Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  22.06.2009  06:00

Cristian Aguadé: 'La majoria d'exiliats han mort a l'estranger perquè durant molt temps va deixar de parlar-se'n'

Entrevista amb l'empresari exiliat a Xile, que acaba de publicar 'Memòries d'un català a l'exili'

Men?ame
 

Cristian Aguadé presenta 'Memòries d'un català a l'exili' (la Magrana), marcades pel seu exili xilè. L'ha escrit animat per molta gent, com ara el crític literari Julià Guillamón, que l'ha ajudat en la correcció i en els últims detalls. Parlem amb ell del llibre, un compendi d'història, de política i d'anècdotes, que retrata la Catalunya republicana, l'exili francès i la vida a Xile durant el govern d'Unitat Popular i la dictadura de Pinochet.

Aquest empresari de la fusta, fill del fundador d'Esquerra Republicana i batlle de Barcelona, Jaume Aiguader, ha decidit als vuitanta-vuit anys de dreçar acta contra l'oblit de l'exili, i ho ha fet amb paper i màquina d'escriure, provant de recordar una realitat que van viure ara fa setanta anys cap a cent mil catalans.

La vostra condició d'exiliat català a Xile us ha permès de viure de prop dos processos de transició democràtica, el d'Espanya i el de Xile. La voluntat de reparar els crims feixistes ha estat gaire diferent en aquests dos casos?

Sí. Primer de tot, a Xile la dictadura va durar disset anys i aquí prop de quaranta! Però, a més, sí que han estat camins molt diferents. Aquí les esquerres no van tenir prou força per a imposar un canvi durant la transició, i foren les dretes, que necessitaven entrar a la comunitat europea, que dirigiren el procés. Per això ningú no fou jutjat, ni es demanaren responsabilitats a ningú. Van fer creure que les coses passaven pacíficament... A Xile, en canvi, les coses van ser diferents, Pinochet creia que seria reelegit i per això es va sotmetre a un plebiscit, que va perdre. Això va portar un canvi més sobtat. I, tot i que també es promulgà una llei d'amnistia, a Xile ara mateix tenen onze militars a la presó i aquí no n'hi ha ni un. I encara un detall més: la majoria d'exiliats catalans s'han mort a l'estranger perquè durant molt temps es va deixar de parlar-ne. No ha estat fins fa ben poc que ha pres impuls la consciència de memòria històrica, que se n'ha parlat i que jo he pogut fer aquest llibre.

Quan era exiliat a França, el poeta xilè Pablo Neruda irrompé en la vostra vida. Ens en podríeu parlar...?

La primera trobada que vaig tenir amb Neruda, que en aquell moment era cònsol especial del govern d'Unitat Popular xilè i organitzava els viatges dels republicans a Amèrica del Sud, fou gràcies al meu pare. Ells es coneixien i, quan me'l van presentar, Neruda va agilitar el meu viatge a Xile, amb el vaixell Formosa. Força temps després, quan el poeta va tornar-se a establir a Santiago, vam reprendre l'amistat, jo li vaig fer els mobles de casa i ell em convidava a les festes que organitzava.

I per què vau acabar anant-vos-en a Xile, i no a Mèxic o a la República Dominicana?

M'era igual on anés, però a Xile hi havia anat la Roser Bru amb la seva família i això fou un reclam. Amb ella, una de les pintores més importants de l'exili, que admiro del tot, vam estar trenta anys casats i hem tingut dues filles, la Tessa i l'Agna. Encara avui, separats l'un de l'altre, ens mantenim en contacte.

Com recordeu l'acollida dels xilens als exiliats?

La benvinguda va anar a càrrec dels membres del Centre Català, que ja funcionava de feia temps. Recordo també que en aquell moment Xile era un país més aviat pobre i que, quan vaig arribar-hi, vaig viure molt temps precàriament. Fins que amb un gran amic, en Claudi Tarragó, vam començar a escalar el món de negocis, de primer amb una petita empresa, i després amb Muebles Sur, l'empresa que teníem juntament amb el gran amic de Neruda, Germán Rodríguez Arias.

