18.02.2026 - 21:40
|
Actualització: 18.02.2026 - 21:56
Permeteu-me que avui convertesca aquest article editorial en un comentari de text. Concretament, d’aquest article –absolutament imprescindible i que hauria de circular com un rial desbocat– que Jordi Goula ha publicat fa poques hores analitzant l’Informe Social de 2025 presentat pel govern de Catalunya.
Perquè Goula, amb una mirada sempre aguda i amb l’autoritat que li donen dècades d’anàlisi periodística, econòmica i social, rigorosa, fa una dissecció sobre la societat en què ens anem convertint que hauria de posar els pèls de punta a qualsevol persona amb una mínima consciència cívica i hauria de ser un motor instantani de mobilització.
Recordaré solament algunes de les dades que Goula posa en relleu, perquè cal que les tinguem ben presents.
A Catalunya, l’1% més ric acumula el 27,5% de la riquesa, quasi cinc vegades més que el 50% més pobre. El preu del lloguer ha pujat d’un 129,4% entre el 2000 i el 2023, i tres llogaters de cada deu estan obligats a destinar el 40% o més dels seus ingressos a pagar un sostre. La pobresa i l’exclusió social afecten el 24,8% de la població –més de dos milions de persones– i el 36,5% dels infants. La incidència d’exclusió entre les famílies monoparentals és del 47%. Als estudis universitaris hi accedeix el 73,8% dels joves de les famílies més riques, però tan sols el 28% dels de les més pobres. I l’11,8% dels treballadors ocupats, malgrat tenir feina, es troben en risc de pobresa.
Llegiu-les una altra vegada, totes seguides, i deixeu-les reposar. Perquè això que descriuen –la imatge del nostre país que projecten– no és una conjuntura desfavorable ni una crisi passatgera. És el resultat d’una acumulació de decisions polítiques –i de no-decisions– que s’ha normalitzat fins al punt que gairebé ni ens escandalitza. I aquests és potser el fet més preocupant: que hàgem après a conviure amb una situació que és, objectivament, una indecència, una catàstrofe social.
Goula ho diu amb una claredat admirable, i crec que val la pena de reproduir-ho: “M’emprenya molt veure com els hem perduts [els diners que Catalunya ha estat capaç de crear] i han anat a parar vés a saber on. I m’emprenya tant o més que no hi hagi un clam popular, en vista de totes aquestes dades i realitats, per a girar la truita.”
Sí. Emprenya. I molt.
Emprenya perquè darrere cada una d’aquestes xifres hi ha vides concretes. Hi ha famílies que no poden pagar el lloguer a final de mes. Hi ha infants que arriben a l’escola sense haver esmorzat. Hi ha joves que abandonen els estudis no per falta de capacitat sinó per falta de recursos. Hi ha treballadors que fan quaranta hores setmanals i no arriben a final de mes. I això és molt més que una estatística. És una fractura social gravíssima que s’aprofundeix any rere any, malgrat que, com Goula assenyala amb tota la raó, els diners necessaris per a impedir aquest desastre hi són. Catalunya els ha generats. Els ha generats amb escreix. El problema és que durant dècades han anat a parar a un sistema de finançament injust que ha buidat el país de recursos mentre la població s’empobreix. L’espoliació.
Una espoliació amb una sola solució estructural: la independència. Perquè sense la independència –tenint en compte la llarga experiència acumulada ja de fa tantes dècades– tot allò que es construesca serà provisional, depenent de la (escassa) bona voluntat d’Espanya, subjecte als cicles electorals espanyols i a les negociacions de despatx.
La sobirania fiscal absoluta –això ja ho dic jo– no és, doncs, un eslògan independentista. La sobirania fiscal absoluta, la independència, és la condició sense la qual no serà possible cap política social capaç de capgirar la situació que tenim a Catalunya, sense la qual el país anirà enfonsant-se irremeiablement en un pou de promesa. Tal com demostren les dades presentades –poca broma!– pel govern de la Generalitat mateix.
PS1. Mentrestant, Gabriel Rufián va per Madrid dient que no té trellat que hi haja catorze esquerres diferents i fent una crida a la unitat amb els qui ens han dut precisament a aquest pou. Ot Bou va seguir ahir l’acte que va fer i ens regala aquesta crònica: Rufián enverina el vesper de catorze esquerres que “farien un PSOE millor”.
PS2. A Madrid ahir, també, hi hagué un notable rebombori parlamentari per la denúncia per violació contra el màxim dirigent de la policia espanyola, José Ángel González. Ja estem ben acostumats a veure-hi coses molt estranyes, a Madrid, però aquesta és certament sorprenent. I Josep Nualart Casulleras ens n’explica les claus: “Un cap de la policia violador? Els detalls més sinistres del darrer escàndol de Grande-Marlaska”.
PS3. Els arxius del cas Epstein són complicats d’analitzar pel nombre i la complexitat. Però, de mica en mica, van apareixent dades concretes que ens permeten de fer-nos una idea de l’extensió d’aquesta xarxa, no solament als Estats Units, sinó arreu del món. Alexandre Solano, en aquest article, ens fa una aproximació a les implicacions del cas als Països Catalans, concretament a Andorra, Barcelona i Eivissa.
PS4. A VilaWeb Televisió, dimecres és el torn de La taca d’oli. En aquest cas, Ot Bou parla amb Abel Riu dels quatre anys, ja, de la guerra d’Ucraïna. Vegeu-ne el vídeo.
PS5. Avui, dijous, presentaré a Ontinyent Entendre els mapes i tindré l’ocasió de parlar amb els lectors que vulguen assistir-hi sobre els projectes de VilaWeb. Serà a les 19.30 a la Fundació Caixa Ontinyent.
