A la Generalitat, un problema d’incompetència

Quan fem el balanç de la legislatura que ara s’acaba –la cinquena consecutiva que no arriba a quatre anys– hi ha la temptació de centrar-se només en la qüestió nacional, la lluita per la independència i la possible amnistia. Tot i això, la presidència de Pere Aragonès serà recordada per una forta davallada institucional de la Generalitat de Catalunya, que no s’explica només per l’aplicació del 155 i el postprocés. Més enllà de les discrepàncies ideològiques, hem viscut un problema greu de competència a l’hora d’administrar la cosa pública, i de menysteniment dels símbols més elementals.

El millor exemple és allò que va passar el 29 d’abril de 2023. El govern va decidir d’encarregar un procés d’oposicions a una empresa privada per un milió i mig d’euros, i el resultat va ser un desgavell colossal amb aglomeracions, vulneracions de l’anonimat, exàmens equivocats i gent que copiava. El procés es va haver de repetir al cap d’uns quants mesos, i es va anunciar que es pagarien 90 euros per “danys morals” a cada afectat. No sé què és pitjor, que una administració amb més de quaranta anys d’història sigui incapaç de muntar una selecció de personal, que els polítics decideixin privatitzar-ho, o les conseqüències polítiques: la consellera Vilagrà, que n’era la responsable màxima, va ser ascendida a la vice-presidència.

També podem citar la mala gestió de l’assassinat de la cuinera de la presó del Mas d’Enric a mans d’un intern. La paràlisi davant de les protestes dels funcionaris va ser total, la consellera Ubasart va trigar dies a donar explicacions, i quan finalment va comparèixer al parlament, una sola frase –“No consta cap queixa formal de la cuinera”– n’hauria d’haver provocat la destitució immediata. És igualment greu això que ha ocorregut aquesta setmana amb la renovació del contracte del Hard Rock, una decisió cabdal que es va ocultar a la ciutadania de manera deliberada, i que s’ha intentat justificar amb excuses grotesques.

L’enfonsament del sistema educatiu fa anys que s’arrossega, però els resultats catastròfics de l’últim informe PISA no han originat cap canvi important. L’ensenyament, un dels pilars de qualsevol nació, es va deixar primer en mans d’un conseller piròman que va tenir tota la professió docent en contra, i després d’una consellera que creu que les decisions importants les ha de prendre cada centre. El departament té uns responsables –molts procedents de la Fundació Bofill– més preocupats d’insistir en uns mètodes desacreditats que no pas d’abraçar l’evidència científica i la recerca de l’excel·lència.

Els altres grans reptes de país també continuen pendents. La gestió de la sequera va tenir com a prioritat no molestar el lobby turístic i després esperar la pluja. No s’ha avançat ni en la transformació energètica ni en sobirania alimentària, i en ambdós casos s’ha triat d’assenyalar alguns col·lectius ciutadans (pagesos, ecologistes) com a culpables de les mancances del govern. El control de la immigració, un concepte bàsic en qualsevol nació, encara es ven com un tabú, com volen les elits econòmiques. Les grans apostes de futur –els jocs d’hivern, el Hard Rock, l’ampliació de carreteres– consisteixen a repetir models fracassats que s’haurien d’haver bandejat fa dècades.

I pel que fa als símbols, podem discutir si és adequat que el president Aragonès circuli pel món amb una motxilla a l’esquena, o si cal que la façana del Palau de la Generalitat a vegades sembli la paret d’una aula de primària. El més greu, però, han estat els viatges sota supervisió de les autoritats espanyoles, un paperot que mai no haurien acceptat cap dels predecessors.

Tots els governs tenen com a objectiu prioritari mantenir el poder i els càrrecs, però no passa gaire sovint que un executiu hagi abandonat d’aquesta manera els mínims exigibles de gestió pública. Tenir uns consellers que ja no són metges, enginyers i economistes, sinó politòlegs i llicenciats en dret sense experiència fora de la política, ha estat un negoci ruïnós. Com deia Clara Ponsatí fa uns quants anys, “un dels grans problemes que té el país, i especialment la política, és que es treballa molt poc. La gent fa reunions i es pensa que amb això ja treballa”. El govern va creure que amb un control sergisolista dels mitjans podrien dissimular la incompetència, però no ha estat així: una enquesta recent va preguntar quin candidat de les properes eleccions seria el millor president, i només un 33% dels votants d’Esquerra Republicana va triar Pere Aragonès.