29.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 30.06.2022 - 12:09
Ahir va fer trenta anys que va començar l’operació Garzón, aquella ràtzia olímpica que va acabar amb la detenció de quaranta-cinc militants independentistes al Principat i al País Valencià. D’aquests, disset foren acusats de formar part de Terra Lliure i van ser víctimes de tortures, en alguns casos molt greus; i divuit van ser condemnats i van haver d’estar a la presó, en períodes diversos, fins el 1996, quan foren alliberats els dos darrers.
Quan parles avui amb els protagonistes d’aquells fets o amb gent de l’entorn sempre apareixen dues sensacions. La principal és que aquella violència desencadenada per l’estat espanyol era totalment desaforada, amb una actuació carregada de brutalitat, que acabà essent condemnada als tribunals europeus molts anys després, però que deixà moltes marques. I la segona sensació, molt significativa, és la de l’aïllament social, la de la solitud davant el monstre, la gran incomprensió de la societat d’aquell moment.
(Al respecte d’això, us recomane vivament de llegir l’entrevista a Ramon Piqué que hem publicat: “Hi ha gent que es pensa que ja no es tortura i no és veritat”.)
Aquelles detencions van arribar quan la major part del país vivia content amb els Jocs Olímpics de Barcelona i aparentment satisfet amb aquella nova Espanya que ens deien que anava prenent forma gràcies al PSOE. I això era així fins al punt que, de fet, a la gran majoria els costava fins i tot de creure que fos veritat aquell relat terrífic que els torturats explicaven en les poques, molt poques, finestres mediàtiques a què tenien accés.
Però avui vull ressaltar que trenta anys després la situació ha canviat completament. La violència espanyola no tan sols no s’ha aturat sinó que s’ha intensificat fins a uns extrems delirants, impensables en aquell llunyà 1992. Però amb això Espanya no s’ha fet més forta sinó més feble. Infinitament més feble. Aquella Espanya del 92, no ho oblidem tan fàcilment, era assumida com una proposta viable, fins i tot amable, per una gran part de la societat catalana que de cap manera no pensava ni anar més enllà ni, encara menys, trencar-hi. I avui aquest sentiment, aquesta percepció respecte de què significa ser espanyols, ha desaparegut. Del tot.
El 1992, com tantes vegades abans, Espanya combinava amb una certa habilitat el bastó amb la pastanaga –bastó i ben fort per als pocs irreductibles i pastanaga per a la societat en general. Avui, en canvi, Espanya ja no té res més que el bastó i ja no s’aguanta per a res més que el bastó i la por que aquest bastó causa en algunes capes de la nostra societat. En relació amb això, una mirada llarga ens ha de fer conscients que trenta anys de violència contra Catalunya tan sols han servit per a fer créixer la consciència nacional dels catalans i la voluntat d’arribar a la independència, de separar-nos de l’estat espanyol. I, en definitiva, és principalment per aquesta raó que avui és una realitat l’existència d’un conflicte nacional –d’aquell conflicte que el 1992 cada torturat no podia sinó somniar, en silenci i soledat, que algun dia arribaria.
PS1. L’enhorabona a la Cambra de Comerç de Barcelona per les decisions que va prendre ahir amb plena llibertat i sobretot per haver aguantat tranquil·lament la pressió interessada exercida hores abans, amb la intenció d’espantar-los i fer-los ajornar la reunió. Tota una lliçó de benfer.
La violència extrema la solen fer servir quan estan desesperats. És l’avantsala de l’ensulsiada final.