16.08.2019 - 21:50
|
Actualització: 20.12.2020 - 21:49
Providencia, Santiago de Xile
Mapa a Google
El 3 de setembre de 1939, després de gairebé un mes de navegació, el vaixell de càrrega Winnipeg –noliejat pel poeta xilè Pablo Neruda amb el suport del govern radical de Pedro Aguirre Cerda– va desembarcar a Valparaíso els dos mil dos-cents refugiats republicans que van aconseguir un visat per a traslladar-se al país andí. Un dels passatgers, Roser Bru, tenia sols setze anys quan va trepitjar per primera vegada el país que, juntament amb Catalunya, acabaria ocupant el seu cor.
Filla del periodista i polític Lluís Bru i de l’artista plàstica Josepa Llop, de fet era la segona vegada que es veia obligada a deixar enrere la seva Barcelona natal: el 1924, quan tenia un any, la família ja es va haver d’exiliar a París a causa de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Quatre anys després van tornar a Barcelona, on Bru va estudiar a l’Escola Montessori i a l’Institut-Escola de la Generalitat. La guerra del 1936-1939 els va obligar a tornar a emprendre el camí de l’exili (definitiu) cap a Xile, on el mateix any de l’arribada amb el Winnipeg Roser Bru va ingressar a l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Xile per fer-hi estudis lliures d’aquarel·la, dibuix, pintura i mural. El 1947 es va fer membre del Grupo de Estudiantes Plásticos al costat d’artistes com el també català José Balmes (posteriorment degà de l’Escuela de Bellas Artes), Gracia Barrios i Guillermo Núñez.
A mitjan segle passat, ja convertida en una de les integrants més destacades del famós Taller 99, va començar a produir una important obra pictòrica associada a l’informalisme abstracte en una primera etapa (1960-1973) i a una preocupació per a reflectir els conflictes polítics i socials pels quals va passar Xile posteriorment (1973-1988). Tot plegat li va valer nombrosos reconeixements, com ara el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de Xile el 2015 en ‘atenció a la solidesa de la seva obra i proposta estètica, la seva conseqüència com a artista i la seva capacitat de fer incursions en unes altres expressions plàstiques, un demostració efectiva de la seva vigència’.
Només a Santiago de Xile, on va establir l’estudi, la reconeguda pintora i gravadora adscrita al moviment de la neofiguració té obra exposada al Museo de Arte Contemporáneo (MAC), el Museo Nacional de Bellas Artes (MNBA), el Museo Histórico Nacional i el fantàstic Museo de la Solidaridad Salvador Allende (MSSA), on a més de Bru hi han cedit obres Andreu Alfaro, Joan Miró, Joan Brossa, Eugènia Balcells, Maribel Domenech, Enric Alfons, Sílvia Gubern… També té obres en museus de Nova York, Rio de Janeiro i Berlín, a més del Macba barceloní.
I una mica més: Més enllà de la pintura i el gravat, Roser Bru ha tingut una gran sensibilitat per la literatura i la filosofia. Així, ha experimentat esporàdicament amb la poesia, una via més per a plasmar les seves vicissituds vitals. N’és un exemple ‘Memoria‘:
‘En la pre-muerte’
‘La infancia es la Patria del Hombre’ Rilke
La memoria es pasado persistente.
Yo chica, mirándome en un espejo
con los ojos entrecerrados, es memoria.
En la guerra civil en Barcelona, en
la plaza Cataluña, los fascistas nos
bombardeaban, es memoria.
Picasso arrasa pintando Guernika 1937
más dos grabados Sueño y
Mentira de Franco, son memoria
y ayuda.
‘Es mala memoria’ la censura y
los desaparecidos en la Historia de
Chile pasada.
Es paz ‘el ahora y aquí’ en 2014.
Es buena memoria
y tengo 91 años.
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
· Què és Com a casa?
· Tots els articles
· Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
