Aquest cap de setmana, La Vanguardia ens ha obsequiat amb una filtració, tan interessada com ho són totes les filtracions, sobre els atemptats del 17-A. En resposta a les informacions publicades la setmana passada a Público, el rotatiu del comte de Godó ha decidit de fer de portaveu d’algú, practicant una de les maniobres més antigues de la prestidigitació, el tourniquet, o com es coneix modernament, ‘la caiguda a la francesa’.

Primer de tot, he de fer un aclariment. Aquest article podria durar tres línies i dir només que PSOE, Ciutadans i PP, que han impedit o obstaculitzat les comissions oficials d’investigació sobre el 17-A, no tenen cap credibilitat per a acusar ara el govern o els partits independentistes, o diversos mitjans i periodistes, de conspiradors. Perquè no és admissible que amb una mà evitin la clarificació dels fets i amb una altra facin acusacions sobre els qui miren d’aclarir-los. A partir d’ací, parlem-ne.

El tourniquet és la maniobra més bàsica de la màgia i consisteix a fer desaparèixer, jugant només amb les dues mans, un objecte menut, habitualment una pilota o una moneda. El truc es basa en enganyar la ment de l’espectador, fent servir allò que en termes tècnics es coneix com a ‘decepció intencional’. Per aconseguir-ho és imprescindible la naturalitat, l’element que la fa creïble, i desviar l’atenció de l’espectador, l’element que la fa eficaç. En aquest vídeo podeu trobar una explicació gràfica de com fer la maniobra.

Els prestidigitadors, en aquest cas La Vanguardia, basen el seu treball en la manipulació física però sobretot en la manipulació psicològica –i ací la paraula manipulació no la connote per a res. La peça fonamental d’aquesta manipulació psicològica es coneix en anglès com a misdirection, un terme que té una traducció difícil i complicada. Perquè no és ben bé ‘confondre’, com es tradueix habitualment, sinó alguna cosa així com ‘fer perdre la direcció real’. En resum, la misdirection consisteix a posar el focus de l’observador en un objecte secundari per, així, poder fer lliurement un moviment que apareixerà finalment com a màgia. L’explicació científica rau en el fet que un espectador típic només pot concentrar l’atenció en una sola cosa a cada moment. I el mag en treu profit per manipular la idea de l’audiència o la seua percepció, portant-la cap a una falsa conclusió. En el cas del tourniquet, la moneda és amagada a la mà, on no s’espera que siga, però l’espectador pot creure’s que la moneda ha desaparegut, perquè aquesta és l’evidència sensorial que rep.

Diumenge i dilluns, La Vanguardia va fer públics uns dossiers que formen part de la instrucció judicial, amb la voluntat evident de matar l’impacte de la publicació feta la setmana passada per Público. La naturalitat, us demane que recordeu que és això que fa creïble el tourniquet, consisteix a oferir unes dades confidencials mitjançant una marca periodística respectada encara. I el desviament de l’atenció de l’espectador, us demane que recordeu que és això que el fa eficaç, és afirmar que aquells papers diuen una cosa que no diuen. Perquè en cap moment de la seua lectura es desprèn que les dades que presenten siguen contradictòries amb les afirmacions de Público. Tanmateix, la darrera frase de l’article, només la darrera, la dedica La Vanguardia a dir: ‘Público atribueix el coneixement d’aquestes converses al fet que el CNI els enregistrava en directe i escoltava les seues converses. Les fonts de La Vanguardia ho descarten.’ Hop! La boleta ja és amagada a l’altra mà.

Fixeu-vos que en aquesta frase, que és la base de la campanya política i mediàtica posterior, La Vanguardia no diu que el document que ensenya negue les conclusions de Público. Perquè no les nega. Diu que les seues fonts les neguen, que és molt diferent. Especialment, vista la tàctica de misdirection feta servir: a partir de l’aparença d’importància i secret que dóna la publicació de documents dels Mossos i del CNP, es pretén portar el lector a una conclusió inexistent en el document mateix. Conclusió que es crea i consolida a partir d’altres articles, especialment d’un pompós bitllet del defensor del lector, i de l’atac, aquest ja gens matisat, que a partir d’aquest article l’unionisme ha organitzat contra Público i contra els partits independentistes i el govern català. De fet, la mateixa Vanguardia ensenya la cua posant una d’aquelles enquestetes sota els dos articles amb la pregunta: ‘S’han polititzat en excés els atemptats del 17-A?’ Una pregunta tramposa que tindria entretingut qualsevol semiòleg ociós.

Per a mi, la pregunta interessant és per quin motiu ha hagut d’eixir ara La Vanguardia a fer aquest paper, què passa.

És evident que tot allò que va aparèixer a Público la setmana passada ha causat un gran impacte. Jo mateix vaig escriure un editorial el dia 16, després de la primera publicació dels documents, en què deia que aquelles dades permetien de parlar obertament sobre el fet que l’atemptat formava part d’una operació d’estat, tot i que aquell mateix dia destacàvem que algunes dades eren inexactes. Els articles dels dies subsegüents em van decebre i m’han generat dubtes. Per la interpretació de les dades que en fan els autors, no pas per la qualitat ni la rellevància dels papers aportats.

Siga com siga, Público ha fet un servei important en termes periodístics, presentant uns documents que reobren un debat que els poders de l’estat han intentat ofegar i que la nostra societat no es pot permetre d’amagar sota la frase aquesta que s’han polititzat en excés. Ells fan un esforç de clarificació del paper del CNI en els atemptats que l’hauria d’haver fet el govern espanyol o el congrés de diputats, no pas un diari. I per això, si de cas, són els polítics que volen tirar terra sobre un fet de tanta gravetat els únics responsables que la gent es faça preguntes i intente aclarir què va passar en realitat. I, sobretot, que desconfie, que desconfiem.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb