08.06.2017 - 22:00
|
Actualització: 09.06.2017 - 11:04
L’anunci que es farà aquest matí del dia i la pregunta del referèndum d’autodeterminació del Principat clou una època i n’inaugura una de nova. Tot i que la convocatòria oficial i formal no es farà fins a final d’agost o començament de setembre, és evident que posar la data en el calendari determina l’inici de la campanya real i final. Hi haurà referèndum i, per tant –no ens despistem, en això–, pot guanyar el sí però també pot guanyar el no.
Per aquest motiu és molt important canviar radicalment d’actitud. Urgent. Fins ara els independentistes hem hagut de lluitar pel dret de vot de tothom, dels del sí i dels del no. Ara els independentistes hem de concentrar tots els esforços en la victòria del sí. I qui vulga que guanye el no que treballe els seus votants.
Perquè no us enganyeu: això no serà com el 9-N. Aquesta volta tothom sap que la decisió serà vinculant i definitiva i una bona part del país, que va més enllà del moviment independentista, entén que és el moment de resoldre el conflicte, votant. Ara els contraris al referèndum cridaran molt contra la convocatòria i l’anunci. Però a mesura que s’acoste la data ja veureu com van modulant el discurs i estigueu segurs que acabaran demanant als seus que voten per impedir la independència. Ho diran amb la boca petita, si cal. Ho diran amb amenaces. Però no tingueu cap dubte que mobilitzaran els electors del no tant com sabran i amb totes les armes que tinguen a l’abast; la primera de totes, la manipulació de la convocatòria i del paper que ha fet l’independentisme per a aconseguir que finalment tots, els del sí i els del no, puguen votar.
Personalment, tinc la impressió que la victòria del sí és molt segura –entre més raons, per això s’oposen tant i tant a la convocatòria. Però perquè siga així hi ha una condició indispensable que cal complir: que cap vot del sí no quede a casa. Ja no cal parlar d’arguments, que a hores d’ara tothom qui ho vol saber ja sap què votarà. Parle de mobilització. Els referèndums no els guanya l’entusiasme, sinó els vots. I fer el referèndum és una victòria, però la victòria de debò és guanyar-lo.
De manera que a treballar, a fer feina i a no perdre el temps en discussions bizantines.
[Bon Dia] –El testimoniatge, ahir davant el Congrés dels Estats Units, de l’antic cap de l’FBI, James Comey, va ser molt més interessant que no s’esperava. L’exabrupte final de Comey i els atacs de Trump en contra seu havien creat un ambient elèctric abans de la sessió. Comey, tanmateix, va caminar per la corda fluixa en una declaració molt ben estudiada on va demostrar tenir la sang freda que ja suposàvem que tenia, apuntant contra Trump però mesurant la força de l’impacte. The Intercept ha fet un article explicant tot això i recordant-nos que Comey és la quinta essència de Washington i sap perfectament, per tant, quin joc ha de jugar. The Intercept és una capçalera molt interessant que va nàixer per publicar les filtracions d’Edward Snowden i que ha evolucionat cap a un model molt propi d’informació a fons. La fotografia, per cert, insuperable.
–Ahir a última hora vam publicar una notícia sobre la selectivitat a la UIB. En la prova d’història els alumnes van haver de comentar ni més ni menys que el manifest colpista de Franco. El fet que el responsable d’aquesta decisió fos un professor de coneguda ideologia dretana i espanyolista, que va fer part del govern de Bauzá, hi afegia polèmica. Una volta publicat l’article, després d’haver consultat diversos membres de la UIB i d’haver comprovat que la major part de la premsa de Mallorca en parlava amb sorpresa, em van sobtar els comentaris d’alguna gent a les xarxes socials. Hi havia qui es queixava perquè interpretava que negàvem la possibilitat d’estudiar i discutir texts històrics. Uns altres reivindicaven la capacitat d’historiador del responsable de la prova. I alguns opinaven que érem massa sensibles, que no n’hi havia per a tant. Molta gent també es va indignar i va coincidir amb nosaltres que era sorprenent que passassen aquestes coses. Però les crítiques sempre m’interessen especialment i per això vaig mantenir tres o quatre diàlegs molt profitosos per les xarxes socials. Reconec, és clar, que precisament són els historiadors els qui poden tractar aquests materials amb distància i fredor. Però alhora em sorprèn que per a alguns les circumstàncies del moment no tinguen importància. En el meu ofici, i en la meua manera de veure el món també, el context és sempre la clau. I que aquest text aparega en aquest moment en aquest examen i posat per aquesta persona, em sembla, si més no, xocant. Dit això, com sempre, encantat i agraït per les crítiques, que m’obliguen a repensar allò que he fet.
–Lamente tornar-ho a dir: crec que insultar els adversaris polítics és una pràctica que no serveix de res i embruta qui la fa. Veig uns quants independentistes dient coses molt gruixudes a gent espanyolista, coses que em fan sentir vergonya aliena. Es pot ser molt dur en la crítica política sense necessitat de perdre les formes.
