdem el temps responent insults i exabruptes dels diaris unionistes coneguts, que tot sigui digui dit de passada, cada cop tenen menys compradors, ni perdem el temps contestant els comentaris dels lectors que, pagats pel CNI o per qui sigui, es dediquen a menysprear els catalans. No amics i amigues, del que es tracta és de passar per sobre de les tècniques defensives i atacar a fons i sense defallir perquè estem prou entrenats i si ho fem així la victòria serà del nostre poble, perquè sabem per qui estem lluitant, perquè criem que cal fer tots els esforços que calgui i perquè tenim molt clar el nostre objectiu: la República Catalana.

Antoni Oller
Antoni Oller
27.02.2017  ·  00:44

Em sembla absolutament genial l’editorial d’avui: m’ho copiaré i ho reenviaré a qui pugui, eh que m’ho permeten? Ens hem passat dies parlant de la no-reunió, ara ens passarem dies tornant a parlar del 3%… Si al menys el Real Madrid hagués empatat, podríem passar dies parlant de les renovades oportunitats del Barça a la Lliga, que és més inofensiu. Què hi farem!, som així!, però tot i sent així, amb tendència malaltissa a tirar-nos nosaltres mateixos la pilota a la nostra pròpia teulada, guanyarem!, n’estic tant segur com ho està el Sr.Partal. I és d’agrair de tant en tant que et donin dades que poden fàcilment tenir traducció sociològica, com l’evolució de les vendes de La Vanguardia i El Periodico! els darrers tres anys… tot i que no sabem com aquesta davallada es compensa amb subscripcions digitals. Ho sap algú?

Josep Blesa
Josep Blesa
27.02.2017  ·  00:45

Recorde una final de la supercopa entre el Barcelona i el València. Érem a Prada. A la UCE. Jo tenia junt a mi Josep Termes, un culer enorme. Perdíem 2-0 els del VLC.
En poc de temps l’entrenador del València tragué Angulo, com a defensa, però ell corria la banda com a extrem. Crec que acabàrem el partit 4-5. Gols de Mendieta, Piojo López, etc…i Van Gaal fet un furó.
A Prada tothom barcelonista se’ns reia als valencianistes i ja es donaven per campions.

Al final se’ls va capgirar tot el partit per a sort del meu equip, el València CF i els seus seguidors. En acomiadar-nos li vaig dfder al Termes: “no t’emprenyes, que ha guanyat el segon equip de la teua nació”. Em mirà amb recança com rebutjant-me l’asseveració. M’estranyà que un home que havia estat capaç d’esbrinar la base anarquista i d’esquerres del catalanisme front a l’oficial que deia ser dels burgesos no ho acceptàs. I més sent-ne d’arrels lleidatanes. Ell mai no va concebre que aquest país fóra el doble del que somniava.

Doncs, unes conclusions d’urgència:
1. Mai no baixar la guàrdia per molt que pensem que la guerra la tenim guanyada.
2. Els “Urgellistes” ens hi juguem massa treball i esforços esmerçats des del Compromís de Casp ençà.
3. Usar-hi l’humor corrosiu de contraatac per la banda, com va fer el València CF, per a fer que la pilota la puguen recuperar l’españolada.

Josep Maria
Josep Maria
27.02.2017  ·  00:45

No parlaré dels temes que volen sinó dels imprescindibles:

Quan la injustícia es converteix en llei, la rebel·lió es converteix en deure. TH. JEFFERSON
L’acte de desobediència com a acte de llibertat és el començament de la raó. E. FROMM
Quan una llei és injusta el correcte és desobeir. M GANDHI
La llibertat mai no és atorgada voluntàriament per l’opressor; ha de ser exigida pel que està sotmès. M L KING

Josep Jallé
Josep Jallé
27.02.2017  ·  00:46

M’ha agradat, director, això de que no els regalem la pilota, encara que no soc futboler, penso que el símil és clar. Poden treure el 3% o el que vulguin vers les implicacions de polítics afins a les causes. Però nosaltres no estem guiats per aquells o d’altres polítics. No han entès, no ho poden arribar a capir, perquè son d’altres mons, antics, que nosaltres anem endavant perquè empenyem el moviment de la història, que arrossega aquests polítics que volen implicar i a ells mateixos, els implicadors. El vent de la nova història els bufeteja la cara, els bufetejarà i seguiran pensant que què fa el vent?, perquè els bufeteja si sempre hauríem de fer-los cas? ….. Som uns descreguts.

Jordi Carbonell
Jordi Carbonell
27.02.2017  ·  00:47

Estem d’acord que no hem de fer córrer debats inútils provocats a posta pel govern de l’Estat espanyol. Però cal saber denunciar les barrabassades per jugar el contracop i aixamplar la mirada a fi que tothom vegi i entengui que s’està fent bon joc i que guanyem per golejada.

Montse Millan
Montse Millan
27.02.2017  ·  00:47

Sí, seguim les consignes de la Marta Rojals. No ens posem les travetes nosaltres mateixos. No ens llepem les ferides, entre altres coses, perquè només són esgarrapades.

Santi Borrell
Santi Borrell
27.02.2017  ·  01:31

La manipulació dels dos grans diaris espanyols, editats a Catalunya, (“La Vanguardia” i “El Periódico”, que continuen sent els diaris més venuts a Catalunya) expliquen moltes coses sobre la situació dels mitjans de comunicació al territori, sobre la tradició lectora, sobre aquest sentiment acomplexat que tenen molts lectors a l’hora de canviar d’hàbits. La tradició lectora expressa coses molt simbòliques. En les cafeteries i en els bars se segueixen llegint els mateixos diaris de fa vint o cinquanta anys. No s’acostumen a veure nous diaris, amb noves maneres d’explicar la realitat. Canvien els mobles i el disseny de les cafeteries, però els diaris segueixen sent els mateixos de sempre. És una cosa díficil d’entendre, com si els propietaris de les cafeteries tinguessin por de perdre clients si canviessin els diaris unionistes de tota la vida per diaris sobiranistes, com si els propietaris de les cafeteries no tinguessin por de pedre clients perquè no incorporen diaris més propers a la realitat.

Pep
Pep
27.02.2017  ·  08:56

Cal preguntar-se per què ens rabegem amb les miseries que publiquen els diaris i mitjans unionistes i la resposta seria: donem massa poder als enemics, els atorguem un plus que no els correspon, fixeu-vos amb el paper que donen Espanya a nivell internacional. En canvi el nostre relat independentista és sistemàticament silenciat, menyspreuat, tergiversat. No arriba a ningú de l’altiplà si no és amb el cinisme de la mentida. Saben fer-ho bé. Nosaltres regalant pilotes. La síndrome de l’oprimit.

jaume
jaume
27.02.2017  ·  11:46

Completament d’acord amb l’editorial. En el llibre “Homo Deus”, del mateix escriptor. Y.Hariri que ja va publicar “Sapiens”, surt la modalitat que avui en dia utilitzen els poderosos com a censura. L’excés d’informació. L’allau de fets sense contextualitzar, en cascada, que fa difícil esbrinar què és gra i que és palla. El soroll mediàtic que desinforma. Cal fugir de l’anècdota i quedar-se sempre amb allò rellevant, la categoria.

Miquelina
Miquelina
27.02.2017  ·  19:41

L’optimisme pel que fa a la situació del nostre món me la dóna vostè Sr. Partal. Moltes gràcies per l’editorial d’avui i de tants altres dies. Gràcies i és fantàstic veure la vida a través de les seves lletres

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes