24.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 25.10.2023 - 10:45
El govern espanyol no aconsegueix de vèncer el recel dels altres estats europeus per a fer del català llengua oficial.
Hi ha un dubte, una qüestió sobre la qual podem discutir, que és si Espanya s’ho creu i si fa prou per aconseguir-ho. El 2013, el primer ministre letó d’aleshores, Vladis Dombrovskis, es va mostrar obert a la independència de Catalunya, i el govern lituà s’hi va referir també amb simpatia. Espanya va reaccionar furiosa, va activar totes les pressions imaginables i va acabar comprant la voluntat dels bàltics a còpia d’enviar avions espanyols a defensar el seu territori de les provocacions russes, avions que encara són allí. Aleshores l’estat espanyol va posar tota la carn que tenia i més al foc. I la veritat és que no sembla que ara faça això mateix.
Siga com siga, hi ha un recel de caràcter intern que, fins a un punt, les podem considerar lògiques. En aquesta Pissarreta explique el problema de la pressió demogràfica dels russòfons, especialment a Letònia, cosa que explica –no justifica, però explica– la posició abruptament anticatalana del govern de Riga.
Però, més enllà de les característiques locals, és evident que l’episodi posa en relleu les dificultats enormes d’anar per camins de carro quan els altres van per autopistes.
Per entendre’ns. Si Andorra s’incorpora mai a la Unió Europea, l’oficialitat del català serà una realitat automàtica. No caldrà invocar els deu milions de parlants en quatre estats europeus diferents perquè bastaran els 80.000 d’Andorra, que transita per l’autopista perquè és un estat, en compte d’anar pel camí de carro per on la resta fem la viu-viu.
La independència és l’única garantia de la normalitat, de totes aquestes coses, de l’oficialitat de la llengua, de la participació en el mundial de rugbi o en el festival d’Eurovisió, de la inclusió en els programes Erasmus o de la participació en l’Agència Espacial Europea. De tot. Amb la independència, tot és normal. Sense la independència, tot són camins de carro.
Les circumstàncies polítiques i aritmètiques ens han fet tornar a la situació d’abans del 2014, a la recerca de petits passos, de pegats, que adoben aspectes parcials. És evident que la situació no és la mateixa i que ara hi ha un horitzó obertament diferent. Fins i tot es pot entendre que tot allò que es fa és en un context de pressió per la independència que abans no existia.
Però, en dies com ahir, la veritat és que costa de veure la diferència.
PS1. El Consell de la República ha votat de blocar la investidura de Pedro Sánchez. I el govern ja ha dit que no és cap votació vinculant. Han votat tan sols quatre mil persones de les noranta mil inscrites. Sap molt de greu, però el Consell, en el qual s’havien dipositat tantes esperances, cada dia és més irrellevant.
PS2. “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina.” La declaració, esgarrifosa, pertany a Mireia Ventura i ho diu en el pòdcast Santa Eulàlia, que presenta i condueix Ot Bou. Tenim un problema gros.
PS3. VilaWeb ha treballat d’ençà del 2004 amb l’objectiu de viure únicament dels subscriptors i evitar, d’aquesta manera, qualsevol possible dependència econòmica del poder polític, que com veiem és com més va més incisiu i més controlador. La premsa lliure la paguen els lectors, i per això tenim un agraïment infinit als 25.000 subscriptors que ja ho fan. Però volem que sigueu conscients que en necessitem més. 30.000, pel cap baix. Penseu-vos-ho, doncs, i si podeu, feu-vos subscriptors de VilaWeb.
Per això la única solució és la independència. I per aconseguir-la, no n’hi ha prou amb afeblir el país veí. Cal enfonsar-lo encara més. Que siga ingovernable, que repetisquen les eleccions i que guanyen l’extrema dreta, si cal. Al capdavall, els grans progressistes bé que van de bracet amb els feixistes, quan en tenen ocasió. Només cal mantindre la posició. Igual que un mes enrere. I igual que d’ací a un mes.