Vuit conseqüències que ha tingut l’emissió de ‘Ciutat morta’

Avui fa 9 anys del 4-F, el dia que al carrer de Sant Pere Més Baix de Barcelona un guàrdia urbà va quedar ferit en estat crític durant els incidents en el desallotjament d’una casa ocupada. Enguany aquest aniversari té un caràcter especial, pel gran impacte que va tenir l’emissió recent del documentari ‘Ciutat morta’, dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega, a Televisió de Catalunya.

Aprofitant l’empenta del film, hi ha convocada una concentració a les set del vespre a la plaça de la Universitat de Barcelona. Els organitzadors volen denunciar allò que consideren un cas de corrupció policíaca i de tortures que asseguren que no és pas aïllat.

Els efectes de ‘Ciutat morta’ van ser ben diversos: polítics, mediàtics i fins i tot judicials. Els repassem en aquest article.

L’últim efecte que ha tingut l’emissió d’aquest documentari és que, justament ahir, fou guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona, en la categoria d’audiovisuals. El jurat era presidit per Àlex Gorina i integrat també per Judit Colell, David Matamoros i Elena Subirà. I el va premiar per ‘l’exercici de llibertat d’expressió a través d’un cinema de denúncia indispensable en qualsevol societat’.

Una enorme difusió

El film de Xavier Artigas i Xapo Ortega va disparar la quota de pantalla del Canal 33 el 17 de febrer proppassat, amb una audiència durant l’emissió de 569.000 espectadors. Però l’impacte mediàtic va anar molt més enllà. El fragment retallat per ordre judicial de la còpia que es va emetre al programa Sala 33 ja ha superat a YouTube les 840.000 visualitzacions, i a la web CultureUnplugged, on es pot veure el documentari sencer i sense censura, ja és el més vist de tots. A més, des d’avui els responsables del film permetran de compartir-lo lliurement.

Tanmateix, a YouTube ja se n’havien penjat còpies completes: aquesta l’han vista més de 191.000 persones i aquesta altra, subtitulada en espanyol, més de 50.000.

Resposta política immediata: demandes de reobertura del cas

Aquesta repercussió del film –en bona part a causa de l’anomenat ‘efecte Streisand’ que va motivar la censura del fragment–, va tenir una resposta política immediata. La gran majoria de partits catalans van demanar que es reobrís el cas pels dubtes en el procediment policíac i judicial que suscita el documentari. Tots els grups del Parlament de Catalunya van pactar una declaració institucional en què traslladaven a la fiscalia ‘la conveniència de revisar les actuacions judicials’ que es derivaven dels fets del 4-F, en cas que es considerés que la investigació no havia estat prou curosa.

A l’Ajuntament de Barcelona no hi va haver acord per a una declaració institucional. Però tots els grups municipals van coincidir a reclamar l’aportació de noves proves, si existien, que permetessin de tornar a obrir el cas. El batlle, Xavier Trias, va lamentar que a partir dels fets denunciats a ‘Ciutat morta’ –que va qualificar de ‘documental de part’– es qüestionés l’actuació de la guàrdia urbana. El PSC i ERC van tancar files entorn del cos policíac i van demanar més transparència. El PP va exigir d’actuar contra els qui acusaven l’ajuntament d’irregularitats, si es demostrava que era fals o infundat. I ICV va reclamar que el cas es tornés a obrir judicialment.

La querella contra el periodista Jesús Rodríguez

‘Ciutat morta’ es va emetre a TVC amb cinc minuts menys. Són els cinc minuts que un jutge va ordenar que s’eliminessin com a mesura cautelar, arran de la demanda de l’ex-cap d’informació de la guàrdia urbana, Víctor Gibanel. La jutgessa del jutjat de primera instància número 25 de Barcelona considerava que algunes de les imatges i les opinions incorporades al documentari i que fan referència a Gibanel podrien significar una violació del seu dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge. El periodista de la Directa Jesús Rodríguez hi feia uns comentaris sobre Gibanel, i aquest li ha mantingut una demanda de 45.000 euros.

En canvi, Gibanel va retirar la demanda contra la productora del film, Metromuster, arran de la decisió de la jutgessa de prohibir l’emissió d’aquells cinc minuts.

L’acomiadament de Silvia Villullas

Una de les conseqüències més sorprenents de l’emissió del documentari va ser la denúncia pública que va fer un dels personatges que hi apareixia, Silvia Villullas, ex-parella de Patrícia Heras, condemnada pels fets del 4-F i que es va suïcidar durant un permís penitenciari. Villullas va dir que l’havien acomiadada de l’empresa on treballava, Segur Ibérica, un cop els va fer saber que apareixia en el documentari. L’empresa ho va negar i va dir que Villullas treballava en període de proves i que l’havien despatxada per absentisme laboral. Però Villullas va demostrar que tenia signat un contracte de treball amb l’empresa des del 8 de gener per un període de mig any. I ara ha decidit de demandar l’empresa, a la qual reclama el pagament d’una indemnització pels danys morals soferts i la nul·litat de l’acomiadament. Considera que li han vulnerat el dret de llibertat d’expressió i de llibertat ideològica, i que fins i tot podrien haver comès una discriminació per raó d’identitat sexual.

