La Catalana, la butaca de Pablo Neruda

Casa de Isla Negra
Poeta Neruda s/n, Isla Negra, El Quisco, Valparaíso, Xile
Mapa a Google

L’ajuda prestada pel poeta Pablo Neruda, com a cònsol especial de Xile a l’estat francès, als republicans catalans i espanyols que fugien de les tropes franquistes el 1939 no es va limitar a noliejar el famós vaixell Winnipeg, amb més de dos mil refugiats a bord com ara la pintora Roser Bru (1923-2021) i l’escultor Josep Balmes (1927-2016). Poques setmanes després, del moll francès de Le Havre, en sortia un altre, el Formosa, en el qual anaven més refugiats, com ara l’escultor Claudi Tarragó i el fill del primer batlle republicà de Barcelona i fundador d’ERC Jaume Aguadé, Cristian Aguadé i Cortés (1921-2015). Ell mateix explicava com va acabar rumb a Xile: com que Neruda, amic del seu pare, necessitava justificar l’embarcament amb una ocupació més essencial que no la de transmissions telegràfiques, la matèria que havia cursat el jove Aguadé, després de “concentrar-se com si es disposés a escriure poesia, cercant algun ofici que remotament tingués relació amb els meus estudis inútils i passats de moda”, el poeta va optar per inscriure’l com a electricista i fer-lo pujar al vaixell.

Aquella anècdota no hauria passat d’aquí si no fos perquè, ja establert a Xile i casat amb la també exiliada Roser Bru, la relació d’Aguadé amb Neruda no es va interrompre. Però no pas com a electricista seu, sinó com a ebenista. Perquè a Santiago, juntament amb el seu company de viatge Claudi Tarragó, va fundar un petit taller de fusteria que amb el temps es convertiria en la firma capdavantera i més veterana de disseny de mobles al país sud-americà: Muebles Sur. Amb la col·laboració d’un altre exiliat català, l’arquitecte –fundador del GATCPAC– i dissenyador –seguidor de la Bauhaus– Germà Rodríguez Arias (1902-1987), la firma es va especialitzar en mobiliari artesanal i funcional que va tenir com a client destacat Neruda mateix.

Rodríguez, de fet, va projectar les residències més conegudes del poeta –la Chascona de Santiago i el refugi d’Isla Negra, a Valparaíso–, on va escriure una bona part de la seva obra i on va viure fins al cop d’estat de Pinochet de l’11 de setembre de 1973. Tal com afirma encertadament el guionista i documentarista Ventura Durall a Isla Negra, illa blanca (2004), en aquelles cases van confluir el món irracional de Neruda i el racionalisme arquitectònic de Rodríguez Arias. Però l’aportació d’aquest últim no va ésser únicament com a arquitecte, sinó també com a dissenyador, atès que es va encarregar d’una part important del mobiliari d’aquelles dues cases a través de Muebles Sur. Com ara la butaca Catalana, sense anar més lluny, fabricada el 1942 amb fusta autòctona de Xile i boga, però inspirant-se en les cadires tradicionals catalanes d’aires mediterranis.

En paral·lel a l’empresa, Cristian Aguadé va desenvolupar una activitat cultural i política intensa i incansable tant a l’exili –fou president del Centre Català de Santiago i president de l’Agrupació d’Empresaris d’Ascendència Catalana de Xile– com a Catalunya mateix, quan va poder començar a tornar-hi a la dècada del 1970, sempre al voltant d’ERC. De fet, s’hi havia compromès el 1937, a setze anys, i va acabar essent-ne el segon militant més antic abans de morir-se, el 2015. Aguadé va escriure, cap al final de la vida, Lucha inconclusa. Memorias de un catalán exiliado a Chile (2009), publicades originalment en castellà a Xile. A l’Editorial Catalonia, és clar.

I una mica més: La casa Mobles 114, tot un referent del disseny a casa nostra, va decidir de recuperar el 2017 la Catalana. La reedició és feta artesanalment amb fusta de roure i teixit de fibra natural, però respecta escrupolosament el disseny original de Germà Rodríguez Arias.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat