12.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.02.2023 - 21:43
L’aeroport de Barcelona torna a ser notícia. Ara La Vanguardia promociona una ocurrència consistent a fer una nova pista d’aterratge mar endins. La cosa no és ni un projecte, només és una idea, però, en qualsevol cas, ha servit per a ressuscitar la polèmica que ens acompanya fa temps sobre com ha de ser el creixement de la instal·lació.
Jo no sóc expert en aquestes qüestions i, per tant, em guardaré prou de fer sentències contundents. Però els qui considere que en saben i molt, que han demostrat durant anys saber-ne, tots encaren la qüestió de la mateixa manera: afirmen que hi ha solucions tècniques de moltes menes per a augmentar la capacitat d’atracció intercontinental de l’aeroport de Barcelona o la del conjunt d’aeroports del Principat. I que posar-se d’acord sobre la manera de fer-ho no seria cap inconvenient gros. Vénen a dir que el problema no és tècnic. O que no hi ha cap problema tècnic que siga un obstacle insalvable.
La qüestió no és com s’allarga aquesta pista o aquella, sinó qui té el control de l’aeroport. Aquesta és la clau. Perquè l’aeroport de Barcelona no serà mai el que podria ser mentre el controlen AENA i l’estat espanyol. I això és una certesa que tothom qui en sap ha afirmat de fa molts anys, ja d’abans del procés sobiranista. Una Catalunya independent, lliure d’espoliació, amb les mans lliures per a adjudicar slots, per a fixar polítiques ambientals, per a construir, per exemple, una línia de TGV que enllaçàs les terminals de Reus, el Prat i Girona no tindria cap inconvenient per a fer de l’aeroport de Barcelona allò que tothom considera que pot ser, és a dir, l’aeroport més important de la Mediterrània, un centre de connexions intercontinental entre Àsia i Amèrica i un dinamitzador notable de l’economia catalana. Qualsevol altra opció és pura fantasia o fer el joc als especuladors, uns especuladors que es faran rics construint obres faraòniques que no resoldran el fons de la qüestió.
I aquesta incapacitat és la impotència de l’autonomisme, del vell i del nou, del renascut ara. Perquè pensar el futur de Catalunya, o del País Valencià o de les Illes, dins el marc autonòmic espanyol és resignar-se a viure malament. Resignar-se que tota la societat visca malament, per sota de les seues capacitats. Resignar-se a perdre el temps parlant de tots els problemes que fa anys que volem resoldre i que no tenen solució. Jordi Goula, per exemple, explicava divendres en aquest article extraordinari que el dèficit fiscal ens enfonsa cada dia una mica més. I ho deia arran la publicació d’un nou manifest que torna a demanar què caram passa amb el dèficit fiscal català crònic, que fa decennis que volta el 8% del seu PIB i que els successius governs espanyols i models de finançament no han corregit. Ni corregiran mai, hi afegesc jo.
Del punt de vista polític, hi ha una part d’allò que era l’independentisme que ara resulta que se sent cofoi i content reinventant l’autonomisme. Que sàpiguen que toparan amb la paret amb què els autonomistes d’abans ja van topar. Perquè el mal dels catalans no té solució dins Espanya.
PS1. Avui publique també aquesta anàlisi de l’article del periodista americà Seymour Hersh sobre les explosions de Nord Stream, que ell atribueix a una ordre directa de Joe Biden. L’article és un desficaci de cap a peus, però ha suscitat una gran polèmica política. Per això he intentat d’evitar els aspectes ideològics per centrar-me en els fets i en les enormes incongruències que Hersh acumula en el seu text. Tothom té el dret de tenir idees pròpies, però no pas fets propis.
PS2. Avui també us presentem una notícia magnífica per a la llengua catalana, que és que quatre-centes famílies de l’Alguer han demanat l’escolarització en català dels seus fills, que la podran tenir d’ara endavant. Per a la ciutat catalana de Sardenya, açò és un pas endavant excepcional, que demostra la voluntat dels algueresos de continuar fent de la nostra llengua el vehicle que defineix la seua manera de ser davant el món.
La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