Les acusacions d’un ex-sergent i el cas de tres joves de Gràcia

Tres dies després de l’emissió del documentari, un ex-sergent de la guàrdia urbana, José Martínez Díaz, va publicar un vídeo en què exposava un possible cas de tortures a tres joves del barri barceloní de Gràcia que, segons ell, foren detinguts aleatòriament i estomacats a la comissaria de l’Estació del Nord l’any 2005. El cap de la guàrdia urbana, Evelio Vázquez, va anunciar que interposaria una querella per difamació contra Martínez.

Uns dies més tard, els joves afectats en aquell cas van fer una conferència de premsa per a explicar els fets. En el seu moment, havien presentat una denúncia per tortures, que va ser arxivada. Amb el debat sobre les actuacions policíaques que ha reactivat el cas 4-F, i estimulats per les declaracions de l’ex-sergent, els tres joves van publicar un vídeo on explicaven què els havia passat.

L’aparició del testimoni amagat

Però segurament allò que va suscitar més expectació després de l’emissió de ‘Ciutat morta’ fou el testimoni anònim que assegurava conèixer qui era el suposat autor del llançament del test des de dalt de l’edifici del carrer Sant Pere Més Baix, el 4 de febrer del 2006. Els autors del film van refusar d’incloure inicialment aquest testimoni, però arran de la repercussió política després de l’emissió, van decidir de fer-lo públic en el decurs del programa ‘.Cat’ de TV3, dedicat al cas del 4-F.

Però, malgrat aquest testimoni, i malgrat les peticions dels partits polítics de tornar a obrir el cas, la fiscalia va dictaminar que s’arxivessin les diligències sobre la reobertura de les investigacions. La fiscal en cap de Barcelona, Ana Maria Magaldi, va dir en un escrit que per a tornar a obrir la causa després de la sentència haurien d’aparèixer nous elements de prova que evidenciessin la innocència de l’acusat i, en relació amb això, descartava la validesa d’aquell testimoni.

Magaldi es remetia a la sentència de l’Audiència de Barcelona, que havia desestimat motivadament la tesi del llançament del test com a causant de les ferides a l’agent de la guàrdia urbana, i també a la sentència del Tribunal Suprem espanyol després del recurs interposat per la defensa de Rodrigo Lanza, un dels condemnats. I recordava que no constava que cap dels altres condemnats hagués presentat recurs a l’alt tribunal després del pronunciament de l’Audiència.

La fiscalia, a més, ja s’hi havia pronunciat uns dies abans i havia descartat de reobrir el cas basant-se en el contingut de ‘Ciutat morta’.

El testimoni colpidor d’en Yuri

I deu dies després de l’emissió de ‘Ciutat morta’, i al cap d’anys de silenci, el jove de Trinitat i Tobago Yuri Sarran Jardine explicava, en una entrevista de la Directa, les tortures que havia rebut de dos agents de la guàrdia urbana de Barcelona, Víctor Bayona i Bakari Samyang. ‘Em feien preguntes i em pegaven’, diu Yuri en aquest vídeo. ‘Estic content que això que faig serveixi per a la gent de Barcelona, de Catalunya.’

Yuri va estar set anys abocat a un procés judicial que finalment ha acabat condemnant Víctor Bayona i Bakari Sambyang a dos anys de presó. El govern espanyol els va denegar la petició d’indult. Tanmateix, cobraran una pensió vitalícia de 1.600 i 1.800 euros després d’haver acreditat incapacitat laboral. En Yuri no va poder identificar la resta d’agents.

La portada d’El Periódico

Des d’un punt de vista mediàtic, ‘Ciutat morta’ també ha tingut un fort impacte. Per exemple, José Antich, que era director de La Vanguardia el 4 de febrer del 2006, va fer autocrítica, i va dir: ‘Quan van tenir lloc aquells fets, el fet que hi hagués un guàrdia urbà en estat de coma segurament va fer que donéssim per bona la versió oficial molt ràpidament. I en som també responsables els qui ràpidament ens vam creure la versió oficial. En aquell moment era director de La Vanguardia, i avui no poc assumir la responsabilitat que no tinc en nom de La Vanguardia, però sí que puc assumir la responsabilitat individual, meva, per coses que vam fer malament.’

Però allò que va tenir més impacte fou una portada d’El Periódico dedicada a un dels condemnats pel cas, Rodrigo Lanza. S’hi veia una foto de Lanza amb unes declaracions que li atribuïa un atestat policíac de l’any passat, arran d’un incident prop de la Kasa de la Muntanya, al barri de la Salut de Barcelona: ‘El teu company tampoc no em va poder donar la mà.’

Segons la informació d’El Periódico, el 2 de febrer de 2014 dos agents de la guàrdia urbana es van presentar a la zona arran d’una trucada d’un vigilant del Parc Güell que havia denunciat que un grup li havia tirat una pedra. L’atestat deia que quan s’havia acabat la intervenció Lanza va voler donar la mà a un dels agents, però aquest no li va fer cas. I fou aleshores –diu el text– quan va dir aquelles paraules. Lanza va ser denunciat pels agents per una falta de danys i per una altra de desobediència lleu contra els agents. Però el jutge la va desestimar a l’instant i ni tan sols va citar-lo a declarar.

El comitè professional d’El Periódico (Twitter) va expressar el desacord de la majoria de la redacció del diari amb aquella portada. ‘Lamentem que una portada tan desafortunada posi en qüestió la bona feina dels companys’, deien en un comunicat.