Al llibre expliqueu que la vocació empresarial us va fer viure en contradiccions constants durant el mandat d'Allende...

Sí. Amb el temps, el meu petit negoci va créixer i vaig convertir-me en un empresari important. En aquest moment d'èxit professional, Allende va arribar al poder, i van sorgir les contradiccions i els encasellaments: per molta gent, si era empresari havia de ser forçosament de dretes, i pels empresaris, que també em miraven amb recel, jo era l'ala més esquerrista. Durant el mandat d'Allende em van nomenar president de l'ASIMAD, el gremi empresarial que reunia els fabricants del ram de la fusta, perquè es pensaven que seria la persona que representaria millor els seus interessos.

Vau conèixer l'advocat valencià Joan Garcés, assessor del govern d'Allende?

Sí, de fet, venia a fer tertúlia amb nosaltres i ens vam fer relativament amics. Sembla que tingué un paper molt destacat com a assessor d'Allende, tot i que ho portava secret. Ara, sí que recordo que, sorprenentment, quan esclatà el cop militar de Pinochet va refugiar-se a l'ambaixada espanyola...

Què ho va fer que els catalans introduïssin l'esquí a Santiago i obrissin l'estació de Farellones?

Santiago és al peu dels Andes, ben a prop dels centres d'esquí. Val a dir que no vam pas ser tan originals, perquè ja n'hi havia de clubs d'esquí xilens, sinó que practicaven un esport diferent del d'ara, més semblant a l'excursionisme. El grup de catalans que érem allí, ens vam animar i vam fer una col·lecta (hi va contribuir gent de tota mena) i, amb els diners, vam comprar un xalet molt petit a la muntanya, on pujàvem cada cap de setmana a practicar esquí. Així va néixer el Club d'Esquí Barcelona.

Quines conseqüències personals ha tingut per a vós la vida a l'exili, a cavall entre dues pàtries?

Una característica clau del nostre exili ha estat que, a diferència de les generacions d'emigrats que vivien a Xile quan hi vam arribar, la majoria desertors de l'exèrcit espanyol, nosaltres hem tingut un percepció diferent de la distància. Ells havien fet el viatge de la vida, un viatge sense retorn. Nosaltres, en canvi, podíem viatjar i tornar a Catalunya, podíem esquerdar una mica les fronteres físiques. Jo vaig estar fora de casa durant vint anys, perquè no em concedien el permís d'entrada, viatjava per Europa, arribava fins Andorra amb un embat de nostàlgia, i després, me'n tornava. Quan vaig poder tornar a Catalunya amb la Roser, la Tessa i l'Agna, les coses no van ser fàcils, perquè el lligam que teníem amb Xile era massa fort. Per això ens n'hi vam tornar. I per això encara avui m'estic a Xile.

I per què no vau fugir-ne arran del cop d'estat de Pinochet?

Perquè durant aquell temps, si no eres un polític destacat, no corries perill. Quan vaig haver de renunciar a la presidència de l'ASIMAD, sí que vaig córrer perill, perquè em vaig situar a l'oposició i vaig haver d'amagar-me durant un quant temps. Però, en general, no vaig participar en la política activa i vaig optar per una política sorda contra la dictadura.

En un dels capítols més interessants del llibre parleu del vostre paper d'agent del president de la Generalitat a l'exili, Tarradellas. Insinueu que amb els anys vau acabar distanciant-vos-en...

Des de ben jove que ens coneixíem, i quan fou nomenat president a l'exili, em vaig posar a disposició seva. Em vaig convertir en un dels seus agents esporàdics, que havia de fer contactes i relacions polítiques. Però la lentitud del canvi polític acabà frustrant les meves expectatives. Vaig estar al seu costat fins que ho va necessitar. Ho feia per idealisme, com quan em vaig allistar de voluntari a la guerra del 1936-1939. Més tard, tot i que hauria pogut fer el salt a la política professionalitzada, no ho vaig voler fer. El meu distanciament, per tant, no fou amb Tarradellas, sinó amb la política activa en general.

Alba Gómez

Men?ame