Carme Junyent i aquesta cadena que ens fa humans

  • La mort de Carme Junyent ha estat un autèntic trasbals de cap a cap del país. Però tenim la gran sort que no la perdem del tot, perquè va fixar una part del seu pensament en llibres i articles, en converses de ràdio i televisió. Una capacitat que ens ha fet ser això que som

Vicent Partal
03.09.2023 - 21:40
Actualització: 04.09.2023 - 07:48
VilaWeb

Segons que sabem, els humans som l’únic animal que és capaç de desar informació fora del propi cos. Explicat així, sembla poca cosa, però és precisament aquesta capacitat que ens ha fet arribar on som. Els altres animals comencen de zero quan naixen i solament sabran allò que puguen aprendre, que es perdrà amb la mort. Nosaltres, no. Podem aprendre –fins i tot dialogar– amb milions d’humans vius o morts que van desar peces de l’intel·lecte fora del cos, en això que en diem llibres, per exemple. Aquest acte és el que ens fa diferents i el que ens ha permès d’evolucionar amb l’èxit amb què ho hem fet.

Ahir, la mort de Carme Junyent va causar un autèntic trasbals de punta a punta del país. I no em reca gens de dir que estic emocionat. Feia molt de temps que no vivia un homenatge popular com aquest, i veure’l m’ha reconfortat.

He escrit popular amb tota la intenció del món. Carme Junyent era estimada pel poble. Igual que era temuda i incòmoda per les elits, tal com destacava ahir Assumpció Maresma en l’obituari que vam publicar a VilaWeb. La indomable independència de criteri, la valentia per a dir sempre allò que pensava, el bagatge intel·lectual monumental i la naturalitat, la humanitat, la convertien en una referència única, de la qual, en part, hem restat orfes.

I dic en part, solament, perquè gràcies a aquesta capacitat d’emmagatzemar informació fora del cos tindrem per sempre els seus llibres i articles –més de cent cinquanta a VilaWeb, que podeu llegir ací. I les seues intervencions en televisions i ràdios, com ara aquella secció a Catalunya Ràdio amb Laura Rosel, de què sé que va gaudir d’allò més.

No voldria ser solemne, però tot plegat em recorda que el món, aquesta cosa tan complexa i apassionant per on ens movem, l’anem fent així, l’hem anat fent així durant els segles. La intel·ligència no és retenir moltes dades. Cal retenir-ne per actuar amb intel·ligència, però la intel·ligència és connectar-les i convertir-les en una cosa útil per al dia a dia. I la Carme ho va saber fer d’una manera eficaç i esplèndida.

Fixeu-vos, si no, que va ser contundent d’alertar-nos sobre la situació difícil de català, entre més qüestions, perquè era una de les persones que més sabia de les llengües de l’Àfrica i va ser capaç de connectar les experiències, l’un coneixement amb l’altre.

No sé quants llibres va haver de llegir, quants viatges va haver de fer, quantes hores va haver d’esmerçar per aprendre. Però en aquest article preciós de l’abril ens explicava com els llibres l’havien conduïda per la vida –de la gramàtica del suahili que li va regalar la seua mare fins a aquella revista del Senegal, editada abans de la independència, que es va trobar a la Biblioteca de Catalunya, sense saber com hi havia anat a parar i que estava convençuda que ningú, llevat d’ella, havia llegit.

Potser per això, entre les mostres de condol, em va alegrar especialment una piulada de Josep Turiel, director del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la Universitat de Barcelona. Turiel s’acomiadava de Junyent i explicava que el centre ja havia catalogat mil cinc-cents dels seus llibres per poder-los oferir a la comunitat. Perquè la Carme va decidir de donar a la seua universitat aquella part única de la biblioteca de casa, la que tenia a veure amb aquells temes que dominava i que eren els seus.

Deia: “A casa fa temps que no hi caben i ja no els puc tenir endreçats en prestatgeries on sempre podia dir on hi havia cada llibre (ja fa uns anys que els nous els vaig deixant en un armari sense cap mena d’ordre més enllà de la meva memòria). Aquest és un bon motiu per a prendre la decisió, però, sobretot, el que més em dolia era pensar que, si no hi feia res, les històries que em vinculen a molts dels exemplars acabarien en un contenidor. De molts llibres recordo quan els vaig comprar, qui me’ls va recomanar, amb qui els vaig comentar… I tot això és impossible de transmetre. Per això volia una continuïtat, posar-los a l’abast d’algú que els trobarà vés a saber quan, com quan jo he trobat llibres que han estat importantíssims a la meva vida només perquè hi eren, perquè algú els havia deixat allà.”

No es pot explicar més bé la cadena històrica que som els humans. La Carme es va trobar en una llibreria de vell de Londres un llibre en llengua luganda que va pertànyer a Alice Werner, “una africanista de principi del segle XX, una noia que va vèncer tots els prejudicis de l’època, que es va emancipar ben aviat i que va tenir una vida acadèmica brillant”, i després d’haver rodat pel seu cap i contribuït als seus escrits i al seu pensament, ara deixa el llibre en un lloc, la biblioteca de la Universitat de Barcelona, on espera que un dia o un altre se’l trobe algú, igual que ella se’l va trobar a Londres, i alimente dins seu noves històries, molt més pensament, més acció.

Enmig d’aquest dol que sentim avui, m’ha fet somriure imaginar-me aquest algú que d’ací a uns quants anys es trobarà en una prestatgeria ben curada un llibre que va ser ni més ni menys que d’Alice Werner i de Carme Junyent; de totes dues. Potser serà un llibre que farà volar la seua ment, potser el conduirà a fer alguna cosa que faça millor aquest món on vivim. I he de dir que aquesta possibilitat, només que això siga possible, ja em fa creure una mica més en la humanitat i tenir fe en aquests animals, nosaltres mateixos, que sabem desar informació fora del cos.

 

VilaWeb necessita el vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajudeu que podem continuar creixent i oferir-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor